Ara tindria 101 anys
https://442m.blogspot.com/2019/05/ara-tindria-101-anys.html
Les preguntes que ja no podem fer
https://442m.blogspot.com/2019/05/les-preguntes-que-ja-no-podem-fer.html
29 de maig 2019
27 de maig 2019
26 de maig 2019
Encara creus que la policia ens protegeix?
(adolescents i salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2019/05/encara-creus-que-la-policia-ens.html
https://horitzontal.blogspot.com/2019/05/encara-creus-que-la-policia-ens.html
24 de maig 2019
21 de maig 2019
Les memòries del Ferran
Vaig a veure la Cinta, i també hi és el Ferran, el seu marit. I com que hi és ell, m'és impossible parlar amb la Cinta, perquè el Ferran no para de xerrar. Tota l'estona d'ell mateix.
La Cinta és una dona dolça, suau, discreta, i en canvi el seu marit és tot el contrari, expansiu, narcisista, una d'aquestes persones que omple tot l'espai. El dos tenen al voltant de vuitanta anys, ell força ben portats, ella menys, només conserva íntegre el seu bon caràcter.
Faig algun intent per incloure en la conversa la Cinta i els seus interessos, però és inútil: digui el que digui, el Ferran troba sempre la manera de, amb qualsevol excusa, tornar a parlar d'ell mateix. Amb una gran facilitat, una vegada i una altra neutralitza qualsevol intent de treure'l del centre d'atenció. De manera que al final claudico, assumeixo la derrota i el deixo que vagi fent (crec que això mateix és el que ha fet la Cinta tota la vida de casada).
De cop, el Ferran diu que està escrivint les seves memòries. I tot seguit s'aixeca i les va a buscar, i porta una capça amb més de 500 folis a màquina, a un espai. I comença a explicar els diferents apartats de les seves memòries, i que si això és tan interessant, i això altre també, i aquest capítol encara més... no para d'autoelogiar-se. I jo estic bocabadat.
Dono un cop d'ull a alguns folis (ell m'insisteix perquè ho faci)... i trobo que el que escriu és poc interessant, molt semblant a la seva xerrameca. Cansador.
Em diu que té la intenció de publicar-ho, i m'entra una esgarrifança. Suposo que sobretot perquè per a mi aquesta escena també és com un mirall: en el Ferran i els seus papers em veig una mica a mi, i això m'inquieta, em neguiteja.
Dic que em veig una mica com ell, però no del tot. Suposo que la diferència és aquesta: malgrat que faig una cosa semblant a la seva, "jo no m'ho crec", ja que estic absolutament, desmesuradament convençut, de la meva irrellevància.
La Cinta és una dona dolça, suau, discreta, i en canvi el seu marit és tot el contrari, expansiu, narcisista, una d'aquestes persones que omple tot l'espai. El dos tenen al voltant de vuitanta anys, ell força ben portats, ella menys, només conserva íntegre el seu bon caràcter.
Faig algun intent per incloure en la conversa la Cinta i els seus interessos, però és inútil: digui el que digui, el Ferran troba sempre la manera de, amb qualsevol excusa, tornar a parlar d'ell mateix. Amb una gran facilitat, una vegada i una altra neutralitza qualsevol intent de treure'l del centre d'atenció. De manera que al final claudico, assumeixo la derrota i el deixo que vagi fent (crec que això mateix és el que ha fet la Cinta tota la vida de casada).
De cop, el Ferran diu que està escrivint les seves memòries. I tot seguit s'aixeca i les va a buscar, i porta una capça amb més de 500 folis a màquina, a un espai. I comença a explicar els diferents apartats de les seves memòries, i que si això és tan interessant, i això altre també, i aquest capítol encara més... no para d'autoelogiar-se. I jo estic bocabadat.
Dono un cop d'ull a alguns folis (ell m'insisteix perquè ho faci)... i trobo que el que escriu és poc interessant, molt semblant a la seva xerrameca. Cansador.
