"Black Friday. 29% en alcoholes de alta graduación, vinos, cervezas, cava." (1)
Durant la festa comarcal del vi i del cava (o durant el dia de Nadal, tant se val), mentre els assistents brindaven per un pròsper futur (per al sector vitivinícola), una formació d'helicòpters del Departament Antinarcòtics va aparèixer per l'horitzó i es va dedicar a anar fumigant amb napalm, de manera sistemàtica, totes les vinyes de macabeu, xarel.lo i parellada.
Preguntat posteriorment pels fets, el responsable de l'operació va dir que el compromís amb la lluita contra les drogues havia de ser radical i absolut, i que òbviament no es podia consentir que es seguís produint, a partir del raïm, en els laboratoris de processament, aquells munts de begudes alcohòliques, amb el risc que això suposava per a la salut.
Els pagesos afectats, en total desacord amb la política del Departament Antinarcòtics, han demanat a la Conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca que defensi els seus interessos, ja que el conreu de la vinya i la fermentació del most és el seu mitjà tradicional de subsistència. En concret, d'entrada han demanat la declaració de Zona Catastròfica, per tal que els siguin concedides les ajudes necessàries, i així poder replantar les vinyes com més aviat millor.
Sembla que les demandes dels pagesos i viticultors seran ateses. I és que hi ha un consens gairebé general pel que fa a la necessitat de garantir que els metres lineals dels supermercats, amb els seus prestatges destinats a begudes alcohòliques, no quedin desproveïts. Ja que en cas contrari, en cas d'eventual insuficiència alcohòlica en els punts d'aprovisionament, es podrien produir importants conflictes socials, aldarulls i disturbis.
La informació s'ha difós a través del canal de televisió "Cada dia una copa, com a mínim". Un canal de televisió independent, amb el qual col.laboren, de manera desinteressada, prestigiosos metges i investigadors del Penedès, el Priorat i la Rioja.
D'altra banda, ha arribat la confirmació que en altres territoris, la brigada d'helicòpters del Departament Antinarcòtics ha fumigat també amb napalm els camps d'ordi i altres cereals, ja que era un fet conegut que bona part de les collites no es dedicaven només a fer farina de pa i altres productes de rebosteria, sinó també a l'elaboració de cerveses.
---
(1) Anunci d'una gran cadena de supermercats els dies previs a l'anomenat "Black Friday".
25 de des. 2019
23 de des. 2019
22 de des. 2019
20 de des. 2019
Una caixa amb sostenidors
Aquesta vegada el que em trobo pel carrer és una caixa gran, oberta, plena de sostenidors. I sembla que tots són nous. Potser n'hi ha una vintena, o més, molts, de diferents colors, alguns amb sanefes, la majoria d'estructura rígida, i grans, adequats per a contenir "uns bons pits", de generoses dimensions.
Pits o tetes, o també, segons les contrades, mamelles, mamellam, popes, metes, pitrera, davants... Hi ha diferents possibilitats denominadores. A banda de quan es fan servir altres paraules, sobretot per referir-se als pits voluminosos, en sentit metafòric (i potser no sempre amb el desitjable respecte): melons, síndries...
Que hi hagi tants noms, uns sinònims, altres metafòrics, suposo que és la conseqüència de la importància "social" que té aquesta part de l'anatomia femenina. Tan interessant i atractiva, sobretot per als mascles homínids, i alhora tan temuda, a causa "del seu poder concupiscent", per la minoria homínida obsessionada "amb les debilitats de la carn"...
Torno a la realitat. El cas és que la caixa es queda al carrer. Si hi hagués a la vora un punt de recollida de roba, segurament la hi duria, però no n'hi ha cap. Tanmateix, ves a saber, potser encara algú altre els acabarà arreplegant (i al final potser encara tindran alguna utilitat "per a alguns pits"). O potser no tindran sort, i quan passi el camió de la brossa acabaran a dins del camió, barrejats amb les escombraries, i d'allí cap a un abocador.
És trist, pensar en aquesta possibilitat, que uns sostenidors tan bonics i útils (i estimuladors de fantasies), acabin d'una manera tan trista, colgats d'escombraries...
Pits o tetes, o també, segons les contrades, mamelles, mamellam, popes, metes, pitrera, davants... Hi ha diferents possibilitats denominadores. A banda de quan es fan servir altres paraules, sobretot per referir-se als pits voluminosos, en sentit metafòric (i potser no sempre amb el desitjable respecte): melons, síndries...
