Escamarlans

Abans el menú habitual del dia de Nadal era escudella i carn d'olla, mentre que ara cada vegada més gent (la que pot, i de vegades també la que no pot) es decanta pel marisc. Aquest any jo també, tot i que no exactament el dia de Nadal, sinó uns dies abans.

Fa uns dies, tornant cap a casa, penjada al costat d'un contenidor (d'escombraries) trobo una bossa plena d'escamarlans ben congelats. Dubto un moment, perquè penso que segur que hi pot haver algú a qui aquests escamarlans gratis li facin més favor i més feliç. Però també penso que si aquest eventual algú no passa de seguida (hi toca el sol), aquesta bossa es convertirà en una piscina d'escamarlans descongelats, perduts al mig de la ciutat... i ningú els aprofitarà, a causa de la mala pinta que tindran. En lloc d'escamarlans, seran ja només "escombraries". De manera que fets tots aquests raonaments, decideixo agafar la bossa (a la bossa no hi ha només escamarlans, sinó també uns talls de salmó i un pit de pollastre, tot encara en perfecte estat de congelació).

Bé, jo en teoria sóc vegetaria, però en casos així faig excepcions. D'una banda, perquè els escamarlans m'agraden (i en general tot el marisc, tots els peixos i totes les carns; de fet, m'agrada tot, em sembla que no hi ha res que no m'agradi). D'una altra banda, perquè em sembla "ecològic" consumir un menjar que, si no, acabarà convertit llastimosament en escombraries, sense haver beneficiat ningú (i provocant alhora una despesa de recursos naturals i econòmics extra, ja que si es té gana caldrà consumir "algun altre aliment"). És a dir, hi ha (des del meu punt de vista) motius ètics, ecològics i econòmics per comportar-se així (aprofitant el menjar que et trobes), siguis o no siguis vegetarià.

Pel que fa als escrúpols vegetarians relacionats "amb el respecte a la vida animal", em sembla imprescindible tenir clar que en aquest cas són uns animals dels quals "no n'has provocat la demanda": ni la seva captura, ni la seva cria ni el seu sacrifici. Són animals (o parts d'animals) als quals no pots   retornar la vida, i que si no te'ls menges ningú se'ls menjarà i acabaran a un abocador. Del tot malaguanyats. Tu no has iniciat aquest cicle (no has generat la demanda) només has aparegut al final, "accidentalment". Des del meu punt de vista, fins i tor per respecte a aquests animals em sembla molt més decent menjar-te'ls (parlo només d'aquests, "els reciclats"; comprar-los és una història completament diferent).

L'altre eventual obstacle per aprofitar aliments d'aquesta procedència ("camí de les escombraries") podria ser la qüestió sanitària, però en aquest cas concret considero que un menjar congelat i que després de descongelar-lo el cous, hi ha poques possibilitats que et pugui provocar algun problema.

En resum, que amb els arguments clars i la bossa dels congelats a la mà me'n vaig cap a casa i, com que s'acosta l'hora de dinar, em fico directament a la cuina. I em faig un arròs deliciós, amb poc arròs i molts escamarlans, molt salmó i pollastre de propina. Esplèndid!

Al cap d'uns dies ho explico a un amic també vegetarià, però molt més estricte (si més no en alguns aspectes). Em diu que ell no veu clar això d'aprofitar el menjar trobat al carrer, i que tampoc veu clar menjar marisc, peix o carn, ni tan sols si és amb l'objectiu d'evitar que es converteixin absurdament en escombraries.

Bé, tots ens inventem els nostres arguments i les nostres justificacions. En relació a tot. Pel que fa a mi, i en relació al tema concret sanitari del menjar trobat al carrer, ja de jove vaig decidir que no volia obsessionar-m'hi. De manera que quan s'escau aprofito coses trobades al carrer. Això sí, amb una certa prudència (tinc algunes normes, no tot em sembla assenyat; per exemple, una barra de pa amb pixums de gos no entra dins de la llista dels ingredients admesos).

Penso que una de les maners de combatre les infeccions i les indigestions és no ser hipocondríac ni excessivament obsessiu amb la higiene, no capficar-se massa amb els milions de gèrmens "patògens" que ens envolten per tot arreu (i que de fet també ens tenen absolutament colonitzats, campant per dins del nostre cos). Vaja, que pel que fa a aquest tema, em sembla molt més saludable viure relaxadament, amb una equilibrada despreocupació.

Crec que viure així (una mica despreocupat) reforça el sistema immunitari, ja que encara que t'exposi potser més a eventuals "gèrmens patògens", el balanç global final és favorable. Més favorable que si vius obsessionat amb mantenir una higiene del tot esterilitzada, ja que les obsessions no són mai bones, i sempre t'acaben passant factures psicosomàtiques. Dic que és una opció favorable, o si més no ho és (fins ara ho ha sigut) per al meu sistema immunitari, ja que menjant i bevent (i ja tinc "una certa edat") menjars i aigües de tota mena i en condicions diverses, fins ara mai he tingut cap problema greu, de fet ni tan sols lleu (el pitjor que m'ha passat és una intoxicació de bolets, acabats de collir de manera inexperta per mi mateix, però aquest és un altre tipus de risc, i ara estàvem parlant d'una altra cosa).

