Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/11/la-idea-i-el-limit.html
24 de nov. 2015
22 de nov. 2015
Noves descobertes
Ja vaig parlar del descobriment que el meu pare durant la primera meitat de la Guerra Civil havia estat amagat a la zona republicana. Vaig parlar de la sorpresa que va suposar, uns quants anys després de la seva mort, fer aquest descobriment. Una sorpresa acompanyada d'incomoditat: la sorpresa pel fet que ell no n'hagués parlat mai, i la incomoditat pel fet que cap dels fills no haguéssim tingut gaire interès (o cap) sobre què havia fet ell durant la guerra. (1)
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
15 de nov. 2015
Com si estigués adormit
M'he fet gran.
En general conservo tots els sentits en acceptables bones condicions.
Una oïda prou afinada. Una raonable bona vista.
El nas operatiu. El tacte, el gust.
Però de vegades tinc la sensació de no veure,
de no escoltar, de no ensumar. De no sentir.
Com si fos de fusta. Com si estigués adormit. O automatitzat.
Això, automatitzat: seguint les rutines diàries,
com un autòmat programat.
De vegades tinc aquesta sensació, i encara sort:
el pitjor és quan, sense tenir-la, visc igualment així.
Sense ni tan sols adonar-me que no m'adono de res.
En general conservo tots els sentits en acceptables bones condicions.
Una oïda prou afinada. Una raonable bona vista.
El nas operatiu. El tacte, el gust.
Però de vegades tinc la sensació de no veure,
de no escoltar, de no ensumar. De no sentir.
Com si fos de fusta. Com si estigués adormit. O automatitzat.
Això, automatitzat: seguint les rutines diàries,
com un autòmat programat.
De vegades tinc aquesta sensació, i encara sort:
el pitjor és quan, sense tenir-la, visc igualment així.
Sense ni tan sols adonar-me que no m'adono de res.
3 de nov. 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
