30 de des. 2020

El dia que em mori i els llibres

El dia que em mori és probable que tots els llibres que a mi tanta companyia em fan i tant m'importen, ningú estigui interessat en conservar-los. No em costa imaginar-ho, això, i que llavors, a causa d'aquest desinterès, acabin tots a dins d'un contenidor. Pensar-hi em produeixi una barreja d'estranyesa i tristesa. 

I després del contenidor potser aniran a una incineradora, i acabaran convertits en fum. Entre tots aquests llibres, també hi haurà, per exemple, els llibres, per a mi tan importants, fonamentals, que parlen "de xemeneies i fums", com els de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész, Charlotte Delbo, Mercè Núñez, Agnes Sasson, Boris Pahor, Viktor Frankl, Elie Wiessel, Robert Antelme... Sí, tots convertits en fum.

(esmento aquests escriptors en concret, vinculats a l'Holocaust, perquè darrerament les seves lectures, en alguns casos relectures, m'han ocupat bastant temps, però també podria fer altres llistes, relacionades amb altres temes...) 

O un cop al carrer, arribaran uns rebuscadors, i rescataran els llibres de dins dels contenidors, ompliran els seus carrets, i llavors vendran els llibres a pes. I després potser seran reciclats, i amb la pasta de paper recuperada potser en faran revistes com l'Hola, Lecturas... o potser paper de vàter.

Fum, pasta de paper, paper de vàter... tots aquests llibres per a mi tan importants. 

D'altra banda, pensar-hi em va bé, perquè també m'ajuda a tocar més de peus a terra.

26 de des. 2020

I de tant escriure

I de tant escriure
la vida potser s'escola 
poc viscuda, prima, neulida.
I tu em dius:
-On vas, tot el dia 
amb el llapis i el paper?
I et dic que no ho sé,
però que sense llapis i paper,
tampoc no ho sabria.
Perquè, de fet, no sé res de res.

22 de des. 2020

Tots amaguem vergonyes

Tots amaguem vergonyes i ignomínies
a sota de l'alfombra, la catifa, l'estora.
I a causa de l'ocultació vivim amb incomoditat,
amb l'ai al cor, amb la por que potser un dia,
algú, n'alci una punta, o les mogui de lloc.
I llavors quedi al descobert el secret:
aquell altre "nosaltres".

15 de des. 2020

Sobre el fet d'escriure

Sujeto, verbo y predicado.
Pronombre, adverbio, adjetivo.
Transitivo e intransitivo.
Pretérito pluscuamperfecto.

Quan anava a col.legi no vaig entendre mai res de tot això. I no és que vulgui fatxendejar d'ignorant, era ben bé així: per a mi aquell era un vocabulari, un llenguatge, del tot críptic, un món incomprensible, com si quan em parlaven d'això em parlessin en mandinga o vietnamita.

Cinquanta anys després, segueixo bastant igual: què volen dir aquestes paraules?

Entremig, l'únic que he fet és llegir, i llegir, i llegir. I escriure, de vegades bastant. Però pel que fa a coneixements d'ortografia i gramàtica, segueixo sent, tal com he dit, igual d'ignorant. De manera que quan escric, com que no em puc orientar per les normes, perquè les desconec, només em puc guiar per com em "sonen" les frases. Em sonen bé? D'acord. Que no? Doncs fora.

Això fa, és clar, que a causa de les limitacions de la meva "enciclopèdia particular de sonoritats", de vegades pugui escriure violentant principis elementals de la gramàtica (o de l'ortografia) oficial. Què hi farem, mala sort, cadascú ve d'on ve, i paga el peatge de les limitacions i les mandres que arrossega. Totes dues coses: limitacions congènites i mandres no superades...

