El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera (1889-1960) va publicar "Locos egregios" el 1946. El seu fill, Juan Antonio Vallejo-Nágera (1926-1990), també psiquiatre, va publicar un llibre amb el mateix títol el 1977. Després de buscar-lo molt, al final he aconseguit trobar un exemplar del llibre del pare. I m'he trobat el que m'esperava, un llibre des del meu punt de vista dolent, medicament antiquat (les idees ja eren antiquades quan es va publicar) i ple de prejudicis.
Per què el fill, a més de psiquiatre un escriptor d'èxit, va publicar un llibre amb el mateix títol que el del seu pare? El fill a més de ser molt millor escriptor que el pare, també era més modern, tolerant, comprensiu i compassiu... I per tant, també era molt millor psiquiatre. De la manera que era el fill, segurament el llibre del seu pare (encara que en fes elogis) no li devia agradar. I potser aquesta va ser la seva motivació a l'hora d'escriure el seu llibre homònim: ja que no podia fer desaparèixer el llibre del seu pare, potser podia, indirectament, aconseguir que quedés dissimulat.
Si ara intentes localitzar un exemplar del llibre del pare, com que pare i fill es deien gairebé igual i el títol del llibre és el mateix, et surt per tot arreu el llibre del fill. Perquè el llibre del fill va ser un èxit de vendes, i es va reeditar diferents vegades. En canvi, el llibre del pare només apareix molt de tant en tant en el catàleg d'alguna llibreria de vell. De manera que es pot dir que el llibre del fill ha aconseguit "invisibilitzar" el llibre del pare.
Bé, potser són fantasies meves, la intencionalitat que atribueixo al fill. En qualsevol cas, crec que si més no "podria ser" tal com dic, és a dir, que hi va haver alguna intencionalitat per part del fill del tipus que apunto, a l'hora d'escollir el títol (i el contingut, aparentment semblant, però només aparentment). De fet, que el fill preferís que no es coneguessin gaire algunes de les idees del seu pare no em sembla estrany, tenint en compte que el pare tenia idees poc ortodoxes, per dir-ho d'una manera suau (per exemple, sobre els comunistes, que segons ell eren persones malaltes).
Cal no oblidar qui era el pare i quins eren els seus poders: Franco el va nomenar màxim responsable dels serveis de psiquiatria del país, i des d'aquell càrrec les seves obsessions i prejudicis van fer molt de mal a moltes persones, comunistes, homosexuals, mares solteres... Antonio Vallejo Nágera havia anat a Alemanya al final dels anys trenta, i allí va estar en contacte amb psiquiatres simpatitzants amb el nazisme. Vaja, que com a psiquiatre era una mica especial.
Amb pares així, què han de fer els fills? Dissimular? Negar? Reconèixer? I si els fills creuen que el que han de fer és ocultar el passat familiar, si creuen que han de procurar minimitzar les dimensions dels desgavells dels pares, que hem de fer els altres? Fer veure també que no passa res? ¿També en el cas de persones amb un protagonisme tan gran en la història d'un país (i durant períodes tan convulsos com la Guerra Civil i la incivil postguerra), com l'Antonio Vallejo Nágera?
He parlat del pare i el fill. La neta, Alejandra Vallejo-Nágera, també escriptora, ha seguit la tendència del seu pare, i quan parla de l'avi diu que ella només en recorda coses bones. Insisteix també en aquesta resposta quan se li parla directament del paper del seu avi com a psiquatra al servei de la dictadura franquista i dels mètodes repressius del Règim. La neta no pot al.legar que ignora el complicat passat com a psiquiatre del seu avi, entre d'altres coses perquè és de domini públic. Però es nega a parlar-ne, insisteix tossudament que de l'avi "només en recorda coses bones" (de l'Alejandra Vallejo-Nájera i d'aquest tema ja en vaig parlar en una altra ocasió).
