La Mari

De vegades la Mari explica que li hauria agradat ser metgessa. Però no va poder anar a l'escola, era la filla gran d'una família nombrosa molt modesta. En aquella casa tot era escàs, precari, just: el rebost era migrat i trist, no tenien ni llum ni aigua corrent, les expectatives de millorar la situació eren poques. Ella havia d'ajudar la mare, ocupar-se dels germans petits, anar a buscar aigua a la font, recollir branquillons, matolls i la mica de llenya que pogués arreplegar resseguint uns erms gairebé pelats, dur el dinar al pare, que treballava de jornaler... la vida no era fàcil i, en aquelles circumstàncies, que una nena assumís totes aquelles responsabilitats era una cosa gairebé inevitable i normal: la necessitat manava, s'havia de fer perquè tocava, no hi havia cap altra alternativa.

Sempre ha treballat com un escarràs, la Mari. Primer al poble. Després, d'emigrant a una gran capital, ja casada, netejant les cases dels altres. Ha tingut una vida dura i complicada, no només laboralment, també familiarment. Una vida difícil que, no obstant, sempre ha encarat amb un gran coratge, superant o aguantant les diferents adversitats, moltes.

Però la proesa més gran de la Mari ha estat aconseguir que un fill seu, addicte a les drogues, les deixés. Només ella sap el que ha patit, el que ha arribat a plorar, sempre amb una determinació irreductible, afrontant el repte durant anys, de vegades molt sola, sense el reconeixement o l'ajuda d'altres membres de la família, plantant-los cara si convenia.

És cert que si una persona addicta no vol deixar l'addicció i no fa l'esforç necessari per a deixar-la, no serveix de res tot el que pugui fer la gent que l'envolta. Hi ha familiars que en casos així s'hi han abocat tant o més que la Mari, i tanmateix no ho han aconseguit. Tot això és veritat. Però també ho és que, en el cas del fill de la Mari, costa d'imaginar que hagués aconseguit sortir-se'n sense aquesta determinació i l'entrega absoluta per part d'ella, disposada a aguantar els xàfecs quan calia aguantar-los, demanant consells i intentant aprendre, buscant recursos assitencials, insistint per totes bandes, acumulant plorades y més plorades, però sempre sense defallir, fins i tot quan l'horitzó era més fosc i negre, durant anys, amb una força inversament proporcional al seu cos menut, però nerviós i incansable.

Si una cosa és ser una gran persona i una altra un gran personatge, per a mi la Mari és les dues coses alhora. És una dona que em meravella.

No obstant, segurament no tots estem igual de capacitats per a plantar cara a segons quins reptes amb el mateix coratge i determinació que la Mari. Algunes persones som més fràgils, menys valentes. Llavors potser hem de ser una mica comprensius i indulgents amb nosaltres mateixos, ja que al capdavall, no es que precisament haguem escollit la majoria de les nostres limitacions.

Un passavolant a la ciutat

Fa dies dèiem que els personatges d'aquestes notes en general pertanyen a ambients rurals. Aquesta era la intenció inicial, però una de les característiques dels passavolants és que els camins i els tombants pels que poden arribar a transitar i badar son sempre un misteri, sobretot tenint en compte que un altre dels trets genuïns dels passavolants és que, en principi, no tenen un projecte de ruta massa concret ni definit, per no dir que no en tenen cap.

Sovint és l'atzar, el vent que un dia bufa o no bufa, alguna emoció d'un color o d'un altre, potser una olor o una música, alguna troballa casual o alguna companyia inesperada, allò que fa que, al final del dia, o d'un temps indeterminat, el passavolant es trobi badant en algun lloc que potser ni s'imaginava que pogués existir, o que mai hauria pensat que podria arribar a visitar.

Per exemple, contemplant una escena com aquesta: a l'ampla vorera d'una gran ciutat, un vellet amb la seva cadira de rodes proveïda de motor elèctric arrossega al seu darrera un altre vellet, aquest amb una cadira de rodes manual. El segon, amb el braç estirat s'arrapa fort a la part posterior de la cadira motoritzada del seu company, mentre els dos, el maquinista i el remolc, van fent petites esses per la vorera... un pintoresc i entranyable trenet que es perd de vista quan giren a l'arribar a la cantonada.

A les ciutats hi ha molta gent, un munt, un formigueig de persones que es mouen d'aquí cap allà. Com que hi ha tanta gent, passen coses constantment, sense parar, moltes, de tota mena. Coses sovint prodigioses, increïbles, curioses, de vegades entendridores. Sobretot si s'està atent, és a dir, si es té la sort o el privilegi de poder-les contemplar amb ulls de badoc o passavolant, predisposat a deixar-se meravellar.

