I així van passant els dies

I així van passant els dies, entretingut algunes estones amb les meves aficions literàries, o amb alguna altra activitat igual d'irrellevant, com ara dibuixar. O fent veure que faig alguna cosa relacionada amb "alguna causa perduda", d'aquestes que gestionen associacions de voluntaris i oneges. De vegades fent el badoc (una "activitat passiva" força gratificant i del tot recomanable). Dedicant també, és clar, el temps que cal a les qüestions de manteniment imprescindible (menjar, dormir, resoldre els afers prosaics quotidians vinculats a la supervivència). Treballar, poc, gràcies al privilegi temporal de no haver-me de preocupar d'aconseguir recursos econòmics.

I alhora, quan s'escau (ve a tomb, de gust, o toca, o cal), procurant fer el millor possible, segons els casos, de company, de pare, d'amic... Aquestes darreres dedicacions són les que realment sento que donen sentit a la vida. Sentit i satisfacció: tot i que de vegades les relacions personals no són fàcils, al capdavall en general crec que tots coincidim que, si les sabem gestionar amb una mica d'encert, són una meravella, el més gratificant que ens ofereix la vida.

Perquè la vida no és, o no és només, "curta i cagada com una escala de galliner", com crec que deia en Segarra (repetint em sembla que un proverbi xinés), sinó també un trajecte amb recessos assolellats; i si, tal com deia en Louis Armstrong, es pot viure "caminant per la banda assolellada del carrer", més val fer-ho.