[el 3 de maig corregeixo alguna inexactitud que hi havia en el text inicial, del 27 d'abril]
27 d’abr. 2017
25 d’abr. 2017
Abús d'autoritat - 3
Fa mesos vaig explicar que em van fer baixar del tren perquè m'havia tret les sabates, vaig explicar que posteriorment vaig presentar una queixa que incloia la solicitud d'informació relativa a si estava prohibit treure's les sabates al tren, i que si era així, que m'adjuntessin exactament el punt del reglament de viatgers que s'hi referia.
Vaig explicar que a continuació em van contestar amb generalitats, sense concretar res del que preguntava, de manera que vaig insistir. I llavors com a segona resposta em van enviar el reglament de viatgers, en el que no diu res sobre el tema. M'ho van enviar sense afegir-hi cap comentari: "copiar i enganxar", i tan contents.
Al final me n'he cansat i he tirat la tovallola: amb la seva burocràcia estúpida i el seu menyspreu han acabat guanyant, és trist però és així (i el pitjor no és el que m'ha passat a mi, sinó que això és el que li passa a molta gent quan tracta amb l'Administració, que se sent ningunejada).
Recordo telegràficament els fets: en un vagó buit em vaig treure les sabates (en cap moment vaig posar els peus damunt del seient), i el revisor em va fer baixar del tren, sabent a sobre que cap a on jo anava no passava un altre tren fins tretze hores més tard.
Una cosa és el que em va passar llavors al tren, i una altra el que m'ha passat quan m'he queixat a l'organisme competent en la matèria, el Departament de Transports de la Generalitat. La propaganda institucional pagada amb diners públics ja ho diu: "Generalitat de Catalunya respon". Ara ja sé com.
Vaig explicar que a continuació em van contestar amb generalitats, sense concretar res del que preguntava, de manera que vaig insistir. I llavors com a segona resposta em van enviar el reglament de viatgers, en el que no diu res sobre el tema. M'ho van enviar sense afegir-hi cap comentari: "copiar i enganxar", i tan contents.
Al final me n'he cansat i he tirat la tovallola: amb la seva burocràcia estúpida i el seu menyspreu han acabat guanyant, és trist però és així (i el pitjor no és el que m'ha passat a mi, sinó que això és el que li passa a molta gent quan tracta amb l'Administració, que se sent ningunejada).
Recordo telegràficament els fets: en un vagó buit em vaig treure les sabates (en cap moment vaig posar els peus damunt del seient), i el revisor em va fer baixar del tren, sabent a sobre que cap a on jo anava no passava un altre tren fins tretze hores més tard.
Una cosa és el que em va passar llavors al tren, i una altra el que m'ha passat quan m'he queixat a l'organisme competent en la matèria, el Departament de Transports de la Generalitat. La propaganda institucional pagada amb diners públics ja ho diu: "Generalitat de Catalunya respon". Ara ja sé com.
22 d’abr. 2017
Bledes amb galetes
He bullit unes quantes bledes recollides per les vores dels camins i els hi he barrejat galetes (si, galetes dolces), un bon raig d'oli i un pessic de pebre vermell picant, tot ben barrejat.
Si aquest plat l'hagués preparat algun d'aquests cuiners que sovint surten per tot arreu parlant com si fossin filòsofs, segur que el presentaria com una delicadesa, referint-se a la seva lleugera textura, consistència equilibrada i justa melositat, tot afegint, és clar, que el vi que marida a la perfecció amb un plat tan exquisit és un priorat de l'any tal o un penedès de l'any qual de gust afruitat amb pinzellades de roure, argila i romaní. Per descomptat, la forma adequada de servir-lo seria en un plat ben gran, immens, amb una única culleradeta al mig de la barreja de bledes i galetes.
Jo l'únic que puc dir és que m'he fet aquesta barreja sobre la marxa, perquè tenia el rebost escurat i m'ha semblat que aquest invent podria funcionar. I la veritat és que m'ha sortit un dinar la mar de bo. I com que me n'he preparat un plat ben caramullat, m'he quedat ben tip.