Em diu que té la intenció de publicar-ho, i m'entra una esgarrifança. Suposo que sobretot perquè per a mi aquesta escena també és com un mirall: en el Ferran i els seus papers em veig una mica a mi, i això m'inquieta, em neguiteja.
Dic que em veig una mica com ell, però no del tot. Suposo que la diferència és aquesta: malgrat que faig una cosa semblant a la seva, "jo no m'ho crec", ja que estic absolutament, desmesuradament convençut, de la meva irrellevància.
20 de maig 2019
Sobre l'escriure
Pensem, i fins i tot podem pensar "sobre el que pensem". Ho podem fer perquè tenim llenguatge: vocabulari i gramàtica. Escriure és una forma de pensar, i a algunes persones ens ajuda "a intentar pensar bé".
Quan escric, després llegeixo el que he escrit, i potser no em convenç. Llavors ho corregeixo, torno a llegir-ho, torno a corregir-ho...
I alhora, mentrestant, potser em venen dubtes, que potser m'obliguen a incloure falques en el text. O al revés, els dubtes potser em suggereixen supressions de parts del ja escrit.
De mica en mica, poso ordre. O allò "que per a mi és un ordre" (tot això és molt subjectiu). Un ordre d'altra banda temporal, perquè tot és provisional: pot passar que el que avui escric potser qüestioni el que vaig escriure ahir.
De vegades, del que vaig escriure ahir i que ara em fa nosa potser en puc prescindir, i llavors no passa res. O no puc, perquè és (o em sembla que és) fonamental. I llavors haig de buscar com harmonitzar les possibles contradiccions.
És un embolic. I alhora és atractiu: escriure em fa sentir més viu, més conscient del fet d'existir. I potser és paradoxal, perquè la màxima vida és la d'un infant, tot impuls, emoció, per descomptat sense escriptura (i al principi també sense paraules). L'infant: submergit en sensacions, impulsos, sons, moviments...
Escric (o crec que escric) per tot això. I perquè és divertit. Perquè sense diversió deixem definitivament de ser infants. I encara que siguem vells (com jo), conservar alguna engruna d'infantesa (d'inconsciència, d'enjogassament) és imprescindible. O com a mínim molt agradable.
El tren arriba a l'estació. Haig de parar d'escriure, haig de recollir aquests papers, perquè haig de baixar (dic papers perquè escric amb llapis i paper, i és "després" que ho teclejo).
Ha sigut un bon viatge.
Quan escric, després llegeixo el que he escrit, i potser no em convenç. Llavors ho corregeixo, torno a llegir-ho, torno a corregir-ho...
I alhora, mentrestant, potser em venen dubtes, que potser m'obliguen a incloure falques en el text. O al revés, els dubtes potser em suggereixen supressions de parts del ja escrit.
De mica en mica, poso ordre. O allò "que per a mi és un ordre" (tot això és molt subjectiu). Un ordre d'altra banda temporal, perquè tot és provisional: pot passar que el que avui escric potser qüestioni el que vaig escriure ahir.
De vegades, del que vaig escriure ahir i que ara em fa nosa potser en puc prescindir, i llavors no passa res. O no puc, perquè és (o em sembla que és) fonamental. I llavors haig de buscar com harmonitzar les possibles contradiccions.
És un embolic. I alhora és atractiu: escriure em fa sentir més viu, més conscient del fet d'existir. I potser és paradoxal, perquè la màxima vida és la d'un infant, tot impuls, emoció, per descomptat sense escriptura (i al principi també sense paraules). L'infant: submergit en sensacions, impulsos, sons, moviments...
Escric (o crec que escric) per tot això. I perquè és divertit. Perquè sense diversió deixem definitivament de ser infants. I encara que siguem vells (com jo), conservar alguna engruna d'infantesa (d'inconsciència, d'enjogassament) és imprescindible. O com a mínim molt agradable.
El tren arriba a l'estació. Haig de parar d'escriure, haig de recollir aquests papers, perquè haig de baixar (dic papers perquè escric amb llapis i paper, i és "després" que ho teclejo).
Ha sigut un bon viatge.