Que hi hagi tants noms, uns sinònims, altres metafòrics, suposo que és la conseqüència de la importància "social" que té aquesta part de l'anatomia femenina. Tan interessant i atractiva, sobretot per als mascles homínids, i alhora tan temuda, a causa "del seu poder concupiscent", per la minoria homínida obsessionada "amb les debilitats de la carn"...
Torno a la realitat. El cas és que la caixa es queda al carrer. Si hi hagués a la vora un punt de recollida de roba, segurament la hi duria, però no n'hi ha cap. Tanmateix, ves a saber, potser encara algú altre els acabarà arreplegant (i al final potser encara tindran alguna utilitat "per a alguns pits"). O potser no tindran sort, i quan passi el camió de la brossa acabaran a dins del camió, barrejats amb les escombraries, i d'allí cap a un abocador.
És trist, pensar en aquesta possibilitat, que uns sostenidors tan bonics i útils (i estimuladors de fantasies), acabin d'una manera tan trista, colgats d'escombraries...
18 de des. 2019
L'assecador de la Ivet
(sobre salut mental)
L'assecador de la Ivet
http://horitzontal.blogspot.com/2019/12/lassecador-de-la-ivet.html
Sibèria, depressions i ansietats
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/siberia-depressions-i-ansietats.html
Immobilitzats per fora, deshabitats per dins
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/immobilitzats-per-fora-deshabitats-per.html
L'assecador de la Ivet
http://horitzontal.blogspot.com/2019/12/lassecador-de-la-ivet.html
Sibèria, depressions i ansietats
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/siberia-depressions-i-ansietats.html
Immobilitzats per fora, deshabitats per dins
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/immobilitzats-per-fora-deshabitats-per.html
16 de des. 2019
El Revolt de les Monges - 7
El mateix dia que faig de restaurador al Revolt de les Monges, després agafo el camí del fondal de la Budellera en direcció a l'església de Santa Maria de Vallvidrera. A mig camí d'aquest camí ombrívol i bonic, de cop trobo una gran pedra "grafitejada" amb un gran llaç groc.
Un llaç groc posteriorment retocat amb els corresponents afegits vermells; si els uns són vandàlics, els altres no ho volen ser menys. Tot plegat un bon símbol.
Caldrà tenir paciència, i esperar el temps que faci falta fins que la humitat i els líquens vagin fent desaparèixer la pintada. Que no és l'única; te'n trobes de tant en tant, damunt dels troncs dels arbres, de pedres, aquí i allà...
Com els gossos amb el seu pipí, els activistes van "marcant" el territori per on passen. Amb l'inconvenient que els pipins la pluja els renta, i les pintades no.
Un llaç groc posteriorment retocat amb els corresponents afegits vermells; si els uns són vandàlics, els altres no ho volen ser menys. Tot plegat un bon símbol.
Caldrà tenir paciència, i esperar el temps que faci falta fins que la humitat i els líquens vagin fent desaparèixer la pintada. Que no és l'única; te'n trobes de tant en tant, damunt dels troncs dels arbres, de pedres, aquí i allà...
Com els gossos amb el seu pipí, els activistes van "marcant" el territori per on passen. Amb l'inconvenient que els pipins la pluja els renta, i les pintades no.
15 de des. 2019
El Revolt de les Monges - 6
Fa tres mesos vaig anar al Revolt de les Monges equipat amb una ampolla d'aigua, una bossa de ciment-cola, una safata de plàstic i una rasqueta. I el més important, el motiu d'anar-hi: un tros de pedra del petit monument que hi ha allí en memòria de les cinc monges assassinades el 1936.
Aquell petit tros l'havia recollit uns mesos abans. Hi havia passat un dia i havia vist que el monument estava escapçat, i que a terra hi havia el tros que faltava, entre la fullaraca. Vaig pensar que si l'arreplegava, un altre dia el podria enganxar, i que en canvi, si el deixava, acabaria extraviat, i probablement el petit monument quedaria escapçat de manera indefinida.
Després per una cosa o l'altra, van anar passant les setmanes, i els mesos. Al final hi vaig anar l'11 de setembre, a la tarda; em va semblar que aquest dia i hora hi trobaria poca gent, i que així podria fer l'operació de restauració sense que ningú em destorbés.
Vaig arribar al revolt, vaig pastar una mica de ciment-cola, i vaig recol.locar el tros trencat al seu lloc (el tros trencat, "o que algú havia trencat", perquè normalment les coses no es trenquen soles...).