Si aquest plat l'hagués preparat algun d'aquests cuiners que sovint surten per tot arreu parlant com si fossin filòsofs, segur que el presentaria com una delicadesa, referint-se a la seva lleugera textura, consistència equilibrada i justa melositat, tot afegint, és clar, que el vi que marida a la perfecció amb un plat tan exquisit és un priorat de l'any tal o un penedès de l'any qual de gust afruitat amb pinzellades de roure, argila i romaní. Per descomptat, la forma adequada de servir-lo seria en un plat ben gran, immens, amb una única culleradeta al mig de la barreja de bledes i galetes.
Jo l'únic que puc dir és que m'he fet aquesta barreja sobre la marxa, perquè tenia el rebost escurat i m'ha semblat que aquest invent podria funcionar. I la veritat és que m'ha sortit un dinar la mar de bo. I com que me n'he preparat un plat ben caramullat, m'he quedat ben tip.
20 d’abr. 2017
L'Alfredo i el Dale Carnegie
L'últim cop que vaig parlar amb l'Alfredo em va explicar com tractava els seus clients quan feia de venedor. Em va explicar que, en aquest sentit, anys enrere li havia sigut de gran utilitat el llibre de Dale Carnegie "Como ganar amigos e influir sobre las personas", del qual me'n va comentar alguns aspectes.
Jo li vaig dir que tot i no haver-lo llegit coneixia el llibre, que ja de petit el recordava a la biblioteca de casa dels meus pares. L'Alfredo em va dir que se li havia extraviat el seu llibre, i que ara li dolia no tenir-lo, i jo li vaig dir que conservava el de casa dels pares, que no en feia res i que li duria. Ell va dir que no calia, jo li vaig dir que em venia de gust, i de moment la cosa va quedar així.
Un cop a casa el vaig buscar, però no el vaig trobar, i llavors fins i tot vaig dubtar de si l'havia conservat. Que estava a casa dels meus pares segur, però potser quan vam desmantellar el pis no va ser un del llibres que vaig recollir. El cas és que vaig decidir buscar-lo, vaig tenir sort, en vaig trobar un de segona mà i el vaig poder comprar per només dos euros. I ben content me'l vaig endur cap al poble per poder-li donar a l'Alfredo.
Quan vaig arribar al poble vaig trobar una dona pel carrer i vam fer petar la xerrada. Em va posar al corrent de les novetats que hi havia hagut al poble durant les dues setmanes que havia estat fora: s'havien mort dues persones, una era l'Alfredo. Havia arribat tard.
Jo li vaig dir que tot i no haver-lo llegit coneixia el llibre, que ja de petit el recordava a la biblioteca de casa dels meus pares. L'Alfredo em va dir que se li havia extraviat el seu llibre, i que ara li dolia no tenir-lo, i jo li vaig dir que conservava el de casa dels pares, que no en feia res i que li duria. Ell va dir que no calia, jo li vaig dir que em venia de gust, i de moment la cosa va quedar així.
Un cop a casa el vaig buscar, però no el vaig trobar, i llavors fins i tot vaig dubtar de si l'havia conservat. Que estava a casa dels meus pares segur, però potser quan vam desmantellar el pis no va ser un del llibres que vaig recollir. El cas és que vaig decidir buscar-lo, vaig tenir sort, en vaig trobar un de segona mà i el vaig poder comprar per només dos euros. I ben content me'l vaig endur cap al poble per poder-li donar a l'Alfredo.
Quan vaig arribar al poble vaig trobar una dona pel carrer i vam fer petar la xerrada. Em va posar al corrent de les novetats que hi havia hagut al poble durant les dues setmanes que havia estat fora: s'havien mort dues persones, una era l'Alfredo. Havia arribat tard.
