L'aixeta del Daniel

Em trobo el Daniel, d'allò més empipat perquè abans de sortir de casa no s'ha pogut dutxar; se li ha desmanegat una aixeta, ha hagut de tancar l'aixeta de pas i s'ha quedat sense aigua i sense la seva dutxa matinera habitual.

A ningú no li agrada que se li espatllin les aixetes. Hi ha qui s'empipa, si li passa. Hi ha qui s'empipa fins i tot molt. Tant que potser fins i tot insulta "l'aixeta traïdora". Tenim aquestes coses...

Potser és una aixeta que fa deu anys o més que funciona, cada dia, sense que cap dels milers de dies anteriors durant els que ha estat funcionant de manera eficient i constant ho haguem celebrat, com el prodigi que realment és: que moguis una maneta i surti aigua pel broc de l'aixeta. Si t'hi pares a pensar, és com un miracle. Un prodigi tan gran com quan mous un interruptor i s'encén un llum. O com quan gires la maneta del gas i llavors pots encendre un fogó.

Estem tan acostumats a aquests fets extraordinaris (gairebé sobrenaturals), tan acostumats a que les coses funcionin, que les més petites incidències ens costen d'assimilar. Aquest imprevistos ens fastiguegen d'allò més. Quan de fet, el sorprenent de debò no és que les coses de vegades s'espatllin, sinó que normalment funcionin. Això sí que és un misteri. Profund. Desconcertant.

Un misteri gairebé tan gran com la nostra reacció quan alguna cosa, de forma inesperada, deixa de rutllar. És curiós com ens podem arribar a disgustar en aquests casos, com ens podem empipar per coses de fet tan irrellevants com aquesta: que un dia, una aixeta, sense demanar-nos permís, tingui la mala ocurrència d'espatllar-se.

Ser, semblar, inventar...

"No conviene mostrar la verdad desnuda sino en camisa."
Francisco de Quevedo

Si les coses sovint no són com sembla que són, ¿com poden ser fidels els seus relats si quan s'expliquen no es modifiquen per tal de corregir el que malgrat semblar en realitat no és? Quina credibilitat tindria el que expliquem si no ho amanim de manera que sembli una mica convincent?

Si no ens inventéssim part de les coses que diem que van passar "tal com les expliquem", si no les acompanyéssim de pessics de fantasia (i si no n'amaguéssim alguns fragments innecessaris o confonedors), com podrien reflectir, ni que fos aproximadament, el que sembla que va passar (aquí o allà), cosa prou difícil si només féssim de cronistes distants i presumptament objectius? A més, algú es creu que l'objectivitat existeix? Sí? A quina botiga en venen? A quin preu?

Quina gràcia tindria explicar coses, si explicar-les no concedís la llicència i el plaer d'inventar-les una mica? O dit d'una altra manera... si ja som a la primavera, aquest temps en el que diuen que la sang s'altera, no és normal que també s'alteri alguna altra cosa?

Tanmateix, la rastellera de divagacions anteriors també s'han d'agafar amb cautela, perquè el cert és que de vegades passejant pel món et trobes situacions o persones del tot inversemblants, impossibles d'imaginar per la ment més fèrtil, fantasiosa o esbojarrada. Tant que, quan en parles, sembla que t'ho inventis tot. I resulta que no és així.

A les porquerisses

A les porquerisses
hi ha molt de rebombori.
Els porcs criden furiosos.
I els crits s'escampen
per tota la plana.
Si algun dia s'inicia la revolta animal,
pareu compte amb el seus ullals.

Res de res

Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un bocí,
ni un bri,
ni un gra,
ni una espurna,
ni un pessic.
Res de res.

Sense presses

No m'agrada l'autocar, i en canvi anar en tren no em cansa. Així que, en lloc d'agafar l'autocar que surt a tres quarts de set del matí de Tremp cap a Barcelona, agafo el tren deu minuts més tard cap a Lleida, per a enllaçar allí cap a Barcelona. Amb l'autocar trigaria tres hores, amb el tren anant tot bé el doble, però en canvi el bitllet em costa la meitat: trigo més, però em surt més barat i vaig més a gust.

Un cop a Lleida m'haig d'esperar tres quarts abans no surt el tren cap a Barcelona, per la línia de Manresa (per Tarragona no n'hi ha cap fins al migdia). A Calaf ens fan baixar del tren perquè més enllà la via està tallada, en obres. Fa potser ja dos anys que està així. I durarà. Treballant no s'hi veu ningú, ni operaris ni maquinària (la via passa gairebé tota l'estona paral.lela a la carretera). A l'estació de Calaf en teoria ens hauria d'esperar un autocar per dur-nos fins a Manresa, però no hi és. Triga mitja hora en arribar.

