Jo

Jo sóc jo,
i l'altre jo,
i l'altre jo,
i l'altre...
I tots alhora.
I alhora un miratge.
Algú que s'imagina
i que no sap qui és.
Ni què.
(de vegades)

Total, quinze

Un cabell.
Dos cavalls.
Tres cistells.
Quatre comissions.
Cinc corruptes.
Total, quinze de no se sap què.
El portaveu informa i desinforma.
Amb total transparència i opacitat.
Amb premeditació i traïdoria.

Me sents?

Marta, me sents?
És que estic al tren, si es talla ja et tornaré a trucar.
Me sents, Marta?
Marta, me sents?
Marta?
Marta?
Me sents?
Me sents, Marta?
És que estic al tren...
Marta? Marta? Me sents? Me sents?
Multiplicat per mil. Estona i estona. Com un filaberquí.
La Marta no sé si la sent, però tota la resta del vagó sí que la sentim, anem sentint aquesta dona tan pesada. Fins que finalment, per sort, la Marta la sent, i la dona pesada, empipadora, insuportable, li diu a la Marta "que està al tren". I penja.
Quin descans!

Dichosa la mujer que jamás ha bailado

"¡Dichosa la mujer que jamás ha bailado, porque los bailes estan en oposición del espíritu de Jesucristo y de la Iglesia!"

Això ho va escriure Sant Antoni Maria Claret (1807-1870) en una petita obra titulada "A las doncellas". És bo tenir en compte que el text és del segle XIX, per tal de contextualitzar la cita. I també és bo tenir en compte que jo l'he trobat en una reedició del segle XX, en concret de 1951 (en ple nacionalcatolicisme), publicada per La Hormiga de Oro.

M'agrada tafanejar llibres vells, de tant en tant hi trobes coses curioses i sorpreses. Aquest llibret o opuscle el vaig localitzar a una biblioteca polsegosa del soterrani de la casa familiar d'un amic. Quan vaig a aquesta casa (de tant en tant) dormo en una habitació presidida per un Sagrat Cor de dimensions considerables, de guix policromat, suposo que fet a algun dels tallers d'imatgeria religiosa d'Olot. Les nits que dormo a aquesta habitació m'imagino que la meva mare, ella que era tan religiosa, estaria ben contenta, si em veies dormir tan ben acompanyat.

Torno a Sant Antoni Maria Claret, perquè no puc resistir la temptació de reproduir un altre fragment de la mateixa obra:

"¿Quién puede calcular los males que la invasión sarracena trajo a nuestra patria? Pues bien, el docto P. Mariana afirma que ella fué un castigo enviado por Dios a causa del pecado que cometió el infeliz Rey Don Rodrigo, pecado que fue motivado por haber visto el monarca, desde la ventana de su palacio, a una mujer, de nombre Florinda, escotada y con el pecho descubierto."

Miracles amb acta notarial

"Miguel Juan Pellicer, de 23 años, labriego, de profesión, regresando del campo, se cae del carro, una rueda le pasa sobre la pierna y se la tienen que cortar. (...) Él le pedía a la Virgen que no quería ser mendigo toda la vida y una mañana amanece con las dos piernas. (...) De esto hay acta notarial, firmada por veinticinco testigos. El original está en el despacho del Alcalde de Zaragoza."

Ho explica Jorge Loring a "Para salvarte" (1). El llibre me'l vaig trobar al carrer, al costat de l'entrada d'un col.legi de monges. Junt amb altres llibres religiosos. No sé què hi feien, allí, tirats, perquè a més era tard i feia hores que havien acabat les classes del col.legi.

El vaig recollir i el  vaig fullejar, i vaig trobar-hi aquesta referència del miracle de Miguel Juan Pellicer. Em va cridar l'atenció, perquè la història ja la coneixia. Fa potser uns vint anys, un familiar meu me la va explicar amb la bona intenció de convèncer-me de l'existència de Déu.

A mi, tan profundament descregut, i amb un argument tan pintoresc. De vegades, encara que absurdes, són ben entendridores, les bones intencions dels altres...

--
(1) Biblioteca Cristiana, Planeta-DeAgostini, 1996. Són dos volums, la primera i la segona part, i vaig trobar-les les dues. Jorge Loring (1921-2013) va ser un jesuïta amb una gran activitat com a predicador, tant a través dels seus sermons i conferències (sovint multitudinàries) com de les seves publicacions. De "Para salvarte" el 2014 se n'havien venut ja 1.300.000 exemplars (segons una notícia de El País de 14/1/2014). Dintre dels jesuïtes formava part del sector més conservador.