19 d’abr. 2017
Seguiment de la teleassistència
Torno a passar per casa del Joan F. Li pregunto si li funciona la teleassistència i em diu que no ho sap. Per descomptat, no du el penjoll al coll, això ja m'ho va dir la vegada anterior, "que quan tingués un problema ja se'l posaria". Per aquesta banda no hi ha res a fer.
Li pregunto si de tant en tant el truquen per saber si tot va bé, i em diu que no el truquen mai. No sé gaire com funciona la teleassistència, però se'm fa estrany, i decideixo preguntar si és normal. Agafo el penjol i el premo, i no passa res, silenci absolut. Repeteixo l'intent, i igual. Llavors miro l'aparell que fa de centraleta, i no veig cap llum encesa i, a continuació, veig que no està endollat. Fantàstic.
Li pregunto com és que està desendollat i em diu que no ho sap. Ni per què ni des de quan. L'endollo i premo el penjoll, a veure si rutlla. Fa uns quants sorolls i després una veu d'home diu: "Hola Joan F., hi ha alguna novetat?"
Li explico que no sóc el Joan F. i que estic comprovant si l'aparell funciona. Li pregunto si ells poden detectar que l'aparell està desendollat i em diu que no; li pregunto que cada quan telefonen ells, si el Joan F. no diu res, i em diu que un cop al mes. Li dic que em pensava que ho feien més sovint, i ell gairebé m'esbronca, em diu que tenen milers d'usuaris connectats i que són ells, els usuaris, els que han d'avisar si tenen problemes.
Suposo que el funcionament deu ser el que em diu (alguna estona ho hauré d'investigar), de manera que suposo que si algun dia al Joan F. li agafa algun treball o cau per les escales, si s'escau que li passa per exemple l'endemà del dia de la trucada de control mensual, potser no ho sabrà ningú fins al cap d'un mes. Quan ja estigui ben mort i apergaminat.
És clar, el Joan F. també hi podria posar una mica més de la seva part i com a mínim dur el penjoll al damunt... però el Jan F. és el Joan F.
Li pregunto si de tant en tant el truquen per saber si tot va bé, i em diu que no el truquen mai. No sé gaire com funciona la teleassistència, però se'm fa estrany, i decideixo preguntar si és normal. Agafo el penjol i el premo, i no passa res, silenci absolut. Repeteixo l'intent, i igual. Llavors miro l'aparell que fa de centraleta, i no veig cap llum encesa i, a continuació, veig que no està endollat. Fantàstic.
Li pregunto com és que està desendollat i em diu que no ho sap. Ni per què ni des de quan. L'endollo i premo el penjoll, a veure si rutlla. Fa uns quants sorolls i després una veu d'home diu: "Hola Joan F., hi ha alguna novetat?"
Li explico que no sóc el Joan F. i que estic comprovant si l'aparell funciona. Li pregunto si ells poden detectar que l'aparell està desendollat i em diu que no; li pregunto que cada quan telefonen ells, si el Joan F. no diu res, i em diu que un cop al mes. Li dic que em pensava que ho feien més sovint, i ell gairebé m'esbronca, em diu que tenen milers d'usuaris connectats i que són ells, els usuaris, els que han d'avisar si tenen problemes.
Suposo que el funcionament deu ser el que em diu (alguna estona ho hauré d'investigar), de manera que suposo que si algun dia al Joan F. li agafa algun treball o cau per les escales, si s'escau que li passa per exemple l'endemà del dia de la trucada de control mensual, potser no ho sabrà ningú fins al cap d'un mes. Quan ja estigui ben mort i apergaminat.
És clar, el Joan F. també hi podria posar una mica més de la seva part i com a mínim dur el penjoll al damunt... però el Jan F. és el Joan F.
11 d’abr. 2017
Existir
Existir, quina cosa tan estranya.
I després, inventar-te un sentit.
I si pot ser, creure-te'l.
I no cansar-te'n,
resistir mentre segueixes viu.
Tot això, per culpa
de la maleïda consciència.