A l'arribar a Manresa, un altre incident. Es veu que més enllà ha caigut una pedra a la via, així que hem d'agafar un altre autocar que ens durà fins a Terrassa. Es posa en marxa al cap de mitja hora més, però sembla que el conductor no és de per aquells barris, i després d'una rotonda ens adonem que anem un altre cop en direcció a Manresa. Més enllà pot girar un altre cop, i llavors prosseguim el viatge cap a Terrassa. Havia agafat el tren per per no haver d'anar en autocar, i me n'estic fent un tip.

Al cap d'una estona d'arribar a Terrassa surt un tren cap a Barcelona. S'asseu al meu costat un home que ja venia en el tren que ens havia dut fins a Calaf. Està content. Diu que és una meravella el servei, que es nota que l'empresa pensa en els viatgers. M'explica que, al seu país, a l'Argentina, si hi ha una avaria t'has d'espavilar, i que si demanes el llibre de reclamacions et pregunten què és. En dies així, és reconfortant, tenir companys de viatge com aquest.

De Cellers a Llorenç de Montgai

Assegut al tren que des de Tremp baixa seguint la Noguera Pallaresa em deixo portar i fascinar amb el paisatge espectacular que, sobretot a partir de Cellers i fins Llorenç de Montgai, va desfilant per la finestra. Primer l'embasament de Cellers, després el congost de Terradets i l'extrem de l'embassament de Camarasa, immens, que s'allarga quilòmetres i quilòmetres avall, i al final el petit embassament de Llorenç de Montgai. Un viatge tota l'estona amb la companyia de l'aigua, al llarg de paratges esplèndids, molt deshabitats, molt poc humanitzats. Fins i tot els túnels, uns quants, sembla que els hagin fet a propòsit per a ressaltar l'escenari majestuós que t'envolta (després de la foscor, quan en surts, encara et quedes més bocabadat).

Darrerament faig sovint aquest trajecte, i malgrat la repetició no em canso de meravellar-me amb l'espectacle. A dins del tren hi ha un cartell que diu: "Seu, mira, deixa't portar a través del paisatge". Ho faig dòcilment, encantat. M'estalvio les descripcions d'aquests escenaris perquè trobo que són per a contemplar-los, no per a llegir-los. Se'm faria difícil, intentar "posar lletra" a aquesta simfonia visual... Més aviat recomanaria, a qui li vingui a tomb i de gust, que faci el trajecte. S'ho val. El preu del bitllet és més barat que una entrada del cinema, i de pel.lícules com aquesta no n'hi ha, a les cartelleres.

Via avall, enrere ja els paratges fluvials anteriors tan poc humanitzats, a l'arribar a Balaguer, a una tanca de l'estació, llegeixo aquesta pintada: "Més val immigrant il.legal que neonazi subnormal". Sóc un altre cop a la civilització.

Trincoles / tiringoles

La primera accepció de trincola és campaneta, i per tant "un trincoles" seria "un campanetes", el que en castellà en dirien "un cantamañanas". Fa trenta-cinc anys vaig sentir per primer cop la paraula al Pallars Jussà. Devia badar (cosa habitual), perquè vaig entendre "tiringoles", i així la vaig incorporar al meu vocabulari, ben content d'haver trobat una paraula tan útil, fins i tot imprescindible, i alhora amb un so tan musical i bonic.

Fa poc vaig tornar al Pallars Jussà (feia gairebé trenta anys que n'havia marxat), i el Jordi Feliu, quan em va sentir que deia tiringoles, em va mirar amb aquest posat rialler tan seu i em va fer adonar del meu error. I alhora, de propina, em va generar un dilema, perquè la forma (o deformació) tiringoles l'he feta tan meva que ja no me'n puc desempellegar, m'agrada, encara que sigui incorrecta. Al final, la decisió de compromís que he adoptat ha estat optar per fer servir les dues paraules, segons em vingui de gust, vigilant això sí, quan estigui el Pallars Jussà, de fer servir només la forma correcta: trincoles.

--
(1) El Tiringoles, 05/12/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/12/el-tiringoles.html

El nen corcó

Als seients de l'altra banda del passadís s'hi han assegut una dona i un nen. Un marrec d'uns quatre anys, d'aquests que si no fos per la Convenció dels Drets dels Infants potser escanyaries. No és que sigui un nen xerraire i mogut, cosa que a la mainada no se li pot retreure, perquè és el seu natural, sinó que és un veritable nen corcó, empipador, cridaner, insuportable, un autèntic paràsit acústic que a més no para de moure's d'aquí cap allà. I no se li acaba la corda, sembla que la té llarga.

