Aprofitant que acompanyo a l'assaig de gregorià a una de les cantaires del cor de l'Església de Santa Anna, puc veure "l'Hospital de campanya" per a persones sense sostre que fa més d'un any van posar en marxa els rectors Peio Sánchez i Xavier Morlans, i la monja teresiana Viqui Molins, amb l'ajuda de moltes persones voluntàries.
De casualitat, pocs dies després, una amiga que col.labora amb l'Hospital de campanya fent una feina administrativa té dificultats amb un document (i també amb el seu ordinador), i em demana ajuda. I la mar de content l'ajudo, li resolc els problemes. És una minúscula col.laboració, la meva, a aquesta iniciativa exemplar de Santa Anna.
El dia que vaig a Santa Anna, a dins de l'església em sobta la convivència de les zones de culte amb les d'atenció a les persones sense sostre; aquesta barreja d'altars, sants, espelmes, persones sense sostre, converses, gossos... Mai havia vist una cosa semblant en una església, ni de lluny.
Tot és una sorpresa, per exemple, que entre les demandes d'aliments destinats als sense sostre, a més de la llet, els sucs o les galetes pels esmorzars, també s'inclou el pinso de gos.
Són combinacions i sorpreses curioses. De diferents tipus. Passejo per l'església, miro els altars i les imatges dels sants. A la capella de la Verge de Montserrat, veig l'estàtua, potser d'un metre d'alçada, de l'arquebisbe salvadorenc Óscar Romero, assassinat el 1980 a causa de les seves denúncies sobre les violacions dels drets humans que els militars cometien a El Salvador.
Em miro l'estàtua, i recordo que quan ell vivia, en el meu entorn familiar conservador, les activitats de les persones com l'Óscar Romero en lloc de simpatia generaven crítiques, "perquè es ficaven en política" (em sembla que a l'Óscar Romero ara ja l'han fet sant).
El cas és que, com sempre, davant d'iniciatives com aquesta de Santa Anna, em meravella la determinació i la generositat de les persones que les tiren endavant. Sempre ho dic, sort que hi ha persones com elles. Moltes iniciatives socials adreçades als més desfavorits tenen aquest origen religiós. I alhora perduren també gràcies a aquest origen: les creences dels seus impulsors els ajuden a perseverar en la feina social que fan.
D'altra banda, val a dir que la iniciativa de l'Hospital de campanya de Santa Anna ha aconseguit un considerable ressò mediàtic, però que hi ha moltes altres iniciatives semblants, gestionades per persones també pertanyents a l'Església, que de manera quotidiana i discreta van fent la seva feina. Per exemple, una d'aquestes iniciatives és la cessió de locals a grups com els d'Alcohòlics Anònims, molts dels quals s'aixopluguen en parròquies. I els exemples podrien ser molts més.
M'agrada conèixer aquestes iniciatives, i m'agrada de tant en tant parlar-ne. I dir que em semblen admirables. Les iniciatives i les persones que les impulsen.
De la mateixa manera que de tant en tant em ve de gust parlar de tot el que em disgusta de l'Església (parlar d'aspectes de la seva doctrina, de les seves misogínies i homofòbies, de les seves teologies esotèriques, d'algunes congregacions o prelatures seves, d'alguns bisbes i papes... però bé, això avui no toca).
30 de març 2018
25 de març 2018
El pas i el pes
El pas i el pes dels anys,
el pus de les nafres
(físiques i emocionals),
el grinyol de les frontisses,
els lapsus de la memòria,
la incontinència i els bolquers.
La soledat. La decrepitud. La vellesa.
Si a les mares i als pares
ja els falta temps per dedicar-lo als infants,
com n'han de dedicar als ancians?
Fer-se vell, encongir-se, emmalaltir,
acumular mals i esdevenir dependent,
és una meravella.
el pus de les nafres
(físiques i emocionals),
el grinyol de les frontisses,
els lapsus de la memòria,
la incontinència i els bolquers.
La soledat. La decrepitud. La vellesa.
Si a les mares i als pares
ja els falta temps per dedicar-lo als infants,
com n'han de dedicar als ancians?
Fer-se vell, encongir-se, emmalaltir,
acumular mals i esdevenir dependent,
és una meravella.
24 de març 2018
Ganes de morir-se
Li pregunto: "Què vols fer?" I em diu: "Morir-me."
Jo només em referia a si volia sortir al carrer. Llavors li pregunto si hi ha alguna altra cosa que vulgui, i em diu que vol que el Barça guanyi la lliga. Li pregunto que, de les dues coses, quina vol més, i em diu que la primera, morir-se.
Està sol, està cansat, està malalt. I ni la seva solitud, ni el seu cansament ni les seves malalties tenen remei. Tot anirà empitjorant. De manera inaturable. De manera "normal".