I després, inventar-te un sentit.
I si pot ser, creure-te'l.
I no cansar-te'n,
resistir mentre segueixes viu.
Tot això, per culpa
de la maleïda consciència.
9 d’abr. 2017
La Humbelina
La Humbelina va néixer el 1926. Vint-i-quatre anys més tard, el setembre de 1950 el jutge municipal Isidoro García y Díaz va certificar que la Humbelina vivia a Barcelona. El cost del certificat: "Derechos arancelarios: 2'40 pts. Reintegrados en pólizas o sellos." Això és el que en teoria costava el certificat, perquè de fet, sumant l'import de les pòlisses i els segells enganxats, el total eren 3'95 pts., més 50 cèntims de l'imprès. (1)
Un mes després, a l'octubre, l'Humbelina es va treure el passaport. A la pàgina de "Señas personales", als apartats "color de los ojos" i "color del cabello" hi deia "según fotografía". La fotografia era, evidentment, en blanc i negre.
El passaport se li va expedir amb validesa per a França i Itàlia, "un solo viaje de ida y vuelta", i el motiu del viatge que s'especificava era "turismo". Però sembla que no va fer servir mai aquell passaport, perquè el passaport va caducar sense que hi hagués cap tampó de pas de frontera estampat a cap pàgina.
El 1951 "La Delegada Provincial" (nom indesxifrable) de la "Falange Española Tradicionalista i de la J.O.N.S., Delegación Provincial de la Sección Femenina", va certificar que la Humbelina havia complert "el deber nacional del Servicio Social establecido por S.E. el Jefe del Estado, según Decreto num. 378 con la calificación de Aprobado."
Aquests són els fets. Retalls d'una vida que trobo escampats per terra, al carrer, al costat d'un contenidor d'escombraries.
No sé si la Humbelina encara viu, o si ha mort i aquests papers són, potser, part del desmantellament del pis on vivia. No sé si el passaport era per fer un viatge de noces, i que potser al final no va fer, potser perquè no es va casar, o ves a saber per què... No sé res de res, em podria inventar mil pel.lícules. I només serien això, invencions.
L'únic cert és que m'he trobat aquests retalls de la seva vida abandonats, tirats al carrer. Al final, més aviat o més tard tots acabem igual. Amb aquestes petites variables: tirats al carrer o, si qui fa el desembaràs té una mica de punteria, directament a dins del contenidor. I d'allí cap a l'abocador.
--
(1) El nom d'Humbelina no me l'invento, és el que surt al passaport i al certificat del Servei Social (Santa Humbelina va ser una abadessa del monestir cistercenc de Jolly, al segle XII, i el seu sant es celebra el 12 de febrer).
Un mes després, a l'octubre, l'Humbelina es va treure el passaport. A la pàgina de "Señas personales", als apartats "color de los ojos" i "color del cabello" hi deia "según fotografía". La fotografia era, evidentment, en blanc i negre.
El passaport se li va expedir amb validesa per a França i Itàlia, "un solo viaje de ida y vuelta", i el motiu del viatge que s'especificava era "turismo". Però sembla que no va fer servir mai aquell passaport, perquè el passaport va caducar sense que hi hagués cap tampó de pas de frontera estampat a cap pàgina.
El 1951 "La Delegada Provincial" (nom indesxifrable) de la "Falange Española Tradicionalista i de la J.O.N.S., Delegación Provincial de la Sección Femenina", va certificar que la Humbelina havia complert "el deber nacional del Servicio Social establecido por S.E. el Jefe del Estado, según Decreto num. 378 con la calificación de Aprobado."
Aquests són els fets. Retalls d'una vida que trobo escampats per terra, al carrer, al costat d'un contenidor d'escombraries.
No sé si la Humbelina encara viu, o si ha mort i aquests papers són, potser, part del desmantellament del pis on vivia. No sé si el passaport era per fer un viatge de noces, i que potser al final no va fer, potser perquè no es va casar, o ves a saber per què... No sé res de res, em podria inventar mil pel.lícules. I només serien això, invencions.
