Salsitxes i flexovegetarianisme

L'altre dia parlava de salsitxes de frankfurt. En d'altres moments he parlat de lluços congelats, de pits de pollastre, de tetrabrics de llet, de formatges, de flams... Com a norma no compro res de tot això, també com a norma, encara que "en teoria" no mengi carn ni derivat, si m'ho trobo m'ho menjo sense cap mena de mania.

L'altre escenari (a banda de les troballes) és si vaig a casa d'algú. En aquests casos, com a norma miro de passar desapercebut, i el que em posen al plat m'ho menjo sense piular. Sense fer cap comentari sobre les meves idees, manies o religions alimentàries. Sense fer comentaris... i alhora assaborint el que m'han servit. Tan si és un plat de verdura com un estofat de vedella.

Ho assaboreixo per partida doble: perquè trobo una meravella que em convidin a dinar i perquè, a banda de les idees i les "religions", el cert és que m'agrada tot. Tot: sigui vegetal o animal, cru o cuit, cuinat d'una manera o d'una altra, salat o fat, amb espècies o sense...

En resum, que en general menjo aliments d'origen vegetal, i esporàdicament aliments d'origen animal (ja sigui perquè, tal com he dit, me'ls trobo -poques vegades- o perquè de tant en tant em conviden a casa d'algú). Amb una excepció important: potser un cop a la setmana, menjo per exemple sardines, perquè no he aconseguit que la meva companya, a qui li agrada menjar peix un cop a la setmana, sigui capaç de menjar-se'l ella sola (a mi no em faria res, que ella es mengés el seu peix i jo, per exemple, el meu pa amb oli).

De fet ella ja em tolera moltes rareses, i no es tracta d'abusar (si sóc sincer, haig de reconèixer que de rareses en tinc unes quantes). De manera que sí, no sóc del tot conseqüent. En aquest cas de les sardines setmanals, prioritzo l'harmonia familiar i relativitzo la coherència ètica. I un cop prioritzada una cosa i relativitzada l'altra... em menjo la mar de content les sardines (o els molls, seitons, maires...).