Com que la peça encaixava molt bé en el seu lloc, va ser una feina fàcil, i només va quedar visible "la cicatriu", a causa del color una mica diferent del ciment-cola. D'altra banda, aquesta cicatriu trobo que ja hi està bé, perquè enriqueix la història accidentada d'aquest petit monument (i el seu simbolisme).
La primera vegada que vaig parlar del Revolt de les Monges ja vaig explicar que una de les monges que van assassinar-hi era una parenta llunyana (val a dir que bastant llunyana). Però tot i la llunyania, "me la vaig fer una mica meva", en part a causa de les circumstàncies de la seva mort (malauradament no excepcionals durant aquells primers mesos de la Guerra Civil). I en part pel tipus de lligam familiar, que tot i llunyà, avui també m'acosta a una relació actual, propera, per a mi entranyable.
Aquell petit tros l'havia recollit uns mesos abans. Hi havia passat un dia i havia vist que el monument estava escapçat, i que a terra hi havia el tros que faltava, entre la fullaraca. Vaig pensar que si l'arreplegava, un altre dia el podria enganxar, i que en canvi, si el deixava, acabaria extraviat, i probablement el petit monument quedaria escapçat de manera indefinida.
Després per una cosa o l'altra, van anar passant les setmanes, i els mesos. Al final hi vaig anar l'11 de setembre, a la tarda; em va semblar que aquest dia i hora hi trobaria poca gent, i que així podria fer l'operació de restauració sense que ningú em destorbés.
Vaig arribar al revolt, vaig pastar una mica de ciment-cola, i vaig recol.locar el tros trencat al seu lloc (el tros trencat, "o que algú havia trencat", perquè normalment les coses no es trenquen soles...).
Com que la peça encaixava molt bé en el seu lloc, va ser una feina fàcil, i només va quedar visible "la cicatriu", a causa del color una mica diferent del ciment-cola. D'altra banda, aquesta cicatriu trobo que ja hi està bé, perquè enriqueix la història accidentada d'aquest petit monument (i el seu simbolisme).
La primera vegada que vaig parlar del Revolt de les Monges ja vaig explicar que una de les monges que van assassinar-hi era una parenta llunyana (val a dir que bastant llunyana). Però tot i la llunyania, "me la vaig fer una mica meva", en part a causa de les circumstàncies de la seva mort (malauradament no excepcionals durant aquells primers mesos de la Guerra Civil). I en part pel tipus de lligam familiar, que tot i llunyà, avui també m'acosta a una relació actual, propera, per a mi entranyable.
12 de des. 2019
Dolor i sofriment
(salut mental)
Dolor i sofriment
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/dolor-i-sofriment.html
El dolor, el sofriment i la Natàlia
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/el-dolor-el-sofriment-i-la-natalia.html
Dolor i sofriment
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/dolor-i-sofriment.html
El dolor, el sofriment i la Natàlia
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/el-dolor-el-sofriment-i-la-natalia.html
9 de des. 2019
Bolígraf, tomàquets, mitjons
Em trobo un bolígraf i una llibreta amb uns quants fulls encara en blanc. Agafo el bolígraf i els fulls en blanc, m'assec en un banc, i escric això: "Em trobo un bolígraf i una llibreta..."
Al vespre, quan torno cap a casa, veig un home que furga amb un pal a dins d'uns contenidors. Després, dóna un cop d'ull a una bossa de plàstic que hi ha a terra, a fora, al costat. Però es veu que no li interessa el contingut de la bossa, no n'agafa res. A continuació, amb el seu carret, segueix carrer enllà.
Quan jo arribo a l'alçada dels contenidors, ell ja no hi és. Al passar, dono un cop d'ull a la bossa, i veig que hi ha bastants tomàquets, en bones condicions. També dues bosses de pastanagues petites i ja pelades, i un pit de pollastre ben envasat, amb data de caducitat del mateix dia.
Agafo tota la bossa, i quan arribo a casa rento uns quants tomàquets i totes les pastanagues, trossejo el pollastre (primer l'ensumo, fa olor de "en perfectes condicions"), ho fico tot en una olla amb una mica d'aigua i engego el foc.
