Mirar bé

Els ulls han anat a l'escola:
quan mirem, tot el que veiem
ho veiem segons el que ens han ensenyat.
Ni tan sols ens n'adonem,
que els gustos que "pensem que són nostres"
només són manllevats, inculcats:
incrustats de manera constant, sigil.losa...
A l'escola de la vida, l'assignatura de la mirada
l'imparteix la família, els amics, l'entorn,
seguint el temari dels costums,
dels mitjans de comunicació,
la publicitat, la tele, les revistes, el cinema.
L'escola de la mirada és com Déu:
omnipotent, omnipresent, inqüestionable.
Ens han enganyat, i ens hem deixat enganyar.
I ens seguim deixant enganyar...
No ens n'adonem o no ens en volem adonar.
Sigui com sigui, no ens hi revoltem.
Som com uns mig cecs:
quan mirem, només veiem les noies boniques
"que ens han dit que són boniques".
Ens han empetitit, ens han empobrit,
tant quan mirem com quan som mirats.
Confosos, enganyats,
ens esforcem per ser "com diuen que hauríem de ser",
i alhora també busquem gent que encaixi
en aquest model, promogut, inculcat, reblat.
I mentrestant, la gent, nosaltres, vosaltres, tots,
ni ens veiem ni ens gaudim.
Obsessionats per ser com no som
sovint no ens valorem ni celebrem com som.

Xan Xuin Mu

Assegut immòbil al davant de la seva cova, en la posició de flor de lotus, després d'anys de meditació Xan Xuin Mu va assolir la perfecta serenitat, la perfecta comprensió, la perfecta quietud: la il.luminació.

Un dia va passar per allí un pelegrí desvalgut, malalt, nafrat, afamat. Es va acostar a Xan Xuin Mu i, quan va estar just al seu davant, Xan Xuin Mu, a través dels seus ulls mig aclucats i immensament serens, el va veure. I Xan Xuin Mu va adreçar al pelegrí un somriure gairebé imperceptible, però meravellós, beatífic, sobrenatural. Va ser un instant inefable, i després Xan Xuin Mu va seguir fos amb la immensitat del món. En perfecta comunió amb l'univers u i indivisible, sense passat ni futur, en permanent present.

El pelegrí, llavors, va prosseguir el seu camí, amb pas lent i insegur, amb el pes feixuc a la seva esquena dels seus anys, de la seva malaltia, de la seva fam i de la seva solitud. I al cap de poc va morir.

Però si aquell pelegrí hagués agafat, en lloc del camí que passava pel davant de la cova de Xan Xuin Mu, el camí que passava pel davant de la cabana de Xin Tin Go, ell li hauria ofert un bol d'arròs, li hauria curat les ferides i li hauria ofert un jaç per passar la nit.

Xin Tin Go encara no havia assolit la il.luminació, perquè encara seguia atrapat en el món dels desitjos. Li seguia agradant cantar i ballar, fer volar estels, buscar la companyia de les dones, dels firaires, dels passavolants, i de tant en tant també li agradava anar a la taverna a veure licor d'herbes i a baladrejar amb els altres parroquians.

Xin Tin Go estava encara molt lluny de la il.luminació, però li hauria donat al pelegrí un bol d'arròs i l'hauria acollit, perquè a més de veure'l, l'hauria vist.

Cartrons i tecnologies quàntiques

"Sentado en un banco leía los periódicos atrasados que encontraba en las papeleras. Él no buscaba en el periódico una actualidad, sinó una sucesión de menudas historias." Miguel Delibes (1)

Assegut a un banc del carrer llegeixo una Vanguardia de fa uns dies (19-11-2016). A una pàgina hi ha aquesta notícia: "Aviat utilitzarem tecnologies quàntiques en el nostre dia a dia". A la pàgina del costat aquesta altra notícia: "Vuit nàufrags en un caixer", amb aquest subtítol, "Les vides sense sostre d'un pare i el seu fill, un lletrat, un comerciant i quatre immigrants".

"Tenim materials que són superconductors a temperatures molt baixes (...) però els càlculs matemàtics necessaris per estudiar la superconductivitat a temperatura ambient estan fora de l'abast dels superordinadors actuals", s'explica en la primera notícia.

No es tracta de fer demagògia ni de trivialitzar la importància de la investigació científica, però és molt estrany, aquest món en què mentre uns investiguen la superconductivitat d'alguns materials uns altres, de nit, fan servir cartrons per tal de minimitzar la conductivitat de les rajoles del caixer mentre intenten dormir, mentre procuren que el fred no els penetri massa ràpid al moll dels ossos.

Més tard, al tornar cap a casa veig un home tirat al carrer, immòbil. Potser és un borratxo, potser s'ha desmaiat, potser... No va ben vestit, sembla més aviat un indigent. Veig que hi ha tres persones al seu voltant, una amb el telèfon a la mà. Igual que alguna altre vegada en una situació semblant, em sento alleujat, penso que no cal que m'hi impliqui, ja hi ha qui ho ha fet. Marxo. Amb una sensació de malestar, però marxo.

En el fons, o no tant en el fons, encara que no entengui res de superconductivitats pertanyo, per dir-ho d'alguna manera, al món "de les tecnologies quàntiques", perquè davant de l'escenari concret i incòmode que en aquest cas em trobo al carrer evito el compromís i m'escapoleixo. En aquest món polaritzat, dividit entre superconductors i cartrons... la veritat és que la meva sensibilitat i compassió sovint és més literària que real.

--
(1) Miguel Delibes. La Partida, relat inclòs a El Manguero, Alianza Editorial, 1967.

Els desitjos

Desitgem el que no tenim.
I quan ho tenim, desitgem el que no tenim.
I quan ho tenim, desitgem el que no tenim...
Com un ratolí a dins de la roda giradissa,
amb la punta de la cua al davant dels bigotis,
corrent, corrent, corrent...

320010

320010: era la combinació del pany de la porta de casa dels meus pares, un pany que no tenia clau, com el d'una caixa forta. Quan érem petits el meu pare el va fer posar perquè, com que érem molta colla, així no cali repartir tantes claus, ni fer-ne còpies si les perdíem. Crec que en la instal.lació d'aquell pany també hi va tenir a veure que el meu pare tenia alguna mena d'amistat amb l'amo de l'empresa que els feia i instal.lava, "Arcas y básculas Soler", si no em falla la memòria.

Un cop posat, aquell pany va tenir una segona utilitat (i un inconvenient, segons el punt de vista): si arribàvem de nit, era impossible entrar a casa de forma silenciosa, perquè aquell pany era sorollós. Ho era per molt que t'esforcessis en anar a poc a poc i amb delicadesa a l'hora d'anar fent els moviments necessaris per introduir la combinació sencera per obrir (en total 13 clics, amb la combinació 320010, i encara gràcies, perquè amb la combinació més llarga possible que permetia el pany haurien sigut seixanta moviments).

I si badaves encara era pitjor: després de fer tots els clics podies trobar-te que t'havies equivocat i la porta no s'obria, de manera que havies de tornar a començar un altre cop, des del primer clic.

Doncs això, que feia soroll. De nit, compto que aquell rebombori devia servir, quan vam anar creixent, perquè els meus pares sabessin que anàvem arribant a casa, i potser agafaven el son definitiu quan havien sentit, quan era el cas, tantes vegades el soroll del pany com fills faltaven per arribar quan ells havien anat a dormir.

Molts anys més tard, aquell pany el vam haver de canviar, en part perquè era vell (començava a fallar de vegades), i sobretot a causa del canvi d'hàbits del meu pare provocats per l'avanç de l'alzheimer.

Llavors, amb aquell pany, si posàvem la balda per tal que ell no pogués sortir de casa a hores intempestives, passava que tampoc podia entrar ningú més si s'arribava tard. Dic això de les sortides intempestives perquè durant uns mesos el meu pare tenia la dèria d'intentar-ho, i llavors havíem de sortir al seu darrera, i procurar que tornés, cosa que no sempre era fàcil.

Durant aquella etapa, el meu pare ja no era capaç d'adonar-se de si la balda de la porta estava passada, peró sí que era capaç de moure la palanca del pany que des de dins permetia obrir la porta.

Vam posar un pany normal, un altre cop, amb clau. Aleshores nosaltres podíem tancar i obrir amb la clau des de dins i des de fora (naturalment ell de clau ja no en tenia). I encara que només tanquéssim de cop ell ja no sabia moure el passador per obrir des de dins: no tenia l'hàbit perquè aquell pany no el coneixia, i ja no era tampoc capaç de fer-ne l'aprenentatge.

No sé si s'enten bé aquesta descripció dels canvis de panys i dels detalls que ho justificaven... Sigui com sigui, és un exemple, només un, de les diferents coses de la casa que vam haver d'anar canviant per tal d'anar-nos adaptant a l'evolució de la malaltia del meu pare. De les coses que vam haver d'anar canviant de la casa, de les rutines, de la manera de pensar, de les expectatives...

Al final ho entens

Al final ho entens:
no es tracta de viure tranquil,
sinó d'aprendre a gestionar la intranquil.litat.
Un cop ho has entès,
la vida no és més fàcil,
però estàs més conformat.
I llavors, com que estàs més conformat,
la vida és una mica més fàcil.

Tolerància dels abusos i autoprotecció

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/11/tolerancia-dels-abusos-i-autoproteccio.html

Gastronomia filosòfica

Després d'espigolar alguns raïms, deixo les vinyes i baixo cap a un fondo d'oliveres, en el que hi ha bledes silvestres. A mig recorregut passo a la vora d'una figuera. Buscar ara figues és perdre el temps, fa dies, setmanes, que ja no n'hi ha. Però el cas és que m'hi acosto.

És una figuera molt gran, està bastant arrecerada i encara conserva unes quantes fulles. Me la vaig remirant, fins que en una branca que queda mig amagada contra un marge, hi veig tres figues. Visca!

