Poema inacabat

Teologia,
astrologia,
loteria,
homeopatia,
flors de bach,
tarot,
extraterrestres,
polseres magnètiques,
els teletubis,
la caputxeta vermella:
poema inacabat
de contes i fantasies.

Apunt nadalenc

Passem per la vida badant

Passem per la vida badant.
Amb una mica de sort,
potser un dia ens adonem que,
pel mateix preu,
també hi podem passar atents:
estimant.

I així van passant els dies

I així van passant els dies, entretingut algunes estones amb les meves aficions literàries, o amb alguna altra activitat igual d'irrellevant, com ara dibuixar. O fent veure que faig alguna cosa relacionada amb "alguna causa perduda", d'aquestes que gestionen associacions de voluntaris i oneges. De vegades fent el badoc (una "activitat passiva" força gratificant i del tot recomanable). Dedicant també, és clar, el temps que cal a les qüestions de manteniment imprescindible (menjar, dormir, resoldre els afers prosaics quotidians vinculats a la supervivència). Treballar, poc, gràcies al privilegi temporal de no haver-me de preocupar d'aconseguir recursos econòmics.

I alhora, quan s'escau (ve a tomb, de gust, o toca, o cal), procurant fer el millor possible, segons els casos, de company, de pare, d'amic... Aquestes darreres dedicacions són les que realment sento que donen sentit a la vida. Sentit i satisfacció: tot i que de vegades les relacions personals no són fàcils, al capdavall en general crec que tots coincidim que, si les sabem gestionar amb una mica d'encert, són una meravella, el més gratificant que ens ofereix la vida.

Perquè la vida no és, o no és només, "curta i cagada com una escala de galliner", com crec que deia en Segarra (repetint em sembla que un proverbi xinés), sinó també un trajecte amb recessos assolellats; i si, tal com deia en Louis Armstrong, es pot viure "caminant per la banda assolellada del carrer", més val fer-ho.

Tot el que he escrit em sembla irrellevant

De vegades em rellegeixo, i en general tot el que escric em sembla bastant irrellevant. No em passa només amb el que escric, és una sensació que plana damunt la majoria de les coses que faig. 

De fet, només tinc una sensació d'utilitat, "de fertilitat", pel que fa a les relacions personals. Per exemple, la meva vinculació als meus pares quan eren grans i van anar esdevenint dependents. O el lligam amb la meva companya. O el difícil (per a mi), exercici de l'ofici de pare. I també totes aquelles altres relacions personals, familiars o no, en les que s'ha generat la suficient intensitat per a ser importants.

En aquest àmbit no tinc dubtes. Encara que molts cops m'hagi equivocat (i m'he equivocat molts cops), penso, sento, que  aquestes dedicacions (de vegades establertes de forma més meditada, altres vegades més atzarosa), han estat un encert. Un fet afortunat, tant des d'una perspectiva racional com emocional.

Malgrat tot, l'aparent paradoxa és que segueixo dedicant força temps a escriure (o a d'altres activitats classificables -segons el que he exposat- dins del grup de les irrellevants). 

Una explicació d'això que acabo de dir, a banda del plaer que em proporciona (de vegades semblant a una addicció, amb característiques com ara una mena de síndrome d'abstinència i el posterior relaxament gràcies "al consum d'escriptura"), és que la intensitat de les relacions no la puc mantenir de forma sostinguda, haig de fer recessos, els necessito. 

I escriure és una manera de fer aquests recessos.

Tenir fe

Per a una persona religiosa una persona sense fe és la que no creu en l'existència d'un ésser superior. I una persona amb la fe equivocada és la que creu en una divinitat diferent de la seva. Ara bé, una altra perspectiva d'això de la fe es la que considera una persona sense fe aquella que no creu en ella mateixa. Potser en el fons és una mica un joc de paraules, però més enllà dels jocs, hi ha possibles preguntes que potser no són del tot irrellevants. Per exemple, què és més important, creure en Deu o en un mateix? I una altra: tant un tipus com l'altre de fe o creença, es poden triar?

