"Locos egregios" i memòries familiars

El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera (1889-1960) va publicar "Locos egregios" el 1946. El seu fill, Juan Antonio Vallejo-Nágera (1926-1990), també psiquiatre, va publicar un llibre amb el mateix títol el 1977. Després de buscar-lo molt, al final he aconseguit trobar un exemplar del llibre del pare. I m'he trobat el que m'esperava, un llibre des del meu punt de vista dolent, medicament antiquat (les idees ja eren antiquades quan es va publicar) i ple de prejudicis.

Per què el fill, a més de psiquiatre un escriptor d'èxit, va publicar un llibre amb el mateix títol que el del seu pare? El fill a més de ser molt millor escriptor que el pare, també era més modern, tolerant, comprensiu i compassiu... I per tant, també era molt millor psiquiatre. De la manera que era el fill, segurament el llibre del seu pare (encara que en fes elogis) no li devia agradar. I potser aquesta va ser la seva motivació a l'hora d'escriure el seu llibre homònim: ja que no podia fer desaparèixer el llibre del seu pare, potser podia, indirectament, aconseguir que quedés dissimulat.

Si ara intentes localitzar un exemplar del llibre del pare, com que pare i fill es deien gairebé igual i el títol del llibre és el mateix, et surt per tot arreu el llibre del fill. Perquè el llibre del fill va ser un èxit de vendes, i es va reeditar diferents vegades. En canvi, el llibre del pare només apareix molt de tant en tant en el catàleg d'alguna llibreria de vell. De manera que es pot dir que el llibre del fill ha aconseguit "invisibilitzar" el llibre del pare.

Bé, potser són fantasies meves, la intencionalitat que atribueixo al fill. En qualsevol cas, crec que si més no "podria ser" tal com dic, és a dir, que hi va haver alguna intencionalitat per part del fill del tipus que apunto, a l'hora d'escollir el títol (i el contingut, aparentment semblant, però només aparentment). De fet, que el fill preferís que no es coneguessin gaire algunes de les idees del seu pare no em sembla estrany, tenint en compte que el pare tenia idees poc ortodoxes, per dir-ho d'una manera suau (per exemple, sobre els comunistes, que segons ell eren persones malaltes).

Cal no oblidar qui era el pare i quins eren els seus poders: Franco el va nomenar màxim responsable dels serveis de psiquiatria del país, i des d'aquell càrrec les seves obsessions i prejudicis van fer molt de mal a moltes persones, comunistes, homosexuals, mares solteres... Antonio Vallejo Nágera havia anat a Alemanya al final dels anys trenta, i allí va estar en contacte amb psiquiatres simpatitzants amb el nazisme. Vaja, que com a psiquiatre era una mica especial.

Amb pares així, què han de fer els fills? Dissimular? Negar? Reconèixer? I si els fills creuen que el que han de fer és ocultar el passat familiar, si creuen que han de procurar minimitzar les dimensions dels desgavells dels pares, que hem de fer els altres? Fer veure també que no passa res? ¿També en el cas de persones amb un protagonisme tan gran en la història d'un país (i durant períodes tan convulsos com la Guerra Civil i la incivil postguerra), com l'Antonio Vallejo Nágera?

He parlat del pare i el fill. La neta, Alejandra Vallejo-Nágera, també escriptora, ha seguit la tendència del seu pare, i quan parla de l'avi diu que ella només en recorda coses bones. Insisteix també en aquesta resposta quan se li parla directament del paper del seu avi com a psiquatra al servei de la dictadura franquista i dels mètodes repressius del Règim. La neta no pot al.legar que ignora el complicat passat com a psiquiatre del seu avi, entre d'altres coses perquè és de domini públic. Però es nega a parlar-ne, insisteix tossudament que de l'avi "només en recorda coses bones" (de l'Alejandra Vallejo-Nájera i d'aquest tema ja en vaig parlar en una altra ocasió).

[el 3 de maig corregeixo alguna inexactitud que hi havia en el text inicial, del 27 d'abril]