Són poc dolces, és impossible que ho siguin a aquestes alçades. Ja és un prodigi que encara pengin de l'arbre. Però poder menjar una figa ara és tan insòlit que, encara que siguin poc dolces, les trobo "dolcíssimes", la mar de bones.

Sovint els gustos funcionen així, per comparació, per l'actitud, per la sorpresa. Els gustos bons i els dolents. Al final, les coses no són com són, sinó com les vivim. Com les degustem. Fins i tot les papil.les gustatives no són com són, sinó en gran mesura com les eduquem.

Potser en lloc de fer un bloc sobre gastronomia atípica l'hauria de fer sobre degustacions filosòfiques... Qui ens pot ser més útil, de cara a poder viure degustant en lloc de disgustant-nos? Aristòtil, Epicur, Sèneca...?

El Sagrat Cor

Quan la meva companya o jo tenim altres compromisos, llavors només anem a veure l'Elisabet un dels dos, en lloc d'anar-hi junts com fem habitualment cada setmana. L'Elisabet, la germana de la meva companya, viu a una residència psiquiàtrica.

Quan hi vaig sol procuro que l'Elisabet parli d'un tema del que normalment no en parla gaire, quan estem els tres junts. Aquest tema són les seves vivències religioses. Quan me'n parla, tinc la sensació que està a gust, que li va bé poder-ne parlar. Segons com és una situació estranya, perquè jo no crec en res, i ella ho sap. El que no sap, i per descomptat no li ho explico, és que de vegades sóc una mica desvergonyit, parlant de temes religiosos.

Aquesta faceta eventualment desvergonyida o bel.ligerant meva, tal com dic, l'Elisabet no la coneix. A ella sempre l'escolto amb molt de respecte, quan em parla de les seves oracions, de la seva medalla de la Immaculada que du penjada al coll amb un cordillet, de les seves estampes, de les seves visites a l'església...

Malgrat ser un descregut comportar-me amb ella així no em costa el més mínim esforç, em surt espontàniament, amb facilitat. L'escolto i li parlo amb un sincer interès, i alhora l'animo a mantenir les seves pràctiques religioses. Li dic que em sembla una sort (estic convençut que ho és) que tingui aquest suport religiós que l'ajuda a viure la vida difícil que li toca viure (conviure a la residència amb vuitanta persones amb malalties mentals). Ella em diu que li van bé les seves petites rutines religioses. També em diu que se sent compresa per mi. Són moments "una mica màgics", molt especials, que m'emocionen.

Avui, mentre ens preníem un cafè, m'ha ensenyat un Sagrat Cor que duia al moneder. Una figureta de plàstic, d'uns quinze centímetres, feta amb poca gràcia i poc detall, pintada amb el mateix poc gust i poca cura. Per tal que fes més patxoca la figureta portava una petita capa de roba de debò, vermella, lligada al coll. Tot plegat un prodigi de mal gust. M'ha dit que se l'havia comprat "a un xino", i que li havia costat dos euros.

M'ha dit que a la botiga també venien figuretes de Maresdedeus, i del Sant Pare, i de Sant Francesc, i de no sé quins sants més. A la base del Sagrat Cor posava "Made in China", i sense fer cap comentari m'he imaginat allí, a un lloc remot de la Xina, una nau plena de xinesos, atrafegats fent Sagrats Cors i Maresdedeus...

L'Elisabet estava ben contenta, amb el seu Sagrat Cor de la Xina, i m'ha explicat que se'l posaria  a la tauleta de nit. I jo li he elogiat la decisió.

Aquestes coses de l'Elisabet m'entendreixen. Quan estic amb ella, o quan estic en una situació semblant amb alguna altra persona creient i "vulnerable" com ella, seria un veritable escàndol, una estupidesa, que manifestés la meva vena antireligiosa. Per descomptat, ni se'm passa pel cap.

Coses de les vides compartimentades...

Salsitxes i flexovegetarianisme

L'altre dia parlava de salsitxes de frankfurt. En d'altres moments he parlat de lluços congelats, de pits de pollastre, de tetrabrics de llet, de formatges, de flams... Com a norma no compro res de tot això, també com a norma, encara que "en teoria" no mengi carn ni derivat, si m'ho trobo m'ho menjo sense cap mena de mania.

L'altre escenari (a banda de les troballes) és si vaig a casa d'algú. En aquests casos, com a norma miro de passar desapercebut, i el que em posen al plat m'ho menjo sense piular. Sense fer cap comentari sobre les meves idees, manies o religions alimentàries. Sense fer comentaris... i alhora assaborint el que m'han servit. Tan si és un plat de verdura com un estofat de vedella.

Ho assaboreixo per partida doble: perquè trobo una meravella que em convidin a dinar i perquè, a banda de les idees i les "religions", el cert és que m'agrada tot. Tot: sigui vegetal o animal, cru o cuit, cuinat d'una manera o d'una altra, salat o fat, amb espècies o sense...

En resum, que en general menjo aliments d'origen vegetal, i esporàdicament aliments d'origen animal (ja sigui perquè, tal com he dit, me'ls trobo -poques vegades- o perquè de tant en tant em conviden a casa d'algú). Amb una excepció important: potser un cop a la setmana, menjo per exemple sardines, perquè no he aconseguit que la meva companya, a qui li agrada menjar peix un cop a la setmana, sigui capaç de menjar-se'l ella sola (a mi no em faria res, que ella es mengés el seu peix i jo, per exemple, el meu pa amb oli).

De fet ella ja em tolera moltes rareses, i no es tracta d'abusar (si sóc sincer, haig de reconèixer que de rareses en tinc unes quantes). De manera que sí, no sóc del tot conseqüent. En aquest cas de les sardines setmanals, prioritzo l'harmonia familiar i relativitzo la coherència ètica. I un cop prioritzada una cosa i relativitzada l'altra... em menjo la mar de content les sardines (o els molls, seitons, maires...).

Aliments de proximitat

Surto de casa i dues cantonades més enllà, a un banc, trobo una bossa amb un cartró de quatre flams, caducats el dia abans. La setmana anterior, també al barri, a una altra bossa hi vaig trobar un altre cartró amb tres terrines de xocolata amb nata, caducades feia cinc dies. Quan em menjo els flams els trobo boníssims, exquisits, igual que la xocolata amb nata uns dies abans.

Durant aquests dies també trobo una altra bossa, aquesta amb salsitxes de francfurt ben envasades, caducades feia mitja setmana. En aquest cas, a més, anaven acompanyades de cinc panets d'aquests allargats que és costum fer servir per menjar-se les salsitxes, tot un detall per part de qui va deixar la bossa al carrer. Per acabar-ho d'arrodonir, resulta que a casa hi tinc mostassa, de manera que ja ensalivo pensant en el festí que m'espera al migdia.

Per sort el dia que arreplego les salsitxes a casa no hi dina la meva companya, de manera que me les puc menjar tranquil.lament, sense haver-me de preocupar per les seves previsibles objeccions. Dic tranquil.lament i seria més exacte dir joiosament: les assaboreixo amb veritable delectació.

Evidentment, les terrines, els flams i les salsitxes són aliments de proximitat: tot ho he trobat pels carrers del voltant de casa. Més proximitat, impossible (bé, fa uns mesos em vaig trobar dues barres de pa damunt les bústies de la porteria de casa, encara més a la vora).

A banda de menjar aliments de proximitat, una altra de les recomanacions dels experts en nutrició és menjar variat, i aquestes esporàdiques troballes hi contribueixen. Jo ho noto, que em van bé aquestes aportacions complementàries.

Després d'uns dies de vida urbana torno a agafar el tren i me'n vaig uns dies al poble. El mateix dia que hi arribo, a mitja tarda surto a tombar per les vinyes. Ja fa dies que es va acabar la verema, els pàmpols dels ceps comencen a marronejar i alguns ja cauen. Amb aquesta esclarissada de pàmpols, és més fàcil veure els bagots que han quedat, o fins i tot algun raïm sencer que no van veure els veremadors. A l'hora de collir els raïms els bagots eren molt verds, si s'haguessin collit haurien empitjorat el most, però ara han madurat i són la mar de dolços.

Després de podar els ceps, de les brocades de l'any anterior surten els nous sarments, i dels dos o tres primers nusos dels sarments surten els raïms que es veremen. Més amunt d'aquests nusos, de vegades en surten els bagots (o gotims, penjolls...), els quals, com que floreixen més tard que els raïms, també maduren més tard. Son aquests bagots els que ara puc arreplegar i assaborir, bagots de parellades, l'última varietat de raïm que es cull al poble (els bagots de macabeu i xarel.lo, les altres varietats plantades aquí, ja s'han fet malbé).

Faig un incís: com que cada vegada hi ha més vinyes emparralades i que es cullen amb màquina, les possibilitats de, passada la collita anar a espigolar raïms, es van reduint, perquè les màquines el que no arrepleguen ho maseguen, i es fa malbé sense que ningú ho aprofiti. És un progrés que va en contra dels espigoladors (i dels ocells, ells també espigoladors, i que es queden sense aquest recurs...). Per sort, de moment encara queden bastantes vinyes sense emparralar, que es cullen a mà i en les quals sempre hi queda algun raïm despistat i uns quants bagots.

Seguint la passejada, més enllà m'atanso a un caqui o palossanto, tan carregat que algunes branques toquen al terra. N'hi ha un munt de ben madurs, i me'n menjo quatre o cinc. I entre els raïms i els caquis ja he sopat.

L'endemà, passo per l'hort del Carlos, dono un cop d'ull a la pila del compost i veig que hi ha patates i carbassons. Em sobta que ho hagin llençat, i entre que les patates i els carbassons acabin convertits en compost o que acabin a la meva olla, em sembla millor la segona opció, de manera que m'enduc una bossa de carbassons i una altra de patates (sempre duc bosses de plàstic a les butxaques, tant si estic al poble com a ciutat, perquè tombant no saps mai el que et pots trobar).