17 de maig 2019
Com un conillet
Com un conillet,
primer de tot
procuro no passar
ni gana ni fred.
Només després,
tip i abrigat,
puc començar a pensar
en la teoria de la relativitat.
primer de tot
procuro no passar
ni gana ni fred.
Només després,
tip i abrigat,
puc començar a pensar
en la teoria de la relativitat.
15 de maig 2019
14 de maig 2019
Mercadejos al psiquiàtric
Treus la funda transparent d'un paquet de cigarrets, a dins de la funda hi poses una mica de cafè soluble, una mica de sucre i una mica d'aigua. Ajuntes les vores, hi passes un encenedor i les soldes. I ja tens una monodosi de cafè a punt per ser comercialitzada en el mercat negre del psiquiàtric.
És l'última novetat; abans es mercadejaven "papelines" de pols de cafè soluble. Ara, per als més impacients, també hi ha disponible aquesta nova modalitat de consum immediat: localitzes un "traficant", li preguntes si té "mercaderia", pagues, i te la beus. Com si fossis al bar.
Per descomptat, el cafè no és descafeïnat, perquè llavors no tindria gens de gràcia, ja que de descafeïnat sí que se'n pot aconseguir "legalment", a les màquines del psiquiàtric.
Si t'enganxen implicat en aquest tipus de contraban, la sanció és raonablement lleu: un dia de pijama. Cosa que vol dir que no pots sortir al pati, de manera que el veritable càstig és que, com que no pots sortir, no pots fumar. I un dia sense fumar sí que es fa llarg.
Al psiquiàtric fuma gairebé tothom, i amb desfici: cigarrets els més privilegiats, burilles o pipades uns altres. I els més desemparats i insolvents s'han d'aconformar ensumant el núvol de fum dels fumadors... Per cert, això del pijama és real, ja que vestint-lo és més fàcil controlar els sancionats.
La venda de petites dosis de cafè és l'últim pas del complex procés del contraban, ja que primer cal introduir els pots de cafè soluble al psiquiàtric, i després cal mantenir-los ocults. Ni una cosa ni l'altra és fàcil, de manera que els implicats en "la xarxa del narcotràfic" cal que esmolin l'enginy. Per partida doble, perquè s'han de protegir tant dels controls dels professionals (la feina dels quals és evitar o moderar aquests trafiquejos), com dels altres interns, alguns envejosos i desitjosos d'apropiar-se del botí (venut a petites dosis, d'un pot en poden treure bastants beneficis).
Tot això m'ho explica el Jonàs el dia que el vaig a veure. Li dic que m'imagino que ell no s'implica en aquests mercadejos, ja que té permisos de sortida i diners, de manera que pot anar a un bar i pagar-se els seus cafès. Per descomptat sense descafeïnar (al tornar al psiquiàtric, si hi ha sospites, de vegades hi ha controls d'alcohol, o de marihuana, però no de cafeïna).
Però el Jonàs em diu que de vegades també s'implica en aquests negocis, no per necessitat, sinó per l'emoció de saltar-se les normes. I és clar, és comprensible, perquè en un lloc així saltar-se de tant en tant les normes és dels pocs estímuls que es tenen (les activitats programades són mínimes, de manera que el temps passa molt a poc a poc).
Quan uns dies després vaig a veure l'Elisabet, li explico el que m'ha explicat el Jonàs, i se li il.luminen els ulls. Diu que a la seva residència és igual, que molta gent intenta traficar amb cafè, tabac, o qualsevol altra cosa que no estigui permesa, però que això de les fundes dels paquets de tabac per envasar temporalment el cafè no ho coneixia. I llavors penso si a l'Elisabet no li hauré donat una mala idea...
De tota manera, em tranquil.litza el fet que, a casa, jo he intentat fer el que em va explicar el Jonàs, i no he aconseguit culminar el procés, la part difícil, soldar les vores de la funda (aparentment de cel.lofana, en realitat de plàstic, per això aguanten bé els líquids i alhora, amb l'escalfor, es poden precintar... si saps fer-ho).