L'únic cert és que m'he trobat aquests retalls de la seva vida abandonats, tirats al carrer. Al final, més aviat o més tard tots acabem igual. Amb aquestes petites variables: tirats al carrer o, si qui fa el desembaràs té una mica de punteria, directament a dins del contenidor. I d'allí cap a l'abocador.
--
(1) El nom d'Humbelina no me l'invento, és el que surt al passaport i al certificat del Servei Social (Santa Humbelina va ser una abadessa del monestir cistercenc de Jolly, al segle XII, i el seu sant es celebra el 12 de febrer).
6 d’abr. 2017
El cap no para mai
Tots els caps estan en permanent ebullició. Després, això sí, cada un bull a la seva manera. En general pensem banalitats, i és una sort. Perquè també tenim la capacitat (que fem servir sovint) de dedicar-nos a pensar inconveniències (coses que no ens convenen), com quan ens dediquem a mortificar-nos. Per exemple pensant el que hauríem d'haver fet i no hem fet, o el que no ens haurien d'haver fet i ens han fet. O quan ens entretenim obsessivament devaluant-nos, o devaluant els altres... Les possibles activitats mentals tòxiques a què ens podem dedicar són moltes, infinites.
Ara ho personalitzo. El meu cap és com la majoria de caps, caòtic. En general hi regna el desordre i la falta de control. En general, però no sempre. Hi ha petites excepcions. Per exemple, una manera de tenir una mica controlat el cap consisteix en pensar "com si escrivís". Llavors puc "redactar" textos (elaborar idees) fins i tot d'una certa complexitat sobre un tema determinat. Suposo que tinc tendència a pensar "escrivint" perquè escriure sempre m'ha agradat, i és una cosa que faig de tant en tant, de vegades pensant en els altres, d'altres vegades només perquè m'ajuda a endreçar les idees.
De vegades, traslladar a un paper (dic paper perquè d'entrada acostumo a escriure amb llapis i paper) l'escriptura mental prèvia m'és molt fàcil: em poso a escriure i el text va brollant, lliscant sense dificultats, amb el contingut ordenat, clar.
En l'altre extrem hi ha el text que després d'haver estat escrit mentalment amb tota fluïdesa, amb una gran concreció i claredat, quan intento traslladar-lo al paper se'm fa impossible. Em quedo bloquejat, no surt res. O surt un bunyol. Tota la lleugeresa i la naturalitat de l'escriptura mental s'estavella llavors contra un mur d'impotència, sovint absoluta. No hi ha res a fer. O si més no, "aquell dia no hi ha res a fer". Potser un altre, ja es veurà.
Quan passa això, de vegades penso que ja està bé. Amb tants "textos" que em passen pel cap millor que alguns es quedin a la cuneta, ja que no pot ser que tots siguin mínimament rellevants (bé, si és que n'hi ha algun). De manera que si uns quants no acaben quallant segurament és una sort.
Tanmateix, de vegades actuo diferent. Pot ser que un text escrit mentalment i que es resisteix a ser traslladat al paper no el vulgui abandonar. Fracasso una vegada i una altra, però no paro d'insistir, amb tossuderia. Fins que un dia, al final me'n surto, "faig el cim", aconsegueixo escriure'l en un paper.
En qualsevol cas, crec que quan el meu cap divaga en general tot el que remena és intranscendent. I crec que quan "mentalment escric", també (i per tant quan escric en un paper igual). En els moments de màxima lucidesa m'adono que tot el que pugui pensar i escriure és perfectament prescindible, irrellevant.
Però la màxima lucidesa és difícil mantenir-la gaire estona, sovint només em visita de tant en tant, algun instant breu, fugisser. Després, la incomoditat de sentir-me tan insignificant fa que em faci trampes, i que pensi que alguna cosa de les que penso, alguna engruna, potser té algun interès (vulgui dir això el que sigui).