De vegades penso que podria escriure un bloc de gastronomia. Se m'acudeixen diferents títols: "Productes d'autèntica proximitat", "Un altre quilòmetre zero és possible", "Si no bades trobes", etc. Potser seria un bloc tonto, però n'hi ha tants, de blocs tontos sobre dietes de tota mena, gastronomies variades, rebuscats sibaritismes alimentaris, etc., que aquest segurament no desentonaria massa.

Hi pensaré...

Microxips al cervell

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/microxips-al-cervell.html

La casa

Tinc la casa que sembla un museu d'art contemporani, com si estigués plena d'obres que podrien ser perfectament del Tàpies. Parets despintades o escrostonades, amb pintures bufades, mig desintegrades i polsegoses a causa dels anys, parets esquerdades, parets parcialment desenguixades que deixen a la vista la tàpia o la pedra, amb els seus diferents matisos i textures, parets tacades de diferents humitats...

De fet, vist des d'aquest punt de vista, a casa meva tot és com un museu: la porta atrotinada del carrer, i les escales de graons desiguals, i el lavabo, i la cuina, i les canonades, i les bigues, i les finestres, i la teulada... Però ningú m'ho valora. Al contrari, la gent em diu:

-Per què no ho arregles?

Però jo valoro el que tinc: hi estic a gust, en aquesta casa, la veritat és aquesta.

Ara bé, també és cert que si amb una vareta màgica pogués convertir la meva casa en un habitatge més convencional i no tan desballestat no em doldria. Convertir-la en un habitatge de parets ben llises i emblanquinades, de terres uniformes i enrajolats (ara alguns encara són de guix), amb finestres que tanquessin totes bé, bigues que no fessin panxa, revoltons sense esquerdes, etc. Ja m'agradaria.

Però com que no tinc la vareta màgica, mentrestant aprofito i gaudeixo la casa tal com és. I encara que sembli estrany, fins i tot gaudeixo mirant-me les parets boterudes i despintades, els terres desnivellats, les bigues estintolades. Tal com ja he dit, m'hi sento bé, en aquesta casa. Tal com és. Amb les seves cicatrius, el seu desgast i el seu cansament provocat pel pas dels anys. Pel pas dels segles, perquè és una casa molt antiga (una casa de pobre, molt petita, de parets de tàpia i trespols de calç o guix...).

I si tingués un talonari (la vareta màgica econòmica) per fer totes aquestes reparacions i rentar-li la cara i l'estructura... doncs la veritat, la veritat veritable, és que no faria aquestes obres. Perquè em faria vergonya fer servir tants diners per modificar una casa que tal com està ja em serveix.

Em faria vergonya perquè crec que hi ha necessitats molt més importants. Quan em miro les meves parets despintades, i els revoltons esquerdats, i les finestres que no ajusten del tot bé, sempre penso el mateix: penso en la immensa sort que tinc de tenir una casa.

Carablanca i August

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/carablanca-i-august.html

Sense títol

Escoltar, interpretar, inventar, recordar

Fa uns dies vaig retrobar un antic conegut, feia trenta anys que no ens veiem. Vam parlar de quan érem joves, llavors els dos més lleugers de cames (ara a ell li pesen més que a mi, ha envellit pitjor). Em refereixo en concret a les cames perquè amb la mena de vida que fèiem eren molt importants, per a ell perquè feia de pastor... i per a mi, perquè sovint eren el meu únic mitjà de transport.

Vam parlar d'aquells temps, d'anècdotes de llavors. I vam parlar també del present, de com ens anaven les coses. Em va preguntar com em guanyava ara la vida, i li vaig dir que no me la guanyava, que només la vivia, gràcies a que quan els meus pares van morir em van tocar uns diners d'herència que em van anar (i encara em segueixen anant) la mar de bé. Llavors ell em va dir que és clar, que anys enrere ja li havia dit, que confiava que un dia a mi m'arribaria aquesta ajuda familiar.

Em vaig quedar bocabadat. És absolutament impossible que fa trenta o trenta-cinc anys li hagués dit allò, és del tot impossible perquè quan era jove en cap moment vaig tenir aquesta mena d'idees al cap. No pot ser. No pot ser de cap manera. Sovint dic que de la meva memòria me'n refio poc, però d'algunes coses sí (o una mica més), i aquesta n'és una.

Durant aquells anys vivia de manera molt austera i amb molt pocs diners, de vegades cap ni un, literalment. Amb una economia que em situava, segons les estadístiques, en la franja dels pobres més pobres de la societat. Però jo de pobre no me'n sentia, al contrari, em sentia un privilegiat. Fins i tot ric, potser amb cinc duros a la butxaca per tot patrimoni. Era així, encara que costi de creure. No em preocupava en absolut ni l'austeritat ni les butxaques escurades ni el futur. El futur no existia, vivia només el present. El present era poder estar sota teulada si plovia, poder fer foc si feia fred, poder cuinar el meu plat de farinetes quan tenia gana. I això ho tenia garantit, la teulada, el foc i les farinetes. No em faltava res. I el que em pogués passar més endavant a causa de falta de previsió m'era completament indiferent.

Des del meu punt de vista, això és el que hauria de recordar aquest conegut, ja que més d'un cop n'havíem parlat. Quan fa anys en parlàvem, a ell el sobtava (no era l'únic) el meu "viure despreocupat com la cigala del conte", en lloc de pensar en el futur "i treballar com la formiga" per omplir el graner i no passar fred quan arribés l'hivern (en aquest cas, "l'hivern de la vida", la vellesa).

Després de parlar amb ell, buscant una explicació per a aquell record seu, al final crec que la vaig trobar. Com que no és fàcil de resumir, no ho intento. Diré només que la seva idea que jo de jove confiava acabar rebent algun dia alguna herència té molt poc a veure, per no dir que no res, amb l'episodi que suposo que va fer que a ell li quedés aquesta idea. Diguem que a partir d'uns fets reals (ja he dit que de mal resumir, i a més no són rellevants), en va fer una interpretació molt fantasiosa. O més ben dit, una invenció.

L'única explicació coherent que se m'acudeix és que malgrat les converses que teníem fa dècades sobre el treball, els diners, la seguretat i el futur, en la mesura que allò que jo deia sobre aquests temes per a ell era tan insòlit, no era capaç de creure-s'ho. I com que no era capaç, va treure la seva conclusió ("jo confiava que un dia tindria una herència"), i després la va arrodonir ("jo li havia dit que confiava..."). I és clar, d'aquesta manera ja tot encaixava: el seu prejudici, amb la meva presumpta forma de pensar i amb les meves presumptes paraules.

Després de quedar-me bocabadat, li vaig explicar el que he exposat aquí, és a dir, que no era possible que jo li hagués dit allò, perquè mai ho havia pensat. Li ho vaig dir... i em va semblar que estava tan convençut del seu record que no es creia el que li deia. Cosa d'altra banda normal: en el seu moment ja no em va escoltar (o creure). S'havia inventat el fet original (les meves presumptes expectatives i la conversa sobre aquest tema amb ell), i ara no hi havia cap motiu perquè "realment m'escoltés" i que, escoltant-me, "fos capaç de creure'm". Per a ell, la seva història era més versemblant... i per tant no tenia cap motiu per a canviar d'opinió.

L'anècdota que he explicat m'ha recordat un cop més la fragilitat del món dels records, la subjectivitat de les interpretacions, les eventuals invencions de fets inexistents, el risc d'acabar conformant relats de fets passats que potser s'assemblen poc al que va passar. O, encara pitjor, que com en l'exemple que he posat, ens passi que acabem construint records que són "exactament el contrari de la realitat".

Quins desgavells...

Mentre hi ha vida (no sempre) hi ha esperança

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/10/mentre-hi-ha-vida-no-sempre-hi-ha.html

Possible però improbable

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/10/possible-pero-improbable.html

Escatologia - 3

Fa un parell d'anys. A la vorera d'un carrer hi veig un home tirat pel terra. Malgirbat, barbut, brut. Molt brut. Està quiet, estirat de costat, mig arronsat. Té els pantalons mig abaixats, el cul a l'aire. La cara la té girada cap a la paret, el cul a la vista de la gent. A terra, un petit bassal de diarrea. És l'estiu, fa calor i la fortor és intensa, ofensiva.

No està mort perquè veig que la panxa, immensa, es va movent una mica, compassadament, amb la respiració. La gent que passa... passa de llarg. Jo em quedo paralitzat. Què haig de fer? Què em veig capaç de fer?

Per sort "per a mi", algú ja ha fet alguna cosa, veig que arriba un cotxe de la Guàrdia Urbana. Estic salvat. Quan se li acosten, em sento alliberat: "ells ja faran el que calgui".

Uf...

Escatologia - 2

"Una gruesa viga, apenas desbastada, encima de la zanja, servía para sentarse. Otras dos vigas, más ligeras, paralelas, fijadas a mayor altura, permitían el apoyo de la espalda de los que se agachaban: dos hileras de deportados culo contra culo. Habitualmente eran docenas de deportados que defecaban al mismo tiempo, en medio de un olor pestilente característico de las letrinas. (...) En efecto, la cagalera era algo habitual entre las dos categorías de presos que poblaban el Campo Pequeño."

Són fragments de "Viviré con su nombre, morirá con el mío", de Jorge Semprún, sobre la seva estada al camp de Buchenwald. (1)

Primo Levi, Imre Kertesz, el mateix Semprun en altres llibres, tots en algun moment parlen de les latrines, de les galledes de merda i pixums, de les diarrees cròniques causades per la mala alimentació i les aigües poc potables. Són imatges poderoses, tant o més que les de les xemeneies dels forns crematoris. Per les xemeneies sortia el fum dels morts, de les latrines la pudor de les diarrees dels futurs cadàvers.