No em fa mania recollir (segons quin) menjar del carrer. Per exemple, la setmana passada unes terrines de crema, caducades feia uns dies, però en perfectes condicions. Aquest és un altra criteri de referència: les dates da caducitat només són orientatives, i tan absurd és consumir un menjar que s'ha fet malbé "abans" de la data de caducitat, com no consumir-ne un en bon estat passada la data. Doncs això, que vaig recollir aquelles terrines de crema, me les vaig cruspir i les vaig trobar fins i tot més bones que si les hagués comprat, ja que trobar-les els afegeix un al.licient més. Si més no per a mi.

En resum, que cadascú al seu aire, jo fent de vegetarià atípic (perquè de llet i derivats com la crema en principi tampoc en bec ni menjo); el meu amic exercint de vegetarià més ortodox (tot i que ell sí que inclou en la seva dieta llet i ous, "però de procedència controlada"); l'altre que s'alimenta d'hamburgueses, patates fregides i refrescos ensucrats, l'altre que és macrobiòtic o crudivorista, o omnívor "però estrictament biològic", o que passa de tot, etc. Això, cadascú al seu aire.

En defensa meva, puc dir que considero (tal com ja he dit) que globalment aquesta opció del reciclatge urbà alimentari és bastant ecològica, econòmica i ètica (quan aprofito menjar del carrer, cosa que només passa quan es presenta l'ocasió). Ecològica perquè l'impacte mediambiental és mínim (menjo coses que, altrament, es convertirien "en més escombraries", llevat que algun altre rebuscador les arreplegués). Econòmica per raons obvies. I ètica... doncs per tot plegat, i pel que explico a continuació.

Quan érem petits per obligar-nos a escurar el plat ens deien "que penséssim en el negrets que passaven gana". Era un argument sense solta ni volta... però que en pot tenir. Perquè si t'acabes el plat (no es tracta de menjar en excés, si ja estàs tip, pots guardar el que queda pel següent àpat), si no fas malbé el menjar, si sempre l'aprofites... i alhora "portes la comptabilitat" de la despesa alimentària, et pots adonar que al cap del més potser t'has estalviat uns diners. És a dir, que als negrets de l'Àfrica (o a qui sigui, on sigui, que ho necessiti) no els pots enviar una croqueta o una cuixa de pollastre mig rosegades, però els recursos (econòmics) que t'has estalviat gestionat millor el menjar, sí.

Bé, aquesta és l'altra part de la història dels escamarlans... ho sento, disculpeu aquesta última part "d'apostolat".

El pis de sota

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/12/el-pis-de-sota.html

No sé si mai ho he explicat.

No sé si mai ho he explicat.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.

I si algun dia algú...?

No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú), però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa d'interpretacions seves desafortunades (en les malintencionades ja val més ni pensar-hi), com m'ho prendré?

És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo de vegades el faig (amb un grau d'encert que desconec), sobre algunes persones, què en pensaré?

Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, em serà indiferent, perquè al cementiri els ossos o la cendra no senten ni pensen. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que llavors podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués après a què em fossin indiferents aquestes coses.

Escric això pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares. O sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que, a ells, alguns d'aquests escrits no els fessin gens de gràcia (si fossin vius), i que llavors pensessin que sóc una persona tramposa, mentidera, o poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva). 

O potser no, potser els seria del tot indiferent, perquè potser haurien fet aquest procés que a mi m'agradaria poder fer (d'indiferència general, deseiximent, etc.), i per tant els importaria un rave el que jo pugués pensar, dir o escriure sobre ells.

De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. I, tanmateix, de tant en tant segueixo escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.

Visc sol i sóc descurat

Visc sol i sóc descurat.
Avui, però, vindrà gent.
He escombrat l'entrada i la sala.
He netejat els fogons
i els plats de l'aigüera.
He endreçat la taula
i he recollit la roba escampada.
I he anat a comprar pa del dia.
Després, m'he dutxat.
M'he posat roba neta
i he encès l'estufa de llenya.
Ara, tot està en ordre
i jo em sento feliç.
Sí, avui vindrà gent...

[una cosa semblant em sona molt haver-la llegit, no recordo de qui -demano disculpes per aquesta falta de memòria- En qualsevol cas, confio que això, més que un plagi, si de cas sigui una altra versió d'aquesta idea]

Noves descobertes - 2

M'havia oblidat d'una informació rellevant (a "Noves descobertes", 22-11-2015).  Malgrat el poc que sabia del que va fer el meu pare durant la guerra (al marge del temps que va passar al front amb els nacionals), sí que sabia que després de la guerra va fer tres anys de servei militar, dels 21 als 24 anys. No recordo que mai fos un tema de conversa, recordo només aquesta informació telegràfica, potser ni tan sols facilitada per ell mateix, potser em va arribar a través de la meva mare.

Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).

Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)

Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.

Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).

Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.

Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)

Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)

--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.