Un cop bullit, em puc regalar un esplèndid sopar: gràcies a qui ha deixat la bossa al carrer, i gràcies també al rebuscador, que no l'ha volgut (i com que me'n sobra, el que queda ho guardo a la nevera, per a altres àpats). Per sort, aquests dies la Lívia no hi és, ha marxat de viatge, i per tant no corro el risc que ella arrufi el nas a causa de l'origen de les meves provisions.
La Lívia té una genètica més aviat compradora, i en canvi jo tinc una genètica més aviat arreplegadora. De fet, el mateix dia, entre el boli del matí i els tomàquets del vespre, també em trobo una bossa plena de mitjons, nets, de diferents tipus, colors i dibuixos, la majoria de la meva mida, de manera que tinc una altra bona alegria.
De vegades li ho dic, a la Lívia, que si les seves amistats, més fines que les meves, s'assabentessin de la mena de company que ella té, d'aquestes coses que de vegades faig, es quedarien ben esgarrifades. Sort que no en saben res.
Al vespre, quan torno cap a casa, veig un home que furga amb un pal a dins d'uns contenidors. Després, dóna un cop d'ull a una bossa de plàstic que hi ha a terra, a fora, al costat. Però es veu que no li interessa el contingut de la bossa, no n'agafa res. A continuació, amb el seu carret, segueix carrer enllà.
Quan jo arribo a l'alçada dels contenidors, ell ja no hi és. Al passar, dono un cop d'ull a la bossa, i veig que hi ha bastants tomàquets, en bones condicions. També dues bosses de pastanagues petites i ja pelades, i un pit de pollastre ben envasat, amb data de caducitat del mateix dia.
Agafo tota la bossa, i quan arribo a casa rento uns quants tomàquets i totes les pastanagues, trossejo el pollastre (primer l'ensumo, fa olor de "en perfectes condicions"), ho fico tot en una olla amb una mica d'aigua i engego el foc.
Un cop bullit, em puc regalar un esplèndid sopar: gràcies a qui ha deixat la bossa al carrer, i gràcies també al rebuscador, que no l'ha volgut (i com que me'n sobra, el que queda ho guardo a la nevera, per a altres àpats). Per sort, aquests dies la Lívia no hi és, ha marxat de viatge, i per tant no corro el risc que ella arrufi el nas a causa de l'origen de les meves provisions.
La Lívia té una genètica més aviat compradora, i en canvi jo tinc una genètica més aviat arreplegadora. De fet, el mateix dia, entre el boli del matí i els tomàquets del vespre, també em trobo una bossa plena de mitjons, nets, de diferents tipus, colors i dibuixos, la majoria de la meva mida, de manera que tinc una altra bona alegria.
De vegades li ho dic, a la Lívia, que si les seves amistats, més fines que les meves, s'assabentessin de la mena de company que ella té, d'aquestes coses que de vegades faig, es quedarien ben esgarrifades. Sort que no en saben res.
8 de des. 2019
Farinetes, estampes i solituds
El Bernat a l'hora de dinar em pregunta què em ve de gust, i li dic que si en té i no li sembla malament, em faria il.lusió un plat de "papilles" (de petit sempre n'havia dit així). Sé que a ell aquestes farinetes preparades i una mica dolces, que només cal barrejar amb aigua o llet, i que venen a les farmàcies i també als supermercats, li agraden. Sovint en té a casa. A mi també m'agraden; en aquest sentit, els dos som com nens petits.
El Bernat és original per moltes raons. Per exemple, té la casa plena d'estampes i figuretes de maresdedeus, jesusos i sants. Un munt, per tot arreu, fins i tot al lavabo. En parlem, d'aquesta, de l'altra... Me n'assenyala una i em pregunta què em sembla. A l'estampa hi ha una cara com la del Sant Sudari, però amb els ulls oberts.
El Bernat m'explica l'origen de la imatge. Em diu que, fa temps, una persona estava al davant d'un sagrari amb el Santíssim a dins, i que de cop va tenir una sensació molt especial: va percebre que el sagrari irradiava una gran i misteriosa energia, i que alhora "algú" (estava sol), li deia que en fes una foto.
Com que duia una màquina de fer fotos, va fer la foto. I quan va revelar el rodet es va quedar meravellat, perquè el que sortia en el revelat era, de manera miraculosa, aquella imatge de l'estampa. Em diu el Bernat que a més d'aquell fet sorprenent, després les còpies que s'han anat fent de la imatge també han protagonitzat altres fets inexplicables i miraculosos; algunes persones, al mirar la imatge, han vist que els somreia, altres han vist que els ulls ploraven, i algunes fins i tot han vist les llàgrimes, reals, humides, mullant la cartolina de l'estampa.