I així vaig vivint, en general divagant (fent bullir una escudella mental amb ingredients sovint d'allò més banals, estúpids o inconfessables). Només amb les excepcions, breus, d'alguns moments de control mental. Però insisteixo, el que domina, quantitativament, és el descontrol i la banalitat.
Ser del tot coherent costa molt, i mentir-nos una mica ens alleuja una mica el pes de la consciència d'existir. Feliços els pardals i tots els animals irracionals!
Ara ho personalitzo. El meu cap és com la majoria de caps, caòtic. En general hi regna el desordre i la falta de control. En general, però no sempre. Hi ha petites excepcions. Per exemple, una manera de tenir una mica controlat el cap consisteix en pensar "com si escrivís". Llavors puc "redactar" textos (elaborar idees) fins i tot d'una certa complexitat sobre un tema determinat. Suposo que tinc tendència a pensar "escrivint" perquè escriure sempre m'ha agradat, i és una cosa que faig de tant en tant, de vegades pensant en els altres, d'altres vegades només perquè m'ajuda a endreçar les idees.
De vegades, traslladar a un paper (dic paper perquè d'entrada acostumo a escriure amb llapis i paper) l'escriptura mental prèvia m'és molt fàcil: em poso a escriure i el text va brollant, lliscant sense dificultats, amb el contingut ordenat, clar.
En l'altre extrem hi ha el text que després d'haver estat escrit mentalment amb tota fluïdesa, amb una gran concreció i claredat, quan intento traslladar-lo al paper se'm fa impossible. Em quedo bloquejat, no surt res. O surt un bunyol. Tota la lleugeresa i la naturalitat de l'escriptura mental s'estavella llavors contra un mur d'impotència, sovint absoluta. No hi ha res a fer. O si més no, "aquell dia no hi ha res a fer". Potser un altre, ja es veurà.
Quan passa això, de vegades penso que ja està bé. Amb tants "textos" que em passen pel cap millor que alguns es quedin a la cuneta, ja que no pot ser que tots siguin mínimament rellevants (bé, si és que n'hi ha algun). De manera que si uns quants no acaben quallant segurament és una sort.
Tanmateix, de vegades actuo diferent. Pot ser que un text escrit mentalment i que es resisteix a ser traslladat al paper no el vulgui abandonar. Fracasso una vegada i una altra, però no paro d'insistir, amb tossuderia. Fins que un dia, al final me'n surto, "faig el cim", aconsegueixo escriure'l en un paper.
En qualsevol cas, crec que quan el meu cap divaga en general tot el que remena és intranscendent. I crec que quan "mentalment escric", també (i per tant quan escric en un paper igual). En els moments de màxima lucidesa m'adono que tot el que pugui pensar i escriure és perfectament prescindible, irrellevant.
Però la màxima lucidesa és difícil mantenir-la gaire estona, sovint només em visita de tant en tant, algun instant breu, fugisser. Després, la incomoditat de sentir-me tan insignificant fa que em faci trampes, i que pensi que alguna cosa de les que penso, alguna engruna, potser té algun interès (vulgui dir això el que sigui).
I així vaig vivint, en general divagant (fent bullir una escudella mental amb ingredients sovint d'allò més banals, estúpids o inconfessables). Només amb les excepcions, breus, d'alguns moments de control mental. Però insisteixo, el que domina, quantitativament, és el descontrol i la banalitat.
Ser del tot coherent costa molt, i mentir-nos una mica ens alleuja una mica el pes de la consciència d'existir. Feliços els pardals i tots els animals irracionals!
3 d’abr. 2017
Més "manguitos"
Segueixo les investigacions sobre els "manguitos". Aquest cop, des del mig del carrer tinc una conversa amb dues dones, cada una a la finestra de casa seva, a banda i banda del carrer, I jo a baix, girant el cap ara cap aquí i ara cap allà, fins que m'agafa mal de coll de tant tenir-lo torçat.