Els escombriaires

Cada dia, els escombriaires,
metòdics i laboriosos,
amb un esforç digne de millors empreses,
recullen la bonica catifa de fulles
amb la que els arbres embelleixen
els parcs i les voreres.

Variant amb flors:

A finals de juny,
els escombriaires escombren
les flors de les acàcies.
I les voreres,
un moment abans esplèndides,
encatifades de pètals grocs,
després del pas de l'escombra
recuperen el seu apagat y fred
color gris de ciment.

Espigolant selectivament

Exercint de passavolant el que ens podem trobar per la vida és múltiple i divers: càlid o fred, aspre o suau, dolç o salat, obscur o lluminós, àgil o feixuc, amable o esquerp... En cada cas, a més, amb totes les gradacions possibles. I amb totes les eventuals combinacions dels diferents elements, conformant realitats infinites. De tota aquesta diversitat, si n'espigolem alguna cosa, el normal és que triem allò que ens atrau més, que ens ve més de gust, passant per alt allò que ens és indiferent, o que fins i tot ens desplau.

Les particularitats d'una persona, allò que potser la fa diferent, poden ser no només curioses, entendridores o simpàtiques. També poden ser poc atractives, o fins i tot d'allò més angoixants, com en els casos de gent que pateix molt, que viu torturada per profunds dolors físics o psíquics. O particularitats sinistres, paoroses, com les d'aquelles persones capaces de provocar terribles dolors i patiments als altres.

En alguns casos les particularitats d'aquestes vides segurament estan relacionades amb el complex món de les malalties mentals, sempre inquietant: a tots ens fa por la falta de cordura, la bogeria, i ser conscients de la d'algú és com una mena de recordatori d'una urpada amenaçadora que potser, de manera silenciosa, amagada, ronda de lluny les nostres vides o les d'aquells que estimem. Una amenaça que preferim no contemplar, que ens estimem més ignorar, perquè no volem que ens pugui fer trontollar la nostra tranquil.litat.

Però tot això potser ja és una mica una altra història, diferent de les històries d'aquestes pàgines... o potser no...

El Martí

Era menut, fràgil, malgirbat. Segons com semblava una titella o una marioneta, amb els seus moviments poc harmoniosos i encarcarats. I alhora era molt volenterós, orgullós, tossut, treballador.

Vaig conèixer el Martí la primera vegada que vaig estar a una xolla. Una xolla ben atípica, perquè els xolladors, en lloc de màquines elèctriques d'esquilar, feien servir tisores, una cosa llavors ja del tot insòlita.

El Martí intentava seguir el ritme dels seus companys. De la colla de xolladors, set o vuit, era el menys habilidós. Potser per això, com que era el més lent, quan calia deixava d'esquilar i ajudava a travar. De vegades feia patir, amb el seus esforços per dominar alguna ovella revessa i nerviosa, intentant controlar els seus espeternecs, vinclat al seu damunt, amb les seves mans petites procurant mantenir-li les potes juntes, per tal de lligar-les. Però era com una paparra, no es rendia mai i patollava el que cagués fins que se'n sortia. De vegades et venien ganes d'acostar-t'hi i ajudar-lo una mica, una cosa d'altra banda impensable, perquè l'hauria indignat i humiliat.

Era molt bona persona, tenia una mirada mig innocent i mig trapella, bonica. Feia tendresa veure'l segons com tan desvalgut, tot i que és possible que ell no se'n sentís, perquè amb les seves limitacions i al seu ritme mai s'arrupia, sempre plantava cara i insistia. Era una d'aquestes persones que, no saps exactament per què, ocupen sense fer soroll una parcel.la dels teus records i emocions, i s'hi queden discretament.

El Tiringoles

El seu nom no el recordo. Però una vegada vaig preguntar a un conegut quin peu calçava aquell personatge, i em va dir això, que era un tiringoles. D'ençà d'aleshores el vaig associar amb aquesta bonica i sonora paraula. Una paraula que, de fet, vaig omplir de contingut veient com era ell realment: algú que se la sabia molt llarga, romancer, presumit, cregut...

Feia alguns jornals, i a la primavera de vegades es llogava de travador. No s'hi escarrassava massa, s'ho agafava amb molta patxoca: si la feina s'alentia, si algun esquilador s'havia d'esperar perquè no tenia cap ovella lligada, no s'immutava gens ni mica. Al contrari, li donava la volta, sempre se li acudia alguna explicació per argumentar que ell no hi tenia res a veure, que la causa era qualsevol altra: les condicions del corral, el vent que bufava, aquell xoriç tan picant de l'esmorzar...

Es veu que temps enrere havia estat més bon treballador. Però llavors on era més fàcil trobar-lo era al bar, bevent cerveses i fumant, fatxendejant del que fos, amb els seus aires de suficiència, el seu parlar pastós i nasal, una mica afectat. Era així, ben bé un tiringoles, autèntic, de soca-rel.