Fent servir la terminologia psicològica, no creure en un mateix, no tenir fe en la vida, és patir una depressió. És el pitjor que li pot passar a algú, segons afirmen les persones que ho han patit o ho pateixen. En canvi, no creure en Deu potser és una mena de depressió teològica, però és perfectament compatible amb un bon grau d'autoestima, benestar i vitalitat existencial, així que, al costat de la manca de fe en la vida, la manca de fe en un deu potser es podria dir que és com una mena d'anècdota.

La meva mare era una persona amb una sòlida fe religiosa (tot i que crec que amb alguns dubtes), i amb una fe en la vida, de vegades, amb uns grans esvorancs. Quan parlo de depressions sovint ho faig de forma relacionada amb ella, a través d'ella. Els motius són diferents: el fet que fos precisament la meva mare i la vinculació per tant que hi tenia; el fet que haguéssim parlat molts cops d'aquests sabotatges de la vitalitat i que haguéssim segut junts moltes vegades a les sales d'espere de professionals de la salut mental... I, sobretot, el fet que ja no es viva; mentre era viva, no se m'hauria acudit mai parlar-ne en un bloc. I ara també tinc clar que hi ha coses que em sembla que no seria adequat comentar-les, que crec que mai les comentaré, perquè els morts també es mereixen ser respectats. I més si, quan eren vius, amb ells havies compartit confidències.

La meva mare ja no hi és, però el tema de les depressions el segueixo tenint present, no només com a record, sinó com a realitat quotidiana. Si miro al meu voltant m'adono d'una petita constel.lació de persones amb diferents graus de problemes depressius, les històries de les quals m'afecten i influeixen en el que escric. Naturalment, d'aquestes persones no en puc parlar (no em semblaria ètic), llevat que les deformi prou com perquè siguin irreconeixibles. Però com que el tema m'atrau, de fet em fascina (la fragilitat de la salut, la facilitat amb la que un equilibri mental més o menys estable se'n pot anar en orris), aprofito la figura de la meva mare per a, d'alguna manera, parlar amb més facilitat d'aquest món de les malalties mentals, i en concret de les depressions.

Dic que faig servir una mica d'excusa la meva mare per a parlar de tot això. Aquest recurs, és clar, també té els seus riscos, així que procuro no atribuir-li el que em sembla que no li correspon. I alhora procuro parlar-ne d'una manera acurada i respectuosa; una altra cosa és que els resultats siguin més o no tant reeixits. Per exemple, sóc conscient que el que comento de la meva mare pot ser que no coincideixi amb els records que en puguin tenir altres familiars o persones que la van conèixer, o amb el que consideren que és o no escaient comentar. Això passa sempre, parlis de qui parlis o del que parlis, i si has intentat ser honest i estar atent, és millor no capficar-t'hi massa (la qual cosa no descarta que puguis tenir en compte eventuals comentaris, que fins i tot et puguin servir per a revisar els teus records o les teves valoracions anteriors).

Un darrer aclariment: no crec que tingui al meu voltant més persones amb problemes depressius de les que estadísticament em corresponen, potser la diferència és que, mentre jo, no sé exactament per quin motiu, sembla que m'hi fixo, d'altra gent potser prefereix, inconscientment, ignorar aquesta realitat.

Carícies - 2

Una carícia, dues carícies, tres carícies...
S'alimenten les unes a les altres.
I la vida esdevé més dolça i amable.

El Ramiro i la Magda

A l'hivern, la broma de Tremp és una broma pesada. Humida, gelada, gens amiga.

El Ramiro i la Magda aquests dies, pels vols de les deu, agafen el cotxe i se'n van cap a Puigverd, a plegar olives. Allí hi toca el sol, perquè la boira no hi arriba, queda per sota, aplanada damunt de Tremp. S'ho agafen amb filosofia, sense presses. Algun dia, algun fill els ajuda, però sobretot són ells els que, durant aquesta època de l'any, s'hi dediquen.

Ja veurem què passarà l'any vinent, perquè ja són grans. Ell té vuitanta-i-algun any, i a més un inici d'alzheimer. La memòria més immediata li falla molt, però encara és del tot autònom. Segueix portant el cotxe sense problemes i, sobretot, està sempre de bon humor, quan abans era un home més aviat geniüt. Sempre ha estat molt bona persona, però abans de vegades semblava que volia dissimular la seva bondat amb les seves rastelleres de rondinades.

