Una persona

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2021/12/una-persona.html

Caquis i genolls

L'altre dia vaig parlar de la caixa de caquis que vaig portar fins a casa, i de les conseqüències d'aquest transport sobre la meva esquena i els meus genolls. La part positiva d'aquest tipus d'activitats és que també em serveixen per recordar la sort que tinc de ser prim com un fideu. Perquè si en lloc de ser així, tan prim, arrossegués de manera habitual uns quants quilos de propina o sobrepès, segur que tindria tant l'esquena com els genolls molt pitjor de com els tinc. I en lloc de tenir molèsties o mals durant tres dies, com aquesta vegada, els tindria de forma permanent.

És veritat que de vegades faig coses que no hauria de fer (de cara a la millor conservació de la meva esquena i genolls), però també és veritat "que el 99% del temps de la meva vida" no arrossego aquest sobrepès que moltes persones sí que arrosseguen (no és cap mèrit meu, si de cas de la naturalesa heretada). De manera que suposo que no està tan malament, el que faig, tenint en compte que no ho faig de manera habitual: jo només "castigo" la meva esquena i genolls de manera puntual, algunes poques vegades. I normalment amb un objectiu concret (en aquest cas, endur-me a casa un munt de caquis).

Bé, està clar que quan volem justificar-nos del que sigui només cal que rumiem una mica. Perquè si ho fem, llavors sempre podem trobar, per poc que ens hi posem, les raons que ens facin falta...

I encara una altra cosa, sobre aquest tema. Si no vaig molt carregat, quan arribo a casa sempre pujo per les escales. Sempre, i són sis pisos. I baixo també per les escales. Tant si no em fan mal els genolls com si me'n fan. I tant si no estic cansat com si ho estic. De vegades, si em fan mal els genolls, haig de baixar molt a poc a poc, i si algun dia estic molt cansat, doncs haig de pujar molt a poc a poc... Però pujo i baixo per les escales. Fins ara, la cosa va així (ja veurem quant durarà).

És el millor? Potser m'és perjudicial? No ho sé, però em sembla que si comencés a agafar l'ascensor de manera habitual, em trobaria pitjor. Físicament i mentalment pitjor. Potser molt pitjor.

Troballes comestibles urbanes

D'un descampat urbà en recullo un bon manat de fulles de borratja. Un cop a casa, les bullo, i després afegeixo a l'olla unes misèries de restes de la nevera (patata, bròquil i pèsols), més un pessic de gingebre en pols, un altre pessic de comí i una mica de sal. Llavors espero que torni a bullir, i apago el foc. A continuació, hi afegeixo un bon raig d'oli, i ho trituro amb el "minipimer" o batedora de mà o com se n'hagi de dir.

El puré caldós que queda és una delícia. Les fulles de borratges tenen un gust semblant a les ortigues, i també és curiós que amb un gust semblant les dues punxin o piquin, quan les culls. Però per motius diferents: les borratges a causa de les seves diminutes punxes, i les ortigues a causa de la substància que segreguen els pèls "urticants" (la planta pertany al gènere "Urtica", i les borratges al gènere "Borago"). Però un cop bullides, tant les unes com les altres no punxen ni piquen: són molt suaus, fines i amb un gust peculiar, que jo trobo molt bo.

Uns dies abans recullo unes quantes olives d'una olivera que hi ha a la zona enjardinada de l'església que hi ha a prop de casa. Són olives negres, grans, madures, però encara amb la carn forta, dura. Les rento, i després les espolso amb sal, i al cap de quatre dies repeteixo l'espolsada de sal, i al cap de quatre dies més, quan les tasto i veig que ja han perdut l'amargor, les amaneixo amb una mica de vinagre i deixo passar dos dies més. En total només deu dies, i el resultat és excepcional, unes olives boníssimes. Gentilesa de la parròquia del barri (les que jo no recullo se les van menjant els coloms).

Un altre dia em trobo dos cartrons de llet, caducada però en bones condicions. Em compro una llimona i, quan arribo a casa, en faig suc i el barrejo amb un litre de llet. M'agrada la llet així, tallada. Ja es tallaria sola, si m'esperés prou, però així, amb la llimona, no calen les esperes. I un altre dia em trobo quatre terrines de flams de La Fageda, i com que és l'hora de dinar, m'assec a un banc i me'ls menjo els quatre, mig litre de crema ben bona; sempre duc una cullereta a la motxilla, "per si de cas"... (i després, més tard, escric a una coneguda que treballa a La Fageda, i li dic que els flams, de primera, que sobrepassen en molt bones condicions la data de caducitat). El mateix dia, junt amb els flams, trobo sis ous frescos. També els arreplego, i quan arribo a casa els bullo, i un cop durs me'ls vaig menjant de mica en mica.

Un altre dia el que em trobo són dues llaunes de sardines que caduquen d'aquí tres anys. Un altre dia una bossa amb un quilo de pomes golden, totes en bones condicions. Un altre dia un enciam, dos pebrots vermells i unes fulles d'api. Un altre dia un paquet de galetes "maria" sense encetar, i ni miro la data, perquè les galetes, com el pa sec, no caduquen mai. Un altre dia un paquet de cuscús i un altre de mill, els dos sense encetar (tampoc miro les dates). Un altre dia... 

De les troballes de pa ja no en dic res, de tan habituals com són, tan habituals que només les recullo de vegades, perquè si no l'únic que faria seria menjar pa.

Però de les últimes troballes "alimentàries" (avui només parlo d'aquestes), potser la que més em sorprèn és aquesta: dues caixes de caquis dels durs, "persimons", una caixa damunt de l'altra, al costat d'uns contenidors. La majoria de caquis encara verdegen, els falta uns dies per madurar del tot. Dues caixes són molts quilos, de manera que en descarto una. I només una caixa també són molts quilos, perquè els caquis són grans, densos i pesants, i a la caixa hi ha dues capes o sostres de caquis. M'organitzo: uns caquis me'ls fico a la motxilla, i la caixa l'agafo, me l'arrepenjo contra la panxa i tiro carrer enllà, cap a casa.

Sense caixa ni motxilla, amb les mans a la butxaca arribar a casa seria un passeig agradable, però carregat així se'm fa llarg, i haig d'anar parant de tant en tant. De vegades faig aquestes tonteries, i dic tonteries perquè amb l'esquena i els genolls que tinc sé que aquestes coses les hauria d'evitar, perquè si les faig normalment després em passen factura. Però mira, no ho sé evitar: apareix l'ocasió, "i sento un impuls irresistible"... 

Quan arribo a casa estic una mica baldat. Però alhora em sento content. D'una banda, perquè tinc un munt de caquis que em podré anar menjant de mica en mica (només arribar a casa em menjo el més madur de tots). I també em sento content perquè penso que, tot i ser ja un jaio, de tant en tant encara puc fer aquesta mena de coses poc assenyades. Estic atrotinat, però es veu que no tant, de moment encara puc fer aquestes coses. 

Només em cal confiar que, com altres vegades, el mal d'esquena i de genolls d'avui no em durin gaire. De moment, fins ara quan m'apareixen aquests mals o molèsties sempre acaben marxant, més aviat o més tard.

(Per si de cas, ho recordo: si només pogués menjar coses d'aquestes trobades, passaria gana, o no en passaria però la meva alimentació seria molt pobre, sobretot a base de pa. I a més la Lívia no m'ho permetria, de fet, la majoria dels dies menjo amb ella, i mengem "normal", coses comprades a la botiga. Els "productes recuperats" procuro menjar-me'ls els dies que no coincidim a les hores dels àpats...)

Caquis i pa sec

Arribo al poble després de setmanes de no haver-hi anat. L'última vegada vaig collir uns quants caquis mig verds i els vaig estendre damunt d'un gruix de diaris. Ara, uns quants me'ls trobo que ja estan al punt i, com que em fa mandra cuinar, els dos dies que aquesta vegada estic al poble faig un règim de caquis i pa sec. Caquis i pa sec per esmorzar, per dinar i també per sopar. El pa sec amb un raig d'oli. Tot plegat una meravella!

M'agrada que a la casa del poble hi quedi pa sec, perquè així, quan hi vaig, tinc assegurada alguna cosa per menjar. I el pa sec, a més de conservar-se molt bé, és una de les coses que més m'agraden. Sigui del tipus que sigui, de forn o industrial, de motlle o de barra, integral o no...

Sí quan marxo del poble m'ha sobrat pa, si és una barra o un pa rodó el llesco abans de marxar, i el deixo a dins d'una bossa de roba. D'aquesta manera, el pa no es floreix i, a l'estar llescat, quan hi torno és més fàcil de queixalar.

M'agrada el pa, acabat de desenfornar, del dia abans, de fa una setmana, un mes, un any... Ben cuidat, el pa es conserva molt bé.

Cadascú té els seus gustos. I a banda dels gustos, també té les seves memòries. I jo recordo les vegades que potser només he tingut per menjar un rosegó de pa, i recordo també amb quin deler llavors me l'havia menjat, com l'havia assaborit.

De manera que si llavors el rosegó el podia assaborir com l'assaboria, com la cosa més bona del món, per què ara no me l'haig de poder seguir menjant, quan s'escau, amb la mateixa satisfacció i plaer?

I és que una cosa és el pa, i una altra el cap... i crec que jo tinc la sort que el meu cap, no sé ben bé per quin motiu, en general em fa la vida bastant fàcil.

El món és una bola

"El món és una bola que gira al damunt d'una titola". Ho vaig sentir fa anys, i em va agradar. Em va semblar una bona imatge.

Dies enrere vaig parlar de pròtesis hidràuliques de penis, de viagres i de purgacions, i ho vaig fer en un to informal, potser frívol, tenint en compte que en totes les històries que explicava hi apareixia, de manera clara o insinuada, el tema de la prostitució. És complicat, i delicat, perquè això de la prostitució no és cap broma. De fet, a altres espais n'he parlat d'una manera del tot seriosa.

De vegades m'expliquen històries com les que vaig explicar de pròtesis, malalties venèries i prostíbuls. Les escolto i recullo encuriosit, com una manifestació més de la naturalesa humana. O també puc dir que les recullo "perquè les trobo", igual que puc recollir, quan me la trobo pel carrer, posem per cas, una gorra, o un llibre, o una samarreta, o una barra de pa. 

Recullo les històries, i després, alguna d'aquestes històries recollides potser l'explico. Només alguna, perquè el meu cistell de troballes (tant d'històries com de barres de pa), és bastant gran, i si les expliqués totes no podria fer res més. 

De vegades potser explico la història només com una anècdota curiosa; potser l'explico de manera una mica frívola, superficial. I altres vegades a la primera part potser n'hi afegeixo una segona, "amb comentaris morals" (diguem-ho així), quan em sembla que el tema convida a fer-ho, o potser fins i tot ho exigeix. Perquè no sempre és legítima, la superficialitat o frivolitat, ja que de vegades, si et despistes, fent broma pots acabar justificant, amb un eventual tracte inadequat, coses que no s'haurien de justificar. 

Des del meu punt de vista, al parlar d'aquest tema, del món de les pulsions sexuals i de la seva eventual relació amb el món de la prostitució, el to pot ser lleuger quan l'exposició està lligada a la petitesa i la ridiculesa humana. Mentre que l'aproximació lligada a les relacions de poder requereix un altre to, un altre tractament.

Com que considero que són dues coses diferents (el relat "anecdòtic" d'una banda i, d'una altra banda, la reflexió ètica sobre la relació de poder entre el client i la dona que ofereix el seu cos per tal d'obtenir diners), em sembla que les dues poden tenir el seu sentit, en espais diferents. Només cal anar amb una mica de compte, triar els espais que els pertoquen  i procurar no fer barreges inadequades. 

No sé si sempre me'n surto, d'evitar aquestes barreges, però procurar-ho sí que ho procuro. 

Les purgacions

Durant bastants anys el Joan Pintor va viure al costat del Barri Xino. De vegades hi anava a fer tombs, a mirar l'ambient, els bars, les dones exibint-se, oferint-se... Li pregunto si només mirava, i em diu que de vegades alguna dona se li acostava, per tal d'intentar convèncer-lo, se li insinuava, i fins i tot potser es refregava amb ell. Vaja, que el provocava, i que a ell, que ja estava excitat, que ja anava calent com un forn i empalmat, llavors li venia de cop l'orgasme i s'escorria, només amb aquests prolegòmens. M'ho diu somrient, i afegeix que quedava ben content, perquè aconseguia l'alleujament i el plaer de franc, gratis.