Com més tracto i conec el Bernat més m'entendreix, a causa de les històries que de vegades explica. I també (encara més) per la forma com viu, ben peculiar, solitària, trista, condicionada sobretot per la seva dificultat per socialitzar-se amb normalitat.
Després del dinar de farinetes (me'n menjo dos plats), i d'uns bombons i un cafè de postres, sortim els dos junts de casa seva. Al sortir diu: "Tanco el llum". Es refereix a l'habitació on estàvem, que fa alhora de menjador i sala d'estar. I el tanca, "en singular", perquè li queden sis llums més encesos, a la mateixa habitació, i altres llums a altres habitacions (ell trigarà hores a tornar a casa... i no li sobren els diners).
És una més de les seves peculiaritats, deixar llums permanentment encesos, i estufes enceses (de vegades amb les portes obertes), i menjars que s'acumulen i sovint es fan malbé, a dins de la nevera, a la cuina, al menjador... Alhora que per la casa s'acumula la pols, el desordre, una fina pel.lícula de greix a molts llocs, i papers, capses, ampolles, i objectes d'allò més heterogenis... La casa i la vida del Bernat és com una barca a la deriva.
Però no li dic res, perquè l'objectiu de la visita no és fer apostolat de l'ordre i la neteja, sinó només fer-li una estona de companyia. A més, els sermons sobre aquests temes ja sé que serveixen ben poc. Abans n'hi feia algun, fins que veig entendre que només li generaven incomoditat, alhora que tot seguia igual. Com a màxim, alguna vegada, li insinuo, com de passada, alguna cosa: "potser si aconseguissis endreçar una mica..." Però el problema és que el principal desordre el té a dins del cap (no sempre havia sigut així, fa anys, ara ja molts, havia sigut una persona ben funcional i "convencional").
D'altra banda, pel que fa a les bombetes i estufes sempre enceses, m'estimo més pensar que cadascú contribueix com pot, en la mesura de les seves forces, al canvi climàtic. I la veritat és que si al final al poble on viu el Bernat a l'hivern la temperatura puja uns graus, s'hi estarà més bé.
El Bernat és una bona persona. Hauria de passar més sovint a saludar-lo, com aquesta vegada, però em queda lluny, i em costa trobar el dia avinent.
Quan torno cap a casa, el viatge no és del tot còmode. El tren va ple (no m'ho esperava); no hi ha seients lliures, i com que no tinc ganes d'anar tota l'estona dret, acabo seient a terra. A terra, és obvi, no s'hi està tan bé com al seient, però així i tot agafo la carpeta amb els papers i em poso a escriure això (després, a casa, un altre dia ho teclejaré).
Ho escric i encara em sobra temps, perquè el viatge dura més d'una hora. Quan deso la carpeta, llavors m'entretinc mirant la gent, per exemple unes noies que tinc a tocar, els seus genolls i cuixes a l'alçada dels meus ulls, ben assegudes als seus seients, enfeinades mirant els seus mòbils, parlant entre elles, rient... Sí, són d'una altra generació, en molts sentits.
Amb el Bernat també hem parlat de la gent gran, de com és tractada de vegades. Hem parlat, en concret, sobretot, de la seva mare; ha sigut la part més trista de la conversa d'aquesta visita. Però si de cas d'aquest tema trist ja en parlaré un altre dia.
El Bernat és original per moltes raons. Per exemple, té la casa plena d'estampes i figuretes de maresdedeus, jesusos i sants. Un munt, per tot arreu, fins i tot al lavabo. En parlem, d'aquesta, de l'altra... Me n'assenyala una i em pregunta què em sembla. A l'estampa hi ha una cara com la del Sant Sudari, però amb els ulls oberts.
El Bernat m'explica l'origen de la imatge. Em diu que, fa temps, una persona estava al davant d'un sagrari amb el Santíssim a dins, i que de cop va tenir una sensació molt especial: va percebre que el sagrari irradiava una gran i misteriosa energia, i que alhora "algú" (estava sol), li deia que en fes una foto.
Com que duia una màquina de fer fotos, va fer la foto. I quan va revelar el rodet es va quedar meravellat, perquè el que sortia en el revelat era, de manera miraculosa, aquella imatge de l'estampa. Em diu el Bernat que a més d'aquell fet sorprenent, després les còpies que s'han anat fent de la imatge també han protagonitzat altres fets inexplicables i miraculosos; algunes persones, al mirar la imatge, han vist que els somreia, altres han vist que els ulls ploraven, i algunes fins i tot han vist les llàgrimes, reals, humides, mullant la cartolina de l'estampa.