14 de des. 2020

La Lorena

La Lorena en general sent que té poca energia. Alhora, de manera episòdica, de vegades sent un gran cansament, acompanyat o no de malestar del cap, com si estigués enfebrada, o de mal d'esquena, sobretot a la ronyonada. I també formiguejos a les cames, dolor a algunes articulacions... Diu que de vegades se sent "com si un camió li hagués passat pel damunt". Una altra cosa que li passa és que alguna vegada, per sort molt poques, de cop sent com si li clavessin una punyalada al pit (no sempre al mateix punt).  Una punyalada que el primer dia li causa un dolor bastant intens i que, després, li va desapareixent lentament, com si fos una ferida que cicatritzés. 

Aquests diferents mals, malestars i cansaments van i venen, de vegades només uns, i algunes vegades junts (menys sovint). I entremig, en les etapes relativament bones, en general sempre sent, més o menys acusada, la manca d'energia. Diu que és habitual que senti les cames pesades, com si estiguessin inflamades (però no inflades), i que les crisis sovint comencen per una accentuació d'aquesta mena d'inflamació de les cames. I que llavors és com si el malestar i el cansament, des de les cames, anés enfilant-se cos amunt, fins a envair-lo tot.

Les etapes més bones diu que poden acabar de manera sobtada, sense cap motiu concret. O amb motiu: per exemple, quan fa un esforç més gran de l'habitual. Llavors, aquest cansament puntual pot desencadenar a continuació la simptomatologia dels diferents malestars. Un altre desencadenant pot ser passar fred, o massa calor. O encara que no passi calor, només perquè el sol li toqui al cap. De vegades, una estona de ressol ja és suficient. Abans, tot això no li passava: esforços ara perillosos, fins i tot molt exigents, no li repercutien. Igual que el fred o la calor, que l'afectaven poc: els resistia molt bé. En aquest sentit, diu que s'ha tornat molt més fràgil, i considera que l'edat no és una explicació suficient.

De tota manera, s'hi ha anat acostumant. Ara procura viure més a poc a poc. En general ha abaixat el ritme d'activitats: quan li cal fer alguna cosa important, els dies abans, de manera previsora procura no cansar-se, per tal d'estar en condicions de fer-la, quan sigui el moment. Encara que sigui al ralentí. Al ralentí: aquesta és una característica fonamental de la seva estratègia adaptativa. De la seva nova vida: a menys energia, més lentitud. 

La Lorena diu que els dies de més esgotament, de cansament desmesurat, per sort són pocs. Llavors, aquests dies més dolents, si pot dorm més de l'habitual, fins i tot de dia. En canvi, quan es troba bé diu que, si dorm més del compte, se sent pitjor.

D'altra banda, diu que creu que ningú no s'adona del que li passa, perquè de cara als altres procura amagar les baixades d'energia i les aparicions de malestars. Quan està amb gent procura funcionar amb la més gran normalitat possible, per tal que no es notin les seves limitacions. Dissimula tant com faci falta. I si pot, els dies més dolents es queda a casa, sense veure a ningú. D'explicacions sobre les seves limitacions i mals no en dóna, "és el seu secret".

Després d'uns quants anys, potser sis, de l'aparició dels primers símptomes, i de què de mica en mica s'anessin agreujant, un dia la Lorena finalment es va decidir a anar al metge. Li va costar, perquè en els metges hi confia poc. Però hi va anar, i llavors li van fer unes anàlisis de sang, i un electrocardiograma. I li van dir que tot estava bé, no li van detectar res anòmal. I com que aquells dies en concret es trobava realment bé, el metge li va dir que, si de cas, tornés quan es trobés malament.

Uns dies després, quan li van tornar a aparèixer el cansament i els malestars, llavors li va fer mandra, tornar al metge. Sobretot perquè confiava poc que, anant-hi, pogués aclarir res. No ho veia gens clar. I així, d'aquesta manera, amb l'aparició i desaparició cíclica de cansaments i diferents malestars i dolors, van passar dos o tres anys més. Fins que un dia, malgrat el seu escepticisme, va decidir tornar al metge. I llavors li van fer una altra vegada anàlisis de sang, en aquesta ocasió més exhaustives. I un altre cop els resultats van ser normals. De manera que es va quedar una altra vegada sense cap explicació de les possibles causes dels seus malestars. Allò era un misteri.

