14 de des. 2020

La Lorena

La Lorena en general sent que té poca energia. Alhora, de manera episòdica, de vegades sent un gran cansament, acompanyat o no de malestar del cap, com si estigués enfebrada, o de mal d'esquena, sobretot a la ronyonada. I també formiguejos a les cames, dolor a algunes articulacions... Diu que de vegades se sent "com si un camió li hagués passat pel damunt". Una altra cosa que li passa és que alguna vegada, per sort molt poques, de cop sent com si li clavessin una punyalada al pit (no sempre al mateix punt).  Una punyalada que el primer dia li causa un dolor bastant intens i que, després, li va desapareixent lentament, com si fos una ferida que cicatritzés. 

Aquests diferents mals, malestars i cansaments van i venen, de vegades només uns, i algunes vegades junts (menys sovint). I entremig, en les etapes relativament bones, en general sempre sent, més o menys acusada, la manca d'energia. Diu que és habitual que senti les cames pesades, com si estiguessin inflamades (però no inflades), i que les crisis sovint comencen per una accentuació d'aquesta mena d'inflamació de les cames. I que llavors és com si el malestar i el cansament, des de les cames, anés enfilant-se cos amunt, fins a envair-lo tot.

Les etapes més bones diu que poden acabar de manera sobtada, sense cap motiu concret. O amb motiu: per exemple, quan fa un esforç més gran de l'habitual. Llavors, aquest cansament puntual pot desencadenar a continuació la simptomatologia dels diferents malestars. Un altre desencadenant pot ser passar fred, o massa calor. O encara que no passi calor, només perquè el sol li toqui al cap. De vegades, una estona de ressol ja és suficient. Abans, tot això no li passava: esforços ara perillosos, fins i tot molt exigents, no li repercutien. Igual que el fred o la calor, que l'afectaven poc: els resistia molt bé. En aquest sentit, diu que s'ha tornat molt més fràgil, i considera que l'edat no és una explicació suficient.

De tota manera, s'hi ha anat acostumant. Ara procura viure més a poc a poc. En general ha abaixat el ritme d'activitats: quan li cal fer alguna cosa important, els dies abans, de manera previsora procura no cansar-se, per tal d'estar en condicions de fer-la, quan sigui el moment. Encara que sigui al ralentí. Al ralentí: aquesta és una característica fonamental de la seva estratègia adaptativa. De la seva nova vida: a menys energia, més lentitud. 

La Lorena diu que els dies de més esgotament, de cansament desmesurat, per sort són pocs. Llavors, aquests dies més dolents, si pot dorm més de l'habitual, fins i tot de dia. En canvi, quan es troba bé diu que, si dorm més del compte, se sent pitjor.

D'altra banda, diu que creu que ningú no s'adona del que li passa, perquè de cara als altres procura amagar les baixades d'energia i les aparicions de malestars. Quan està amb gent procura funcionar amb la més gran normalitat possible, per tal que no es notin les seves limitacions. Dissimula tant com faci falta. I si pot, els dies més dolents es queda a casa, sense veure a ningú. D'explicacions sobre les seves limitacions i mals no en dóna, "és el seu secret".

Després d'uns quants anys, potser sis, de l'aparició dels primers símptomes, i de què de mica en mica s'anessin agreujant, un dia la Lorena finalment es va decidir a anar al metge. Li va costar, perquè en els metges hi confia poc. Però hi va anar, i llavors li van fer unes anàlisis de sang, i un electrocardiograma. I li van dir que tot estava bé, no li van detectar res anòmal. I com que aquells dies en concret es trobava realment bé, el metge li va dir que, si de cas, tornés quan es trobés malament.

Uns dies després, quan li van tornar a aparèixer el cansament i els malestars, llavors li va fer mandra, tornar al metge. Sobretot perquè confiava poc que, anant-hi, pogués aclarir res. No ho veia gens clar. I així, d'aquesta manera, amb l'aparició i desaparició cíclica de cansaments i diferents malestars i dolors, van passar dos o tres anys més. Fins que un dia, malgrat el seu escepticisme, va decidir tornar al metge. I llavors li van fer una altra vegada anàlisis de sang, en aquesta ocasió més exhaustives. I un altre cop els resultats van ser normals. De manera que es va quedar una altra vegada sense cap explicació de les possibles causes dels seus malestars. Allò era un misteri.

Tanmateix, la Lorena no s'hi va capficar, ja ho tenia molt assumit. I la seva vida va seguir igual, amb èpoques millors, èpoques pitjors, amb uns o altres símptomes, dissimulant quan calia... Des de llavors, la Lorena ha seguit gestionant el seu dia a dia "amb naturalitat". Ha interioritzat que és millor anar fent i procurar no encaparrar-se pensant en eventuals explicacions: "qui dia passa, any empeny", pensa.

La Lorena, alhora, diu que tot i que li passen aquestes coses, està contenta. Primer, perquè pot mantenir una vida de cara als altres bastant normal (quan és necessari al ralentí, i dissimulant; la lentitud i la dissimulació ja formen part de la seva normalitat). I en segon lloc, perquè hi ha un malestar o limitació que ella fins ara no l'ha patit: la pèrdua de vivesa mental, o de memòria. Això gairebé no li ha passat, i per a ella és molt important. Diu que fins i tot durant els dies o les etapes més dolentes, per sort el cap sempre li ha seguit funcionant raonablement bé. Com a màxim, diu, algun dia, de manera puntual, potser s'ha quedat a casa mig estabornida, algunes estones estirada al llit, o mirant alguna pel.lícula intranscendent, incapaç de cap altra cosa.

Quan va arribar la covid feia potser dos anys, des de la seva última anada al metge. Diu que no descarta que, en algun moment, també l'hagi passat, la covid, i que potser hagi coincidit, o fos la causa, "d'alguna de les seves males etapes". Com que no s'ha fet cap prova, no ho sap.