Les pudors i cagarines dels camps nazis em recorden el que passava, durant la Guerra Civil, a alguns pobles i ciutats quan hi arribaven els franquistes. Un cop agafat el control de la localitat, començava la repressió: de vegades dones el delicte de les quals podia ser només ser la parella o germana d'algun república a qui els franquistes no havien pogut detenir, eren rapades i obligades a veure oli de ricí, cosa que els provocava mal de panxa i fortes diarrees, incontrolables. I llavors, cagant-se literalment al damunt, en ocasions les obligaven a sortir al carrer, per tal d'humiliar-les públicament. Amb voluntat pedagògica, exemplaritzant, doblement escatològica: les diarrees al servei del nacionalcatolicisme.

A partir d'aquelles diarrees Franco, amb la el vist-i-plau de l'Església, va anar construint la seva dictadura. A partir de les diarrees dels camps nazis Hitler volia construir el Reich Immortal. Per sort, tan Franco com Hitler (i Stalin, etc.) ja són a la claveguera de la història.

--
(1) Tusquets, 2001 (p. 46). Quan el llegeixo descobreixo que la traducció la va fer Carlos Pujol, a qui vaig conèixer. Ara em sap greu no haver aprofitat més les poques vegades que el vaig veure per preguntar-li coses sobre la seva feina de traductor. Vaig badar. En aquest cas el resultat em sembla esplèndid, assaboreixo cada pàgina del llibre.

Escatolgia

En el més enllà, hi ha caca, cul i pet?

--
(*) Escatologia: 1 Part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final; 2 Estudi dels excrements.
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

De sobte, un brot psicòtic

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/09/de-sobte-un-brot-psicotic.html

Pagar impostos

Vaig a cal ferrer a buscar unes planxes galvanitzades que necessito per apedaçar uns porticons. Ja les té a punt, i anem al despatxet que té a l'entrada del taller a passar comptes. Introdueix les dades a l'ordinador, el gruix de les planxes i les mides, i em diu que valen 32 euros. Pago, i li pregunto si la factura que ha sortit de la impressora "és per a mi", ja que la té a la mà però no me la dóna. Em diu que no, que el full que ha imprès no és la factura, que és només per al seu control intern, que no em pot fer factura perquè no m'ha carregat l'IVA.

No li havia dit res de l'IVA, donava per fet que me'l cobraria. Sempre he defensat que cal pagar impostos, considero que només té justificació intentar no pagar-los quan estàs en una situació econòmica precària, i no és el meu cas. Si el dilema és menjar o pagar impostos, òbviament és prioritari menjar, però si el dilema és entre menjar llagostins o pagar impostos, el que toca és pagar impostos. Jo no menjo llagostins ni llamàntols ni rap; procuro viure amb moderació, ja que així no tinc cap dificultat per menjar i alhora pagar els impostos directes o indirectes que em toquen.

El ferrer es pensa que m'ha fet un favor i que estic content. No sóc capaç de reaccionar, dic només "Ah!" Estic desconcertat i no goso dir-li que em faci una factura com cal, amb IVA (suposo que em condiciona que s'ha passat una estona patollant amb l'ordinador per calcular l'import; com a ferrer és ràpid i eficaç, com a oficinista una calamitat). I així s'acaba, que no pago l'IVA de les planxes galvanitzades, i en lloc d'estar content estic disgustat.

Bé, no s'acaba així. Més tard, ja a casa, m'adono que li havia dit malament les mides, i que les planxes són petites, i per tant no em serveixen.

Menjar

Suposo que pot sobtar que parli tant de menjar. A mi em sembla normal. Tinc la sort de poder menjar cada dia, una cosa o altra, de vegades figues, ametlles i raïms espigolats pels camps, quan estic al poble i n'és el temps. De vegades barres de pa o altres troballes arreplegades pels carrers de la ciutat.

I en general, menjars més convencionals, com ara una bona verdura, un plat d'arròs amb llenties o una amanida. Per sort, també puc anar a les botigues i comprar aliments.

Sóc conscient que sóc un privilegiat. Cada vegada que menjo ho celebro, perquè no poder menjar quan tens gana "és de mal pair". Com més gana acumulada, "de més mal pair": més malament t'ho passes, et poses de més mal humor, els dies se't fan més llargs...

O no poder beure, o no tenir lloc per dormir, o no poder abrigar-te...

Les coses importants són aquestes. I un mínim de salut. I si pot ser que t'estimi algú una mica i que tu estimis algú (potser ja estic demanant massa?). La resta, tot són foteses.

Patates fregides

Un altre cop. De les passejades per les vinyes al brogit de la ciutat. Aquesta vegada trobo pel carrer una bossa de patates fregides, amb la data de caducitat passada fa setmanes.

La meva companya, a qui no fa gaire gràcia aquest costum meu d'arreplegar el que trobo, avui casualment també ha comprat una bossa de patates fregides. Per descomptat sense caducar. Però resulta que les patates que ella ha comprat són ràncies, molt, i en canvi les que jo he trobat són la mar de bones.

Ja sé que és una coincidència, però em sembla una coincidència didàctica. Jo arreplego (de vegades) el que trobo, i si està en bones condicions ho aprofito, al marge de la data de caducitat que tingui. I alhora, si compro el que sigui, si sense estar "administrativament" caducat ho està "alimentàriament", ho llenço tranquil.lament. Ho ho torno, si em ve a tomb i és possible.

Avui, malgrat no estar caducades hem llençat les patates ràncies. I en canvi ens hem menjat (la meva companya també) les meves, "les ventureres".

El raïm que no madura

Aquest any no se sent l'olor de raïm madur. A l'hivern no ha plogut i els ceps han patit molt. De raïms n'han fet, però a causa de la secada els grans han quedat petits, i no maduren. Sembla que amb la calor que ha arribat a fer, i amb els grans petits, el raïm encara hauria de ser més dolç, però no és així. Hi haurà pocs quilos de raïm i a sobre de poc grau. Un dels pitjors anys. Pels pagesos, que faran mal calaix, i per a mi, que quan passejo per les vinyes pessigant algun raïm d'aquí i d'allà, em costa molt trobar-ne algun que sigui dolç de debò.

L'explicació aquesta de la falta de dolçor a causa de la falta de pluja a l'hivern me la dóna un pagès. Com que no em sembla gaire convincent, ho pregunto a un altre i em diu que ves a saber, i després un altre em diu que sí que fa grau el raïm, i un altre li diu que no, que la remolcada de macabeu que ha dut no ha arribat als deu graus... En resum, que enguany els raïms en general no són dolços, però l'explicació, tal com ha dit el segon, "ves a saber..."

Per compensar, és un molt bony any de figues. La calor i la secada fa que madurin molt bé. Sense cucar-se, sense podrir-se o fermentar. Una cosa va per l'altra. Li dic a un pagès: "t'he anat a pispar figues a la figuera que tens a tal lloc". I em diu que agafi les que vulgui, que no li agraden, ni a ningú de casa seva. Una altra estona li dic el mateix a un altre pagès (tinc les diferents figueres del terme controlades), i ell també em contesta el mateix que el primer. És una sort tenir de veïns pagesos amb figueres als seus camps i que a més no els agraden les figues...

Figues, raïms... i l'olor d'olivarda, penetrant. Creix ufanosa per les vores dels camins i els guarets, amb el seu verd intens i les seves fulles enganxifoses (el seu nom ja ho indica, "inula viscosa"). L'olivarda ha aprofitat la pluja breu de fa un mes, té les arrels més superficials que els ceps.

Les fulles

El vent ha arrossegat algunes fulles
a dins del menjador.
Veig les fulles, unes més seques,
d'altres no tant, de colors diferents.
Tu veus fulles que s'han d'escombrar:
guanyarà l'escombra.

Matt Haig - Raons per seguir vivint

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/08/matt-haig-raons-per-seguir-vivint.html

Josep Maria Fericgla - L'ayahuasca

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/08/josep-maria-fericgla-layahuasca.html

Cadascú es molesta...

Cadascú es molesta pel que li dóna la gana.
Per exemple, a molta gent li molesta
que a l'estiu faci calor i fred a l'hivern.
O que tu estiguis content quan ells estan enfadats.
És bo procurar no molestar els altres,
però és impossible evitar que és molestin,
si han decidit molestar-se.
No te n'oblidis.

Sobre l'atenció

Quan ens reclamen la nostra atenció
de vegades diem:
-No tinc temps!
(com si el temps fossin melons,
maduixes o mandarines)
Fins que arriba un dia que descobrim
que només aprofitem el temps quan el perdem:
escoltant sense presses la veïna,
l'amic encaboriat,
el conegut que se sent sol...
O compartint amb qui sigui un plat
d'arròs o de llenties.

Orins urbans

Al costat d'un contenidor una dona s'abaixa els pantalons i, sense abaixar-se les calces perquè no en porta, amb tota naturalitat i sense cap mena de pudor s'aclofa i es posa a pixar. Quan acaba, s'aixeca, s'apuja els pantalons, se'ls corda, agafa un parell de bosses de plàstic que té al costat i segueix vorera enllà. Va deixada, bruta, i per la mirada i la manera com es mou penso que pot molt ben ser que tingui alguna malaltia mental. Un tant per cent elevat de gent que viu al carrer té problemes mentals.

Més tard, a un altre barri, a una plaça trobo tres nois, dos asseguts a un banc i l'altre estirat per terra. Els tres tenen els cabells llargs, fregallosos, bastant bruts, com la roba que duen. Tenen pinta de ser estrangers. Al costat tenen tres immenses motxilles, algunes bosses de plàstic i quatre gossos de raça indefinida, voluminosos, llanosos, dormint.