Suposo que per a aconseguir una eficaç soldadura cal una gran habilitat, una tècnica depurada que segurament només és a l'abast d'algú que visqui en un psiquiàtric i tingui tot el temps del món, tots els anys de la vida, per anar fent provatures.
Perquè l'ingrés del Jonàs es veu que és indefinit, sembla que no es parla d'una eventual revisió del seu tancament involuntari... i segurament es morirà aquí. Igual que bastants companys seus.
Aquestes coses encara passen.
És l'última novetat; abans es mercadejaven "papelines" de pols de cafè soluble. Ara, per als més impacients, també hi ha disponible aquesta nova modalitat de consum immediat: localitzes un "traficant", li preguntes si té "mercaderia", pagues, i te la beus. Com si fossis al bar.
Per descomptat, el cafè no és descafeïnat, perquè llavors no tindria gens de gràcia, ja que de descafeïnat sí que se'n pot aconseguir "legalment", a les màquines del psiquiàtric.
Si t'enganxen implicat en aquest tipus de contraban, la sanció és raonablement lleu: un dia de pijama. Cosa que vol dir que no pots sortir al pati, de manera que el veritable càstig és que, com que no pots sortir, no pots fumar. I un dia sense fumar sí que es fa llarg.
Al psiquiàtric fuma gairebé tothom, i amb desfici: cigarrets els més privilegiats, burilles o pipades uns altres. I els més desemparats i insolvents s'han d'aconformar ensumant el núvol de fum dels fumadors... Per cert, això del pijama és real, ja que vestint-lo és més fàcil controlar els sancionats.
La venda de petites dosis de cafè és l'últim pas del complex procés del contraban, ja que primer cal introduir els pots de cafè soluble al psiquiàtric, i després cal mantenir-los ocults. Ni una cosa ni l'altra és fàcil, de manera que els implicats en "la xarxa del narcotràfic" cal que esmolin l'enginy. Per partida doble, perquè s'han de protegir tant dels controls dels professionals (la feina dels quals és evitar o moderar aquests trafiquejos), com dels altres interns, alguns envejosos i desitjosos d'apropiar-se del botí (venut a petites dosis, d'un pot en poden treure bastants beneficis).
Tot això m'ho explica el Jonàs el dia que el vaig a veure. Li dic que m'imagino que ell no s'implica en aquests mercadejos, ja que té permisos de sortida i diners, de manera que pot anar a un bar i pagar-se els seus cafès. Per descomptat sense descafeïnar (al tornar al psiquiàtric, si hi ha sospites, de vegades hi ha controls d'alcohol, o de marihuana, però no de cafeïna).
Però el Jonàs em diu que de vegades també s'implica en aquests negocis, no per necessitat, sinó per l'emoció de saltar-se les normes. I és clar, és comprensible, perquè en un lloc així saltar-se de tant en tant les normes és dels pocs estímuls que es tenen (les activitats programades són mínimes, de manera que el temps passa molt a poc a poc).
Quan uns dies després vaig a veure l'Elisabet, li explico el que m'ha explicat el Jonàs, i se li il.luminen els ulls. Diu que a la seva residència és igual, que molta gent intenta traficar amb cafè, tabac, o qualsevol altra cosa que no estigui permesa, però que això de les fundes dels paquets de tabac per envasar temporalment el cafè no ho coneixia. I llavors penso si a l'Elisabet no li hauré donat una mala idea...
De tota manera, em tranquil.litza el fet que, a casa, jo he intentat fer el que em va explicar el Jonàs, i no he aconseguit culminar el procés, la part difícil, soldar les vores de la funda (aparentment de cel.lofana, en realitat de plàstic, per això aguanten bé els líquids i alhora, amb l'escalfor, es poden precintar... si saps fer-ho).
Suposo que per a aconseguir una eficaç soldadura cal una gran habilitat, una tècnica depurada que segurament només és a l'abast d'algú que visqui en un psiquiàtric i tingui tot el temps del món, tots els anys de la vida, per anar fent provatures.
