Escanyavelles

Escanyavelles, segons els llocs (i els diccionaris, el de l'IEC i el CVB), se'n diu de dues plantes diferents (Polygonum aviculare i Pisum sativum), i d'un peix (Apogon imberbis), "petit, de color vermellós tacat de negre, i que té moltes espines". També d'una mena de "raïm blanc, de pell dura i aspra i de gust poc saborós".

Entre aquestes accepcions, per a mi fins ara desconegudes, no hi surt la que jo sempre he fet servir: l'estri amb el qual abans s'aprofitaven els llapis petits, o els carbonets de dibuixar, per tal de fer-ne més còmode el seu ús. Recordo que era així com els anomenaven tant en Nolasc Valls com en Joan Baixes; ho havia sentit a les respectives acadèmies de dibuix de Barcelona, per les quals vaig passar ara fa uns quaranta anys.

Crec que a l'escola el nom d'aquest estri també era el mateix, però em fa dubtar aquest silenci dels diccionaris. Tenien potser també un altre nom? És molt possible, perquè era d'ús habitual i seria molt estrany que al diccionari no s'hagués recollit.

La part de l'escanyavelles on es subjectava el llapis sempre era metàl.lica, i el llapis hi quedava afermat gràcies a una anella que l'estrenyia. La resta de l'escanyavelles, el mànec, de vegades també era metàl.lic i de vegades de fusta. N'hi havia de diferents menes, però sempre eren senzills: un estri destinat a aprofitar humils puntes de llàpis no afavoria a ser convertit en un objecte de qualitat, només importava la utilitat.

Els darrers escanyavelles que vaig aconseguir, fa més de vint anys, me'ls va proporcionar la secretària del meu pare, la Pilar, quan va saber que en buscava. Me'ls va comprar ella mateixa a una papareria antiga, d'aquestes d'aire empolsegat i dependentes molt grans. Fa uns anys hi vaig passar, amb la il.lusió de trobar-hi encara algun escanyavelles, però ja no hi vaig trobar res, ni escanyavelles ni dependentes ni botiga; el local l'ocupava (el segueix ocupant) una botiga d'aquestes de "tot a cent" (ara de "tot a un euro"). Tot és efímer.

A més d'algunes mirades amables

A més d'algunes mirades amables,
algunes paraules oportunes
i algunes carícies
(regalades o rebudes),
encara li demanes més coses,
a la vida?

Són tantes les coses que no sé

Són tantes les coses que no sé
que ni sé que no les sé:
fer-te gran és adonar-te que no sabies res,
que segueixes sense saber res i que,
al pas que vas i amb el poc temps que et queda,
no sabràs mai res.
Però sobretot,
fer-te gran és anar-te adonant que,
encara que no sàpigues res de res,
no passa res.