Els gossos, com tots els gossos, quan els vingui de gust pixaran on els vingui de gust. Com que són grans, faran bons bassals. Els tres nois quan en tinguin necessitat es probable que busquin algun racó, per fer els seus rius. Segur que el seu pressupost no els permet anar als bars a prendre's cafès per tal que els deixin anar al lavabo.

L'endemà, al Passeig del Born veig uns urinaris públics. Són només per homes, ja que de fet pixes al mig del carrer, la diferència és que hi ha una mica de protecció lateral i que el pixum queda recollit. Faig la prova, i trobo el disseny bastant encertat. I la mala olor no és insuportable, diria que fins i tot raonable, tenint en compte que són urinaris sense descàrrega d'aigua: recullen el pipí i prou. Al costat hi ha un vàter també públic, com aquests de les obres, amb porta. Hi dono un cop d'ull i trobo que el vàter està raonablement net. Sí, les dones també pixen, hi han pensat.

Bé, parlo de pixar perquè és l'evacuació que ens genera més urgències, pel que fa a defecar en general ens podem demorar més, llevat que tinguem alguna emergència, alguna diarrea... Vivim al segle XXI, fem servir internet, algú entén la teoria de la relativitat, però seguim pixant i cagant com els primers homínids, com els primers simis, com els primers mamífers fa milions d'anys...

Torno als urinaris del Born. Felicitats per la iniciativa a qui correspongui. Per alguna cosa es comença. Ara el que cal és que es vagin generalitzant i millorant aquestes iniciatives. D'acord, és possible que la dóna que pixava aclofada i sense vergonyes ho segueixi fent igual, encara que tingui un lloc més adequat per pixar. El seu problema segur que és més complicat, és una altra història... Una altra història en relació a la qual també caldria fer alguna cosa. Caldria... i hi ha gent i entitats que la fan, que se n'ocupen, i és admirable la seva feina.

Al marge de les persones com ella, en general la gent que pixa al carrer és perquè ja té plena a vessar la bufeta i no té una opció millor. Arriba un punt que la urgència fisiològica empeny, obliga. També és veritat que hi ha de tot, hi ha gent incívica per vocació, però segurament és una minoria.

La majoria, segur que prefereix pixar a un lloc apropiat (si es té a l'abast) i no cometre conductes incíviques com la de pixar pels racons o entre els cotxes.

Els gossos, és clar, són una altra història, a l'hora de pixar ells tenen patent de cors.

Bipolar - Terri Cheney

Fa uns anys vaig anar agrupant els escrits que anava fent sobre temes relacionats amb la salut mental a un espai que posteriorment, per raons que ara no venen al cas, vaig eliminar. Fa uns mesos vaig recuperar la iniciativa (no els textos antics) i des de llavors, molt de tant en tant, n'hi afegeixo algun. Com ara aquest:

http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/08/bipolar-terri-cheney.html

D'ara endavant, quan n'hi afegeixi de nous compto que ho aniré indicant aquí, com ara.

Olors

Olor de no res
(no existeix, sobretot si tens el nas fi).
Olor de planxat.
Olor de sabó.
Olor de suavitzant.
Olor de colònia.
Olor de perfum lleuger.
Olor de perfum enganxós.
Olor de suat.
Olor de suat més colònia.
Olor confitada, pastosa, greixosa.
Halitosis, flatulències, pixums, clavegueres,
contenidors de matèria orgànica un dia de calor...
Entre l'olor i la pudor,
cadascú té el seu límit.

Vull ser un gos - 2

Recordo fa potser dos o tres anys un article del Quim Monzó alegrant-se que per pixar a l'Estació de Sants a partir de llavors s'hagués de pagar, ja que així, argumentava, amb el que Adif recaptaria podria contractar una persona per netejar els lavabos, de manera que sempre estarien ben nets, sense les pudors i els bassals de pixums que deia que de vegades hi havia.

Deia això i no ho deia de broma, tot i que era un tema per fer-ne: Adif es gasta mils de milions en algunes obres bastant absurdes però es veu que no pot contractar algú que es dediqui a mantenir nets els lavabos d'una de les estacions més grans i amb més usuaris del país. Quina llàstima d'oportunitat perduda, Quim Monzó, a tu que t'agrada tant esmolar la ploma, i de vegades ho fas tan bé...

Si hagués sabut on vivia el Quim Monzó i no m'hagués fet mandra hauria anat a pixar al portal de casa seva. O encara millor, hauria convocat allí una pixada col.lectiva de protesta.

Suposo que el Quim Monzó també deu celebrar que a més de restringir l'accés als lavabos de les estacions també treguin els bancs dels vestíbuls, per tal d'evitar que s'hi acumulin indigents i jubilats desvagats. És una altra manera fàcil de contribuir a que els lavabos estiguin nets: foragitar aquests indesitjables de les estacions. Que collons hi fan a les estacions, si no han d'agafar cap tren? Els jubilats que es quedin a casa, i els indigents a algun descampat fora de la vista.

Potser sí, que el que caldria seria fer grans pixarades col.lectives reivindicatives. I anar seguint la ruta: després del portal del Quim Monzó, anar a les cases on viuen els gestors d'Adif, els regidors de l'Ajuntament, etc.

Llavors, potser quan se'ls comencessin a mullar els pantalons al sortir de casa, canviarien de manera de pensar i, sobretot, d'actuar. Farien alguna cosa, és a dir, promourien la instal.lació de més urinaris públics. I així els vells, els indigents i en general tots els que no tenim bufetes capaces de resistir hores i hores sense buidar-les, tindríem una vida més fàcil i sense temptacions de comportaments incívics.

Vull ser un gos

Vull ser un gos per poder fer pipí on vulgui i quan vulgui. Sense que em posin una multa per incivisme.

Quan estic a ciutat em passa sovint. Vull fer un riu, i no sé on fer-lo. Si els gossos pixen gratis, jo també vull poder-ho fer, en igualtat de condicions.

O és que la gent de ciutat no pixa? O només pixen els rics, que poden anar al bar i fer una consumició per tal de poder anar al lavabo? I els altres què? Perquè d'urinaris públics no n'hi ha, o són tan escassos que de fet és com si no n'hi haguessin. Si estàs al carrer, t'has d'aguantar tota l'estona, fins que tornes a casa?

Jo vull ser un gos. O com a mínim tenir els mateixos drets uretrals que un gos. O tots moros o tots cristians, ja n'hi ha prou de discriminació. O que posin urinaris públics, els que calguin. I que els mantinguin nets amb una petita part del que inverteixen en corrupció: la desviació pressupostària no serà excessiva, no perjudicarà gaire el volum total de la corrupció (seguirà ben sanejada) i en canvi contribuirà a alleujar amb més facilitat i civisme moltes bufetes.

Llenguado

Dos llenguados. Un bon dinar, enfarinats i fregits. Trobar barres de pa pel carrer és fàcil, i no tant, però possible, llet o iogurts acabats de caducar, encara en bones condicions. Però dos llenguados congelats, pelats, esbudellats, nets, és una troballa insòlita, una mena de premi a la perseverança com a passavolant a l'aguait de bosses penjades al costat dels contenidors.

Ja ho he dit algun cop, sovint m'hi fixo, en les bosses penjades, però fins ara no he exercit mai com a rebuscador, és a dir, no he arribat a l'extrem d'anar pel carrer amb un bastó destapant els contenidors i furgant per dins a la recerca d'alguna cosa comestible. Per sort, no en tinc necessitat. De moment em limito a arreplegar alguna bossa penjada, si el contingut em sembla interessant. Però així com això segon, arreplegar de vegades alguna bossa, ho faig tranquil i com una mena d'esport (a banda que després em mengi la mar de content el contingut), rebuscar per dins dels contenidors si ho hagués de fer em costaria més. No sé si més per la vergonya, o per la por d'acabar menjant alguna cosa en ves a saber quines condicions sanitàries. O per tot plegat.

Ja ho veurem, la vida dóna molts tombs, potser un dia acabaré amb el bastó i abocant-me a dins dels contenidors, rebuscant per necessitat. I llavors celebraré que hi hagí gent que llenci menjar, i estaré la mar de content quan faci descobriments alimentaris interessants entremig de les escombraries.

Sí, la vida dóna molts tombs...

Sentir-se agredit

Hi ha persones de tota mena,
i també de mala mena.
Persones carregoses, exigents, pesades.
Persones de vegades falses, aprofitades,
emprenyadores, prepotents, etc.
No els ho podem dir, que ho són?
¿No els ho podem dir, "amb delicadesa",
sobretot quan resulta que ens estan trepitjant l'ull de poll?
Perquè també té pebrots, de vegades ens el trepitgen
i a sobre s'enfaden quan els diem "que ens l'estan trepitjant!"
Els ho diem...
i ELLES se senten agredides!

Arròs o sopa

Cadascú té els seus gustos.
Però si em convides a un arròs a la cassola
amb botifarra, conill i pollastre,
si és el cas puc dir que no m'agrada,
però no explicar després que em vas convidar
a una sopa de galets amb verdures.

Blau i verd

Escric blau i llegeixes verd.
T'ho aclareixo: blau.
Insisteixes: verd.
T'ho lletrejo.
T'ho sil.labejo.
T'ensenyo el diccionari.
Segueixes insistint: verd.
No cal que en seguim parlant.

Un mosquit

Un mosquit no és un camell,
un camell no és un camió,
un camió no és un cigró,
un cigró no és un confit.
I si del pa en dic sardina
i del préssec avió,
potser m'entendré jo,
però tu em sembla que no.