Perquè l'ingrés del Jonàs es veu que és indefinit, sembla que no es parla d'una eventual revisió del seu tancament involuntari... i segurament es morirà aquí. Igual que bastants companys seus.
Aquestes coses encara passen.
13 de maig 2019
Recordatori maig 2019
(dret a viure i morir segons la pròpia voluntat)
https://miravolant.blogspot.com/2019/05/recordatori-maig-2019.html
https://miravolant.blogspot.com/2019/05/recordatori-maig-2019.html
11 de maig 2019
El ritual del matrimoni de 1950
(temes familiars i religiosos)
https://442m.blogspot.com/2019/05/el-ritual-del-matrimoni-de-1950.html
https://442m.blogspot.com/2019/05/el-ritual-del-matrimoni-de-1950.html
9 de maig 2019
Sobre salut mental
Quan pensem que ho sabem tot (el Valentí)
http://horitzontal.blogspot.com/2019/05/quan-pensem-que-ho-sabem-tot-el-valenti.html
La Montse i el Carles
http://horitzontal.blogspot.com/2019/05/la-montse-i-el-carles.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/05/quan-pensem-que-ho-sabem-tot-el-valenti.html
La Montse i el Carles
http://horitzontal.blogspot.com/2019/05/la-montse-i-el-carles.html
7 de maig 2019
L'anarquisme del Domingo
"Un dels aspectes més torbadors del pas dels anys és que cada cop se't fa més difícil ignorar les teves pròpies hipocresies." Donna Leon (1)
M'agrada parlar del Domingo perquè considero que és una persona excepcional, indomable, rebel d'una causa que és estrictament seva. M'agrada perquè el veig així, a diferència de la majoria de la gent, que sovint només el veu com un desgraciat i un fresc.
És clar, "cadascú mira com mira", i per tant veu el que veu. Potser a ell el veuen així per tal d'autoprotegir-se, perquè en el fons (o en la superfície), ell, amb la seva vida, amb la seva llibertat, els neguiteja.
A diferència del que diu Donna Leon, el pas dels anys sovint no fa que siguem capaços d'acceptar les pròpies hipocresies, perquè acceptar-les requereix flexibilitat, humilitat... i de flexibilitat amb l'edat en perdem, i d'humilitat sovint no en guanyem. Perquè cal molta valentia, per reconèixer les renúncies, i les covardies, que sovint han anat conformant les nostres vides...
Com que les peculiaritats del Domingo incomoden, alguns diuen que no té el cap bé... Davant la diferència, el més fàcil és això, desqualificar, i no veure (negar-nos a veure) res en l'altre que ens pugui suposar un desafiament.
Per això de tant en tant m'agrada trobar-me el Domingo, perquè "les seves diferències" m'atrauen (perquè les veig com una possibilitat d'aprenentatge). No és que tingui cap desig de viure una vida com la seva, però m'agrada la seva actitud desvergonyida davant la vida.
Alhora, admiro alguna de les seves proeses. Sobretot, la capacitat que va tenir, fa uns anys, per deixar l'alcohol, una proesa que va aconseguir en solitari, sense l'ajuda de ningú, amb uns referents familiars força desballestats, i fent la vida irregular i insegura que feia: de tant ren tant treballant uns dies, després desapareixent del poble i captant per les ciutats, i llavors dormint de vegades en alguna pensió, i més sovint en algun caixer o portal...
I malgrat aquesta mena de vida, va ser capaç d'adonar-se que havia de deixar de beure. I a continuació va ser capaç de fer-ho. L'admiro per aquesta força de voluntat, de la mateixa manera que l'admiro per la seva "rebel.lia social", per la seva insubornable voluntat de fer el que li dóna la gana.
Ves a saber, potser algun dia acabarà vivint a sota d'un pont (viure una vida arriscada de vegades passa factura), desvalgut, potser malalt... Però abans "haurà viscut". Rebel, al seu aire, que potser és l'única "veritable" manera de viure. (2)
--
(1) Incici d'un dels capítols de "Sense Brunetti", Edicions 62, 2006
(2) Per cert, a "Sense Brunetti" Donna Leon fa alguns retrats de persones que havia conegut que, d'alguna manera, em recorden al Domingo.