Tanmateix, la Lorena no s'hi va capficar, ja ho tenia molt assumit. I la seva vida va seguir igual, amb èpoques millors, èpoques pitjors, amb uns o altres símptomes, dissimulant quan calia... Des de llavors, la Lorena ha seguit gestionant el seu dia a dia "amb naturalitat". Ha interioritzat que és millor anar fent i procurar no encaparrar-se pensant en eventuals explicacions: "qui dia passa, any empeny", pensa.

La Lorena, alhora, diu que tot i que li passen aquestes coses, està contenta. Primer, perquè pot mantenir una vida de cara als altres bastant normal (quan és necessari al ralentí, i dissimulant; la lentitud i la dissimulació ja formen part de la seva normalitat). I en segon lloc, perquè hi ha un malestar o limitació que ella fins ara no l'ha patit: la pèrdua de vivesa mental, o de memòria. Això gairebé no li ha passat, i per a ella és molt important. Diu que fins i tot durant els dies o les etapes més dolentes, per sort el cap sempre li ha seguit funcionant raonablement bé. Com a màxim, diu, algun dia, de manera puntual, potser s'ha quedat a casa mig estabornida, algunes estones estirada al llit, o mirant alguna pel.lícula intranscendent, incapaç de cap altra cosa.

Quan va arribar la covid feia potser dos anys, des de la seva última anada al metge. Diu que no descarta que, en algun moment, també l'hagi passat, la covid, i que potser hagi coincidit, o fos la causa, "d'alguna de les seves males etapes". Com que no s'ha fet cap prova, no ho sap.

7 de des. 2020

Un altre cop els pits de la Rosaura

El Joan F. (diferent del Joan M.), és el que té la Rosaura de cuidadora, a la qual li agrada intentar tocar-li els pits, i no sé si també altres parts de la seva anatomia, ni el grau d'èxit. Fa dies que no parlo del Joan F., el tinc una mica deixat de banda, des del darrer cop que el vaig anar a veure i vaig pensar que l'embolic entre ell i la Rosaura era monumental.

D'una banda, ella que diu que s'atabala perquè ell li vol tocar els pits. Que diu això i, alhora, va vestida de manera diguem que "peculiar", amb una roba tan tibant que sembla a punt de rebentar, amb totes les seves rodoneses ben marcades i, l'últim dia, de propina, amb una part generosa del seu cul a la vista, gràcies a uns pantalons ben triats de cara a aquesta finalitat.

D'una altra banda, aquest mateix dia ell em va dir que havien anat al notari, que havia canviat el testament, i a més havia fet poders a favor d'ella. Uns canvis amb relació als quals, probablement, les "negociacions" sobre l'accés als pits i el cul de la Rosaura hi tenen alguna cosa a veure. De manera que és previsible que, al final, el Joan F. acabi ben plomat. Però jo he decidit que no me'n preocupo: si ell és tan vell verd que per tal d'aconseguir grapejar la Rosaura està disposat a posar en risc el seu patrimoni (que és considerable, i suposo que la Rosaura ja se n'ha assabentat), ja s'ho farà. Perquè a més, ja estic tip de les mentides que tant l'un com l'altra m'han anat dient, en cada cas diferents, és clar, cadascú en funció dels seus interessos: ell tocar pits i, ella, tocar bitllets.

Ara, molt de tant en tant, telefono al Joan F. Li pregunto com va tot, i ell de moment em diu que bé. I jo, amb aquest "bé", entenc que vol dir, sobretot, que de moment li pot seguir tocant alguna cosa a la Rosaura. De lluny, vaig seguint la pel.lícula... de lluny, perquè de més a prop, com abans, ara em fa mandra.