Això no és una pipa

Tot és subjectiu?
Potser sí, però una cirera no és una poma,
un didal no és un dit ni un pinyó un pi.
Sóc jo qui m'equivoco
si llegeixo sabata on diu sandàlia,
corbata on diu camisa,
nas on diu casa i maluc on diu pit.
Si llegeixo vermell on diu blau
o gris on diu acolorit,
llegeixo el que vull
(cadascú llegeix com vol)
però no llegeixo el que hi ha escrit.

Apunts

S'ha comprovat que les persones que respiren pel nas introdueixen l'aire als pulmons pels orificis nassals.

Apunts

Si el cel blau no t'agrada el millor que pots fer és canviar de gust.

Quan arriba l'estiu

Quan arriba l'estiu, calorós,
no és gens plaent fer cap esforç.
Heus aquí el que llavors ve de gust:
entomant la fresca a l'eixida,
anar tard a dormir.
I al matí mandrejar generosament,
assaborint la mandra,
sense remordiments.
Ja llevat, quan s'escau,
menjar poc i fresc, coses lleugeres,
amanides i fruita.
I ara i adés beure un te amb glaçons.
O un got d'orxata ben freda.
I quan el sol s'enfila vertical
al capdamunt del migdia,
llavors, mandrosament, vençut,
deixar-se abaltir a poc a poc, ajagut.
A l'habitació més fresca i ombrívola.

(1985)

Pa i aigua

Després d'un matí de diferents gestions lluny de casa, cap al migdia em trobo una barra de pa a l'ampit d'una finestra d'una planta baixa. És del dia abans, perquè està una mica seca, però encara no del tot. No cal ni que ho digui, la recullo.

Una mica més enllà hi ha una font, i aprofito per omplir l'ampolla de plàstic que normalment sempre duc al damunt. Una d'aquestes ampolles de 33 o 50 centilitres d'usar i llençar, i que gràcies a què els altres usen i llencen, jo puc anar recollint quan em cal, rentar-les i fer-les servir una temporada. Fins que n'arreplego una altra de més nova (a les papereres sempre hi ha bones ofertes).

Doncs això, ja tinc el pa i tinc l'aigua, i és l'hora de dinar. De manera que busco un lloc tranquil amb un banc i m'hi instal.lo. Ara una mossada de pa ara un traguinyol d'aigua, vaig dinant. De gust. Perquè el pa m'agrada molt, i l'aigua també.

Vaig assaborint el pa i l'aigua, content de poder-los assaborir. Amb la sensació de ser un afortunat, perquè és l'hora de dinar i puc menjar. Poca broma: poder menjar quan tens gana és una meravella. Assaborir el que menges una segona meravella. I acumular meravelles com a mínim és una tercera meravella.

Ja ho sé, si sempre mengés només pa i aigua estaria mal alimentat, i suposo que em posaria malalt. De fet, fa molts anys vaig fer l'experiment (només pa i aigua), i el resultat, diguem-ho així, "no va ser satisfactori".

Avui parlo d'una altra cosa, no des d'un punt de vista nutricionista, sinó hedonista: dic que dinar pa i aigua pot ser una experiència profundament satisfactòria. Tan satisfactòria com ho pot ser, posem per cas, per al sibarita més exigent menjar el plat més sofisticat.

Si més no per a mi és així. T'ho creguis o no.

I que ningú em malinterpreti, per descomptat que aquestes consideracions no les faig pensant en la gent que com a norma "només" pot menjar pa i aigua, la gent que es veu obligada a buscar rosegons de pa i altres deixalles alimentàries pels contenidors... aquesta evidentment és una altra història.

Los siete pescados capitales

Contra lujuria, sardina.
Contra avaricia, jurel.
Contra gula, merluza.
Contra orgullo, besugo.
Contra pereza, lenguado
Contra ira, esturión.
Contra envidia, salmonete.

(i els dies d'abstinència, caviar, rap o llagosta!)

Les línies vermelles

Cadascú té les seves pròpies línies vermelles, per exemple en relació a allò que es pot dir o no en segons en quins llocs o moments.

A casa dels meus pares es parlava amb molta naturalitat de tot el relacionat amb la mort. I no només es parlava; per exemple, una de les coses que feia la meva mare era endur-se els nets al cementiri, com aquell qui se'ls endú al parc, per tal que es divertissin jugant i corrent entre els passadissos de nínxols i els mausoleus. I els nets hi anaven encantats, esperaven amb candeletes aquella activitat lúdica dels dissabtes al matí.

La manera com a casa dels meus pares es podia parlar en algunes ocasions, per exemple durant els dinars, de la mort, els difunts i els cementiris era despreocupada i fins i tot bromista. Això provocava que, quan hi havia convidats, si sortia el tema, de vegades alguns dels convidats se sentien una mica incòmodes, perquè no hi estaven acostumats.

En canvi, a casa dels meus pares de sexe no se'n parlava, ni fent broma ni de manera seriosa. Tema tabú. Com si no existís. Mentre la línia vermella mortuòria o fúnebre era molt laxa o inexistent, la de continguts més o menys sexuals era molt estricta. Llavors ni me n'adonava, de l'absència la de temàtica  sexual de les converses; tenia tan interioritzada aquella exclusió que ni tan sols em feia preguntes al respecte.

Ambs els anys, vaig anar descobrint que de la mateixa manera que hi havia famílies a les quals els incomodava o fins i tot espantava sentir a parlar de la mort, també hi havia famílies que parlaven amb bastanta naturalitat de temes sexuals, ja fos de manera seriosa o fent-ne broma. És a dir, famílies que pel que fa a aquest tema tenien unes línies vermelles molt diferents de les de la meva família. Famílies que no eren ni millors ni pitjors que la meva, només diferents pel que fa a aquest tema.

Totes les línies vermelles són preferències, invencions. Algunes més justificables i consensuables (no  maltractar els infants, si pot ser no pixar al portal de les cases, etc.), i d'altres de més difícil consens (no fer rots a taula, però es veu que a algunes cultures és una mostra de bon gust). Parlar de sexe o fer bromes sobre temes sexuals no està bé ni malament. Si de cas es tracta de no equivocar-se amb els contextos, companyies, llocs i moments en què es fa.

Final de la primera part i inici de la segona.

Fa uns dies vaig fer una broma inoportuna. Dic inoportuna perquè em vaig equivocar de context i companyia, i la broma, en lloc de ser entesa com el que era (com el que era per a mi), va ser entesa com una poca-soltada, un comentari de mal gust, desagradable i fora de lloc.

En una conversa entre germans vaig fer una broma que incloïa una referència sexual... i que a sobre "afectava la nostra mare". Des del meu punt de vista era una broma innocent, tonteta, però aquella combinació de "mare més sexe" algú la va entomar malament. Em vaig equivocar al fer la broma? Doncs sí, em vaig equivocar perquè la vaig fer "en una conversa entre germans". I tenint en compte "la nostra tradició familiar de no parlar de sexe" (i menys encara ficant-hi pel mig la nostra mare!), no era una bona idea. Sobretot, em vaig equivocar perquè si el meu propòsit és tenir una bona relació amb els meus germans (ho és), de bromes d'aquestes més val que no en faci.

És a dir, que si pel motiu que sigui en un moment donat se m'activa (de vegades em passa) la vena  desvergonyida, més val que estigui atent i tingui en compte el lloc on estic. I si el lloc és una reunió de germans i la tonteria té alguna mena de connotació sexual, més val que em reprimeixi (i que si de cas m'esbravi després en una altra banda). I així no provocaré innecessaris embolics familiars... que després em sap greu haver provocat.

Tot plegat, tal com ja he dit, no perquè pensi que no es poden fer aquesta mena de bromes, sinó només perquè, en el cas concret de la nostra família (tenint en compte les línies vermelles històriques de, com a mínim, una part dels seus integrants), no és una bona idea de cara a mantenir l'harmonia familiar.

Fotos de barraques

No m'agraden les inauguracions d'exposicions. Massa gent, massa rebombori, sovint també massa esnobisme. Aquest cop faig una excepció, i a més de gent i rebombori hi trobo molta cervesa. Cervesa gratis, tanta com vulguis. Les ampolles plenes van sortint de les neveres, les buides van omplint uns grans cossis... Tothom va amb una ampolla a la mà, sembla la inauguració d'una cerveseria.

M'he presentat a la inauguració amb la il.lusió de trobar-hi un conegut. Tinc sort, hi és. L'exposició és de fotos de mitjans dels anys seixanta, de les barraques del Somorrostro. Seguint el fil de les barraques parlo amb aquest conegut de les de Montjuïc, de la mateixa època. En concret de les que hi havia a dins de l'estadi. Tot i que allò no eren pròpiament barraques, perquè els immigrants que s'instal.laven allí aprofitaven l'aixopluc dels passadissos i les sales de les graderies; només els calia fer divisions per delimitar l'espai i la mica d'intimitat de cada família.

Aquest conegut m'explica que a mitjans dels anys seixanta ell anava a entrenar a l'estadi, que llavors era un lloc estrany, molt abandonat. En espais delimitats per la prudència d'uns i altres, observant-se de lluny, coexistien els sense sostre amb els esportistes (atletes del Club Natació Barcelona -que llavors tenia una bona secció d'atletisme- i d'algun altre club).

Uns quatre o cinc anys més tard jo també vaig començar a anar a entrenar a l'estadi. Llavors ja no hi havia barraquistes, els havien fet fora, suposo que l'Ajuntament (al llarg dels anys es veu que els van fer fora més d'una vegada, i després s'hi tornaven a ficar). Quan jo hi anava, tal com dic no hi havia barraquistes però en quedaven tots els indicis. L'estadi era un espai fantasmagòric, sobretot al vespre, que és quan jo hi anava, al plegar del col.legi.

D'altra banda, els barraquistes seguien estant a tocar, a Can Valero. Allí hi vivia l'Antonio. Ell no en guarda gaire bon record, d'aquells temps: gana, fred, amuntegament, fang, rates... M'ho va explicar fa poc, un dia fent petar la xerrada. Ara fa de porter a un edifici del barri del Farró.