Llavors li pregunto si, a part d'aquells "serveis gratuïts espontanis", de vegades la cosa seguia de manera més favorable als interessos econòmics de la senyora. I em diu que sí, però que va agafar purgacions i que va pensar que era una activitat de risc, i que era millor deixar-ho estar. Li pregunto si li va ser difícil curar-se de les purgacions, i em diu que no.

Les purgacions, més conegudes com a gonorrea (o blennorràgia), és una malaltia de transmissió sexual que pot tenir complicacions de diferents tipus. Acompanya la humanitat des de temps ben antics, i només va poder ser tractada de manera eficaç fa poc, a partir de l'aparició dels antibiòtics. De fet, el Joan va estar de sort, el seu contagi devia coincidir amb la utilització dels primers antibiòtics com a tractament per a la gonorrea. Un tractament que, per cert, podria ser que qualsevol dia deixés de ser efectiu, a causa de les mutacions dels bacteris que provoquen la malaltia, cada vegada més resistents als antibiòtics actualment disponibles.

A banda del tema del Barri Xino i la gonorrea (que segons sembla va ser una etapa bastant puntual), li pregunto també al Joan si alguna vegada, quan era jove, o més tard, quan ja no ho era tant, havia pensat en aparellar-se. I em diu que no, que les dones són molt complicades, i que sempre et fan fer el que volen. 

I quan li pregunto si no se'n penedeix, d'una vida sempre tan sol, també em diu que no, que n'està ben content. Que sol s'està millor. D'altra banda, el cas és que el Joan no havia sigut mai una persona sense vida social, sempre havia estat ficat en activitats amb més gent. Per exemple, durant molts anys va pertànyer a un club excursionista, i feien sortides sovint. I també va ser un assidu dels concursos de pintura ràpida, i si no hi havia concurs, sortia al camp a pintar paisatges amb els amics també pintors. 

El que passa és que ara gairebé tots els amics ja se li han mort (i si no s'han mort els ha perdut de vista, a causa de les limitacions de la salut d'uns i altres). I aquesta solitud de "supervivent" sí que li pesa, perquè no és triada.

D'altra banda, quan de tant en tant anem a fer un tomb, cada vegada més curt perquè cada vegada es cansa més, de vegades ell, que sempre ho mira tot amb atenció, fa comentaris sobre el cel, els núvols, el verd dels arbres, els colors de les flors... o sobre les dones que veiem: "Ostres, mira quin cul!" o "Aquesta noieta està la mar de bé".

I ho diu d'una manera simpàtica, que no sona mai grollera, no sona a vell verd, perquè el Joan Pintor no ho és. És un avi conscient que li queda poca vida i, com a bon amant de l'art i de les formes belles, quan veu "coses que li agraden" (culs, cintures, pits, somriures, cels, arbres, flors, etc.), ho gaudeix i ho celebra tot.

La muleta química

La Rosaura és un pou de saviesa i d'històries. Després d'haver-me alliçonat sobre les pròtesis hidràuliques de penis, un altre dia m'explica que una amiga seva, també cuidadora, brasilera (la Rosaura és cubana), no té cap inconvenient en facilitar pastilles de viagra a l'home gran que cuida, sempre que ell les hi demana, tot i saber els dos, ell i ella, que amb el seu precari estat de salut (té el cor malament), pot ser que un dia la palmi, a causa de l'augment de la pressió sanguínia provocat per la viagra. És a dir que pot ser que un dia aquest home "estant empalmat es desempalmi de la vida".

La Rosaura li diu a la brasilera que això és molt perillós, li parla dels riscos, i l'altra es veu que li diu que al capdavall és un risc que a l'home li compensa. I que si al final mor empalmat, si mor després d'haver-se estat donant el gust d'anar-se empalmant sempre que li ha donat la gana, doncs mira, haurà tingut una bona mort. Perquè, a veure, diu la brasilera, ¿què és millor, morir així, amb la titola valenta i reivindicativa, "amb les botes posades", o anar-se marfonent i morint de mica en mica, de manera poruga i conservadora, negant-se desitjos i plaers?

La Rosaura em diu que pensa que la brasilera té la seva part de raó, però que ella no seria capaç de fer-ho, que li faria por el que pogués passar, que l'home es morís a causa dels efectes "secundaris" de la  viagra". I que si això passés, llavors ella, com a cuidadora, a més de sentir-se'n responsable, se la podria carregar.

Tant el vell de la pròtesi hidràulica com el de les pastilles de viagra són vells amb bones carteres, i es veu que, quan estan empalmats, llavors busquen la companyia necessària per tal de poder satisfer les seves pulsions libidinoses. En aquest cas, servei a domicili, a causa del seu estat general de salut i poca autonomia. Quan m'ho explica, la Rosaura em diu, em remarca, que aquest "servei" ella mai el fa. "Només faltaria!", diu. I que la brasilera no ho té clar. 

És clar, jo només sé que la Rosaura "em diu el que em diu" i, per tant, del que en concret fa o deixa de fer ella en relació amb aquest tema, de fet en sé ben poc, i amb seguretat no res.

D'altra banda, un resum "moral" de tot plegat podria ser aquest. És obvi que tots tenim els nostres principis i valors, i també les nostres pors i interessos, en general uns i altres resultat de la nostra biografia. I la veritat és que, pel que fa a mi, no sé que passaria, amb els meus valors, els meus interessos i les meves pors, si fos una Rosaura, o una brasilera, que per guanyar-me la vida m'hagués de dedicar a cuidar vells rics, verds i libidinosos.

Pròtesis hidràuliques de penis

A casa del Joan Entrenador un dia la Rosaura, la seva cuidadora, m'explica que un home pel qual temps enrere havia treballat, anava sempre amb la titola empalmada. Era un home ja gran, i com que tenia problemes per tenir ereccions, s'havia fet posar una pròtesi hidràulica de penis. Una pròtesi que, tal com el seu nom indica, és un tipus de pròtesi que incorpora un mecanisme que, mitjançant una petita bomba d'activació manual, envia a un dipòsit allargat i inserit a dins del penis, un líquid que fa que la titola es torni rígida.

El mecanisme funciona en els dos sentits, omplint i enrigidint el penis, o buidant-lo, retornant el líquid als dipòsits d'emmagatzemament. Té dos polsadors, cada un dels quals serveix per omplir o per buidar. Ara bé, es veu que aquell home, fos per mandra o perquè volia estar sempre a punt, anava sempre empalmat. Cosa de la qual la gent que el coneixia, d'entrada, se n'estranyava, fins que convenientment informada, ja s'hi acostumava.

Jo no en sabia res, d'aquesta mena d'artefactes, d'aquests prodigis de la mecànica hidràulica aplicada a les disfuncions erèctils. I el que és curiós de l'invent és que totes les peces estan empeltades, a dins del cos, fins i tot els polsadors per bombar o desbombar, a sota la pell. 

Com que la informació que em facilita la Rosaura em sorprèn, quan arribo a casa el primer que faig és mirar a internet, a veure què hi ha. I efectivament, tot el que m'ha explicat ella és ben cert. I també m'assabento que hi ha molts centres i professionals de la urologia que ofereixen aquest servei. Suposo que a preus que no són gens econòmics.

A partir d'aquesta explicació de la Rosaura, lligant caps, llavors entenc que, quan fa potser un parell d'anys el Joan Entrenador em va dir que havia anat a un uròleg "perquè no se li aixecava", gairebé segur que era amb aquest objectiu. La Rosaura li hauria parlat ja de l'invent, i a ell, engrescat, li hauria faltat temps per anar a fer la consulta.

Alhora, m'imagino que l'uròleg consultat, al constatar l'estat lamentable de salut del Joan, li va desaconsellar l'implant de la pròtesi de penis, perquè la impotència seva era un problema insignificant, al costat dels altres problemes de salut que arrossegava el Joan. M'imagino que el metge, òbviament privat, per molt que estigués interessat en el seu negoci, va considerar massa arriscada aquella eventual intervenció, sobretot perquè, si al final alguna cosa sortia malament, encara se l'hauria carregat. Potser fins i tot hauria sortit als diaris: "Un uròleg és denunciat per posar una bomba hidràulica de penis a un iaio mig dement i amb bolquers".

En resum, que el Joan va seguir amb la seva titola flàccida i cada vegada més pansida, i la Rosaura no sé si se'n va alegrar, o si ho va lamentar. Perquè de les relacions entre ells, interessades per les dues bandes (cada una òbviament per motius diferents, ell, poder tocar una mica de pit i cuixa, ella, potser complementar el seu sou de cuidadora), no n'he sabut mai els detalls més humits i concrets. Ni he fet preguntes: quan un dels dos m'ha explicat alguna cosa he escoltat, val a dir que encuriosit. I si algun dia, ell o ella, se m'han queixat del que fos sobre aquest tema, els he dit que ja eren prou grans, que fessin el que els donés la gana, i que n'assumissin els peatges i les conseqüències. Però que a mi, amb aquest tema no m'atabalessin.

Nacho Simal i Roberto Rastapopoulos

https://divagaccions.blogspot.com/2021/11/nacho-simal-i-roberto-rastapopoulos.html

Els models

Com una ceba amb les seves múltiples capes, com un conjunt de mòduls vinculats entre ells cada un amb la seva informació o peculiaritat, com un sistema atòmic amb electrons i neutrons orbitant... 

Ens podem imaginar com som de diferents maneres, i segons la forma com ens imaginem, condicionarem la nostra concepció del món i de la vida; capes, mòduls, òrbites, o qualsevol altre model que ens pugui passar pel cap (o segons una barreja de diferents models).

Però, sigui el que sigui, conscient o inconscient, necessitem "un model", perquè tenir-lo és la nostra manera d'ubicar-nos en el món, en l'existència. De fet, l'accés "al món dels models" segurament és la clau que ens ha permès ser humans. Una altra cosa és com es valori aquest pas, aquesta ja és una altra història. I sigui dit de passada: una valoració només possible gràcies a l'accés previ al món dels models.

Cebes, mòduls, òrbites... al capdavall, diferents maneres d'imaginar-nos per tal que, imaginant-nos, tinguem una mica la sensació que entenem alguna cosa, per exemple, que entenem "qui" (o què) som, què és això de ser, existir, etc.

Tot plegat, potser només per tal d'evitar l'abisme i el vertigen de sentir que, per a nosaltres mateixos, potser som incomprensibles. Perquè potser la nostra ment és massa limitada per entendre què és la nostra ment.

Vivim d'esquena a la mort

Vivim d'esquena a la mort.
I quan ens la trobem de cara,
li tornem a donar l'esquena.
De manera tossuda, 
fem com si no hi fos,
despistem, potser riem nerviosament...
No serveix de res:
al final, mentre fem el ridícul,
se'ns emporta igualment.

La meva família i les malalties infeccioses - Continuació

(a temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/10/la-meva-familia-i-les-malalties_23.html

Sobre les vacunes

Màfies de bata blanca
https://vacunes.blogspot.com/2021/10/mafies-de-bata-blanca.html

Vacunes, gmail i benzina
https://vacunes.blogspot.com/2021/10/vacunes-gmail-i-benzina.html 

Escopetades verbals i reals

"Volem ser estimats; i a manca d’això, admirats; i a manca d’això, temuts (...) L’ànima s’estremeix davant el buit i necessita el contacte al preu que sigui." Hjalmar Söderberg (1)

Una història molt semblant a la de la Manuela que vaig explicar l'altre dia me la va explicar també no fa molt la Marta, una altra amiga. La Marta va marxar de casa també molt jove, tipa del menyspreu del pare cap a ella, i de l'autoritarisme i la violència cap a la mare i els altres fills. El seu pare era un pare dèspota i cruel, al qual temien tant la mare com els fills. Els fills, en anar-se fent grans van anar marxant, un rere l'altre es van anar alliberant d'aquell infern, però la mare va aguantar el marit tota la vida. Hi va influir molt, en el fet que es quedés, que la gent del seu entorn social i religiós li va anar dient sempre que, com a esposa, la seva obligació era seguir al costat d'aquell home amb el qual s'havia casat.

