Trobo l'Adela a la botiga. Deu tenir la meva edat, acostant-se als seixanta. Alhora que la veig, m'arriba la seva fortor, intensa, desagradable. Tota ella és un ruïna. El seu cos llargarut, xuclat i alhora amb el ventre inflat, la manera com va vestida, malgirbada, amb sabatilles pel carrer... A la cara, un intent de somriure, trist, com una ganyota. Havia estat una dona esvelta, presumida, independent, competent, però ja no en queda res.
Quan li arriba el torn, posa damunt del taulell, perquè li apuntin al compte, un paquet de cerveses i mig litre d'alcohol. I pregunta si demà tindran uns pastissets de no sé què. Aquest deu ser el seu règim, pastissets, cerveses, i aquest alcohol, amb el que ves a saber què en fa, perquè en teoria no és apte per al consum, només ho és per a usos higiènics.
L'Adela no és l'única persona alcohòlica del poble, però sí la més visible, la menys discreta. Per la pinta deixada, per la mirada perduda, pel caminar vacil.lant, arrossegant els peus... I perquè de tant en tant demana diners. Jo més aviat la defujo, poques vegades m'aturo a parlar amb ella, i quan ho faig, m'hi entretinc poc. No m'hi sento a gust. Tampoc m'hi sento comportant-me així, evitant-la: "m'incomoda la meva incomoditat". M'agradaria ser més compassiu, sé que és una persona molt desgraciada, a la deriva, incapaç de redreçar el rumb...
Pena, tristesa, rebuig, incomoditat, vergonya, tot això em genera.
29 de set. 2012
25 de set. 2012
La Rossin
Me la trobo esperant que es posi verd el semàfor. Feia potser cinc anys que l'havia vist per darrera vegada, un dia que em va convidar a dinar i que ens ho vam passar molt bé xerrant tota l'estona, recordant sobretot la meva mare, que havia mort uns dos anys abans, i amb la que havien estat molt amigues.
La saludo i no em reconeix. Però conserva la mirada viva de sempre i, quan li dic qui sóc, em recorda immediatament i està contenta, em fa un gran somriure. Té més de noranta anys, i va acompanyada d'una noia sud-americana, que em mira també mig somrient, però crec que alhora amb una mica de recel. És normal, perquè sé que la meva pinta, suposo que per a ella "mig d'indigent", no s'adiu amb la que deu estar acostumada a veure en l'entorn de la Rossin.
La Rossin va correctament vestida, però ni de bon tros de la manera impecable, elegantíssima, com havia vestit sempre. Això m'entristeix una mica, perquè alhora em recorda el meu pare, quan amb la demència senil ja força avançada sortíem a donar un tomb pel carrer. Anava correctament vestit, però com la Rossin, ni de bon tros tal com ell havia anat sempre, malgrat que la meva mare estigués al cas per tal que, sobretot al sortir al carrer, anés "com més ben arreglat millor". Però no era fàcil, perquè amb el cos encongit la roba ja no li queia tan bé, i a més anava sempre en sabatilles, també pel carrer. D'aquestes d'hivern, de roba gruixuda, perquè els seus peus ja no admetien cap altre calçat, tant perquè els tenia inflats com perquè amb el més petit refrec se li podien nafrar. Tal com ja havia passat més d'un cop.
La conversa amb la Rossin és breu, perquè la seva acompanyant l'estira discretament. Ens acomiadem. I veig com travessa el carrer, amb un caminar encara força àgil. Però també força estrany, curiós, com si fos un paper somogut pel vent que la seva acompanyant subjecta perquè no s'envoli. Donant també la sensació d'una gran fragilitat, com si en qualsevol moment es pogués desequilibrar i caure.
El meu pare al final tenia un caminar ben diferent, encarcarat, lent, cada cop més lent, amb el cap mig cot. Ell, que havia tingut sempre un caminar d'allò més enèrgic, decidit, "com si fos un legionari", fent ressonar les seves soles de cuir, amb la seva camisa i americana impecables, perfectament encorbatat, amb el cap alt, segur d'ell mateix. Però es va anar encongint, se li va anar quedant la mirada encantada... tot i que, de tant en tant, com la Rossin, encara somreia, quan potser trobava algú que encara recordava, o quan potser veia alguna cosa que, ves a saber per què, li feia gràcia. Després, més endavant, va arribar un dia que ja no el vaig veure somriure més.
