De vegades em rellegeixo, i en general tot el que escric em sembla bastant irrellevant. No em passa només amb el que escric, és una sensació que plana damunt la majoria de les coses que faig.
De fet, només tinc una sensació d'utilitat, "de fertilitat", pel que fa a les relacions personals. Per exemple, la meva vinculació als meus pares quan eren grans i van anar esdevenint dependents. O el lligam amb la meva companya. O el difícil (per a mi), exercici de l'ofici de pare. I també totes aquelles altres relacions personals, familiars o no, en les que s'ha generat la suficient intensitat per a ser importants.
En aquest àmbit no tinc dubtes. Encara que molts cops m'hagi equivocat (i m'he equivocat molts cops), penso, sento, que aquestes dedicacions (de vegades establertes de forma més meditada, altres vegades més atzarosa), han estat un encert. Un fet afortunat, tant des d'una perspectiva racional com emocional.
Malgrat tot, l'aparent paradoxa és que segueixo dedicant força temps a escriure (o a d'altres activitats classificables -segons el que he exposat- dins del grup de les irrellevants).
Una explicació d'això que acabo de dir, a banda del plaer que em proporciona (de vegades semblant a una addicció, amb característiques com ara una mena de síndrome d'abstinència i el posterior relaxament gràcies "al consum d'escriptura"), és que la intensitat de les relacions no la puc mantenir de forma sostinguda, haig de fer recessos, els necessito.
I escriure és una manera de fer aquests recessos.