La mare tenia tan interioritzada aquesta idea, aquest model matrimonial (aquest model d'esclavitud), i li reforçaven tant aquest plantejament les persones que per a ella eren els seus referents, que quan els fills es va anar emancipant i de vegades li van oferir que anés a viure amb ells, no ho va voler o poder acceptar mai.

Al final, amb els fills ja tots emancipats feia anys, un dia el pare, de cop, sense cap explicació, la va deixar, se'n va anar a viure pel seu compte. Però quan una mica més endavant va emmalaltir i es va tornar cada cop més dependent, la mare el va tornar a acollir. I el va cuidar fins al dia que va morir. Sense que en cap moment ell li demostrés cap agraïment.

La Marta, el dia que m'ho va explicar, també em va explicar que, ara que la mare havia mort feia poc (el pare havia mort uns anys abans), ella s'havia dedicat a buidar el pis familiar, per tal de poder-lo vendre. I que li era emocionalment difícil de fer, aquesta feina, perquè tot li portava molts records, en general cap de bo. Per exemple, em va explicar que, al despenjar un quadre, a la paret, encara hi havia els forats de l'escopetada que un dia de fúria va disparar el pare a dins de casa. En el seu moment ni van tapar els forats: hi van penjar un quadre al davant, i l'episodi va quedar "oblidat". Tan presumptament oblidat que, al despenjar el quadre, la Marta es va posar tota ella a tremolar, com quan era petita o adolescent i a casa seva hi havia crits i esbroncades. I escopetades.

La Marta també fa una reflexió. Diu que creu que si el pare es comportava com es comportava era perquè se sentia molt poca cosa, molt insegur. I la manera de tapar-ho era amb aquella actitud agressiva, violenta. Que possiblement humiliava la mare per tal que ella se sentís una inútil, i que així, sentint-se una inútil, no pogués arribar a pensar que podia viure sense ell.

Malauradament, l'estratègia del menyspreu i del terror amb la mare, al pare li va funcionar.  

--
(1) Escriptor suec, 1869-1941, cita recollida a rodamots.cat.

La Manuela i el seu pare

La Manuela va marxar de casa molt jove, tan aviat com va poder, cansada d'un pare que la menyspreava, que la considerava una inútil i incapaç de fer res de bo a la vida. Ja fa més de trenta anys, de quan se'n va anar. Des de llavors, de tant en tant la Manuela havia fet visites breus als pares. Quan marxava, ho feia sempre amb la tristesa que li provocava veure la situació de la seva mare, perquè el pare la tractava també, des de sempre, amb el mateix menyspreu i desconsideració amb què l'havia tractat a ella.

L'última vegada que va anar a veure els pares va ser fa un any. La Manuela se n'havia anat a viure molt lluny, va necessitar aquesta llunyania, i ara no li és fàcil organitzar aquestes visites. Aquest últim cop el pare ja feia temps que estava mentalment malament a causa de l'alzheimer. Encara parlava, segons els dies bastant, però sovint sense que tingués gaire sentit el que deia, i en general sense conèixer ja la gent.

Al cap d'una mica d'arribar ella, el pare es va posar a parlar, com si ella fos una cuidadora. Es veu que el pare tenia un dels seus dies xerraires, i li va explicar, ordenant aquesta vegada bé els raonaments, que ella, la cuidadora, no ho sabia, però que ell tenia una filla que era molt intel.ligent i brillant, moltíssim. Que la seva filla treballava en una organització internacional molt important, i n'era una de les màximes responsables. Que tothom valorava molt la feina que feia de la seva filla, perquè era professionalment molt bona.

La Manuela, bocabadada, no se'n sabia avenir. Ni li va passar pel cap, de dir-li que aquella filla de la qual en presumia era ella. I que abans (abans de la davallada a causa de la demència), sempre l'havia tractat amb un gran menyspreu i duresa, sempre. Va escoltar-lo en silenci, i no va dir res.

M'ho va explicar la Manuela fa poc (fa anys vam coincidir un temps, ella treballant i jo col.laborant en aquella "gran organització" de la qual parlava el pare). També em va explicar una altra cosa: que la mare, ara que el pare a causa de la demència ja no la humiliava, ara era ella mateixa, la que s'humiliava i es culpabilitzava de tot. 

Ara, tot allò que de manera tan injusta i cruel li havia anat dient durant dècades el marit, totes aquelles paraules brutes, tòxiques i absurdes, ara que ell ja no les hi deia, de manera incomprensible i reiterada se les anava dient ella mateixa. Vivia trista, encongida i aclaparada a causa d'allò que ella mateixa s'anava repetint.

La Manuela també em va dir que ella pensava que en el cas de la mare, tot i la convivència diària, permanent, amb el marit, no hi havia hagut per part d'ell cap "nova versió" que substituís o atenués l'antiga, l'habitual, la menyspreadora. Segurament, ni un sol dia, ni un sol moment, el marit li havia dit a la seva dona alguna cosa semblant a la que li havia dit aquell últim cop a la Manuela. 

Malalties infeccioses: l'altra família

https://442m.blogspot.com/2021/10/malalties-infeccioses-laltra-familia.html

La meva família i les malalties infeccioses

(a temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/10/la-meva-familia-i-les-malalties.html

La casa inundada

M'avisen que la casa del poble s'ha inundat. S'ha rebentat la canonada principal del carrer, i com que el carrer està ben encimentat, l'aigua ha buscat una altra sortida més fàcil. I mira, mala sort, l'ha trobat just a l'entrada de casa meva, a dins. No li ha costat, perquè els baixos de la casa són de terra, només amb una petita capa de ciment i rajoles primes al damunt.

M'expliquen que a l'entrada de la casa (un veí en té la clau) hi havia un gran brollador de dos metres d'alçada, i que part de l'aigua sortia cap al carrer, i l'altra part anava cap endins, fins a arribar al pati del darrere. Aigua cap aquí i aigua cap allà, de tanta com en sortia, fins que han tallat l'aigua de tot el carrer. M'avisen a les set del matí, i quan arribo al poble, a primera hora de la tarda, al carrer, davant de la casa hi ha un bon forat: ja han trobat el lloc de la fuita. Ara, es veu que els falta una peça, que compten aconseguir de seguida, de manera que en principi l'aigua de tot el carrer (i la meva) tornarà a funcionar amb normalitat abans del vespre. A dins de casa el terra és una pena; a l'entrada, i fins a uns metres més enllà, està tot esquerdat i bufat, tant, que haig d'anar traient rajoles, ciment i fang per tal que les dues portes que hi ha es puguin obrir amb normalitat. Durant la tarda, passa un regidor de l'ajuntament. Dóna un cop d'ull a l'entrada i em diu que és evident que les destrosses són el resultat de la fuita del carrer, i que per tant l'ajuntament se n'haurà de fer càrrec. Li dic que li agraeixo l'oferiment, però que de dins de casa ja me n'ocuparé jo. Insisteix una mica, jo torno a insistir, i al final ho deixem com jo havia dit. Només afegeixo que, si de cas, si un dia tinc un altre problema que no puc assumir, llavors si de cas potser sí que demanaré ajuda. Després, quan més d'un veí que passa pel carrer em diu que l'ajuntament se n'haurà de fer càrrec (és el primer que em diu qualsevol que passa i veu l'estat lamentable de l'entrada), i llavors contesto que en principi me n'ocuparé jo, no ho entenen. Algú, sembla que fins i tot s'enfada. Jo els dic que és un poble petit, i que si jo ho puc assumir, com és el cas, ja m'està bé, que no em preocupa. N'hi ha que llavors em diuen que d'acord, que és cosa meva... però alhora que m'ho diuen arrufen el nas, com si d'alguna manera "els afectés a ells", la meva decisió. Una dona, per tal de convèncer-me, em posa aquest exemple. Em diu que ella conserva una cadira de rodes del seu pare, i quan de vegades la hi demana algú, la deixa. Però que llavors també els diu: "N'heu de demanar una vosaltres, hi teniu dret", i posa molt d'èmfasi en aquest "hi teniu dret!" No li dic res, però alhora m'imagino l'eventual resultat del seu consell, si tothom el seguís: munts de cases amb la seva corresponent cadira de rodes, unes poques fent-se servir durant un temps, i la resta, després del seu ús, a les golfes acumulant pols i rovell. "Perquè hi tenim dret". Potser no és molt bon exemple, aquest de les cadires, en relació amb la inundació de casa meva. O potser sí, perquè en definitiva el tema és el mateix: "Hi tenim dret". De fet, l'anècdota de la inundació dels baixos de casa meva em sembla poc rellevant, sobretot perquè els danys són limitats, i a més assumibles (sigui dit de passada: si l'aiguada embassada s'hagués "eternitzat" a dins, potser al final s'hauria enfonsat la casa, perquè les parets també són de fang...). En canvi, el que em sobta (o no, de tan habitual com és), és aquesta actitud davant "l'Administració", de demanar sempre tot el que es pugui demanar. Aquesta actitud sobretot em crida l'atenció en el cas de les persones que, sense cap problema econòmic, amb patrimonis considerables, es comporten també així, i ho troben el més normal. Persones que, per exemple, quan poden, demanen les factures sense IVA, per tal d'estalviar-se aquests diners. I que a l'hora de pagar altres impostos, de manera sistemàtica intenten fer trampes. O que reclamen ajudes o pagues a les quals realment "tenen dret legal", però que no necessiten per a res. D'aquest tipus de persones en conec unes quantes. I és igual que siguin de dretes o d'esquerres, o del que sigui: en això sempre coincideixen (llevat "d'honorables" excepcions). Suposo que aquesta actitud reivindicativa i pidolaire és una part important de l'explicació de per què "la cosa pública" de vegades no funciona com ens agradaria que funcionés. Perquè, a veure, si "amb les coses que són de tots" actuem com paparres o sangoneres, suposo que és normal que, després, "el sistema" tingui mancances (o més mancances de les que tindria sense paparres). O no? Per descomptat, la meva referència és sobretot pel que fa a persones sense problemes econòmics rellevants. Una altra història és la de la gent que viu amb l'aigua al coll, ja que en el seu cas les eventuals trampes per tal d'evitar acabar del tot ofegades són molt més comprensibles. (un altre grup, és clar, seria el grup, extens i heterogeni, de les persones, ni pobres ni riques, que han fet de les ajudes i les trampes la seva forma de vida habitual; també en conec un grapat, però aquesta ja és una altra història)

Les vacunes, continuació

Com que veig que hi vaig insistint, en això de les vacunes, i potser el tema no acaba d'encaixar al mig de l'amanida de tonteries heterogènies que tinc el costum d'anar recollint aquí, he pensat que a partir d'ara serà millor segregar el que vagi escrivint sobre les vacunes, posar-ho a una altra banda dedicada només a aquest tema.

De moment, ja hi he duplicat els dos escrits anteriors, i avui n'hi afegeixo un de nou, "Coneguts de tota mena":

https://vacunes.blogspot.com/2021/09/coneguts-de-tota-mena.html

La vacuna / 2

"Las grandes compañías farmaceuticas actuales son muy buenas a la hora de encontrar pruebas favorables para las terapias que prometen beneficios, muy buenas restándole importancia a las pruebas que se interponen en su camino y auténticas maestras promocionando sus productos ante los médicos y el público. (...) su principal responsabilidad es generar beneficios para sus accionistas." Thomas Hager (1)

L'altre dia vaig parlar de les vacunes. Vaig explicar que em semblava vergonyosa la forma com s'havia organitzat la vacunació de la covid a tot el món, ja que mentre uns països han acaparat la majoria de les dosis de les vacunes, uns altres només hi han pogut accedir amb comptagotes. De manera implícita deia que la meva no vacunació durant mesos havia sigut també una mena de protesta (potser infantil, i per descomptat del tot inútil), davant d'aquesta situació profundament insolidària. I vaig explicar alhora el motiu pel qual, al final, vaig decidir vacunar-me, no tant per por a la covid (la meva vida em sembla bastant irrellevant), sinó sobretot per fer-me la vida social més fàcil. 