Des de l'altra banda del carrer, per la vorera de l'altre costat veig com s'allunya la Rossin, i m'estic plantat, mirant-me-la, fins que al final la perdo de vista, immers en una estranya sensació de tendresa i tristesa.
La saludo i no em reconeix. Però conserva la mirada viva de sempre i, quan li dic qui sóc, em recorda immediatament i està contenta, em fa un gran somriure. Té més de noranta anys, i va acompanyada d'una noia sud-americana, que em mira també mig somrient, però crec que alhora amb una mica de recel. És normal, perquè sé que la meva pinta, suposo que per a ella "mig d'indigent", no s'adiu amb la que deu estar acostumada a veure en l'entorn de la Rossin.
La Rossin va correctament vestida, però ni de bon tros de la manera impecable, elegantíssima, com havia vestit sempre. Això m'entristeix una mica, perquè alhora em recorda el meu pare, quan amb la demència senil ja força avançada sortíem a donar un tomb pel carrer. Anava correctament vestit, però com la Rossin, ni de bon tros tal com ell havia anat sempre, malgrat que la meva mare estigués al cas per tal que, sobretot al sortir al carrer, anés "com més ben arreglat millor". Però no era fàcil, perquè amb el cos encongit la roba ja no li queia tan bé, i a més anava sempre en sabatilles, també pel carrer. D'aquestes d'hivern, de roba gruixuda, perquè els seus peus ja no admetien cap altre calçat, tant perquè els tenia inflats com perquè amb el més petit refrec se li podien nafrar. Tal com ja havia passat més d'un cop.
La conversa amb la Rossin és breu, perquè la seva acompanyant l'estira discretament. Ens acomiadem. I veig com travessa el carrer, amb un caminar encara força àgil. Però també força estrany, curiós, com si fos un paper somogut pel vent que la seva acompanyant subjecta perquè no s'envoli. Donant també la sensació d'una gran fragilitat, com si en qualsevol moment es pogués desequilibrar i caure.
El meu pare al final tenia un caminar ben diferent, encarcarat, lent, cada cop més lent, amb el cap mig cot. Ell, que havia tingut sempre un caminar d'allò més enèrgic, decidit, "com si fos un legionari", fent ressonar les seves soles de cuir, amb la seva camisa i americana impecables, perfectament encorbatat, amb el cap alt, segur d'ell mateix. Però es va anar encongint, se li va anar quedant la mirada encantada... tot i que, de tant en tant, com la Rossin, encara somreia, quan potser trobava algú que encara recordava, o quan potser veia alguna cosa que, ves a saber per què, li feia gràcia. Després, més endavant, va arribar un dia que ja no el vaig veure somriure més.
Des de l'altra banda del carrer, per la vorera de l'altre costat veig com s'allunya la Rossin, i m'estic plantat, mirant-me-la, fins que al final la perdo de vista, immers en una estranya sensació de tendresa i tristesa.
24 de set. 2012
Troballes - 2
Un recipient de plàstic, un cul de garrafa retallat, ara escurat i en el que abans algú hi havia posat menjar per als gats dels tombants. A sota, sembla que a tall d'estovalles, uns fulls de diari. Al full visible del damunt, la foto amb la cara somrient i un posat "interessant" d'un cantautor una mica conegut. A més de ser una mica conegut, resulta que conec molt el seu germà, amb el que hi mantinc una bona amistat, des de fa anys. De manera que, encuriosit, agafo les estovalles dels gats, per tal de donar-hi un cop d'ull.
La foto acompanya una entrevista de mitja pàgina. Parla de sensibilitat, d'espiritualitat, d'aprofundir en els sentiments, d'energia creadora, de justícia, de compromís social... El cas és que, gràcies al seu germà, també tinc "una versió en clau familiar" del germà artista una mica diferent. Un germà artista que, tot i tenir potser ja quaranta anys, tot i tenir uns pares ja molt grans i cada cop una mica més dependents i necessitats de l'ajuda dels fills, es segueix comportant com un nen petit, capriciós, voluble, pendent només de les seves necessitats, aportant "problemes en lloc de solucions" en l'àmbit familiar, preocupat sempre dels seus enamoraments i desenamoraments, ocupat amb els seus "importantíssims" projectes artístics, interessat al capdavall, única i exclusivament, pel seu melic. Això sí, mentre alhora fa cançons "amb lletres d'una gran sensibilitat", mentre fa grans discursos de grans paraules quan té l'ocasió de dir alguna cosa en públic...