Pel que fa a això de morir-se, no és una persona de fer, sinó d'esperar. De manera que li dic que encara que es vulgui morir, mentre no es mori ha de procurar relativitzar les adversitats, i alhora mirar d'assaborir els petits bons moments o plaers, com el futbol, el cafè, el sol quan entra per la finestra... tot el que l'ajudi una mica a que els dies no siguin tan desencantats i feixucs.
En la mesura que pot, ja ho procura. Però quan estàs molt cansat, cansat d'existir, tot costa molt. I cada dia que passa, cada any que passa, cada nova xacra que acumules, com més vell et fas, fa tot et costi i et pesi més. Saps que la realitat és aquesta: "avui és un dia dolent, i demà encara serà pitjor".
Ho saps, i per això de vegades és tan difícil tenir ganes de viure, i penses que el millor seria que et morissis.
Jo només em referia a si volia sortir al carrer. Llavors li pregunto si hi ha alguna altra cosa que vulgui, i em diu que vol que el Barça guanyi la lliga. Li pregunto que, de les dues coses, quina vol més, i em diu que la primera, morir-se.
Està sol, està cansat, està malalt. I ni la seva solitud, ni el seu cansament ni les seves malalties tenen remei. Tot anirà empitjorant. De manera inaturable. De manera "normal".
Pel que fa a això de morir-se, no és una persona de fer, sinó d'esperar. De manera que li dic que encara que es vulgui morir, mentre no es mori ha de procurar relativitzar les adversitats, i alhora mirar d'assaborir els petits bons moments o plaers, com el futbol, el cafè, el sol quan entra per la finestra... tot el que l'ajudi una mica a que els dies no siguin tan desencantats i feixucs.
En la mesura que pot, ja ho procura. Però quan estàs molt cansat, cansat d'existir, tot costa molt. I cada dia que passa, cada any que passa, cada nova xacra que acumules, com més vell et fas, fa tot et costi i et pesi més. Saps que la realitat és aquesta: "avui és un dia dolent, i demà encara serà pitjor".
Ho saps, i per això de vegades és tan difícil tenir ganes de viure, i penses que el millor seria que et morissis.
18 de març 2018
El dimoni escuat
(nou apartat segregat, sobre temes LGTBI, pulsions, repressions, etc.)
Homosexualitat, transvestisme i policia
https://eldimoniescuat.blogspot.com.es/2018/03/homosexualitat-transvestisme-i-policia.html
Nazario
https://eldimoniescuat.blogspot.com.es/2018/03/nazario.html
Homosexualitat, transvestisme i policia
https://eldimoniescuat.blogspot.com.es/2018/03/homosexualitat-transvestisme-i-policia.html
Nazario
https://eldimoniescuat.blogspot.com.es/2018/03/nazario.html
16 de març 2018
Aldarull
Foteses.
Xerrameca.
Soroll.
Constantment, sense parar.
A dins del cap.
Quan hi ha un parèntesi,
un moment de silenci
(d'atenció),
quina meravella!
I després tornes a badar,
i torna l'aldarull.
Xerrameca.
Soroll.
Constantment, sense parar.
A dins del cap.
Quan hi ha un parèntesi,
un moment de silenci
(d'atenció),
quina meravella!
I després tornes a badar,
i torna l'aldarull.
15 de març 2018
Pensaments invasius
Dels pensaments invasius
no en pots culpar ningú
perquè tot el rebombori
el provoques tu.
Tu el generes,
tu el pateixes,
i només tu el pots silenciar.
no en pots culpar ningú
perquè tot el rebombori
el provoques tu.
Tu el generes,
tu el pateixes,
i només tu el pots silenciar.
10 de març 2018
(salut mental)
Constel.lacions i diagnòstics
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/03/constellacions-i-diagnostics.html
L'ordinador de l'Adrià
http://horitzontal.blogspot.com.es/2018/03/lordinador-de-ladria.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/03/constellacions-i-diagnostics.html
L'ordinador de l'Adrià
http://horitzontal.blogspot.com.es/2018/03/lordinador-de-ladria.html
9 de març 2018
Si vas amb presses
Si vas amb presses no et pots aturar.
Si no et pots aturar no pots escoltar.
Si no pots escoltar no pots entendre.
Si no pots entendre ets un musclo,
tancat a dins de la teva closca.
Tot això, si vas amb presses.
O si vas a poc a poc però no t'atures.
O si t'atures però no escoltes.
O si escoltes però no entens.
En qualsevol cas, has de començar
pel començament, sense presses.
I després, procurar estar atent.
Si no et pots aturar no pots escoltar.
Si no pots escoltar no pots entendre.
Si no pots entendre ets un musclo,
tancat a dins de la teva closca.
Tot això, si vas amb presses.
O si vas a poc a poc però no t'atures.
O si t'atures però no escoltes.
O si escoltes però no entens.
En qualsevol cas, has de començar
pel començament, sense presses.