Va ser una decisió, per tant, interessada, ja que l'objectiu, al capdavall, era sobretot poder seguir fent el que volia fer: seguir-me relacionant amb algunes persones, sense que elles se sentissin incòmodes a causa de la meva no vacunació (per exemple, el Joan, 91 anys, l'Assumpta, 92, la Maria, 100, els tres amb diferents problemes de salut afegits a l'edat, o l'Ana, amb "només" 56 però amb un lupus virulent, i algunes altres persones més amb diferents fragilitats...).

L'altre dia vaig començar parlant de la insolidaritat internacional. I apuntava alhora, pel que fa a la covid i les vacunes, que sobre aquest tema hi havia moltes més coses a dir, per qüestionar. Avui n'apuntaré algunes. La majoria, o totes, per descomptat no són gens originals (igual que no ho és esmentar la insolidaritat internacional). No ho són, hi ha altres persones que n'han parlat molt, i millor que jo. Aquest només és el meu resum (provisional).

La meva primera perplexitat ha sigut contemplar com els governs (sobretot Europeus, junt amb els Estats Units), i els organismes internacionals, en tot moment han estat més pendents de respectar els interessos econòmics de les empreses farmacèutiques que de limitar l'abast i els efectes de la covid: entre el bé públic, de la humanitat en situació de greu pandèmia, i el privat (el de les farmacèutiques), han prioritzat el privat.

La segona perplexitat ha sigut constatar que aquesta postura no canvia, tot i ser evident que va passant el que ja avançaven els experts independents, és a dir, que al no seguir-se una política decidida de vacunació global-mundial, van apareixent noves variants del virus. Aquí, allà, com bolets. Alguna de les quals, amb una mica de mala sort, podria fer que tornéssim, "tots", al punt d'inici: immunitat zero davant una hipotètica nova variant que esquivés la protecció de les vacunes actuals. Potser això no passarà, però no es pot descartar.

La tercera perplexitat, relacionada amb les dues anteriors, és que aquest escenari de covid cronificada, "curiosament", és l'escenari ideal per a les farmacèutiques. Per a elles, el pitjor escenari hauria sigut una contenció ràpida de la covid a tot el món: sense expansió, complicació i cronificació, el seu negoci no hauria tingut continuïtat. "Els convenia", l'escenari actual. Dic que és un motiu de perplexitat perquè això, que és tan obvi, també és obvi que no ha fet canviar de manera significativa la postura de governs (sobretot occidentals), i organismes internacionals, pel que fa a la seva relació amb les farmacèutiques: tot i que ja existeixen marcs legals que permeten reduir temporalment els drets que atorguen les patents, no es fa, o es fa molt poc. És a dir, tal com deia abans: primer "el més sagrat", el negoci (de les empreses farmacèutiques), i després, en segon lloc, la salut de les persones. Fins i tot en un cas de greu pandèmia com el de la covid.

A això cal afegir-hi que totes les empreses que estan ara comercialitzant les seves vacunes en el seu moment van rebre ajudes multimilionàries per tal que les poguessin desenvolupar. I abans ja es beneficiaven de tota la investigació prèvia pública, sense la qual els hauria estat impossible investigar cap vacuna concreta ni aconseguir cap resultat. Però tot això sembla que no genera cap compromís "de retorn": quan escoltes les seves argumentacions, sembla que tot ho hagin fet pel seu compte, només amb els seus propis recursos. Que aquests discursos hi hagi gent "que els compri" (polítics, alguns científics i part de la societat), multiplica la perplexitat.

La quarta perplexitat és veure com es segueix parlant de la "immunitat de grup", quan ja està clar que les persones vacunades amb les vacunes actuals poden tant encomanar-se com ser transmissores. És a dir, que una cosa és alleujar la pressió sobre el sistema sanitari en general, i les UCIS en concret (cosa que sí que fan aquestes vacunes), i una altra la fantasia (o l'engany) d'estroncar les cadenes de contagis.

La cinquena perplexitat és veure que no s'han facilitat les línies d'investigació de vacunes que evitessin les reinfeccions, i que per tant limitessin les possibilitats de mutacions, i finalment la durada de la pandèmia. És a dir, fins ara no s'ha apostat seriosament per una vacuna que realment "immunitzi", i que no només atenuï, com les actuals. Això, que podia ser comprensible en un primer moment, a causa de les urgències, ara ja no té cap sentit (si l'objectiu real és eradicar la pandèmia). O només té el sentit de seguir el joc de la voracitat de les farmacèutiques. 

De fet, de manera general, a les farmacèutiques fa temps que no els interessen els medicaments que "curen" una malaltia, perquè tenen un ús limitat (l'exemple més clar són els antibiòtics, que només es fan servir uns dies), sinó sobretot aquells que serveixen per tractar malalties cròniques de ciutadans de països rics, ja que així tenen assegurada la clientela durant anys. De manera que en relació amb tot això, la pregunta escaient avui seria: s'hauria pogut intentar, aconseguir una vacuna que tallés la transmissió de la covid? O conscientment d'entrada es va optar per les que la cronifiquen, ja que així el "negoci" tindria més recorregut? 

Si la resposta a la primera pregunta és afirmativa, no ens hauria de donar algú alguna explicació? De fet, també es podria dir una cosa semblant de l'atenció limitada que s'ha dedicat als possibles tractaments de la covid amb els medicaments ja existents (quan la malaltia es desenvolupa), alguns lliures de patents. Però no, s'ha fiat gairebé tot al programa de vacunació, i a sobre amb aquest tipus de vacunes concretes.

La sisena perplexitat és diferent. És el resultat de veure com es parla de vacunar nois o nens més petits quan ningú sap, no té ni la més remota idea (perquè això només es pot saber "a posteriori"), de quins poden ser els efectes a mitjà o llarg termini de les noves vacunes, per a aquests nens o nois. Aquesta és potser la perplexitat més gran de totes, tenint en compte sobretot que aquestes vacunes no tenen l'objectiu prioritari de protegir aquests nens (a diferència de les principals vacunes del calendari vacunal), sinó protegir (presumptament) el grup, la societat.

Tot el contrari del que diu la Convenció Internacional dels Drets dels Infants: que en cas de dubte, s'ha de respectar "l'interès superior de l'infant". En aquest cas passa precisament al revés: els infants, en lloc de ser protegits, són "utilitzats".

A veure: la covid ha generat un escenari "excepcional", en el qual no era possible aspirar a la solució perfecta, a l'hora d'enfrontar-lo, sinó a la menys dolenta. I això, a contrarellotge, es pot dir que és el que s'ha intentat fer amb les noves vacunes, cadascuna amb les seves limitacions i riscos... i també, malauradament, amb tots els interessos comercials barrejats pel mig, que han influït a l'hora d'apostar per unes vacunes en lloc d'unes altres (amb les immenses conseqüències que té aquesta priorització). 

Com que era una situació excepcional, també és veritat que calia assumir riscos diferents dels que s'assumirien en situacions més ordinàries. Per exemple: els efectes a llarg termini que pugui tenir jo a causa de la vacuna són bastant irrellevants, sobretot perquè, a llarg termini, resulta que ja no hi seré. A la gent de la meva edat ja només ens queden "curts terminis"...

A l'altre extrem, però, tal com he dit, hi ha els infants. I raonar que ells han de ser vacunats "per tal de protegir els grans" (per tal de trencar "presumptament" la cadena de contagi, cosa que, a sobre, no és així), és un despropòsit. O pitjor: podria dir-se que és, ras i curt, "un maltractament infantil". Perquè ells, a diferent de la gent de la meva edat, sí que tenen una perspectiva de llarg termini, i per tant, haurien de ser tractats d'una altra manera. 

Potser el que passa, senzillament, i de manera vergonyosa, és que l'interès per vacunar menors es fonamenta sobretot, o només, en l'interès dels laboratoris "de poder vendre més vacunes". I amb aquest objectiu van generant un ambient (amb algunes mitges veritats, i també algunes mentides senceres), per tal que els governs i la societat acabin acceptant aquesta proposta (una cosa semblant es podria dir sobre els controvertits debats sobre la conveniència d'una tercera dosi). 

Ho tornaré a dir, per si de cas: jo no tinc cap postura antimedicaments ni antivacunes "en general". En absolut. Per sort, existeixen les vacunes (i laboratoris que les fabriquen), algunes de les quals, des que existeixen, han estalviat moltíssim patiment i moltíssimes morts. Només cal donar un cop d'ull a la història de les malalties infeccioses, ser una mica conscient dels estralls que aquestes malalties han ocasionat al llarg dels segles (2). I dic "algunes vacunes", així, perquè també n'hi ha que no es poden incloure en aquest paquet (p.ex., la del virus de la grip estacional, o la del papil.loma, bastant controvertides). I pel que fa als medicaments "en general", igual: alguns són una gran benedicció, i en canvi, la comercialització d'uns altres són una immensa estafa (i de vegades, un crim).  

No tinc una postura antimedicaments ni antivacunes, ho repeteixo, el que tinc és una postura anti mentides, antiabusos, antigeneralitzacions i antibandolerisme disfressat de ciència. (3)

Bé, de vegades em sembla que ja són massa, les meves perplexitats, pel que fa a aspectes d'aquest món en el qual visc (en general, i ara en concret pel que fa a tot això de la covid i les vacunes). Potser em passa perquè ja sóc massa gran. En aquest sentit, per tant, penso que si em moro ja (amb una dosi de la vacuna, o amb la pauta completa, o com sigui), doncs mira, seria una manera de solucionar el tema aquest d'una vegada: fora perplexitats, totes, definitivament.

--
(1) Diez drogas. Crítica/Planeta, 2021 (p. 238)
(2) Un text sobre això (en la redacció del qual a més hi vaig participar), és "Virus, bacteris, epidèmies i drets humans":
http://www.edu-dh.org/cat/historia/inf-epidemies.html 
(3) D'aquest bandolerisme ja n'he parlat altres vegades. Per exemple, quan l'any passat vaig parlar de la comercialització de l'esketamina com a antidepressiu:
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/una-altra-historia-de-trilers-la.html

La vacuna

"Nadie estará a salvo hasta que todos estén a salvo. (...) La cruda realidad es que los países ricos se llevaron todo lo que había en la tienda y no dejaron ni dejan nada para el resto. Lograr una cobertura universal no es tan solo una cuestión de justicia y de equidad, sino de inteligencia y supervivencia global porque no va a haber protección colectiva hasta que todos los países estén vacunados." Pablo Tsukayama (1) 

Després de l'inici de la pandèmia, quan van començar a estar disponibles les primeres vacunas, em feia vergonya pensar en vacunar-me. Sobretot em feia vergonya pensar-hi quan es va començar a fer servir, fins i tot de manera agressiva, l'argument de la solidaritat, per tal de conscienciar la gent de la necessitat d'assolir, el més aviat possible, "la immunitat de grup".

Fer servir llavors aquesta paraula em semblava molt lleig i hipòcrita, tenint en compte que el que caracteritza la gestió d'aquesta pandèmia és, precisament, el contrari: una insolidaritat mundial d'escàndol. Perquè mentre aquí ens hem preocupat molt d'aconseguir una vacunació generalitzada de la població, hi ha altres països en els quals les vacunes potser "només les veuen per la tele". Vaja, que la nostra solidaritat només és una "solidaritat de pis o de replà", molt poc solidària. Tan peculiar que seria millor que, com a mínim, no en presumíssim.

Després (després de les primeres vacunes disponibles), van anar passant els mesos. D'una banda, jo amb les meves vergonyes, i d'una altra, quiet, immòbil, pel que fa a la meva eventual vacunació. És a dir, que si no em vacunava no era perquè fos un "negacionista", o perquè em fessin por els efectes secundaris de la vacuna (que tinc assumit que es poden presentar). Ni una cosa ni l'altra. Era, tal com he dit, sobretot una qüestió d'aquest tipus de vergonya i incomoditat que he explicat. 

Fa unes setmanes em vaig assabentar que la vacuna en què estava treballant el laboratori Hipra d'Anglès entraria en fase de proves amb persones, i m'hi vaig posar en contacte. Em van dir que si volia participar en l'assaig m'havia de posar en contacte amb el Clínic o el Trueta, i ho vaig fer. I vaig quedar apuntat a la llista de voluntaris per a fer de conillet d'índies, de moment amb poques possibilitats que em cridessin, perquè els primers conillets havien de ser més joves.

