El Martí

Era menut, fràgil, malgirbat. Segons com semblava una titella o una marioneta, amb els seus moviments poc harmoniosos i encarcarats. I alhora era molt volenterós, orgullós, tossut, treballador.

Vaig conèixer el Martí la primera vegada que vaig estar a una xolla. Una xolla ben atípica, perquè els xolladors, en lloc de màquines elèctriques d'esquilar, feien servir tisores, una cosa llavors ja del tot insòlita.

El Martí intentava seguir el ritme dels seus companys. De la colla de xolladors, set o vuit, era el menys habilidós. Potser per això, com que era el més lent, quan calia deixava d'esquilar i ajudava a travar. De vegades feia patir, amb el seus esforços per dominar alguna ovella revessa i nerviosa, intentant controlar els seus espeternecs, vinclat al seu damunt, amb les seves mans petites procurant mantenir-li les potes juntes, per tal de lligar-les. Però era com una paparra, no es rendia mai i patollava el que cagués fins que se'n sortia. De vegades et venien ganes d'acostar-t'hi i ajudar-lo una mica, una cosa d'altra banda impensable, perquè l'hauria indignat i humiliat.

Era molt bona persona, tenia una mirada mig innocent i mig trapella, bonica. Feia tendresa veure'l segons com tan desvalgut, tot i que és possible que ell no se'n sentís, perquè amb les seves limitacions i al seu ritme mai s'arrupia, sempre plantava cara i insistia. Era una d'aquestes persones que, no saps exactament per què, ocupen sense fer soroll una parcel.la dels teus records i emocions, i s'hi queden discretament.