Com més tracto i conec el Bernat més m'entendreix, a causa de les històries que de vegades explica. I també (encara més) per la forma com viu, ben peculiar, solitària, trista, condicionada sobretot per la seva dificultat per socialitzar-se amb normalitat.
Després del dinar de farinetes (me'n menjo dos plats), i d'uns bombons i un cafè de postres, sortim els dos junts de casa seva. Al sortir diu: "Tanco el llum". Es refereix a l'habitació on estàvem, que fa alhora de menjador i sala d'estar. I el tanca, "en singular", perquè li queden sis llums més encesos, a la mateixa habitació, i altres llums a altres habitacions (ell trigarà hores a tornar a casa... i no li sobren els diners).
És una més de les seves peculiaritats, deixar llums permanentment encesos, i estufes enceses (de vegades amb les portes obertes), i menjars que s'acumulen i sovint es fan malbé, a dins de la nevera, a la cuina, al menjador... Alhora que per la casa s'acumula la pols, el desordre, una fina pel.lícula de greix a molts llocs, i papers, capses, ampolles, i objectes d'allò més heterogenis... La casa i la vida del Bernat és com una barca a la deriva.
Però no li dic res, perquè l'objectiu de la visita no és fer apostolat de l'ordre i la neteja, sinó només fer-li una estona de companyia. A més, els sermons sobre aquests temes ja sé que serveixen ben poc. Abans n'hi feia algun, fins que veig entendre que només li generaven incomoditat, alhora que tot seguia igual. Com a màxim, alguna vegada, li insinuo, com de passada, alguna cosa: "potser si aconseguissis endreçar una mica..." Però el problema és que el principal desordre el té a dins del cap (no sempre havia sigut així, fa anys, ara ja molts, havia sigut una persona ben funcional i "convencional").
D'altra banda, pel que fa a les bombetes i estufes sempre enceses, m'estimo més pensar que cadascú contribueix com pot, en la mesura de les seves forces, al canvi climàtic. I la veritat és que si al final al poble on viu el Bernat a l'hivern la temperatura puja uns graus, s'hi estarà més bé.
El Bernat és una bona persona. Hauria de passar més sovint a saludar-lo, com aquesta vegada, però em queda lluny, i em costa trobar el dia avinent.
Quan torno cap a casa, el viatge no és del tot còmode. El tren va ple (no m'ho esperava); no hi ha seients lliures, i com que no tinc ganes d'anar tota l'estona dret, acabo seient a terra. A terra, és obvi, no s'hi està tan bé com al seient, però així i tot agafo la carpeta amb els papers i em poso a escriure això (després, a casa, un altre dia ho teclejaré).
Ho escric i encara em sobra temps, perquè el viatge dura més d'una hora. Quan deso la carpeta, llavors m'entretinc mirant la gent, per exemple unes noies que tinc a tocar, els seus genolls i cuixes a l'alçada dels meus ulls, ben assegudes als seus seients, enfeinades mirant els seus mòbils, parlant entre elles, rient... Sí, són d'una altra generació, en molts sentits.
Amb el Bernat també hem parlat de la gent gran, de com és tractada de vegades. Hem parlat, en concret, sobretot, de la seva mare; ha sigut la part més trista de la conversa d'aquesta visita. Però si de cas d'aquest tema trist ja en parlaré un altre dia.
6 de des. 2019
Allí on vaig dir A, ara potser dic B (en part)
En el seu moment vaig opinar que el judici dels acusats pel cas del guàrdia urbà de Barcelona Juan José Salas, que va quedar tetraplègic el 2006, va ser un judici amb diferents irregularitats. Vaig dir que aquell judici (Audiència Provincial de Barcelona, 2008; Tribunal Suprem, 2009) no va ser un judici just, per més d'un motiu.
Fa uns dies Rodrigo Lanza, un dels acusats i condemnats llavors, va ser declarat culpable de "l'homicidi imprudent" de Víctor Laínez el 2017, a Saragossa. Val a dir que des del moment que em vaig assabentar d'aquesta mort i de qui era l'acusat, vaig sentir un neguit important.