El Terrible

Era baix i compacte, molt robust, tot múscul i nervi. A la primavera, anava d'un ramat a l'altre amb una colla d'esquiladors fent de travador, és a dir, atrapant les ovelles, duent-les al davant dels esquiladors i allí tombant-les i lligant-los les potes, per tal que els esquiladors només haguessin d'estirar el braç quan n'acabaven una i començaven a esquilar la següent.

Si la feina d'esquilar era pesada, segurament la de travar encara ho era més, era una feina feixuga que ben poca gent volia fer. Encara més feixuga quan els corrals no eren massa adequats, mal distribuïts, de sostres baixos o amb pendents. O quan el terra estava cobert de fems massa tendres i relliscosos, amb el perill d'acabar per terra i arrebossat. I també al contrari, quan el terra era massa sec i polsegós, aixecant-se llavors al traginar amunt i avall núvols de serrill que s'enganxaven amb la suor i es ficaven pels narius i la boca al panteixar en ple esforç, provocant una sensació desagradable i incòmoda.

El Terrible era un fenomen. Feia aquella feina esgotadora amb una fúria incansable, de pressa, lligant una ovella rera l'altra, sense parar. Era molt eficient, però alhora poc fi, brusc, sobretot si algun cap de bestiar plantava més resistència o dificultats de les esperades. Llavors posava una cara de molta mala llet i deixava anar uns regitzells de renecs ben recargolats i barroers, en ocasions traslladant la fúria verbal als gestos, que normalment ja no eren molt acurats, posant llavors de vegades en perill la integritat de l'animal amb la manera violenta com el tractava. Segurament, el sobrenom de Terrible li venia d'aquesta forma de treballar tan desmesurada en tots els sentits.

Tot i que cap pastor veiés amb bons ulls que no tractessin amb prou cura els seus animals, a ell no se li tenien massa en compte els seus eventuals excessos, perquè era molt difícil trobar algú que volgués fer aquella feina, i impossible trobar algú que la fes com el Terrible, amb aquell elevadíssim grau d'eficiència, travant centenars d'ovelles al cap del dia.

És fàcil pensar que l'actitud i el comportament del Terrible tenien relació amb la seva necessitat (d'altra banda ben humana i natural, comuna a tothom) de ser valorat: en allò era el millor, i a falta d'altres virtuts o habilitats més enllà de la seva gran resistència física i els seus esmolats i contundents regitzells de renecs, saber que se'l considerava el millor travador de la comarca suposo que era tota una satisfacció. Un orgull i una satisfacció que anaven de primera als pastors i ramaders pels que treballava, ja que feia la feina de, pel cap baix, dues o tres persones. I a sobre per un jornal ni de bon tros proporcional a la seva extraordinària productivitat.

--
(1) Travar, lligar, pessolar. De les tres maneres s'anomenava la feina per aquella comarca i les dels voltants, i consegüentment, les persones que la feien, travadors, lligadors o pessoladors.

Passavolants i espigolaires

Un passavolant pot exercir la seva passavolantia de forma només contemplativa, bocabadant-se i meravellant-se amb les seves contemplacions. O, davallant a un nivell més terrenal i prosaic, aprofitar i exercir alhora també d'espigolador. I espigolar llavors, per exemple, els bagots de les vinyes ja veremades, les ametlles dels ametllers abandonats, els brotons de les cols que s'han espigat, els tomàquets que queden embolicats amb les piles de les tomaqueres, quan les arrenquen i amunteguen al final de la collita...

Però un passavolant espigolador també pot espigolar altres coses més intangibles, com ara les imatges i les converses relacionades amb les persones i els paisatges que es va trobant al llarg de les seves passejades, recollint-les en forma de textos, pel plaer que li comporta aquest exercici de plasmació escrita d'aquestes contemplacions i emocions. De vegades, ho pot fer també amb la intenció de compartir el fruit de la seva collita amb algú més: amb el mateix gust i esperit de companyonia amb el que es poden compartir, quan s'escau i l'altre ho valora, les bledes que creixen a la vora del camí, o les pomes, de vegades una mica macades o cucades, però sucoses i dolces, que queden pel terra dels camps de pomeres.

No obstant, de vegades aquestes espigoladures literàries no es comparteixen, es deixen tancades a dins de la llibreta. Això pot passar, per exemple, quan s'intueix que a l'altre li importen un rave aquestes foteses. Un desinterès i una indiferència d'altra banda positius, legítims i fins i tot admirables, ja que si tots tinguéssim els mateixos gustos, tot seria força monòton, disgustat, trist, aigualit i avorrit.