Sobre l'escriure

Pensem, i fins i tot podem pensar "sobre el que pensem". Ho podem fer perquè tenim llenguatge: vocabulari i gramàtica. Escriure és una forma de pensar, i a algunes persones ens ajuda "a intentar pensar bé".

Quan escric, després llegeixo el que he escrit, i potser no em convenç. Llavors ho corregeixo, torno a llegir-ho, torno a corregir-ho...

I alhora, mentrestant, potser em venen dubtes, que potser m'obliguen a incloure falques en el text. O al revés, els dubtes potser em suggereixen supressions de parts del ja escrit.

De mica en mica, poso ordre. O allò "que per a mi és un ordre" (tot això és molt subjectiu). Un ordre d'altra banda temporal, perquè tot és provisional: pot passar que el que avui escric potser qüestioni el que vaig escriure ahir.

De vegades, del que vaig escriure ahir i que ara em fa nosa potser en puc prescindir, i llavors no passa res. O no puc, perquè és (o em sembla que és) fonamental. I llavors haig de buscar com harmonitzar les possibles contradiccions.

És un embolic. I alhora és atractiu: escriure em fa sentir més viu, més conscient del fet d'existir. I potser és paradoxal, perquè la màxima vida és la d'un infant, tot impuls, emoció, per descomptat sense escriptura (i al principi també sense paraules). L'infant: submergit en sensacions, impulsos, sons, moviments...

Escric (o crec que escric) per tot això. I perquè és divertit. Perquè sense diversió deixem definitivament de ser infants. I encara que siguem vells (com jo), conservar alguna engruna d'infantesa (d'inconsciència, d'enjogassament) és imprescindible. O com a mínim molt agradable.

El tren arriba a l'estació. Haig de parar d'escriure, haig de recollir aquests papers, perquè haig de baixar (dic papers perquè escric amb llapis i paper, i és "després" que ho teclejo).

Ha sigut un bon viatge.