M'agrada parlar del Domingo perquè considero que és una persona excepcional, indomable, rebel d'una causa que és estrictament seva. M'agrada perquè el veig així, a diferència de la majoria de la gent, que sovint només el veu com un desgraciat i un fresc.
És clar, "cadascú mira com mira", i per tant veu el que veu. Potser a ell el veuen així per tal d'autoprotegir-se, perquè en el fons (o en la superfície), ell, amb la seva vida, amb la seva llibertat, els neguiteja.
A diferència del que diu Donna Leon, el pas dels anys sovint no fa que siguem capaços d'acceptar les pròpies hipocresies, perquè acceptar-les requereix flexibilitat, humilitat... i de flexibilitat amb l'edat en perdem, i d'humilitat sovint no en guanyem. Perquè cal molta valentia, per reconèixer les renúncies, i les covardies, que sovint han anat conformant les nostres vides...
Com que les peculiaritats del Domingo incomoden, alguns diuen que no té el cap bé... Davant la diferència, el més fàcil és això, desqualificar, i no veure (negar-nos a veure) res en l'altre que ens pugui suposar un desafiament.
Per això de tant en tant m'agrada trobar-me el Domingo, perquè "les seves diferències" m'atrauen (perquè les veig com una possibilitat d'aprenentatge). No és que tingui cap desig de viure una vida com la seva, però m'agrada la seva actitud desvergonyida davant la vida.
Alhora, admiro alguna de les seves proeses. Sobretot, la capacitat que va tenir, fa uns anys, per deixar l'alcohol, una proesa que va aconseguir en solitari, sense l'ajuda de ningú, amb uns referents familiars força desballestats, i fent la vida irregular i insegura que feia: de tant ren tant treballant uns dies, després desapareixent del poble i captant per les ciutats, i llavors dormint de vegades en alguna pensió, i més sovint en algun caixer o portal...
I malgrat aquesta mena de vida, va ser capaç d'adonar-se que havia de deixar de beure. I a continuació va ser capaç de fer-ho. L'admiro per aquesta força de voluntat, de la mateixa manera que l'admiro per la seva "rebel.lia social", per la seva insubornable voluntat de fer el que li dóna la gana.
Ves a saber, potser algun dia acabarà vivint a sota d'un pont (viure una vida arriscada de vegades passa factura), desvalgut, potser malalt... Però abans "haurà viscut". Rebel, al seu aire, que potser és l'única "veritable" manera de viure. (2)
--
(1) Incici d'un dels capítols de "Sense Brunetti", Edicions 62, 2006
(2) Per cert, a "Sense Brunetti" Donna Leon fa alguns retrats de persones que havia conegut que, d'alguna manera, em recorden al Domingo.
5 de maig 2019
El Domingo, les dents i les oliveres
Sona el timbre. Surto al carrer i veig que és el Domingo. Somriu, està animat, té ganes de xerrar. M'explica que s'ha comprat dos números dels cecs, "bons", "bonics".
Em diu que si surt premiat un dels dos números (i es posa la mà al cor, i em mira seriosament), s'arreglarà la boca, "costi el que costi, encara que sigui un milió d'euros". I després rumia, i diu que de pessetes. Que es posarà dens "de les bones", no de posar i treure.
L'anterior vegada que havia vist el Domingo va ser, com tantes vegades, captant a una cantonada, fent cara de pena i explicant mentides. Avui no, aquests dies està al poble (com jo). Treballa plegant rama d'olivera; l'afilera per tal que, després, amb la trituradora, el pagès vagi ràpid seguint les files.
Plegar rama d'olivera és una feina pesada, tot el dia amb la forca, o amb el rasclet. Però el Domingo és fort i valent, és un bon treballador. Li dic això, que treballant és molt bo, i que si no fos perquè és tan inconstant, si volgués sempre tindria feina. Però no en vol sempre, de vegades prefereix tombar i captar. I ell despista i alhora riu, quan li dic això.