Fer de conillet en aquests casos té riscos, però com a mínim no genera vergonyes, i a mi això em compensava (una altra cosa és que alhora et puguis sentir una mica ruc, perquè saps que, "els conillets", als laboratoris els serveixen per després fer ells els seus negocis i martingales).

Continuo. Fa uns dies vaig veure la notícia que a Espanya hi havia munts de vacunes emmagatzemades a les neveres a l'espera de ser posades (de les ja aprovades, Jansen, Moderna...), perquè la gent que falta per vacunar-se es veu que cada cop és més reticent a fer-ho (potser perquè neguen que la covid existeixi, o perquè tenen por dels efectes secundaris, o perquè pensen que els implantaran un microxip, etc.). I llavors vaig tornar a plantejar-me què havia de fer jo. I si aquestes vacunes al final caducaven, sense que ningú les hagués aprofitat? A més, era conscient que no hi havia cap garantia, que els d'Hipra-Clínic m'acabessin seleccionat per fer de conillet. 

O potser tot això que acabo d'explicar era només una excusa, i la realitat és que ja estava bastant cansat de les incomoditats socials que em generava el fet de no estar vacunat. I amb aquest cansament, al final vaig decidir "fer-me" la vida diària una mica més fàcil. És a dir, vacunar-me ja, fer com tothom. Amb la vacuna que em volguessin posar, m'era igual.

Ara ja fa uns dies que estic vacunat. Pel fet d'estar-ho, considero que he guanyat tres coses.

La primera. Segons el que diuen les estadístiques, quan tingui la segona dosi, si agafo la covid (bé, potser ja l'he passat, no m'he fet mai cap prova), en principi serà menys greu i, per tant, menors les possibilitats d'acabar hospitalitzat. Amb les contradiccions que això m'hauria plantejat, si m'hagués passat sense estar vacunat. De fet, aquesta eventual situació (covid greu sense estar vacunat) no tenia clar com l'hauria d'haver gestionat. Pensava que en aquest cas, d'eventual infecció acompanyada d'efectes severs, el més coherent (en el meu cas), hauria sigut "deixar que la malaltia fes el seu curs", i si m'ho passava malament o em moria, doncs mala sort, en part m'ho hauria buscat. I final de la funció. Val a dir que, en aquest sentit, a causa del meu "deseiximent existencial", aquesta possibilitat, morir-me, no m'inquietava molt. Ni m'inquieta (tot i que tampoc tinc gens de pressa: és cert que tinc aquesta mena de "deseiximent" -o d'indiferència-, però alhora hi ha un parell de temes que, si puc, abans de morir-me m'agradaria deixar una mica resolts).

La segona. La segona cosa que he guanyat a l'estar vacunat és poder estalviar-me, si vull, les explicacions anteriors, quan algú s'assabentava que no estava vacunat i me'n preguntava els motius, de vegades amb el nas arrufat o censurant-me obertament. Ara si vull també puc fer el meu discurs (fins i tot amb més "capítols", perquè n'hi ha un grapat més; això d'avui és només un resum), però si el faig ja no em cal fer-lo "a la defensiva", amb la molèstia de la desaprovació de l'altre "a causa de la meva insolidaritat".

La tercera. La tercera cosa que he guanyat, i potser la més important (o la que valoro més), és poder fer una vida més normal, sobretot amb relació a algunes persones concretes, les quals sé que estan més còmodes si saben que estic vacunat. Com que algunes d'aquestes persones són importants per a mi, o molt importants, en aquest sentit també em compensa molt, estar ja vacunat.

Un resum de tot plegat podria ser aquest: em vaig passar mesos sense pensar en vacunar-me, i no me n'avergonyeixo ni me'n penedeixo. I ara ja m'han punxat, i tampoc me'n penedeixo. Ves a saber, potser és perquè sóc una persona sense criteris consistents...

Acabo de rumiar tot això que escric mentre espero el tren a l'estació solitària del poble. Mentre m'espero, miro una llarga filera de petites formigues; en miro alguna en concret, vaig seguint el seu recorregut, i quan la perdo de vista, en miro una altra i també la segueixo amb la mirada. Les veig com jo, atrafegades, fràgils, efímeres... i penso que si cau un aiguat (el cel cada vegada està més tapat i negre) suposo que moltes moriran, arrossegades per l'aigua. Igual que jo qualsevol dia, que potser em moriré a causa d'un virus, o d'un autobús, o d'un atac de cor, o de la picada d'una paparra, o de ves a saber...

--
(1) 'Mientras el virus siga circulando, la posibilidad de un recrudecimiento de la pandemia va a ser una amenaza real y constante', ctxt.es, 7/08/2021

De vegades

De vegades cal dir
allò que els altres potser no volen sentir.
De vegades és millor callar
allò que no és necessari dir.
Després, de vegades passa el que passa:
que potser parlem quan no toca i,
quan hauríem de parlar, callem.
I a sobre, potser en presumim.

El dit índex

Si alcem el braç dret, en posició horitzontal, amb la mà també ben estesa, a la punta dels dits hi tindrem l'extrema dreta.

Si fem el mateix amb el braç esquerre, a la punta dels dits hi tindrem l'extrema esquerra.

Si després, amb els braços encara estesos, fem mitja volta, un gir de 180 graus, on abans hi teníem l'extrema dreta, ara hi tindrem l'extrema esquerra, i al revés, on hi teníem l'extrema esquerra, la dreta.

Això, a banda que, la nostra mà dreta, des del punt de vista de qui ens mira, és la nostra mà esquerra, un embolic.

Per això sovint es diu que els extrems es toquen, perquè, al capdavall, tot és qüestió de girs, o de braços massa estesos, de mans amb el dit índex massa rígid.

Ànec amb peres

Vaig a un dinar d'un petit grup d'amics al qual cadascú hi aporta alguna cosa per menjar: aperitius, amanides, pollastre rostit, embotits, formatges, truites, coques de recapte, begudes, postres dolços, fruita...

El protagonisme del menú l'acapara una aportació especial, una gran plata d'ànecs amb peres. El seu autor dona tota mena de detalls de la seva elaboració; llarga, tan llarga que ha durat més de vint-i-quatre hores (des del dia abans), entre passos previs per la paella dels diferents ingredients, les entrades i sortides del forn de la cassola a mesura que els ingredients s'hi anaven afegint...

Després de tanta feina, òbviament toca fer l'elogi del plat, "fins i tot abans d'haver-lo tastat": tanta dedicació mereix una reverència, incondicional. Però s'esdevé una cosa estranya: tothom fa elogis, però passa l'estona i la plata es buida poc. Les paraules i els fets van descompassats.

No sé si les altres persones pensen el mateix que jo. Si pensen que tota la llarga feinada de l'elaboració d'aquest plat tan sofisticat sembla una mica malaguanyada. El cas és que, jo, no trobo que sigui cap requisit especial; al contrari, amb tantes hores de forn trobo que els gustos s'han evaporat, que l'ànec s'ha eixarreït... Penso que, amb els mateixos ingredients, "amb menys temps, menys cuina i menys feina", segurament hauria sigut més bo. Molt més bo. I també em passa una altra cosa, que el fet de menjar un plat tan elaborat, i que a sobre no és res de l'altre món, em produeix una sensació no només d'estranyesa, sinó fins i tot d'absurditat.

Tanmateix, repeteixo. I al repetir torno a fer els elogis de rigor, ja que veig que omplen de satisfacció l'autor. I és que sense algunes petites mentides de tant en tant, la vida social segurament seria molt complicada.

(un aclariment: aquesta anècdota és de fa temps, d'abans del virus, els confinaments i tot aquest embolic)

Les orenetes

A primera hora del matí, estirat a la terrassa panxa enlaire, miro les orenetes com volen pel meu damunt: els primers rajos de sol converteixen el seu volar frenètic en un espectacle de lluminoses guspires de plata, il.luminades per sota les seves bellugadisses ales i panxes.

Ells ja esmorzen, jo ho faré una mica després.

Sobre el tema "trans"

Fer el que vols, exigir que et tractin com vols
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2021/08/fer-el-que-vols-exigir-que-et-tractin.html

Fer el que vols, exigir que et tractin com vols / 2
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2021/08/fer-el-que-vols-exigir-que-et-tractin_16.html

El gos

El gos, rabiós perquè li feia mal un ullal,
va veure una cua i la va mossegar.
Però era la seva.
I a causa del nou dolor, enfollit,
encara va estrènyer més la mossegada.
Fins que es va quedar sense cua. 

Temes de salut mental

Sobre els restrenyiments
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/sobre-els-estrenyiments.html

Sobre els restrenyiments / 2
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/sobre-els-estrenyiments-2.html

Els avis, els fills amb problemes, i els nets
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/els-avis-els-fills-amb-problemes-i-els.html

Sota zero

Et preocupa, 
i fas poesies parlant-ne.
Però només fent poesies,
si alhora no portes llenya,
si no tanques la porta,
si no encens l'estufa,
segueix fent molt fred.

L'olla, la truita, la nevera

Dius que ja hi penses.
Però només amb el pensament,
l'olla no bull,
la truita no es fa,
la nevera no s'omple,
l'escombra no escombra,
els llençols no es renten.
Si no pedales...
la bici no es mou.

Passejar pel bosc

Pots passejar pel mig del bosc,
però segons on tinguis el cap,
és com si estiguessis a la ciutat.
I si estàs a la ciutat,
sense moure-te'n,
pots donar un tomb pel bosc.
També depèn del teu cap.

Sorolls

Sorolls de cotxes,
de motos,
de ràdios i teles,
de batedores fent purés,
de rentadores centrifugant,
de trepants foredant les parets,
de sirenes d'ambulàncies,
de cotxes de policies,
de camions de bombers, 
potser soroll d'avions,
o de trens...

I encara més invasiu i eixordador,
el soroll de dins del cap.

Morir a la residència / i 3

"Del dolor todo el rigor
muere con la muerte fuerte;
luego la muerte es mejor,
porque el dolor de la muerte
es la muerte del dolor."
Francisco de la Torre y Sevil (1625-1681)

Per tancar (si més no de moment) aquest tema de les residències, els avis i les defuncions, una última consideració.

Aquestes persones de les quals he estat parlant, és a dir, aquests "cossos que havien sigut persones", que sobreviuen perquè aquells que se n'ocupen s'esforcen perquè sobrevisquin (familiars o professionals de residències), aquests cossos de ments dements o absents, amb mirades extraviades o absents (o amb els ulls clucs, com si "a dins" no hi quedés ningú), aquests cossos immòbils (de manera natural o immobilitzats amb corretges), aquests cossos sovint llagats, i que l'únic que fan és respirar encara una mica, amb dificultats, de vegades amb l'ajuda permanent d'oxigen, peixats quan toca, de vegades intubats, i que van omplint bolquers i més bolquers, aquestes restes del que havien sigut persones... Quin sentit té, seguir-se esforçant per mantenir amb vida aquestes "no vides"?

És clar, si ho exposes així, sobretot amb aquestes paraules i contundència, el primer que de vegades et diuen (per exemple, aquells que pensen el mateix que pensen i diuen els bisbes quan parlen d'aquest tema), és la lletania aquesta que, quan es parla d'això, s'ha de tenir una mica de respecte, que totes les vides són valuoses, dignes, i que una vida no té preu (això, quan no t'acusen de fer apologia genocida, "com Hitler i els nazis", així, sense embuts). 

Sobre la primera part, el valor i la dignitat, no hi ha res a dir, perquè cadascú té les opinions que té. Però pel que fa al preu, ja és una altra història.

No cal tenir cap llicenciatura en matemàtiques o econòmiques per saber que, un euro que es gasta en una cosa, el mateix euro, no es pot gastar en una altra. I passa igual amb el temps: l'estona que es dedica a algú, no es pot dedicar a algú altre.

Per tant, no costa gaire adonar-se que mentre es dediquen recursos (humans i econòmics, temps i diners), a mantenir "les constants vitals" de cossos que havien sigut persones i ara només són cossos deshabitats, alhora hi ha persones, "cossos habitats", que no reben una atenció adequada, o tota l'atenció que necessiten.