--
(*) L'últim cop que en vaig parlar, "Els pits de la Rosaura":
https://passavolant.blogspot.com/2020/08/els-pits-de-la-rosaura.html

5 de des. 2020

Els núvols i el Joan M. (continuació)

Quan el sol s'amaga, per tal de no agafar fred ens alcem del banc des del qual amb el Joan M. hem estat mirant el cel i els núvols, i pugem al seu pis. El Joan M. ara ja no té els mals de cap terribles que tenia (a causa de la patacada que es va clavar al caure a la dutxa, a la primavera), tot i que es segueix queixant d'un mal residual que li ha quedat. Un mal del qual se'n queixa, però que alhora és capaç de relativitzar, quan se li recorda, o ell mateix recorda, el mal torturant, extrem, que havia arribat a patir.

En teoria ara qui supervisa una mica la vida i les necessitats del Joan són dues nebodes seves (a causa de la patacada s'ha envellit de cop, i tot i que segueix vivint sol, ja no és capaç de viure sense algunes ajudes). Dic "en teoria", perquè aquestes nebodes de vegades l'ajuden d'una manera una mica peculiar. Per exemple, ja s'han ocupat d'acompanyar-lo al notari per tal que fes testament a favor d'elles. També s'han ocupat de fer-li firmar que elles siguin cotitulars del seu compte. I quan ara fa poc es van ocupar de vendre el cotxe del Joan (perquè ja està clar que no podrà tornar a conduir més), també es van "ocupar" de ficar-se els diners a la butxaca, de manera que ell no n'ha vist ni un euro.

Un dia d'aquests que el vaig a veure em diu: "Estic entre l'espasa i la paret, i si em punxen, em mataran". És a dir, que ell és conscient de la seva situació, de l'actuació interessada de les nebodes... Però, quina és l'alternativa?

Quan el vaig a veure, després, quan marxo, sempre me'n vaig trist. A causa de la seva solitud, de la seva edat, fragilitat i impotència, i del paper d'aquestes nebodes, que, a més del que he dit, pràcticament no el van a veure mai; amb prou feines li fan un truc de tant en tant (cosa que d'altra banda serveix de poc, perquè com ell sordeja, amb el telèfon no s'aclareix). I quan resulta que "s'impliquen més", llavors resulta que és per coses com les que he explicat, anar al notari, al banc, vendre el cotxe...

4 de des. 2020

Els núvols i el Joan M.

Asseguts a un banc del carrer, el Joan M. i jo mirem els núvols. N'hi ha molts, d'aquests que semblen de cotofluix, i com que també hi ha clarianes, es retallen molt bé tota mena de formes. El Joan M. té molta imaginació i, segons les formes dels núvols, hi veu amb facilitat caps de gossos, o de gats, cossos  d'altres animals, cares de persones, arbres, siluetes de paisatges...

Com una criatura, il.lusionat, content, assenyala un núvol i em diu: "Mira quin gos!" I després n'assenyala un altre: "Mira, un home enfadat!" I jo miro el núvol que assenyala el seu dit, i li dic que sí. La veritat, però, és que d'entrada no veig res del que diu, perquè quan miro núvols normalment no els associo amb res. Els miro i prou. De fet, haig de fer un esforç, "per veure-hi una forma" com les que veu el Joan M.

Em passa igual amb les taques de tinta. De vegades penso que si hagués de fer un test de Rorschach em sembla que em seria impossible. Em preguntarien: "Què veu en aquesta taca?" I contestaria: "Una taca". "I en aquesta altra?" "Una altra taca". Potser fins i tot seria perillós... ves a saber el diagnòstic que em correspondria, amb aquestes respostes!

D'altra banda, també és veritat que si algú com el Joan em diu que un núvol té cara de gos, si faig un petit esforç, llavors puc veure la cara de gos que ell hi veu. Però em cal aquest petit esforç, de manera espontània no em surt, ni m'atrau el joc. Pel mateix motiu, en el cas d'un hipotètic test de Rorschach, després de la hipotètica pregunta "Què veu en aquesta taca?", si llavors jo contestés, "I vostè, què hi veu?", i llavors (seguint amb la hipòtesi), em diguessin, "Què li sembla, un ànec?"... Aleshores sí, m'esforçaria per veure l'ànec, i el veuria, i aleshores contestaria: "D'acord, un ànec".