Ara alguns pagesos en lloc de cremar la rama d'olivera la trituren, perquè per cremar-la cal estar pendent dels dies permesos, i anar molt amb compte, vigilar de no socarrar alguna olivera amb les flames de les fogueres, o que el foc no s'escampi per un marge...
De vegades el que acabes socarrat ets tu, si bades i un cop de vent fa que una llambregada de flama t'arribi als cabells. A mi també m'havia passat (quan feia aquestes feines), i llavors feia olor de porc socarrat (aquesta olor de quan amb les argelagues, es cremaven els pèls del porc, després d'haver-lo degollat, abans d'esbudellar-lo i començar-lo a trossejar).
Mentre estic amb el Domingo ell xerra i xerra, és com una cataracta de paraules, sense pauses... Suposo que després de tot el dia sol afilerant rama, necessita esbravar-se. I suposo que parlar d'aquestes feines amb mi, que sap que també les havia fet (i que algun cop fins i tot havíem fet junts), encara li ve més de gust.
I a mi parlar amb ell, o escoltar-lo, m'agrada (una estona), perquè el Domingo (durant una estona), fa de bon escoltar, de tan original com és.
Em diu que si surt premiat un dels dos números (i es posa la mà al cor, i em mira seriosament), s'arreglarà la boca, "costi el que costi, encara que sigui un milió d'euros". I després rumia, i diu que de pessetes. Que es posarà dens "de les bones", no de posar i treure.
L'anterior vegada que havia vist el Domingo va ser, com tantes vegades, captant a una cantonada, fent cara de pena i explicant mentides. Avui no, aquests dies està al poble (com jo). Treballa plegant rama d'olivera; l'afilera per tal que, després, amb la trituradora, el pagès vagi ràpid seguint les files.
Plegar rama d'olivera és una feina pesada, tot el dia amb la forca, o amb el rasclet. Però el Domingo és fort i valent, és un bon treballador. Li dic això, que treballant és molt bo, i que si no fos perquè és tan inconstant, si volgués sempre tindria feina. Però no en vol sempre, de vegades prefereix tombar i captar. I ell despista i alhora riu, quan li dic això.
Ara alguns pagesos en lloc de cremar la rama d'olivera la trituren, perquè per cremar-la cal estar pendent dels dies permesos, i anar molt amb compte, vigilar de no socarrar alguna olivera amb les flames de les fogueres, o que el foc no s'escampi per un marge...
De vegades el que acabes socarrat ets tu, si bades i un cop de vent fa que una llambregada de flama t'arribi als cabells. A mi també m'havia passat (quan feia aquestes feines), i llavors feia olor de porc socarrat (aquesta olor de quan amb les argelagues, es cremaven els pèls del porc, després d'haver-lo degollat, abans d'esbudellar-lo i començar-lo a trossejar).
Mentre estic amb el Domingo ell xerra i xerra, és com una cataracta de paraules, sense pauses... Suposo que després de tot el dia sol afilerant rama, necessita esbravar-se. I suposo que parlar d'aquestes feines amb mi, que sap que també les havia fet (i que algun cop fins i tot havíem fet junts), encara li ve més de gust.
I a mi parlar amb ell, o escoltar-lo, m'agrada (una estona), perquè el Domingo (durant una estona), fa de bon escoltar, de tan original com és.
2 de maig 2019
Temes religiosos
¡Viva el dolor!
https://holapronobis.blogspot.com/2019/05/viva-el-dolor.html
Ratzinger, la pederàstia i el Maig del 68
https://holapronobis.blogspot.com/2019/05/ratzinger-la-pederastia-i-el-maig-del-68.html
https://holapronobis.blogspot.com/2019/05/viva-el-dolor.html
Ratzinger, la pederàstia i el Maig del 68
https://holapronobis.blogspot.com/2019/05/ratzinger-la-pederastia-i-el-maig-del-68.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
