Asseguts a un banc del carrer, el Joan M. i jo mirem els núvols. N'hi ha molts, d'aquests que semblen de cotofluix, i com que també hi ha clarianes, es retallen molt bé tota mena de formes. El Joan M. té molta imaginació i, segons les formes dels núvols, hi veu amb facilitat caps de gossos, o de gats, cossos d'altres animals, cares de persones, arbres, siluetes de paisatges...
Com una criatura, il.lusionat, content, assenyala un núvol i em diu: "Mira quin gos!" I després n'assenyala un altre: "Mira, un home enfadat!" I jo miro el núvol que assenyala el seu dit, i li dic que sí. La veritat, però, és que d'entrada no veig res del que diu, perquè quan miro núvols normalment no els associo amb res. Els miro i prou. De fet, haig de fer un esforç, "per veure-hi una forma" com les que veu el Joan M.
Em passa igual amb les taques de tinta. De vegades penso que si hagués de fer un test de Rorschach em sembla que em seria impossible. Em preguntarien: "Què veu en aquesta taca?" I contestaria: "Una taca". "I en aquesta altra?" "Una altra taca". Potser fins i tot seria perillós... ves a saber el diagnòstic que em correspondria, amb aquestes respostes!
D'altra banda, també és veritat que si algú com el Joan em diu que un núvol té cara de gos, si faig un petit esforç, llavors puc veure la cara de gos que ell hi veu. Però em cal aquest petit esforç, de manera espontània no em surt, ni m'atrau el joc. Pel mateix motiu, en el cas d'un hipotètic test de Rorschach, després de la hipotètica pregunta "Què veu en aquesta taca?", si llavors jo contestés, "I vostè, què hi veu?", i llavors (seguint amb la hipòtesi), em diguessin, "Què li sembla, un ànec?"... Aleshores sí, m'esforçaria per veure l'ànec, i el veuria, i aleshores contestaria: "D'acord, un ànec".