Ella no arriba als vuitanta, però li'n deu faltar ben poc. Ara és el pal de paller familiar; bé, ho ha estat sempre, el que passa és que abans n'hi havia dos, de pals de paller, fins que al Ramiro el va començar a segrestar l'alzheimer. Si el Ramiro és de bona mena, ella encara ho és més. I de moment té la sort que, malgrat els anys, està molt bé, no té limitacions, conserva el cap perfectament clar i tota la lucidesa, generositat i bondat que sempre l'han caracteritzat.

Els veig algun dia al matí (des del balcó del pis que em van ajudar a llogar), quan agafen el cotxe per anar cap a Puigverd i s'hi estan fins al migdia. M'imagino el sol que hi trobaran i em deleixo. També em deleixo de no poder compartir un matí amb ells, xerrant i rient, collint olives a bastonades, com tenen per costum. Entre les dues i les tres, quan el normal és que la boira de Tremp ja s'hagi esvaït, tornen a dinar. D'aquesta manera, de mica en mica, al final potser hauran collit prop de mil quilos d'olives, que aviat és dit...

Dues carícies

Una carícia són dues carícies. La que fas i la que et fa a la mà el contacte amb la persona acariciada.

Dret de cita (Kemal Dervis - les pàtries)

"Quan estàs bé, estàs bé a tot arreu, no necessites una pàtria."
Kemal Dervis. La Vanguardia, 3-12-2010

Apunts del natural

Hi ha una cosa pitjor que ensopegar tres cops amb la mateixa pedra: ensopegar tres cop amb el mateix dóberman.

Notes disperse

Notes disperses,
registres diversos,
fàcils cantarelles,
adjectius redundants,
reflexions casolanes,
divagacions encadenades.

Només un lligam:
el divertiment d'escriure,
el plaer d'autocorregir-me,
d'entretenir-me i encantar-me,
per exemple,
amb laubicació
d'un punt o una coma.

Sense més pretensions
que la de jugar una estona.
Amb els colors de les paraules,
de les idees, de les anècdotes.

I de vegades, potser,
amb una mena de necessitat
d'explicar-me a mi mateix
alguna d'aquestes coses que,
per molt que me les expliqui,
no les acabo mai d'entendre.

Sense rima, s/n

El sol s'alça,
fon el gebre de les teulades,
ragen les canaleres.

Arbitrarietats biològiques

No sé què en pensen els entesos, els neuròlegs, psiquiatres i psicòlegs, però a mi em sembla que el tema de la bipolaritat funciona més o menys de la següent manera: les davallades depressives són inevitables en la mesura que durant les eufòries es gasta tanta energia que al final s'exhaureix, i llavors es produeix el col.lapse. Les grans despeses de vitalitat dels estats eufòrics no són sostenibles, provoquen l'esgotament energètic i, a continuació, "la compensació" a través de la depressió. Com més s'enlaira i més extrema és l'eufòria més s'esgota la vitalitat, provocant una crisi energètica i la corresponent depressió vital.

Però aquest sistema compensatori energètic no és universal ni bidireccional, només funciona, per dir-ho d'alguna manera, "en sentit negatiu". El cas més dramàtic és el de les depressions majors; aquí, la regla compensatòria no funciona, i una gran depressió es pot eternitzar, sense cap automatisme energètic que la compensi amb algun període de vitalitat, d'un mínim de benestar i alegria. És a dir, si tens eufòries acabaràs caient en depressions, i si només tens depressions, amb una mica de mala sort potser no en sortiràs mai més. Així que si a la rifa genètica i a la tómbola dels desencadenants ambientals t'ha tocat una bona dosi d'aquestes predisposicions i circumstàncies, ja et pots calçar.

Suposo que això deu formar part del que alguns en diuen "el disseny intel.ligent" (com les altres malalties altament doloroses i invalidants, com les migranyes o les neuràlgies del trigemin, o com els terratrèmols, els tsunamis, etc.).