Sobre el judici del 2008 segueixo pensant el mateix, que no va ser un judici just. Però el neguit a causa dels fets de Saragossa ha fet que em plantegés que en aquell judici injust de Barcelona podria ser (no afirmo res, només plantejo un dubte, exposo una possibilitat), que s'hagués condemnat, llavors, potser, un veritable culpable.
Em venia de gust fer aquesta matisació o esmena parcial, afegir aquest "potser". Incloure aquest dubte. De la mateixa manera que també em venia de gust aprofitar aquesta avinentesa per fer una generalització i posar de manifest aquestes possibles paradoxes: que en un judici injust es pot condemnar, eventualment, un veritable culpable. I encara més inquietant: que en un judici just (just en el sentit que reuneix totes les garanties legals vigents), de vegades es pot condemnar un innocent.
Torno al cas del judici sobre els fets del 2006 a Barcelona. Posteriorment, es va culpar de maltractaments i fals testimoni, en un altre judici per un altre cas, dos dels policies que havien intervingut com a testimonis contra els acusats pels fets del 2006. Llavors, l'acusació de fals testimoni contra aquests dos policies va ser utilitzada pels defensors de Rodrigo Lanza i els altres acusats per qüestionar un cop més el judici en el qual havien sigut declarats culpables. Mentre que, per l'altra banda, la dels defensors de la sentència, es va argumentar que un fals testimoni posterior no tenia perquè pressuposar un fals testimoni previ.
En aquest sentit, i segons el mateix tipus d'argumentació, la segona condemna de Rodrigo Lanza no hauria d'haver servit per a avalar la primera, però el cas és que pràcticament tots els mitjans de comunicació han establer aquesta relació: en general han coincidit (dient-ho de forma diferent segons els casos), en què la segona sentència i condemna "és una garantia" de la correcció de la primera.
De fet, tal com ja he dit, el doble protagonisme a mi també m'ha generat inquietud... Però m'he quedat (he preferit quedar-me) amb aquesta inquietud i incertesa, sense pretendre dissoldre-les, perquè crec que sovint són més fiables (menys arriscats, i en definitiva més justos), els dubtes i les inseguretats que segons quines certeses.
Fa uns dies Rodrigo Lanza, un dels acusats i condemnats llavors, va ser declarat culpable de "l'homicidi imprudent" de Víctor Laínez el 2017, a Saragossa. Val a dir que des del moment que em vaig assabentar d'aquesta mort i de qui era l'acusat, vaig sentir un neguit important.
Sobre el judici del 2008 segueixo pensant el mateix, que no va ser un judici just. Però el neguit a causa dels fets de Saragossa ha fet que em plantegés que en aquell judici injust de Barcelona podria ser (no afirmo res, només plantejo un dubte, exposo una possibilitat), que s'hagués condemnat, llavors, potser, un veritable culpable.
Em venia de gust fer aquesta matisació o esmena parcial, afegir aquest "potser". Incloure aquest dubte. De la mateixa manera que també em venia de gust aprofitar aquesta avinentesa per fer una generalització i posar de manifest aquestes possibles paradoxes: que en un judici injust es pot condemnar, eventualment, un veritable culpable. I encara més inquietant: que en un judici just (just en el sentit que reuneix totes les garanties legals vigents), de vegades es pot condemnar un innocent.
Torno al cas del judici sobre els fets del 2006 a Barcelona. Posteriorment, es va culpar de maltractaments i fals testimoni, en un altre judici per un altre cas, dos dels policies que havien intervingut com a testimonis contra els acusats pels fets del 2006. Llavors, l'acusació de fals testimoni contra aquests dos policies va ser utilitzada pels defensors de Rodrigo Lanza i els altres acusats per qüestionar un cop més el judici en el qual havien sigut declarats culpables. Mentre que, per l'altra banda, la dels defensors de la sentència, es va argumentar que un fals testimoni posterior no tenia perquè pressuposar un fals testimoni previ.
En aquest sentit, i segons el mateix tipus d'argumentació, la segona condemna de Rodrigo Lanza no hauria d'haver servit per a avalar la primera, però el cas és que pràcticament tots els mitjans de comunicació han establer aquesta relació: en general han coincidit (dient-ho de forma diferent segons els casos), en què la segona sentència i condemna "és una garantia" de la correcció de la primera.