De manera que, ho torno a dir: la vida sí que té preu. Sempre. Els diners són limitats, i el temps de les persones també ho és. La vida té preu, i de vegades aquest preu és molt elevat, de vegades del tot desproporcionat, estratosfèricament i vergonyosament desproporcionat. Per exemple, que ho preguntin a aquests milionaris que gràcies als seus milions de vegades poden superar malalties que a altres persones, sense recursos, les porten al cementiri. Sobretot, a segons quins països, en els quals hi ha persones que acaben al cementiri a causa de malalties que es podrien curar amb una milionèsima part del que costa el tractament mèdic, o part del tractament, a altres països, d'alguns privilegiats (del seu tractament mèdic, o de la seva cirurgia estètica...).

I a la sanitat pública passa exactament el mateix: si es prioritza una atenció, no se'n pot prioritzar una altra. L'euro que va a una banda, no pot anar a una altra. I si no, que ho preguntin als gerents dels centres sanitaris.

L'altre dia deia que si la covid entrés en una residència i d'una revolada s'emportés tots aquests avis dels quals he parlat, se'ls faria un immens favor (parlo només d'aquests, no faig generalitzacions; ho repeteixo, del total de la gent ingressada en residències, ara només parlo d'aquelles persones en aquestes condicions absolutament lamentables a les que m'he referit).

Es faria un favor a aquests avis, i també al conjunt de la societat. Perquè pot ser que algun dia acabem com aquests avis, i si hi ha aquest risc, sembla que ens hauríem de fer aquesta pregunta: realment volem acabar així, gastant muntanyes de bolquers, dements i llagats?

És això el què volem? Aquest és el llegat i l'exemple que volem deixar als nostres fills i nets, si és que els tenim?

Bé, i ara potser que ja ho deixi, perquè potser avui, reblant aquest tema, ja m'he fet prou incòmode, pesat i antipàtic.

Morir a la residència / 2

"En cuanto a la tercera edad, tampoco parece que tenga mucho sentido vacunarse. Los ancianos internados en residencias pueden morir pronto igualmente, y para aquellos con baja calidad de vida (por ejemplo, los que padecen de demencia avanzada, incontinencia fecal y urinaria y otros males), una infección que acabe con su vida puede suponer un alivio. A menudo hablamos de las vidas que se salvan gracias a la atención sanitaria, pero casi nunca se menciona qué clase de vidas son." Peter C. Gotzsche. (1)

L'altre dia vaig parlar del principal motiu pel qual mor gent a les residències: "perquè hi són". Sobre això, siguem sincers: a molts familiars (també a molts dels que més es queixen de la insuficient atenció que reben els seus avis a les residències), allò que més els esgarrifaria seria "que els hi tornessin els avis". Quin espant, només de pensar en aquesta possibilitat!

Continuo. Després de repetir que el costum d'enviar als avis a les residències, en general, a qui afavoreix més, és als familiars (amb les excepcions que faci falta), quan parles d'aquests temes i la gent se sent incòmoda, si vols encara et pots fer més antipàtic. Només cal que, a continuació, també diguis que a molts avis que hi ha a les residències, a causa de l'estat en què estan, el millor que els pot passar és que es morin. Com més aviat millor. Així de clar.

Ara bé, si dius això, amb aquesta claredat, llavors és probable que fins i tot molta gent que pensa com tu, o "encara més que tu", aleshores et critiqui per parlar d'aquesta manera. Passa, que sovint som així, força contradictoris.   

Fa uns dies vaig parlar del Martí, dement, lligat, llagat, incontinent, des de fa anys (vaig parlar d'ell, però no és l'únic cas que conec, com el seu). Bé, si a les residències tinguessin apartades les persones com el Martí (és a dir, les persones a les quals el millor que els podria passar seria que es morissin), si les tinguessin aïllades de les altres persones grans per a les quals encara té algun sentit la vida... ¿No seria una benedicció, que aquestes persones "vegetatives i deshabitades", amb una mica de sort poguessin aprofitar l'oportunitat de la covid (o del que sigui), i finalment, es poguessin morir d'una vegada? (2)

Doncs no. Al Martí, quan li va tocar, fins i tot el van vacunar. Cal imaginar l'escena: lligat a la cadira, completament dement, absent, llagat... i una infermera clavant-li la vacuna. Absolutament esperpèntic. Ho van fer per protegir-lo a ell? Per protegir els altres avis? Per protegir els protocols? Per protegir els directius? No hi havia ningú, capaç de sentir una mica de compassió pel Martí, "pel que quedava del Martí"?

El cas és que el van vacunar, a ell i a tots els altres avis com ell. I d'aquesta manera, a aquestes persones els van negar "una possible oportunitat" de morir-se, de posar fi al seu calvari i a l'absurditat de la seva existència. Perquè, és clar, només faltaria, que en una residència un d'aquests cossos deshabitats, dements, incontinents i llagats morís "a causa de la covid"! Quin escàndol! Quina mala propaganda! 

Tot plegat és una bogeria. A la qual, és clar, hi han contribuït també molts dels familiars (inclosos els del Martí). 

Pendents uns i altres "de què es diria", i captius de les diferents pors (les que siguin, raonables o inconfessables), mentrestant segueix el desgavell. El manteniment de les vides d'aquestes persones com el Martí, que ja no són elles, que ja fa molt temps que no ho són, perquè d'elles només en queden els seus cossos deshabitats... uns cossos cuidats o torturats (segons els punts de vista), per totes les atencions i cures que reben i que serveixen per allargar les agonies.

En el cas concret del Martí, amb un agreujant afegit: havia dit diferents vegades que, abans de viure com viu des de fa tres anys, preferia mil vegades morir-se, i que si calia es mataria. Pobre Martí, tot li ha sortit al revés.

--
(1) 'Vacunas. Verdades, mentiras y controversia'. Capitán Swing, 2020 (p. 155)
(2) Del Martí en vaig parlar fa poc:
https://miravolant.blogspot.com/2021/06/cronica-dun-horror-continuacio.html

Morir a la residència

"Si tú me dices: '¡Arreglemos el mundo!', y hace un mes que no visitas a tu abuela..., ¿de qué arreglos me estás hablando?" Kase.O (Javier Ibarra), La Vanguardia, 29/6/2021

Per què la gent gran mor a les residències? D'una banda, perquè arriba un dia que tots ens morim. I si estem en una residència, doncs és allí on ens morim. I d'una altra banda, si ens morim a una residència és perquè, "abans", hem anat o ens han dut a una residència. Òbviament, si no estem ingressats en una residència, no hi podem morir (llevat que hi morim un dia que hi anem de visita...).

Per què cada vegada hi ha més residències i més gent gran que hi viu? Doncs perquè és el resultat d'un model de societat que entre tots hem anat conformant. La gent jove (o ja no tan jove), té les seves vides, i els avis en general fan nosa, sobretot quan es comencen a tornar dependents. De manera que, llavors, "si hi ha algú que se n'ocupi", doncs de primera (potser no per als avis, però sí per als seus familiars).

Per tant, en relació amb l'etapa pitjor de la pandèmia de la covid, quan tants avis morien a les residències (primavera de 2020), no s'hi val, a criticar només el funcionament de les residències i el funcionament de l'Administració. Potser, primer, ens hauríem de fer alguna pregunta, cadascú de nosaltres. Per exemple: com he contribuït jo (per acció o omissió), a aquest estat de coses? L'he donat per bo, o he fet alguna cosa perquè fos diferent?

Per descomptat que algunes residències no han fet totes les coses bé (de vegades, perquè és impossible fer-les bé si no es compta amb els recursos necessaris). I l'Administració també ha fallat. Entre altres coses, perquè la societat no ha considerat que aquest tema havia d'estar millor tractat, i per tant no ha pressionat en aquest sentit (només cal repassar els motius de manifestacions i crispacions col.lectives recents, enfocats en altres direccions, però suposo que ara és millor no remenar aquest tema, només ho apunto...).

Després, quan va arribar el caos, els contagis massius i les morts a les residències, acompanyats de les queixes dels familiars perquè consideraven que els avis no estaven ben atesos, i perquè no els podien veure, tot va ser un desgavell, amb moltes emocions pel mig... Sovint, amb molta indignació, poca serenitat, poca clarividència... i poca humilitat.

En aquests casos passa això, que és més fàcil enfocar només sobre una part del conflicte, i evitar les parts que poden incomodar-nos. Per exemple: per què es va encomanar el meu familiar a la residència, i llavors no el vaig poder visitar, i finalment va morir? Bé, doncs potser no ens hauríem d'oblidar que, en primer lloc, si va anar així va ser perquè potser jo, o algú altre de la família, havia portat abans aquest avi a la residència. Si aquest avi hagués estat a casa, potser hauria mort igual, però no a la residència.

Segurament, a partir d'aquí, i només a partir d'aquí, és quan llavors podríem començar a parlar, "de manera legítima", de tot el que convingui...

(per descomptat, no estic en contra de l'existència de residències geriàtriques, al contrari, per sort existeix aquest recurs, per sort hi ha gent que hi pot anar; el problema no és la seva existència, el problema, si de cas, és l'ús que en fem, i en cada cas concret, perquè cada història és diferent; hauríem de reflexionar sobre el model de societat que tenim, que volem, com tractem en general la gent gran... i després, si hi ha coses que no ens agraden, en lloc de queixar-nos, mirar de canviar-les)

Sobre el final de la vida

Crònica d'un horror, continuació
https://miravolant.blogspot.com/2021/06/cronica-dun-horror-continuacio.html

Crònica d'un horror, des d'un altre punt de vista
https://miravolant.blogspot.com/2021/06/cronica-dun-horror-des-dun-altre-punt.html

La memòria musical (la meva tia Rosa)

(històries familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/06/la-memoria-musical-la-meva-tia-rosa.html

Estàs malalta

Estàs malalta.
Et fa mal el pit.
Quan tusses, més.
T'has aprimat molt,
les cames no t'aguanten,
se t'inflen els peus.
Et fa mal la panxa. 
Quan parles,
costa entendre't.
La febre va i ve.
Et mareges,
de vegades et confons,
potser delires.
A causa de la malaltia,
o dels medicaments.
O de la tristesa,
o de la por.
Tens poques estones de visites.
Estàs moltes hores sola.
A l'hospital.
No et vols morir.
No en vols parlar.
Tot és complicat...
Però, de vegades,
encara ets capaç de riure.

Estampes del Sagrat Cor

Agafo d'internet diferents estampes del Sagrat Cor, les faig imprimir en cartolina una mica brillant, després les retallo, i queden la mar de bé: semblen estampes autèntiques. És un encàrrec de l'Elisabet, i quan les hi porto, està la mar de contenta.

Un altre dia. Anem amb la Lívia a una llibreria de llibres religiosos, a comprar un Llibre d'Hores (1). És un llibre una mica car, però la Lívia el paga ben contenta, perquè és per l'Elisabet, la seva germana. L'Elisabet li ha demanat, perquè recorda que la seva mare en tenia un, i l'utilitzava sovint.

A l'Elisabet, tot això dels sants, els llibres d'oracions i les misses li agrada. Li fa companyia, i l'ajuda a gestionar la seva difícil vida, sobretot ara, amb els problemes de salut molt greus que té des de fa uns mesos.

El dia de la llibreria, després de comprar el llibre, al sortir al carrer la Lívia se'n va per la seva banda, a dinar amb uns amics, i jo torno passejant cap a casa. 

Suposo que la Divina Providència, contenta amb mi perquè he acompanyat la Lívia a comprar el Llibre d'Hores, i perquè he buscat les imatges del Sagrat Cor, m'ho vol premiar. El cas és que mentre vaig cap a casa, al damunt d'una bústia de correus, hi veig sis iogurts als quals els falta encara uns dies per caducar. Naturalment, els agafo. I una mica més enllà, m'assec a un banc del carrer i, un rere l'altre, me'n menjo quatre. De manera que, quan arribo a casa, ja estic mig dinat.

Un detall important: els iogurts me'ls puc menjar amb facilitat perquè a dins de la petita motxilla que normalment duc quan surto de casa sempre hi porto, entre altres coses, una cullereta. Per si és el cas, com aquesta vegada, que la necessito.