A mi em va fer vergonya dir-li que llavors jo era un noi de casa bona (confortable, espaiosa, lluminosa, amb calefacció central, amb minyones, etc.), i que quan sortia del col.legi privat i car al que anava agafava la bossa amb la roba d'esport i pujava a l'estadi a entrenar-me... mentre ell, un nen de deu anys, vivia a les barraques del costat, i en concret "en una barraca de pobre", més precària i més petita, perquè fins i tot entre els barraquistes hi havia classes.

Torno a la sala d'exposicions. La responsable de la galeria fa un petit parlament, i m'agrada. Relaciona les barraques de l'exposició amb els sense sostre d'avui, que potser ens trobarem quan tornem cap a casa, arraulits a algun portal o caixer amb els seus cartrons i mantes. Relaciona també les barraques dels anys seixanta amb els refugiats sirians d'avui, amb els migrants subsaharians, bloquejats a les fronteres o ofegats al Mediterrani...

La cervesa segueix circulant a bon ritme.

El Xavier Epaminondes

Epaminondes va ser un general i polític grec del segle IV aC. Però jo el seu nom sempre l'he associat al protagonista del conte homónim. El conte el devia llegir o me'l van explicar quan era petit, i sempre l'he recordat amb un somriure (he intentat aclarir l'origen del conte, i no ho he aconseguit; que si era un conte popular de Louissiana, que si era d'origen crioll, que si...). El conte tracta d'un noi que no té mala fe però que tot ho fa malament.

El Xavier era una mena d'Epaminondes. Una vegada va anar a collir préssecs, i per anar més de pressa quan li semblava que ningú el veia feia una bona sacsejada als arbres i llavors collia de terra els que havien caigut. És clar, quedaven tots macats i no servien per a res. Crec que no va arribar a treballar ni mig dia.

Una altra vegada volia netejar un marge, i com que amb el podall i la xapolina la feina era feixuga, hi va calor foc. I el foc va prendre embranzida, va arribar al bosc i va cremar mitja muntanya.

Durant una temporada també va treballar de carter. Però va arribar un dia que va començar a trobar massa cansat repartir les cartes, i per estalviar-se la feina se les enduia a casa i les amuntegava a una habitació.

L'última ocurrència que li vaig saber va ser l'intent d'atracament d'un banc amb una pistola, no sé si de veritat o de joguina. No recordo bé si llavors va acabar a la garjola o al manicomi (una altra mena de garjola).

No era mala persona, més aviat li faltava un bull... Fa uns dies vaig preguntar a una coneguda comuna si en sabia alguna cosa, i em va dir que feia molts anys que li havia perdut la pista, gairebé tants com jo. Tan de bo les coses no li hagin anat massa malament...

I ell s'ho mira

Les orenetes, atrafegades,
van refent els seus nius.
I ell se les mira.
Les formigues, diligents,
d'aquí cap allà
tot el dia traginen i feinegen.
I ell se les mira.
Els pagesos, adelerats,
sembren i seguen,
planten i cullen,
llauren i femen,
van i venen.
I ell s'ho mira.

De vegades una poesia

De vegades una poesia
no és res més
que una cantarella carrinclona
com aquestes que faig jo.
I què?
Jo m'ho passo bé!

Recordatori maig 1016

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/05/recordatori-maig-1016.html

Mentim

Mentim amb les paraules,
però hi ha qui també sap mentir sense dir res,
només somrient, mirant.
Aquests són els millors mentiders.

Diem

Diem amb els ulls.
Diem amb un somriure
o amb el nas arrufat.
Diem amb les mans,
amb el gest,
amb la respiració.
Amb l'actitud.
Diem estant atents, presents,
o badant, absents.
Sempre diem.
De vegades,
també diem parlant.

L'etern descans

Els morts no descansen ni es cansen.
Només es descomponen
si no els incinerem o embalsamem.
És mentre vivim,
que ens cansem o descansem.
Després de segons quines morts
els vius descansem:
després d'haver vist el patiment, l'esgotament,
d'aquell que ja no volia viure però seguia vivint.
D'aquell a qui ni tant sols li deixàvem dir
que no volia seguir vivint.
El record de la vida, la bona vida, l'alegria...
I després el present de la vida minvant,
el cansament creixent:
dolor, dependència, humiliació, tristesa.
Amb pas lent o lleuger
anem enterrant amics i parents.
Fins que ens enterrin a nosaltres.

Si et fas gran...

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/04/si-et-fas-gran.html

No saltis!

Pa, cacauets, poma i aigua. Dino assegut a un banc, al costat de l'entrada de l'església del monestir de Sant Cugat. Fa sol i mig banc queda protegit per l'ombra d'un arbre. Al davant, l'esplèndida rosassa de la façana de l'església. Al fons, els turons descendents de Collserola de la banda de Cerdanyola. El cel d'un blau molt viu. Un bon dinar, un esplèndid dinar.

Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.

Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.

El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.

És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".

Sempre el dubte

Sempre el dubte,
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!

Morir-se

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/04/morir-se.html

Pensar globalment, actuar localment

Assemblea d'una important associació dedicada als drets humans. Ordre del dia: aprovació de l'acta de l'anterior assemblea, balanç de l'últim exercici, presentació del nou pla d'acció, dels pressupostos...

Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.

Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.

Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?

El rei del nas vermell

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell.
Quan venien dignataris estrangers,
com que el pis del rei era petit (de protecció oficial),
feia les recepcions a la plaça.
Allí, si s'esqueia, obsequiava els visitants
amb un got d'aigua de la font.
O de gasosa del super de la cantonada,
quan el personatge era de molta categoria
(la gasosa estava inclosa en la partida extra
de despeses de representació,
de manera que calia guardar el tiquet de compra).
El rei tenia el nas vermell no perquè bebès vi de tetrabric
(que era l'únic que s'hauria pogut pagar),
sinó perquè passava fred.
A més del nas vermell,
també tenia penellons a les mans i a les orelles.
Com que el sou de rei era escàs,
sovint no arribava a final de mes:
estava escurat, feia mesos que no pagava les factures
i li havien tallat el gas i la llum.
A l'hivern casa seva era com una nevera.
I a l'estiu com un forn,
perquè quan feia calor
no es podia permetre l'aire condicionat.
Era el rei del nas vermell a l'hivern,
i el rei de la samarreta suada a l'estiu.
Això sí, era un rei molt estimat,
perquè els seus súbdits eren com ell:
tots amb el nas vermell a l'hivern
i la samarreta suada a l'estiu.

El Rei

El Rei cobra el salari mínim interprofessional,
viu en un pis de cinquanta metres quadrats
i es desplaça per la ciutat en metro o autobús.
Si ha d'anar més lluny, hi va en tren o cotxe de línia
(en AVE no, el seu pressupost no li ho permet).

Les seves filles van a una escola pública
i a l'hora del pati aprenen molts idiomes.
Si algú de la família està malalt va al CAP del barri.
I si ha d'anar a un especialista
o li han de fer alguna intervenció
assumeix pacientment les llistes d'espera.

El Rei no necessita criats, a casa seva ell i la reina cuinen,
freguen, planxen, netegen els vàters, fan els llits...
són molt bons reis.
De guardaespatlles tampoc no en necessiten,
perquè ningú té cap interès en liquidar-los.
Ni en segrestar-los,
perquè amb el seu sou mínim interprofessional
no podrien pagar cap rescat.

Si algun cop el Rei no arriba a final de mes pot anar,
com tothom que ho necessiti, a fer cua al Banc d'Aliments
(si és l'hivern i té fred, també pot anar al rober de la parròquia).
I si es cansa de fer de rei ningú l'obliga a seguir.
Pot plegar quan vulgui, no és cap problema.
Perquè quan cal un rei nou es fa una convocatòria oberta
i es publica al Butlletí Oficial de l'Estat,
amb tots el requisits requerits
i el detall de les condicions laborals.

El sou de rei és migrat,
però com que hi ha qui de sou no en té cap,
sempre hi ha candidats.

És clar, a canvi del sou mínim interprofessional que cobra,
el Rei ha de treballar una mica, ha de donar exemple.
Una de les seves competències és inaugurar coses, 
deixar-se fotografiar pels reporters (i reporteres)
de les revistes del cor i passejar pels mercats i els carrers.
La gent, quan el veu,
aprofita l'ocasió i se li queixa de les retallades de pensions,
de l'escalada dels preus, de les llistes d'espera, etc.

Llavors, afligit, el Rei diu:
"Faig tot el que puc, sóc el primer interessat en què millori la situació".
I la gent el creu, no com els reis que teníem abans,
que vivien com vivien, ens costaven el que ens costaven...
i no eren més útils que aquest que només cobra
el salari mínim interprofessional.

Fer-se vell

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/03/fer-se-vell.html

Santa Caterina

"La imagen de Catalina de Siena ocupa un lateral en el retablo del Santuario de Torreciudad. La actitud firme y serena, la pluma y el libro, invitan a no callar, con la oración, las palabras y los hechos, cuando la verdad pueda ser confundida y calumniada." (1)

La setmana passada vaig veure Santa Caterina. No vaig anar a Torreciudad, ni vaig tenir una aparició sobrenatural, ni una al.lucinació psiquiàtrica. Vaig anar a veure la noia que, a finals dels anys setanta, va servir de model a l'escultor Joan Mayné per a la figura de Santa Caterina del retaule de Torreciudad, el santuari gegantí que San Josemaría Escrivá va fer que es construís al costat de l'embassament de El Grado. (2)

En aquella època aquella noia treballava de model a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual també n'era professor en Joan Mayné. Va ser així com es van conèixer. I de model per a un munt d'alumnes a l'escola va passar a model d'en Mayné al seu estudi de El Papiol, en el qual començava a treballar en el retaule.

