"Los deportes médicos espectaculares arrojan conjuros poderosos. Por casualidad me hallaba en Río de Janeiro y en Lima cuando el doctor Christian Barnard pasaba por esas ciudades. En ambas pudo llenar, dos veces en un día, el principal estadio de fútbol con multitudes que [le] aclamaban histericamente (...) Los tratamientos médicos milagrosos de ésta índole impresionan a todo el mundo. Su efecto alienante llega a personas que no tienen acceso a una clínica de barrio, y mucho menos a un hospital (...)"
Ho deia Ivan Ilich, el 1974, a Némesis Médica (Christian Barnard va ser el primer metge que va fer un trasplantament de cor, el 1967). (1)
Fa uns dies vaig tornar a explicar que jo no volia seguir vivint si, per aconseguir-ho, s'havia d'invertir en la conservació de la meva vida massa recursos, sanitaris, socials, energètics o de qualsevol altre tipus. Deia que, amb l'edat que tinc, ja he viscut molt i que, per tant, si haig de marxar, no passa res: ja estic a punt per anar-me'n a l'altre barri. (2)
Encara que en aquests casos normalment jo només parli "de mi" (i a sobre des de la perspectiva de la meva edat, amb una vida que considero ja bastant amortitzada), hi ha persones que se senten incomodes, quan parlo d'aquest tema. Suposo que, perquè d'alguna manera, potser se senten al.ludides. I per descomptat, encara se senten més incòmodes si, quan parlo de mi, se m'acudeix establir relacions explícites amb el que anomeno "medecina espectacle" i de cost astronòmic, un tipus de prestacions de les quals aquestes persones potser se'n beneficien (de vegades, de propina, d'una eficàcia molt discutible).
Però aquesta incomoditat pot ser encara molt més gran. Es pot agreujar, i fins i tot convertir en irritació si, en lloc de parlar de mi o de persones grans en general, parlo de criatures:
"Lara nació en octubre del 2019 pero lo ha vuelto a hacer casi tres veces más. Con 20 días le detectaron una cardiopatía grave por la que tuvo que viajar desde su Mallorca natal hasta Barcelona en avión medicalizado. Con año y medio y tras dos paradas cardiacas, emprendió el mismo viaje (...) Dos enfermeras expertas , dos intensivistas pediátricos -entre los que estaba el doctor Izquierdo- y un cirujano pediátrico se trasladaron de urgencia a Mallorca a las cuatro de la madrugada. Por suerte le salvaron nuevamente la vida. La niña debía ir a Barcelona (...) Viajó en un Hércules, un avión militar medicalizado. Ya en el Vall d'Hebron, estuvo dos semanas en ECMO y luego la conectaron a otra llamada Berlin Heart (...) Es una especie de corazón artificial que permite mantener a la paciente despierta hasta la llegada del trasplante, que era necesario en el caso de Lara." Lorena Ferro (3)
Davant d'aquest tipus de notícies i situacions, sembla que desapareix qualsevol possibilitat de conversa racional: les emocions, de forma descontrolada i de vegades agressiva, ocupen tot l'escenari. Per molt que t'hi esforcis, és difícil evitar que la racionalitat no se'n vagi pel desaigüe.
Però té tot el sentit, insistir. Se n'ha de parlar. Per exemple: quan val un nen "dels nostres", comparat, posem per cas, amb un de l'Àfrica subsahariana? A les oficines de "canvi de moneda i de vides", a quan està el canvi?
I si es vol, sense anar tan lluny: mentre volen els avions Hèrcules medicalitzats i equipats amb equips sencers de professionals... què passa amb els nens d'aquí que, a causa de l'infrafinançament de l'atenció primària, són mal atesos? Han de tenir "problemes gravíssims", per tal que llavors sí que siguin atesos amb diligència, i s'inverteixin en ells les tecnologies més noves, sofisticades i caríssimes? Quina és la relació entre "els avions Hèrcules" i el grau d'eficiència "general" del nostre sistema de salut? Etc.
Marciano Sánchez Bayle, portaveu de la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública, ho diu així:
"El principal problema de la asistencia primaria es que persiste una infrafinanciación gravísima. Es la hermana, no pobre, sino paupérrima, del sistema sanitario." (4)
Bé, i potser millor que ja ho deixi, abans no incomodi encara més "les persones altament sensibles" en relació amb aquest tema... Perquè avui, els sentiments, o millor dit, "els sentimentalismes", sembla que ens han acabat convertint en analfabets racionals, en fràgils penells a mercè de les emocions que van bufant...
(1) Ed. Irrecuperables, 2021 (p. 115)
(2) https://miravolant.blogspot.com/2022/04/8000-euros-mensuals.html
(3) La Vanguardia, 9/4/2022. Per tal de ser més informativa i educativa, estaria bé que la notícia també inclogués el cost sencer de tota aquesta logística, i fins i tot el cost final, total, de conservar la vida d'aquesta nena (de fet, en segons quins hospitals públics quan et donen l'alta ho indiquen, el cost d'haver-te atès, és a dir, el que hauries d'haver pagat si el que t'han fet no estigués inclòs en les prestacions de la Seguretat Social). ¿És "lleig", parlar d'aquestes coses, "quan hi ha en joc la vida d'una criatura"? Tot això, és clar, no seria el primer que jo els diria als pares d'aquesta nena... però no això treu que no se'n pugui parlar.
(4) Citat per Antoni López Tovar a 'La atención primaria sigue como hermana pobre de la sanidad pública', La Vanguardia, 13/04/2022