Potser perquè eren dues les bones obres, la llibreria i les estampes, abans d'arribar a casa la Divina Providència torna a manifestar-se, i fa que miri cap a una barra de pa penjada al costat d'un contenidor. I jo, és clar, ben content. I ja a casa, amb unes quantes llesques de pa amb oli, acabo de dinar.

Quan era petit, a casa dels meus pares, a l'hora de dinar les llesques de pa amb oli eren habituals. Des d'aleshores, quan he tingut pa (de vegades hi ha hagut èpoques d'escassedat, però aquesta ja és una altra història), sempre m'ha agradat molt poder-me'l menjar així, amb un raig d'oli. És una de les coses que més m'agraden, el pa amb oli, molt més que els menjars més elaborats, o amb ingredients sofisticats, que de vegades la gent valora. 

--
(1) 'Litúrgia de les hores. Laudes, Vespres i Completes', edició 2006. Publicació conjunta de l'Editorial Balmes i les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, "Editors oficials de l'episcopat català dels textos litúrgics en la versió catalana".

Igualada - Callelarga

Rosa Saumell. Una vida dedicada als altres:
https://igualada-callelarga.blogspot.com/

Potser

Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser...
I alguna cosa més?
Doncs potser no.

Tot és efímer

Se'n van les persones que estimem, o que potser odiem. Persones que ens han fet la vida agradable o desagradable; que potser ens han ajudat quan hem caigut, o que potser ens han ajudat a caure... Se'n van, igual que nosaltres també un dia marxarem, ens morirem. I el nostre record i el seu, tots els records, més aviat o més tard també aniran marxant, s'aniran fonent. De fet, de vegades ja ens oblidem dels altres quan encara viuen...

A tot estirar, podem aspirar que ens recordin un temps, potser durant la següent generació, o fins a l'altra. I poca cosa més (i de vegades encara és una desgràcia, que durin tant els records, si és el cas, per exemple, que hem sigut malvats...). 

Sigui com sigui, al final, tots els records desapareixen. Absolutament tots. Al final, no són només els records, sinó que serà tot, el que desapareixerà. Les ciutats, per exemple, símbol del nostre món, de la nostra civilització, arribarà un dia que quedaran convertides en una fina i compactada capa de formigó, acer i vidre. Només això, una fina capa, que alhora s'anirà cobrint de sediments, una fina capa que anirà desapareixent (ho deia algú fa poc, no recordo qui, ni a on). 

I després, la continuació: la desaparició de la mateixa terra, del sistema solar, d'aquesta galàxia... 

Mentrestant, però, vivim, i ens esforcem per construir relats, els nostres relats. I els defensem, potser de manera apassionada. Ho fem tot i que, si ens aturem a pensar-hi, sabem que és bastant ridícul, atesa la inevitable desaparició total de tot, d'absolutament tot. Però és que aquest relat, el relat de cadascú, i els relats col.lectius amb els quals ens identifiquem, al marge del seu grau de versemblança, de realitat (això ja és secundari), ens són imprescindibles de cara a sobreviure.

L'evolució de la vida ha anat com ha anat, i el resultat ha sigut que hem emergit nosaltres, els humans. Constructors de relats. I ja no sabem viure sense aquestes construccions, sense arrepenjar-nos-hi, sense sentir que ens donen sentit, algun sentit, una mica de sentit, un miratge de sentit. Encara que al capdavall tot sigui tan efímer. O tan absurd, només una pura invenció, resultat d'una efímera capacitat d'invenció.

Ens hem oblidat (o volem oblidar-ho), que som tan intranscendents com les formigues que veiem feinejar atrafegades. D'aquí cap allà. O les mosques, o les cuques. Bestioles que a causa de no tenir les capacitats d'elaborar relats, tampoc poden trobar a faltar el fet de no tenir-los. Com que elles, les formigues, les cuques, els escarabats, els llimacs, no tenen aquesta capacitat, no fan, ni enyoren, aquestes coses. Però sí que fan el mateix trajecte que nosaltres: una breu estada per la vida, un camí semblant cap a la mort, i llavors el no-res.

Jo, mentre m'hi encamino, cap a aquest final i aquest no res, de vegades escric. D'una banda, perquè no sóc una mosca. D'una altra, perquè tinc aquest costum, aquesta manera d'omplir les estones, "de fer veure que faig alguna cosa". I així van passant els dies, mentre encara hi hagi dies per passar...

El Joan Pintor / 2

En el cas del Joan Pintor del qual parlava abans-d'ahir, no crec que m'equivoqui molt si dic que la família que li queda segurament preferiria que es morís aviat, o que ja s'hagués mort, perquè com més anys visqui, més petita serà l'herència que els quedarà. És a dir, més petites seran les reserves econòmiques que ara ell té, i que ha d'anar gastant per anar vivint (la pensió que cobra només li arriba per pagar just el lloguer del pis).

Aquest és un altre aspecte de fer-se gran: de vegades veus tanta mesquinesa al voltant que voldries morir-te, potser no perquè tinguis realment ganes de morir-te, sinó sobretot per no veure la mesquinesa "dels voltors familiars" que estan a l'aguait, expectants.

En el cas del Joan Pintor, i és ben trist dir-ho, a banda de les passejades i les cerveses (i les queixes, reclamacions i amenaces a les companyies telefòniques i d'electricitat que intenten estafar-lo), una altra ocupació és intentar mantenir, de manera discreta i diplomàtica, a una distància prudencial de la seva vida quotidiana, aquests familiars (ja que sembla que el seu únic interès és respecte del "balanç econòmic" en el moment del desenllaç final; mentrestant, gairebé ni li truquen, si no és que alguna vegada ensumen que en poden treure alguna cosa).

Per sort, el Joan Pintor també té una molt bona amiga, i la filla d'aquesta amiga, que li tenen un gran afecte i que estan molt implicades en l'acompanyament i la protecció del Joan Pintor. De fet, elles ho han fet sempre; en aquest cas, jo sóc el nou vingut, a aquest "equip protector".

D'aquestes dues dones algun altre dia també n'hauria de parlar, perquè tant les seves vides, com les seves actituds, fan que s'ho mereixin. Les poso a la llista de temes pendents.

El Joan Pintor i els mandales

De vegades parlo del Joan F., i de vegades del Joan M. Com que de vegades és un i de vegades l'altre, tots dos Joans, i això de les lletres potser genera confusió, del Joan M. a partir d'ara en diré Joan Pintor, i del Joan F., Joan Entrenador.

Són molt diferents, els dos, però també tenen coses en comú. La primera, òbvia, que els dos es diuen Joan. També, que els dos són grans. I que també als dos, de manera cíclica, les companyies de telefonia i electricitat intenten enredar-los (o directament estafar-los). Pel que fa a això, estan en la mateixa situació de vulnerabilitat que la majoria de la gent gran, a la qual, aquestes companyies, amb un desvergonyiment que voreja el delicte flagrant, intenten enredar de tant en tant (ho intenten amb tothom, és clar, però la gent gran està més desprotegida, cosa que les companyies saben perquè en tenen totes les dades, també l'edat que tenen). Però per avui el deixo, aquest tema de les "estafes legals" a la gent gran, si de cas un altre dia ja hi tornaré.

Des de fa uns mesos, al Joan Pintor el vaig a veure cada setmana. Fem una passejada, compartim una cervesa (ell, acompanyada d'uns quants medicaments), i xerrem una estona. El Joan Pintor ara ja no pinta: ha baixat de nivell, i des de fa un temps entreté les moltes hores solitàries a casa seva acolorint mandales. A més, "com que és pintor", cada mandala, quan l'acaba, el firma, amb una firma desproporcionadament gran.

Quan m'ensenya els mandales (sempre m'ensenya els últims), ell mateix en fa els elogis: que si queden tan bonics, que si són molt encertades les combinacions de colors... I a mi llavors m'és fàcil fer-lo content: com que ell ja ho diu tot, només em cal dir-li que té tota la raó. 

El Joan Pintor té el pis amb les parets plenes de quadres, tots seus, i en una habitació, estibats en grans prestatges, moltíssims més, centenars, també tots seus (durant uns anys, va pintar molt). Ara, cada vegada té més coll avall que, el dia que es mori, la majoria d'aquests quadres, o tots, aniran a les escombraries. 

Li ha costat, arribar a aquest punt d'acceptació (i de vegades encara s'hi resisteix). Durant molt temps, va fer diferents intents, primer per vendre'ls, després per regalar-los. Amb ben poc èxit, llevat d'alguna excepció, en l'etapa dels regals. Però és un final inevitable, perquè no són res de l'altre món, tot i que alguns tenen la seva gràcia, amb pinzellades fresques i colors bonics.

Aquestes visites al Joan Pintor també em van bé a mi, perquè em refresquen aquest tema: quan ens morim, "morim del tot": el record que deixem és molt efímer. Sobretot, si no tenim família que "allarguin una mica" aquells records que ens inclouen. Això, pel que fa als records. I pel que fa a tot allò material i que per a nosaltres potser era molt important (llibres, mobles, etc.), amb una mica de sort algú potser n'aprofitarà algunes coses, però la resta també acabarà a les escombraries.

Una altra cosa que penso, quan vaig a veure el Joan Pintor i m'ensenya els mandales acolorits, és aquesta: si un dia la meva vida ha de quedar limitada "a pintar mandales per entretenir-me", prefereixo morir-me. És a dir, si ja no puc fer alguna cosa una mica útil (com per exemple, anar a veure el Joan Pintor, o el Joan Entrenador, o alguna altra persona com ells, i fer-los una estona de companyia i, si cal, resoldre'ls algun embolic de factures o del que sigui), prefereixo deixar-ho estar, això de viure.

Per descomptat, amb el que acabo de dir no vull formular de cap manera una mena de "principi general" sobre el sentit de la vida. L'únic que faig és referir-me, exclusivament, "al sentit que per a mi té la meva vida". Els altres, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui, o el que li deixin...

Més suïcidis

(salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2021/05/mes-suicidis.html

Pamplona MCMLXVII

(temes religiosos i familiars)
https://holapronobis.blogspot.com/2021/05/pamplona-mcmlxvii.html

Recordatori maig 2021

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2021/05/recordatori-maig-2021.html

Dijous Sant i borratxeres

(històries familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/05/dijous-sant-i-borratxeres.html

Les tetes de la Rosaura, un altre cop

Deia l'altre dia que vaig fer un riu a un pipicà. Era un dia que anava a veure el Joan F. Aquell dia, una hora abans d'arribar a casa del Joan F., l'havia telefonat: 

-Encara ets al llit?
-Sí
-D'aquí una estona vinc!
-Home, precisament avui...
-Sí, avui, ara, de manera que tens una hora per treure't les lleganyes, posar-te les sabatilles, i estar en condicions d'obrir la porta, quan toqui el timbre.

Quan arribo, a les dues del migdia, el Joan ha fet part dels deures: s'ha alçat del llit, s'ha posat les sabatilles i m'obre la porta. Dic part dels deures perquè encara va amb el pijama, "conserva" les lleganyes, té la cara d'adormit, du els cabells escabellats...

Camina amb molta dificultat, de vegades sembla que estigui a punt de caure. Anem els dos cap al menjador i seiem, i llavors estem una estona parlant, fins que arriba la Rosaura, la seva cuidadora. Quan ella arriba, ens saludem i, de seguida, el Joan F. li diu: "Ara anirem a la dutxa, oi?" 

Ella li diu que, ja que té visita, ho faran diferent: primer li escalfarà el dinar i dinarà i, després, ja el dutxarà. Al Joan no li acaba d'agradar el canvi de plans, remuga una mica, però com que entén que no hi ha res a fer, claudica. 

A la dutxa no sé tot el que passa, però m'imagino que potser alguna cosa més que un ensabonat, aclarit i eixugat. Vaja, alguna cosa més interessant pel Joan que el dinar. Perquè si no, sembla que seria incomprensible, aquesta pressa del Joan per anar a la dutxa amb la Rosaura. 

De fet, del tipus de relació que hi ha entre el Joan (83 anys, que semblen molts més), i la Rosaura (oficialment la seva cuidadora, quaranta i alguns anys, ben portats), només en tinc algunes dades i alguns indicis. Altres vegades ja n'he explicat alguna cosa, de la relació entre el Joan i la Rosaura, és un tema amb diferents subtemes, perquè actualment també són parella de fet. Ho són perquè a ella li convé, per tal de poder regularitzar la seva situació legal, i ell per la seva banda intenta treure "algun rèdit carnal", d'aquest vincle legal. Amb uns resultats que pel que sembla ell considera pobres. 

