"Volem ser estimats; i a manca d’això, admirats; i a manca d’això, temuts (...) L’ànima s’estremeix davant el buit i necessita el contacte al preu que sigui." Hjalmar Söderberg (1)
Una història molt semblant a la de la Manuela que vaig explicar l'altre dia me la va explicar també no fa molt la Marta, una altra amiga. La Marta va marxar de casa també molt jove, tipa del menyspreu del pare cap a ella, i de l'autoritarisme i la violència cap a la mare i els altres fills. El seu pare era un pare dèspota i cruel, al qual temien tant la mare com els fills. Els fills, en anar-se fent grans van anar marxant, un rere l'altre es van anar alliberant d'aquell infern, però la mare va aguantar el marit tota la vida. Hi va influir molt, en el fet que es quedés, que la gent del seu entorn social i religiós li va anar dient sempre que, com a esposa, la seva obligació era seguir al costat d'aquell home amb el qual s'havia casat.
La mare tenia tan interioritzada aquesta idea, aquest model matrimonial (aquest model d'esclavitud), i li reforçaven tant aquest plantejament les persones que per a ella eren els seus referents, que quan els fills es va anar emancipant i de vegades li van oferir que anés a viure amb ells, no ho va voler o poder acceptar mai.
Al final, amb els fills ja tots emancipats feia anys, un dia el pare, de cop, sense cap explicació, la va deixar, se'n va anar a viure pel seu compte. Però quan una mica més endavant va emmalaltir i es va tornar cada cop més dependent, la mare el va tornar a acollir. I el va cuidar fins al dia que va morir. Sense que en cap moment ell li demostrés cap agraïment.
La Marta, el dia que m'ho va explicar, també em va explicar que, ara que la mare havia mort feia poc (el pare havia mort uns anys abans), ella s'havia dedicat a buidar el pis familiar, per tal de poder-lo vendre. I que li era emocionalment difícil de fer, aquesta feina, perquè tot li portava molts records, en general cap de bo. Per exemple, em va explicar que, al despenjar un quadre, a la paret, encara hi havia els forats de l'escopetada que un dia de fúria va disparar el pare a dins de casa. En el seu moment ni van tapar els forats: hi van penjar un quadre al davant, i l'episodi va quedar "oblidat". Tan presumptament oblidat que, al despenjar el quadre, la Marta es va posar tota ella a tremolar, com quan era petita o adolescent i a casa seva hi havia crits i esbroncades. I escopetades.
La Marta també fa una reflexió. Diu que creu que si el pare es comportava com es comportava era perquè se sentia molt poca cosa, molt insegur. I la manera de tapar-ho era amb aquella actitud agressiva, violenta. Que possiblement humiliava la mare per tal que ella se sentís una inútil, i que així, sentint-se una inútil, no pogués arribar a pensar que podia viure sense ell.
Malauradament, l'estratègia del menyspreu i del terror amb la mare, al pare li va funcionar.
(1) Escriptor suec, 1869-1941, cita recollida a rodamots.cat.
