La Guerra Civil i el meu pare

Sempre havia pensat que, quan va començar la Guerra Civil, el meu pare va marxar de seguida, de l'Anoia on vivia, cap a França, i que des d'allí va passar a San Sebastián, on es va allistar voluntari amb els militars revoltats. Durant tota la vida havia pensat això, fins que fa uns mesos, gràcies a les recerques d'un germà, vaig saber que quan va començar la guerra el meu pare no va marxar, sinó que es va amagar, i no va ser fins al cap d'un any i mig que, llavors sí, va marxar de la zona republicana i es va allistar voluntari amb els nacionals, concretament al Terç de Requetès de la Mare de Deu de Montserrat. O, més ben dit, al "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat", perquè tot això del català als militars revoltats no els feia cap gràcia.

Aquest descobriment tant tardà em va desconcertar molt, per diferents motius. El primer motiu de desconcert va ser que, tot i que al meu pare li encantava parlar de la seva participació a la guerra amb el Terç de Montserrat, i ens duia a les localitats on va combatre la seva unitat (aprofitant els actes que organitzava la Germandat d'Excombatents, de la que en formava part activa i n'era un puntal), en cap moment ens va fer cap referència a aquest any i mig d'ocultació a la zona republicana. Això per part seva, i per la dels fills, trobo significatiu que en cap moment no ens adonéssim que les dades i les dates d'aquells anys no quadraven del tot.

L'actitud del meu pare és un misteri en relació al qual es poden fer diferents especulacions. Pel que fa a l'actitud dels fills, crec que el millor resum és el del desinterès generalitzat. Crec que "les batalles del nostre pare" ens interessaven molt poc. Suposo que a partir del moment que vam començar a rumiar alguna cosa vam estar molt més ocupats amb els nostres problemes o cabòries d'adolescents que amb cap tema relacionat amb els nostres pares. I ja una mica més grans, l'actitud no va canviar: vam marxar de casa sense que en cap moment ens hagués cridat l'atenció la biografia del nostre pare, més enllà d'algunes anècdotes puntuals.

Devia anar així, ja que en cas contrari no s'explica de cap manera que mai li haguéssim demanat detalls d'aquells anys de la seva vida. D'aquells, i dels anteriors, i dels posteriors: no ens interessava res. I quan al cap de molts i molts anys se'ns va començar a despertar l'interès, el meu pare ja tenia el cap bastant a passeig, i ja era inútil intentar aclarir res. Vaja, que vam fer tard.

Pel que fa al silenci del meu pare sobre aquell any i mig clandestí, les explicacions que se m'acudeixen són aquestes:

1) Com que era molt orgullós, podria ser que, havent-lo decepcionat la falta d'interès dels fills, hagués decidit callar. Aquesta mena de reaccions en ell eren habituals.

2) També podria ser que hagués callat perquè era una persona "addicta al Règim", i aquell any i mig d'acultació en zona republicana (aquella demora en passar a la zona nacional) era com una taca en el seu historial: si se'n parlava podia perjudicar la seva imatge, ja que es podria interpretar de manera negativa en el context d'exaltació franquista en què vivíem (a casa eren molt de dretes i franquistes, i la majoria de les amistats familiars també). Potser ell pensava que aquest episodi podria perjudicar la seva reputació... o fins i tot els seus negocis. I ves a saber, si de fet va anar així, segurament l'encertava amb la seva prudència, ja que llavors petites "desafeccions" (reals o imaginades) et podien complicar bastant la vida (i amb això no justifico la trajectòria franquista del meu pare, només constato una relació de causa-efecte en aquell context; evidentment, hi va haver gent que durant aquells anys difícils de dictadura franquista va tenir actituds molt més democràtiques, progressistes i valentes, però aquest ja és un altre tema).

Pel que fa a les causes d'aquell any i mig de clandestinitat, això és el que se m'acudeix:

1) Podria ser que el meu pare no tingués cap ganes d'anar a la guerra, i per això es va amagar. I que només va marxar quan va pensar que corria el perill de ser descobert (i potser afusellat per pròfug). Però si el cas va ser aquest, si realment no volia implicar-se en la guerra, llavors no s'explica que, un cop a França (en lloc d'esperar allí que la guerra s'acabés) tornés a Espanya, a la zona nacional i s'allistés voluntari al Terç.

2) Podria ser que el meu pare des del primer moment volgués anar-se'n amb els nacionals, però que li semblés massa arriscat el recorregut fins el front o la frontera francesa, i considerés més segur quedar-se amagat. De manera que només va marxar i va fer el que des del primer moment volia fer quan va arribar un punt que es va veure en perill.

3) Podria ser... qualsevol altra cosa, perquè a falta del seu testimoni tot són suposicions.

L'únic cert és que el meu pare de jove va viure moments molt difícils: la fugida de casa quan va començar la guerra, assumint que el declaraven pròfug i que s'hi jugava la vida (i assumint també que els seus pares podien patir alguna mena de represalia a causa de la seva decisió). A continuació, l'any i mig de clandestinitat, presumiblement protegit per alguns familiars o coneguts en alguna masia. I després la fugida cap a França i la seva participació, sobretot en el tram final de la guerra, en alguns dels combats més sagnats de la Batalla de l'Ebre.

Tanmateix, cap dels fills vam tenir prou interès per la seva vida com per ser capaços d'adonar-nos que, quan ens explicava aquells anys de la Guerra Civil, només n'explicava la meitat, i l'altra meitat se la callava. Què va fer el meu pare exactament durant aquell any i mig? No ho sé. I fos el que fos, per què ho va fer? Tampoc ho sé. I per què no ens en va explicar res? La mateixa resposta.

I alhora podria afegir: si ens hagués explicat el que va passar, "sabríem el que va passar"? Bé, doncs tampoc ho sé... però això ja és una altra història, la història de com expliquem les històries, del que en ressaltem o minimitzem, del que oblidem... També d'allò que "recordem perfectament"... malgrat no haver passat (o si més no d'aquella manera). Perquè els records no sempre són fidels, i el cap sovint ens fa males passades, tan "completant o embellint" alguns episodis" com "difuminant o rebutjant-ne" uns altres. Però vaja, aquesta ja he dit que és una altra història, o dues històries, la de la fiabilitat dels records i la de la subjectivitat a l'hora de confegir els nostres relats autobiogràfics.

A mi, en qualsevol cas, al marge de les anteriors divagacions sobre els records i els nostres relats (demano disculpes per haver-m'hi embrancat, però és un tema que em té ben atrapat), el que em fascina més de tot plegat és el que també ja he dit més amunt: per què mai li vaig preguntar res al meu pare?

La Mercè - una criatura de cinquanta anys

La Maria és la gran, la Marta la segona, la Mercè la petita. Són les tres filles de la Rosa i el Joan. La Rosa i el Joan tenen els dos vuitanta-cinc anys. Viuen ben avinguts i, tenint en compte la seva edat, conserven una raonable bona salut. Tanmateix, de mica en mica, han anat perdent autonomia, i els van molt bé les atencions que especialment des de fa un temps reben per part de la Maria i la Marta. Les dues, cadascuna a la seva manera, s'ocupen dels pares, estan pendents que no els falti res, els acompanyen als metges, els fan companyia, els donen afecte... Malgrat tenir cadascuna la seva pròpia família, s'han anat adaptant a la nova situació, dedicant als pares el temps que els sembla que fa falta.

La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.

Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.

Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.

Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.

Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.

La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"

N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.

De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els  seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.

Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.

Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.

Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.