Jo també vaig passar per l'Escola de Belles Arts, i vaig tenir de professor en Joan Mayné. Estava matriculat de pintura però durant un temps també em vaig apuntar, ja no recordo si oficialment o no, a les classes d'escultura que impartia ell. És estrany, però d'ell no en tinc cap record especial, ni bo ni dolent. Recordo l'aula d'escultura com un taller silenciós, gairebé sense alumnes, i poca cosa més. A aquella noia que feia de model llavors no la vaig conèixer, no sé si perquè no vam coincidir o perquè no m'hi vaig fixar.

No vaig sentir a parlar de la història del retaule de Torreciudad fins una mica més tard, quan jo ja havia deixat els estudis i em dedicava a la vida neorural, per dir-ne d'alguna manera (viure al camp procurant treballar el mínim... oscil.lant durant el temps lliure entre no fer res o poca cosa).

Malgrat viure lluny de la ciutat, a través d'algun conegut de Belles Arts ocasionalment vaig anar sabent alguna cosa de la història del retaule. Més o menys alhora, vaig conèixer de casualitat aquella noia que poc abans havia estat fent de model. Ens vam fer amics. I entre el que em va explicar ella i el que em van explicar aquells coneguts, em vaig anar fent una composició particular, "no canònica", del procés d'elaboració del retaule. Una composició amanida amb algunes anècdotes bastant sucoses, segurament no del tot del gust de la gent de l'Opus que havia encarregat la feina al Joan Mayné. Però no en donaré més detalls perquè, malgrat els anys passats, alguna de les coses les vaig saber entenent que qui me les explicava no volia que es divulguessin (i de moment ho respecto).

M'ha vingut tot això al cap perquè aquests dies, buscant una altra informació relacionada amb l'Opus, he trobat una entrevista que el 2002 li van fer al Joan Mayné sobre el retaule de Torreciudad (3). I m'he quedat bocabadat del que hi deia. De la barra que tenia de dir les coses que deia. Impressionant. Però suposo que també és normal: en Mayné es va convertir en "l'escultor oficial de l'Opus", i de clients com aquest n'hi ha pocs. I encara menys si tens la sort d'ensopegar moments estel.lars, de morts importants, canonitzacions i santificacions, amb els corresponents mausoleus, escultures, bustos, etc. (a més dels encàrrecs de Marededeus, que de tant en tant un client com aquest sempre et va fent).

Pel que fa al retaule com a obra plàstica... no sé si té valor la meva opinió, ja que és una obra religiosa i jo no sóc creient. Tanmateix, "com a antic estudiant de Belles Arts" (posats a buscar una excusa) trobo aquest retaule bastant anacrònic, caspós... i fins i tot lleig. Tan immens, tan pretensiós, tan barroc, tot d'alabastre policromat amb pans d'or i plata, i alhora amb aquest to artificialment envellit, de color de vori rònec. Amb aquesta intenció de no ser una obra actual, sinó una imitació de temps antics... quin horror!

Pel que fa als continguts, es van quedar ben descansats, amb alguns detalls. Per exemple, amb la inclusió de simbologies tan esperpèntiques com els presumptes escuts familiars (sens dubte inventats) de les presumptes nissagues dels pares de San Josemaría Escrivá. Quina visió tan "sobrenatural" de la vida del sant... quina cosa més ridícula.

En canvi, per a ells (els simpatitzants de l'Opus), és veu que aquest retaule és una absoluta meravella. Quines coses, i alhora estan  convençuts de ser (ells, l'Opus) un "aire fresc" dins de l'Església... (més val no pensar en com deu ser l'enrarit).

--
(1) Ana Sastre. Tiempo de caminar (sobre Josemaría Escrivá de Balaguer). Rialp, 1989
(2) Aquella noia de fet no va servir de model només per a la Santa Caterina, sinó per a la majoria de les figures femenines, és a dir, també la Verge (cosa que es veu que no feia gaire gràcia a la gent de l'Opus, aquesta). Però en el cas de Santa Caterina la semblança està buscada especialment.
(3) Entrevista d'Elica Brajnovic, 2002: www.torreciudad.org/retablo/

Jardinera de la huerta

De primer, "Jardinera de la huerta con ternera", i de segon, "Salteado de guisantes y arroz con merluza". Avui he esmorzat bé. Com la gent d'abans (si més no els que podien). Com per exemple el meu pare, que per esmorzar es menjava un plat de sopa o d'arròs, a continuació un bistec i fruita de postres.

He sortit de casa encara de nit, després d'agafar a corre-cuita un grapat de galetes i una poma per menjar-me-les més tard, al tren, però mentre anava cap a l'estació m'he trobat al carrer dos pots de puré. Segons l'etiqueta l'edat recomanada era "a partir de sis mesos". I sis mesos ja els tinc. Això sí, multiplicats per 124, però d'edat màxima no en parlava (de fet, quan ens fem grans i anem perdent les dents acabem menjant un altre cop com els nens petits, sopes, purés, gelatines, sucs...).

Els pots estaven caducats, és clar (suposo que la data de caducitat l'escurcen per evitar-se riscos, i aquesta vegada de fet només feia deu dies, que la data havia passat). M'imagino que els ha deixat al carrer una mare preocupada per la salut del seu fill o filla, però que ha pensat que a un rebuscador encara li farien favor. A mi ni m'ha calgut rebuscar, només mirar tot passant i arreplegar-los. És el que faig de vegades, quan s'escau, encara que estrictament no en tingui necessitat.

Segons les instruccions, s'havien d'escalfar els pots al bany maria o amb el microones. Però als trens no hi ha ni una cosa ni l'altra. El que si hi havia en aquest tren era, arran de terra, la sortida de l'aire calent de la calefacció. De manera que, mentre anava clarejant, hi he deixat una estona els pots, com a mínim per trencar la gelor que duien del carrer.

La sort d'anar amb trens lents és que pots esmorzar sense presses, relaxat. Pots mirar el paisatge, llegir una estona, si s'escau fer la becaina... Si el trajecte que he fet avui l'hagués fet en un AVE, en lloc de l'hora i mitja que ha durat compto que només hauria trigat un quart d'hora. Massa velocitat, l'AVE. I a sobre car; per anar a aquestes velocitats tan elevades a mi m'haurien de fer descompte, en comptes d'incrementar-me el preu.

De manera que un cop ja no tan freds els purés m'he menjat, la mar de content, primer la "jardinera" i després el "salteado", amb la cullera que "per si de cas" sempre porto al damunt quan vaig d'aquí cap allà. Fa uns quaranta anys, que passejo una cullera, una petita navalla i alguna bossa de plàstic. És el meu utillatge bàsic, quan surto de casa i com a mínim haig de passar un àpat fora. Cal anar preparat, no saps mai el que et pots trobar (amb la navalla a l'AVE em complicarien la vida, un altre motiu per evitar-lo).

Sempre m'han agradat els menjars per a nens petits, les farinetes, els purés de verdures o fruites. A més en aquest cas a les etiquetes dels pots es remarcava la qualitat del contingut; deia que no contenien ni colorants ni conservants, i que l'oli era d'oliva. Als nens petits els fan bons menjars.

Amb els pots de pure també hi he trobat un paquet per fer un pastís, "Pastel fresco con sabor limón, con caramelo líquido". Ara per anar bé alguna estona hauria de trobar una ampolla de llet, per fer el pastís (és el que diuen les instruccions), dic trobar perquè comprar-ne no en compro, per això d'exercir de vegetarià. Però una cosa és comprar i una altra arreplegar... Vaja, que sóc vegetaria "de no comprar", però a l'hora de menjar va com va, o com ve...

A veure com acabarà, aquest projecte de pastís.

Fers-es vell és una malaltia?

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/03/fers-es-vell-es-una-malaltia.html

Miqueló

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/03/miquelo.html

El purgatori

"E d'aquells que son purgats en purgatori los uns hi estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora quan ell n'eixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per tant que són tots deslliurats." Ramon de Perellós (1)

Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:

"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."

Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.

Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.

Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.

Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)

Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).

Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".

Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar  a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).

Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?

A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.

La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.

Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!

És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.

-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)

Lliçons de coses: el llepet

Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, llepet és la "taqueta produïda pel contacte d’una cosa que deixa". La definició del Diccionari català-valencià-balear és "taqueta, brutoreta viscosa".

Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.

"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)



He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).

No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.

Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.

--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)

Una altra visita a una residència

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/02/una-altra-visita-una-residencia.html

La clau

Vaig a una botiga d'aquestes en què tan et fan la còpia d'una clau com vendre't cordons de les sabates, plantilles o betum.Demano que em facin el duplicat d'una clau, pago, me'n vaig cap a casa, provo la clau nova... i no funciona.

Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.

Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.

Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.

Religiositat de baixa intensitat

L'altre dia vaig parlar de la "Bula de la Santa Cruzada". La veritat és que quan era petit (i durant l'adolescència), aquestes coses tan pintoresques de l'Església ni tan sols em cridaven l'atenció. Ni aquestes ni tots els "misteris" de la doctrina que m'inculcaven: el de la Immaculada Concepció, de l'Ascensió al Cel de la Verge, la Resurrecció de Jesús, la Santíssima Trinitat, el Judici final, els miracles, etc.

Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.

Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).

Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.

Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.

Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.

Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.

Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan  els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.

Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.

Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...

La Bula de la Santa Cruzada

"En 1966, tras el Concilio Vaticano II, Pablo VI suavizó las normas de ayuno y abstinencia para los católicos de todo el mundo. (...) Ese mismo año, la Conferencia Episcopal anunciaba la desaparición definitiva de la tradicional Bula de la Santa Cruzada, renunciando a unos ingresos que en los últimos años habían alcanzado los 96 millones de pesetas." M. Arrizabalaga (1)

Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".

Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.

Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.

Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:

"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)

És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.

Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.

--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.