Després d'escalfar-li el dinar, la Rosaura s'està al menjador parlant amb mi una mica. És baixeta i grassoneta, arrodonida. Jo estic assegut, i ella dreta a uns dos metres davant meu. Davant meu amb el seu gran escot, i els seus grans pits desbordats. I amb la camisa a la qual, per baix, també li falta un pam de roba, de manera que una bona part de panxa també me l'exposa, de manera generosa. Com si em digués, ensenyant-me el melic i aquell munt de carn: "Mira tot el que tinc!". 

Com que jo estic assegut i ella dreta, l'horitzontal dels meus ulls enfoca directament al seu melic. La veritat és que haig de fer un esforç, per mirar-la a la cara, i trobo la situació una mica incòmoda. Dic una mica perquè, de fet, ja hi estic acostumat d'altres vegades, a la seva vestimenta o desvestimenta.

El curiós d'això sobretot és que, algun cop (també ho he explicat ja alguna altra vegada), la Rosaura se'm queixa del Joan, diu que de vegades ell la mira de manera molt insistent, que li diu que li voldria fer petons, i grapejar-la, i la Rosaura em diu que això la molesta... És a dir, que ella va vestida o desvestida com va, i alhora es queixa que el Joan, un vell verd de manual, després, la miri de manera libidinosa i la vulgui grapejar.

Ella es queixa, però suposo que la queixa és només "un formulisme", perquè suposo que a ella aquesta estratègia i les seves conseqüències ja li va bé, perquè així té el Joan atrapat: ella és qui té el control de la situació, de la seva situació com a assalariada d'ell (perquè és assalariada i parella de fet, les dues coses alhora). 

Ara tot això ja ho tinc assimilat, aquest costum de l'exposició de pits i panxes i culs, acompanyada de les queixes corresponents. Ja ho tinc entès, que això funciona així, i en faig poc cas, i penso que ja s'espavilaran, La Rosaura i el Joan, cadascú defensant "els seus interessos". 

Quan el Joan està a mig dinar, me'n vaig. Els deixo així, amb les seves històries, i jo me'n vaig amb les meves. Torno cap a casa caminant i, a un supermercat que trobo, em compro una barra de pa, una bossa de cacauets pelats i una poma. I mentre vaig caminant vaig menjant-me el meu dinar. I alhora penso que, mentrestant, el Joan i la Rosaura potser ja són a la dutxa, amb els seus mercadejos, posant en pràctica ves a saber quines tècniques d'ensabonat, sobretot pel que fa a les parts més "íntimes" del Joan...

Pipicans

Vaig a veure un conegut. Abans d'arribar a casa seva, tinc ganes de fer un riu, i per primer cop se m'acudeix una alternativa a la manca de llocs apropiats: com que de pipicans sí que n'hi ha, per què no utilitzar-ne un? O és que els gossos han de tenir més facilitats que jo, pel que fa a l'eventual necessitat de pixar quan estàs al carrer? Això, a banda que ells, els gossos, a sobre, pixen on els dóna la gana. En general, a fora dels pipicans. Pixen per tot arreu (perquè de gossos n'hi ha per tot arreu, i en grans quantitats, i cada vegada més), i el resultat és que les voreres i les cantonades i els fanals estan plens de reguerols de pixums, uns més secs, uns altres més frescos, recents...

Torno a la urgència de la meva bufeta. Què és el més greu que em pot passar, si faig un pipí a un pipicà? Que em denunciïn, ofesos, els amos de gossos? Que la Guàrdia Urbana em posi una multa per fer un pipí a un pipicà, un lloc no autoritzat per fer pipí les persones? Que surti als diaris la notícia, potser amb una foto inclosa? Bé, potser això últim seria una bona manera d'iniciar una campanya pública per tal d'aconseguir que a la ciutat hi hagi, d'una vegada, una xarxa de "pipihumans"! Potser ja seria l'hora, que a més de pensar tant en els gossos (pel que fa a aquest tema), els ajuntaments també pensessin en les persones, a l'hora de pensar en la necessitat de fer pipí "de tots els animals".

El cas és que, aquesta vegada, tinc un pipicà a la vora, de manera que decideixo inaugurar aquesta nova opció: entro al pipicà (per sort solitari, la veritat és que m'hauria fet mandra, iniciar ja la campanya reivindicativa), i faig un bon riu. Quin descans! Quin plaer!

Content i alleujat, segueixo el meu camí. Dic que content i alleujat perquè pixar, quan en tens necessitat, no és només una necessitat biològica, absoluta, sinó que també és un dels plaers més grans que existeixen. Una altra cosa és que d'aquest tema, d'aquest plaer, se'n parli poc, potser perquè es considera que, el plaer de pixar, és un plaer amb poques possibilitats literàries, amb poc "glamur".

Tres apunts

(temes de salud mental)

Si no m'ho pagues, em suïcido
https://horitzontal.blogspot.com/2021/04/si-no-mho-pagues-em-suicido.html

Millor que no se'n parli
https://horitzontal.blogspot.com/2021/04/millor-que-no-sen-parli.html

Tapes dures
https://horitzontal.blogspot.com/2021/04/tapes-dures.html

D'aquí a cinc anys, "finito"

Una altra vegada. Pel carrer, en direcció contrària, ve el Joseph. Fent esses, amb el cap oscil.lant com un batall, els ulls enterbolits, el nas morat. Em passa a tocar, sense veure'm. I jo, com sempre que el veig en aquest estat i ell no em veu, no li dic res.

Dos dies després el trobo "treballant", tal com diu ell: captant a l'entrada del supermercat. Parlem una mica. Em diu que, d'aquí a cinc anys, "finito". Li pregunto: què vol dir, això de finito? I amb el seu castellà "txeroqui" entenc que em diu que, d'aquí uns cinc anys, un dia anirà a la platja, es veurà l'alcohol que li faci falta, es ficarà mar endins, i tot s'acabarà. I per què d'aquí a cinc anys? I ell em diu que perquè ja és molt gran, i està cansat de la vida que du. El Joseph ara deu tenir uns cinquanta anys.

Al Joseph sempre li ha agradat el mar: a l'estiu, els diumenges sovint va a la platja, i alguns dies entre setmana, si fa molta calor, també hi va. Quan va a la platja, li agrada nedar, entrar mar endins. Això és el que m'ha dit alguna vegada.

Com que de moment, segons el seu programa, abans del "finito" encara li queden cinc anys, li dic que, mentrestant, a veure si aprèn una mica més de castellà, perquè a mi em costa molt entendre'l, amb la seva barreja de romanès-txeroqui-castellà. I ell somriu, i diu que sí. Que català no, perquè és molt difícil, però castellà sí... 

Sempre em diu el mateix, que sí, quan li dic que ha d'aprendre una mica més de castellà. Però passen els mesos, i no aprèn res. Però és que res de res, zero: segueix només amb les seves quatre escasses paraules (i fa anys que tomba per aquí). 

Aquesta vegada, al final em diu: no tens uns pantalons? I jo li dic, i no sé si em creu, que la roba la recullo del carrer, que no me'n compro mai. No li dic que podria comprar-me'n, que si no me'n compro és perquè tinc altres prioritats; no li ho dic perquè, de la mateixa manera que a mi em costa entendre'l, compto que a ell li passa el mateix amb el que jo li dic, llevat que també parli com ell, només amb quatre paraules, "fa fred", "fa calor", "ha plogut", "covid", "treball" (captar), "dormir", "platja", "cervesa", "bé", "malament", i poc vocabulari més.

El que sí li dic és que ell això de la roba no ho té difícil, perquè en pot demanar a un dels dos robers del barri. Ell ja ho sap, i em diu que sí, i alhora fa una ganyota (com que té poques paraules, complementa la comunicació amb gestos i ganyotes). I m'imagino que en aquest cas el motiu de la ganyota és que la roba que li deuen donar al rober no li deu agradar prou.

El Joseph és així, crec que és així; un sense sostre amb una vida molt solitària i dura, amb les seves "hores de feina" captant, les seves cerveses, les seves nits dormint al carrer... Però també amb els seus gustos i principis: es veu que qualsevol cosa no se la posa, li ha d'agradar. Per exemple, el que li agrada molt són les samarretes i les gorres del Barça (o potser no, potser només se les posa com a "estratègia comercial", per tal de generar més simpatia entre la gent del barri).

La Lívia de vegades em diu que el Joseph va més ben vestit que jo. No ho sé, potser sí...

Sala d'espera

Una altra vegada a un hospital. Una altra vegada d'acompanyant. Amb aquesta sensació d'estranyesa d'altres vegades. Com si jo fos un escarabat bocabadat o desconcertat, enmig d'aquest entorn, d'aquest ambient mèdic, sanitari... És una estranyesa, la meva, provocada sobretot per la peculiar atmosfera del lloc, una atmosfera d'una certa quietud i inquietud, de vulnerabilitat, de por, de silenci... de fet, no és que jo senti això, sinó que més aviat sóc un observador que sento, percebo (o m'ho imagino), el que sent "la gent que hi ha per aquí", que m'envolta...

Som tan fràgils, i ens espanta tant ser-ho... I a sobre de ser-ho, ser-ne conscients: sentir les urpades dels malestars, de les malalties, les factures i les fractures de la decadència i les limitacions associades al pas dels anys, o dels incidents i accidents, de les diferents circumstàncies que ens situen en escenaris de precarietat, de dependències, potser temporals i reversibles, o definitives i creixents...

I el dolor. Pel damunt de tot, amarant-ho tot, el dolor. Sempre invasiu, inoportú, indesitjat, temut. I que fa mal per partida doble: pel mal que fa, i pel segon mal, el dels pensaments al voltant del primer mal. De vegades, el segon mal fins i tot és més gran que el primer. De vegades, és tan gran el segon que és com si només hi hagués segon mal... En un hospital, els dos mals són omnipresents.

Estic aquí, a una sala d'espera, fent d'acompanyant, i el temps passa. Amb lentitud. Amb aquesta lentitud que m'és tan coneguda, i a la qual m'hi adapto, no sé per què, amb tanta facilitat, fins i tot amb comoditat, sense neguitejar-me mai. És com si fes un "clic", i llavors entrés en una fase de "situació hospitalària", el rellotge aturat, temps mort, una altra realitat...

El temps parat i, alhora, amb aquesta barreja de sensacions estranyes que deia al principi: el fet de sentir-me aquí una mena de cuca extraviada, perduda en un món estrany (cuca, escarabat, una forma de parlar, perquè és clar, no sé quines poden ser les sensacions dels escarabats, si és que les tenen...).

A estones bado, miro, escolto, oloro... em deixo bressolar en aquest lloc i ambient particular, m'hi abandono. O em quedo encantat, desconnectat de la realitat. O agafo els papers i el llapis, i escric. Com avui.

Avui no sóc l'acompanyant principal, sinó l'acompanyant de l'acompanyant: la Lívia acompanya l'Elisabet, i jo acompanyo la Lívia. Al cap d'una estona, apareixen l'Elisabet i la Lívia, i l'Elisabet (que "té mala peça al teler", un pronòstic dolent, i intenta anar-lo paint), ens explica un acudit:

"Una persona arriba al Cel i truca a la porta. Des de dins diuen: 
-Qui hi ha? 
-San Miguel!
I contesten des de dins:
-Tres caixes!"

Tot i que l'acudit és ben beneit, o precisament per això, l'Elisabet, la Lívia i jo sortim de l'hospital rient. I és que quan les coses van malament, és millor agafar-te-les bé, si pots. I riure ajuda...

(l'acudit li ha explicat a l'Elisabet algú de la seva residència, i té la gràcia afegida que, tot i que està prohibit, tant a dins com a fora de la residència, que els residents beguin alcohol, alguns, quan surten a fer un vol, de vegades aprofiten, entren al supermercat i es compren algunes llaunes de cervesa... i en general es veu que no passa res, llevat que al tornar arribin "amb un estat alterat de la consciència" massa visible o conflictiu)