De vegades n'hem parlat amb el seu germà. Coincidim: que pesades que són aquesta mena de persones... i que poc conscients són, del pesades que són. Aquest cop, però, les grans paraules han acabat a un lloc sembla que força adequat: d'improvisades estovalles del menjar per a uns gats del carrer.
La foto acompanya una entrevista de mitja pàgina. Parla de sensibilitat, d'espiritualitat, d'aprofundir en els sentiments, d'energia creadora, de justícia, de compromís social... El cas és que, gràcies al seu germà, també tinc "una versió en clau familiar" del germà artista una mica diferent. Un germà artista que, tot i tenir potser ja quaranta anys, tot i tenir uns pares ja molt grans i cada cop una mica més dependents i necessitats de l'ajuda dels fills, es segueix comportant com un nen petit, capriciós, voluble, pendent només de les seves necessitats, aportant "problemes en lloc de solucions" en l'àmbit familiar, preocupat sempre dels seus enamoraments i desenamoraments, ocupat amb els seus "importantíssims" projectes artístics, interessat al capdavall, única i exclusivament, pel seu melic. Això sí, mentre alhora fa cançons "amb lletres d'una gran sensibilitat", mentre fa grans discursos de grans paraules quan té l'ocasió de dir alguna cosa en públic...
De vegades n'hem parlat amb el seu germà. Coincidim: que pesades que són aquesta mena de persones... i que poc conscients són, del pesades que són. Aquest cop, però, les grans paraules han acabat a un lloc sembla que força adequat: d'improvisades estovalles del menjar per a uns gats del carrer.
11 de set. 2012
Troballes
Hi ha gent que va pel carrer mirant els aparadors. A mi, en canvi, els ulls se me'n van cap a una altra banda. Una de les coses que normalment miro, a més de les pintes de la gent amb la que em vaig creuant, són els voltants dels contenidors d'escombraries, perquè l'experiència em diu que de tant en tant hi faig alguna bona troballa.
Per a mi una bona troballa ho és, per exemple, la de fa uns dies: una postal o felicitació que fa mig segle un nen va fer per a la seva mare, i que em fascina quan la trobo enmig d'altres papers, factures, llibres, mitjons, retalls de roba i alguns altres objectes escampats per la vorera d'un petit carrer poc transitat. Els llibres són novel.letes suposo que dolentes de lladres i serenos, d'autors que no em sonen de res, i no en faig cap cas.
M'entretinc tafanejant aquell revoltim de papers i robes, i gràcies a algunes dades dedueixo que l'autor del dibuix, quan el va fer l'any 1963, tenia nou anys, igual que jo. Cinc anys més tard aquest noi anava al "Colegio Nacional Uruguay", de Barcelona, i va aprovar el quart de batxillerat amb una nota mitja de 6,55 (a mi aquell any em van suspendre).
Què se'n deu haver fet, d'aquell noi? És viu? Com és que aquests papers han acabat al carrer? Qui els ha llençat? I per què d'aquesta manera, deixant-los tirats a la vorera?
D'altra banda, troballes com aquesta em recorden l'efímer que és tot plegat i el destí que ens espera, a nosaltres i a tot allò que conforma el nostre món personal, i que sovint valorem tant. Sí, més aviat o més tard acabarem oblidats com aquesta felicitació. I les nostres coses igual, algun dia a dins d'un contenidor d'escombraries, i després convertides en fum a alguna incineradora de residus o compactades a algun abocador, entremig de tones de pudentes deixalles.
Ves quines coses, i tant importants que ens pensem que som... De tota manera, a mi aquestes reflexions no m'amarguen el dia, més aviat em fan somriure: ser conscient de la brevetat de la vida i de la nostra insignificança i, alhora, ser capaç de gaudir el moment present, amb els diferents "prodigis i meravelles" que ens envolten...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