Sobre els records, tornem-hi

"Si realment volem recordar una cosa li hem de dedicar una atenció especial, ens hem de dir a nosaltres mateixos 'vull recordar això' i, si és possible, solidificar el record el més aviat possible."
Maria Konnikova (1)

És obvi que les percepcions de dues o més persones d'un mateix fet poden diferir completament. A aquesta percepció inicial diferent del fet quan es produeix s'hi han d'afegir els processos d'emmagatzement dins de la memòria (hi ha diferents maneres d'emmagatzemar), de manera que les divergències entre els diferents protagonistes encara augmenten més: a l'eventual diferent percepció inicial s'hi afegeix l'eventual diferent sistema o rutina d'emmagatzement. No s'acaba aquí l'embolic, perquè quan recuperem un record els sistemes de recuperació "dins del nostre arxiu mental" també poden ser de diferents tipus. Percepció, emmmagatzement, recuperació (cada un dels passos, és clar, condicionat pels diferents prejudicis que a tots ens afecten). El resultat és que l'estrany és que quan parlem d'un fet determinat, algun cop arribem a coincidir sobre aquest fet. Sobretot, quan aquest fet va acompanyat d'una important càrrega emocional, ja que les emocions són sempre veritables bombes distorsionadores de les percepcions (i de les recuperacions dels records, que sempre són "reconstruccions").

D'aquestes i moltes més coses en parla la Maria Konnikova. No només analitza les múltiples particularitats, prejudicis, incidències, etc. que afecten la percepció de les coses, sinó que a més dona pistes per tal d'intentar minimitzar aquestes distorsions. Minimitzar-les, no parla d'eliminar-les, això ja dóna per descomptat que és impossible.

Hi ha gent que es planteja aquestes coses i hi ha gent que no se les planteja mai. Jo me les plantejo, i procuro actuar en conseqüència. Per exemple, tal com diu la Maria Konnikova, davant de determinats fets que considero especialment importants, des del primer moment intento mantenir-los "ben dibuixats" dins del cap, i tan aviat com puc procuro posar-los per escrit. Procuro que passi poc temps entre l'existència només en el pensament i el trasllat al paper (2). Alhora, procuro detectar tots els elements "potencialment contaminants" que poden afectar l'observació inicial (i el posterior trasllat al paper). És a dir, "faig una "anàlisi de consciència" no només del fet, sinó del fet en el seu context i els diferents condicionants que l'han envoltat (si més no, dels que sóc capaç de detectar, que d'altra banda ja assumeixo que no poden ser tots, per molt que m'hi esforci).

Els escrits resultants (els que escric seguint aquest protocol i amb aquesta intenció) els considero part de la meva memòria. Sé que la seva coincidència amb la realitat a la qual es refereixen està limitada per tot el que he exposat més amunt. Però també sé que, sense aquestes precaucions, sense aquesta voluntat de fixar el record, netejar-lo de destorbs i distorsions i fixar-lo en un paper, el resultat seria molt pitjor (el resultat "en tant que aproximació a la realitat del fet en qüestió").

--
(1) Maria Konnikova. ¿Cómo pensar como Sherlock Holmes? Paidós, 2013 (p. 48)
(2) Al paper, en aquests casos d'entrada sempre escric amb llapis i paper, que és el que tinc a l'abast... i amb el que de fet em sento més còmode.

Falses atribucions: el cas de l'Anselm

Durant anys vaig sentir a parlar de l'Anselm. La seva dona (amb qui coincidia de vegades a casa d'uns coneguts) en parlava de tant en tant. Explicava de què treballava l'Anselm, quin era el seu tarannà, què li agradava...

Mai, però, no recordo que ella fes una descripció física de l'Anselm. El cas és que a ell jo no l'havia vist mai, ni tan sols en una foto. No tenia cap pista sobre el seu aspecte físic. No obstant, de tant sentir-ne a parlar em vaig anar imaginat com era l'Anselm: la seva cara, els seus ulls, el seu cos, el seu to de veu...

Finalment, després d'anys, un dia el vaig veure. I em vaig quedar parat. M'havia imaginat l'Anselm baix, i era més aviat alt. Me l'havia imaginat gras, i era prim. Me l'havia imaginat bastant calb, i no ho era gens. Cap coincidència, zero.

Cadascú recorda

Cadascú recorda el que recorda. I oblida el que oblida. I cadascú és responsable dels seus records i dels seus oblits. I de les seves imaginacions. Cadascú (de vegades) manipula el que manipula, distorsiona el que distorsiona, inventa el que inventa. Cadascú és responsable no només dels seus records sinó també del que diu, del que judica, del que justifica, del que fa. I del que va deixar de dir o de fer (quan potser era el moment de dir o de fer). Cadascú és responsable d'ell mateix, tant quan oblida el que li pertoca com quan encoloma als altres el que no els toca. Cadascú.

L'optometrista

Tenia un defecte a la vista:
tot ho veia pessimista,
lleig, gris, apagat.
Va anar a l'optometrista
i li va graduar unes ulleres
de colors virolats.
I es va mirar al mirall,
i va somriure.
I va mirar la seva parella,
i va somriure.
I va mirar per la finestra,
i va somriure.

Contradicció

Crec que l'argument A és correcte.
Crec que l'argument B, contrari a A, és correcte.
Crec que l'argument C, contrari a A i B, és correcte.
Em passa sovint, no ho puc evitar.
(sovint ni tan sols ho vull evitar)