M'explica una que a més dels "manguitos" i la mantellina, per anar a missa també era obligatori, "per descomptat", dur mitges, fos l'època de l'any que fos. L'altra diu que un dia a ella el mossèn la va esbroncar perquè no tenia prou estirat un "manguito" i se li veia una mica de canell. També expliquen, i això és el que em sembla més fort, que un dia el mossèn no va donar la comunió als fills de l'home que s'encarregava del cine. Com que es veu que el mossèn estava disgustat amb alguna pel.lícula que s'havia passat, ho va fer pagar a aquelles criatures amb el propòsit "d'escarmentar el pare". Estupidesa i la maldat.
Aquestes dues dones que m'expliquen aquestes anècdotes no diré que siguin "de missa diària", d'entrada perquè no n'hi ha, però sí que són de missa tots els diumenges. De tota la vida. No són persones crítiques amb la religió i l'Església, al contrari, són molt conservadores i devotes, una de les dues fins i tot beata. Vull dir que no exageren ni amaneixen el que diuen, si de cas al contrari, potser ho minimitzen. De fet, si no els hagués anat preguntant coses no m'haurien explicat res.
Però malgrat ser "de missa" i conservadores això no els impedeix recordar de manera crítica aquell mossèn. D'altra banda, també es queixen del present. Diuen que allò d'abans no estava bé, però que això d'ara, que la gent surt a la tele "ensenyant-ho tot", tampoc està bé.
També es queixen de la falta de mossens, ja que amb l'escassedat actual tot sovint no saben a quina hora serà la missa del diumenge. M'expliquen que en funció del "circuit de misses" que ha de fer el mossèn (i les variables que li puguin sorgir, casaments, enterros, batejos...) els horaris poden canviar. Se'n queixen però ho entenen: m'expliquen que hi ha un mossèn fill del poble, però destinat a una altra parròquia, que fa cinc misses cada diumenge.
M'explica una que a més dels "manguitos" i la mantellina, per anar a missa també era obligatori, "per descomptat", dur mitges, fos l'època de l'any que fos. L'altra diu que un dia a ella el mossèn la va esbroncar perquè no tenia prou estirat un "manguito" i se li veia una mica de canell. També expliquen, i això és el que em sembla més fort, que un dia el mossèn no va donar la comunió als fills de l'home que s'encarregava del cine. Com que es veu que el mossèn estava disgustat amb alguna pel.lícula que s'havia passat, ho va fer pagar a aquelles criatures amb el propòsit "d'escarmentar el pare". Estupidesa i la maldat.
Aquestes dues dones que m'expliquen aquestes anècdotes no diré que siguin "de missa diària", d'entrada perquè no n'hi ha, però sí que són de missa tots els diumenges. De tota la vida. No són persones crítiques amb la religió i l'Església, al contrari, són molt conservadores i devotes, una de les dues fins i tot beata. Vull dir que no exageren ni amaneixen el que diuen, si de cas al contrari, potser ho minimitzen. De fet, si no els hagués anat preguntant coses no m'haurien explicat res.
Però malgrat ser "de missa" i conservadores això no els impedeix recordar de manera crítica aquell mossèn. D'altra banda, també es queixen del present. Diuen que allò d'abans no estava bé, però que això d'ara, que la gent surt a la tele "ensenyant-ho tot", tampoc està bé.
També es queixen de la falta de mossens, ja que amb l'escassedat actual tot sovint no saben a quina hora serà la missa del diumenge. M'expliquen que en funció del "circuit de misses" que ha de fer el mossèn (i les variables que li puguin sorgir, casaments, enterros, batejos...) els horaris poden canviar. Se'n queixen però ho entenen: m'expliquen que hi ha un mossèn fill del poble, però destinat a una altra parròquia, que fa cinc misses cada diumenge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