I després, procurar estar atent.
5 de març 2018
Una confusió greu
"Quantes històries més hi ha que donem per vàlides i que estan plenes d’imprecisions?" Susana Frouchtmann (1)
Fa unes setmanes em vaig adonar que un text que havia escrit i compartit feia mesos tenia un error molt greu.
Era un error atribuïble només a una confusió meva, només meva, de manera que no tenia ni el consol de poder repartir o compartir alguna part de la responsabilitat amb algú més, per tal de relativitzar l'abast de la meva badada.
Alhora em vaig adonar que aquell error era difícil de detectar, perquè del que parlava eren fets poc coneguts. En aquest sentit em sentia poc exposat, però per descomptat era un error que m'incomodava molt i que no em podia tolerar, de manera que com a primera mesura vaig eliminar el text de manera immediata de l'espai públic on era.
Ja sé que l'eliminació no és cap garantia de res, ja que un text, pel fet d'haver estat accessible, pot seguir-ho estant, si hi ha qui l'ha conservat en un altre espai, privat o públic. Internet té aquestes coses, les badades són de mal corregir. (2)
Era també un error greu perquè si en lloc d'haver-me'n adonat jo se n'hagués adonat algú altre, segons qui fos aquest algú hauria pogut interpretar que no era un error, sinó una lleugeresa més o menys intencionada. I això m'hauria dolgut.
La lliçó que en vaig treure, o que més ben dit em vaig refrescar, va ser que tot i la bona voluntat que hi puguem posar de vegades l'atenció ens falla. I que per tant cal anar alerta quan fem afirmacions categòriques i judicis, perquè pot passar, amb una mica de mala sort, que en un altre moment ens hàgim de menjar el que hem dit.
Aquesta lliçó alhora va associada a un avís o pregunta inquietant: quantes vegades m'haurà passat el mateix, sense que me n'hagi arribat a adonar?
--
(1) Ara, 26/02/2018. Susana Frouchtmann és l'autora de "El hombre de las checas", Espasa, 2018 (per si de cas: el meu error no té cap relació amb el tema de les txeques, un tema que, sigui dit de passada, sempre m'ha interessat).
(2) Si algun dia algú me'n parlés (perquè estigués al corrent del contingut d'aquell error), per descomptat no tindria cap inconvenient en donar-li la raó. I en disculpar-me si calgués. Mentrestant, tenint en compte la limitada difusió del que escric, em sembla més sensat no donar-ne més detalls i confiar que, d'aquesta lamentable badada, no n'hagin quedat petjades.
Fa unes setmanes em vaig adonar que un text que havia escrit i compartit feia mesos tenia un error molt greu.
Era un error atribuïble només a una confusió meva, només meva, de manera que no tenia ni el consol de poder repartir o compartir alguna part de la responsabilitat amb algú més, per tal de relativitzar l'abast de la meva badada.
Alhora em vaig adonar que aquell error era difícil de detectar, perquè del que parlava eren fets poc coneguts. En aquest sentit em sentia poc exposat, però per descomptat era un error que m'incomodava molt i que no em podia tolerar, de manera que com a primera mesura vaig eliminar el text de manera immediata de l'espai públic on era.
Ja sé que l'eliminació no és cap garantia de res, ja que un text, pel fet d'haver estat accessible, pot seguir-ho estant, si hi ha qui l'ha conservat en un altre espai, privat o públic. Internet té aquestes coses, les badades són de mal corregir. (2)
Era també un error greu perquè si en lloc d'haver-me'n adonat jo se n'hagués adonat algú altre, segons qui fos aquest algú hauria pogut interpretar que no era un error, sinó una lleugeresa més o menys intencionada. I això m'hauria dolgut.
La lliçó que en vaig treure, o que més ben dit em vaig refrescar, va ser que tot i la bona voluntat que hi puguem posar de vegades l'atenció ens falla. I que per tant cal anar alerta quan fem afirmacions categòriques i judicis, perquè pot passar, amb una mica de mala sort, que en un altre moment ens hàgim de menjar el que hem dit.
Aquesta lliçó alhora va associada a un avís o pregunta inquietant: quantes vegades m'haurà passat el mateix, sense que me n'hagi arribat a adonar?
--
(1) Ara, 26/02/2018. Susana Frouchtmann és l'autora de "El hombre de las checas", Espasa, 2018 (per si de cas: el meu error no té cap relació amb el tema de les txeques, un tema que, sigui dit de passada, sempre m'ha interessat).
(2) Si algun dia algú me'n parlés (perquè estigués al corrent del contingut d'aquell error), per descomptat no tindria cap inconvenient en donar-li la raó. I en disculpar-me si calgués. Mentrestant, tenint en compte la limitada difusió del que escric, em sembla més sensat no donar-ne més detalls i confiar que, d'aquesta lamentable badada, no n'hagin quedat petjades.
1 de març 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