De fet, tal com ja he dit, el doble protagonisme a mi també m'ha generat inquietud... Però m'he quedat (he preferit quedar-me) amb aquesta inquietud i incertesa, sense pretendre dissoldre-les, perquè crec que sovint són més fiables (menys arriscats, i en definitiva més justos), els dubtes i les inseguretats que segons quines certeses.
3 de des. 2019
El vestuari
Avui vaig vestit amb una samarreta de màniga curta, i al damunt una de màniga llarga, un polar i un jersei (fa fresca, a dins de casa també). De cintura cap avall, els calçotets, uns pantalons de pijama i pel damunt uns d'esport. Als peus, mitjons i sabatilles, i si surto al carrer, vambes en lloc de les sabatilles (i una jaqueta i un gorro).
Totes aquestes peces són arreplegades del carrer, llevat de les vambes, que les he comprat. Alguna temporada m'he vist obligat a comprar-me mitjons o calçotets (o me'ls ha comprat la meva companya), però ara fa temps que no em cal, per sort també en vaig trobant. I de vegades faig servir alguna peça que m'ha passat la meva companya, o que m'ha arribat des d'alguna altra banda.
El que sempre és una excepció, tal com he dit, són les vambes. No en trobo mai que em vagin prou bé, que em permetin caminar amb comoditat (amb la meva esquena i els meus genolls delicats, haig d'anar amb compte). De manera que me les compro; són sempre bambes barates, al voltant de vint euros, i em duren anys (i tot l'any vaig amb les mateixes bambes, estiu i hivern, sempre, fins que es desmaneguen).
De la llista de roba que he fet, el més fàcil de trobar són samarretes de màniga curta. Si les arreplegués totes, podria obrir una botiga de samarretes. De models variats, de cotó o sintètiques, amb propaganda o no, amb diferents textos i dibuixos i, algunes, poques (les que més m'agraden), de cotó, de color llis, sense cap estampat.
Si les samarretes és el més fàcil de trobar, el més difícil són pantalons que em vagin bé: si pot ser d'esport, que siguin de la meva mida, i que m'hi senti còmode (els que porto avui, trobats fa uns dies, amb totes aquestes característiques, van ser un gran motiu d'alegria).
En general, el que hi ha més al carrer és roba de dona i de criatura. D'aquestes robes (i sabates), sobretot de dona, n'hi ha grans quantitats, sovint bosses immenses. I de vegades també hi dono un cop d'ull, per si és el cas que en puc aprofitar alguna cosa. Per exemple, tenen aquest origen el polar que porto avui, de color rosa, i els mitjons també roses amb uns nuvolets blancs, i el mocador de coll gris amb petites floretes blanques.
Totes aquestes peces són arreplegades del carrer, llevat de les vambes, que les he comprat. Alguna temporada m'he vist obligat a comprar-me mitjons o calçotets (o me'ls ha comprat la meva companya), però ara fa temps que no em cal, per sort també en vaig trobant. I de vegades faig servir alguna peça que m'ha passat la meva companya, o que m'ha arribat des d'alguna altra banda.
El que sempre és una excepció, tal com he dit, són les vambes. No en trobo mai que em vagin prou bé, que em permetin caminar amb comoditat (amb la meva esquena i els meus genolls delicats, haig d'anar amb compte). De manera que me les compro; són sempre bambes barates, al voltant de vint euros, i em duren anys (i tot l'any vaig amb les mateixes bambes, estiu i hivern, sempre, fins que es desmaneguen).
De la llista de roba que he fet, el més fàcil de trobar són samarretes de màniga curta. Si les arreplegués totes, podria obrir una botiga de samarretes. De models variats, de cotó o sintètiques, amb propaganda o no, amb diferents textos i dibuixos i, algunes, poques (les que més m'agraden), de cotó, de color llis, sense cap estampat.
Si les samarretes és el més fàcil de trobar, el més difícil són pantalons que em vagin bé: si pot ser d'esport, que siguin de la meva mida, i que m'hi senti còmode (els que porto avui, trobats fa uns dies, amb totes aquestes característiques, van ser un gran motiu d'alegria).
En general, el que hi ha més al carrer és roba de dona i de criatura. D'aquestes robes (i sabates), sobretot de dona, n'hi ha grans quantitats, sovint bosses immenses. I de vegades també hi dono un cop d'ull, per si és el cas que en puc aprofitar alguna cosa. Per exemple, tenen aquest origen el polar que porto avui, de color rosa, i els mitjons també roses amb uns nuvolets blancs, i el mocador de coll gris amb petites floretes blanques.
2 de des. 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