La presumpta i probable mare el deixa fer. Amb cara entre d'avorrida i derrotada, amb una veu tova i descafeïnada, de tant en tant li diu que s'estigui quiet, que calli, que no molesti. Ell no en fa cap cas, la convicció i el to de veu d'ella fa que se senti legitimat a seguir emprenyant, fins i tot amb més intensitat. La previsió d'un viatge en tren plàcid s'ha esvaït de cop i volta. Mala sort.

Però a la següent estació puja una dona imponent, de potser uns vint-i-cinc anys, immensa, gairebé tan alta com ampla, tota vestida de negre, amb un gran anorac esponjat també negre que encara fa més contundent la seva presència. I amb cara de pocs amics i males puces, tibada, sorruda. El tren va ple, només queda un seient buit davant de la dona i el nen, i ella s'hi asseu. I el nen emmudeix, en sec, es queda immobilitzat, petrificat, i ja no se'l sent piular el més mínim la resta del viatge.

No et creguis...

No et creguis tot el que veus.
No et creguis tot el que penses.
No et creguis tot el que sents i,
sobretot, no em creguis.

Vestits virolats

Només sortir al carrer em quedo bocabadat amb l'acolorida i inesperada imatge de dues dones negres com el sutge i amb uns vestits d'allò més virolats. Coronant el festival de colors, al cap llueixen uns mocadors esplèndids, entortolligats com turbants.

Caminen amb aquest caminar pausat, balancejant-se amb harmonia, tan propi d'aquesta gent, mentre xerren entre elles i somriuen amb despreocupació i alegria. Són un espectacle, un inesperat regal per a la vista. D'una banda, em transporten de cop a la infantesa, em recorden les combinacions de colors dels patges negres que, quan era petit, veia la vigília del dia de Reis pels carrers d'Igualada. Amb les seves cares pintades i els seus vestits espectaculars, sobretot els pertanyents a famílies amb solera, com la de la meva àvia. Que algú de la família aquella nit sortís al carrer amb uns vestits de patge que destaquessin pel seu luxe (de velluts i sedes, les robes rematades amb sanefes daurades i rastelleres de llustrins...) era una qüestió d'orgull familiar.

D'altra banda, la imatge inesperada de les dues dones amb el seu esclat de colors em fa pensar en els colors grisos i avorrits dels vestits de la gran majoria de gent que hi ha pels nostres carrers. Uns vestits d'una monotonia cromàtica feixuga, entristidora. Com és que som així, seguint tots pel mateix carril d'aquest avorriment? Amb aquests colors tan apagats, sense ni una nota de color; les variacions són mínimes, d'una pobresa que astora. Ja sigui que la gent es proveeixi a una botiga de luxe, a uns grans magatzems o a la parada d'un mercat; les etiquetes i els preus varien, però els colors són igual d'ensopits.

Figueres de moro

Experiments gastronòmics. A casa de la meva companya, mentre ella arrufa el nas i fa pràctiques de paciència, em preparo i tasto un plat de pales de figuera de moro pelades, trossejades i bullides. Són molt llefiscoses, i tenen un gust entre de no res i de farratge fresc. Si els hagués de posar una nota, els la posaria baixa, semblant a la d'un bullit de malves o plantatges: d'això que la gent normal més aviat en diria perolada pels garrins.

Abans m'he informat com s'ho mengen a Mèxic, d'on són originàries. Com els cargols: si no hi poses una bona salsa, no valen res. Allí es veu que és un aliment de pobres, dels pobres de les zones rurals més pobres. No costa de creure. De tota manera, el resultat de l'experiment és que efectivament són comestibles (no m'agafa cap mal de panxa ni noto cap tipus d'efecte advers), i per tant en cas de molta gana i teca escassa es poden tenir en compte. Confiem però que, de moment, les coses no arribin a aquest extrem.

A Barcelona, tant a Montjuïc com per Collserola és fàcil trobar figueres de moro, i tenint en compte que hi ha alguns ecologistes radicals que prediquen que s'haurien d'eradicar, perquè diuen que no són autòctones, se'n podria promoure el seu consum: "menja figueres de moro i contribueix a restaurar la vegetació autòctona". Per cert, parlant d'això i d'aquests fundamentalismes mediambientals, quan arribarà a l'ecologisme alguna influència del "diàleg de les cultures", ara que sembla que està de moda?

El meu pare - tema pendent - 2

Torno a agafar el fil de l'afer encetat fa uns dies de la meva possible falta d'objectivitat a l'hora de parlar del meu pare (no recordo que fins ara ningú m'hagi fet aquest retret pel que fa a la meva mare, i per tant envers ella aquesta reflexió no és prioritària). Si la meva falta d'objectivitat és real, si és cert que, envers el meu pare, tinc alguna tendència a minimitzar-ne les virtuts i amplificar els eventuals defectes, és obvi que és injust per part meva. Si és que és així, perquè jo no ho tinc clar... Però com que de fet no tinc clar res de res (i cada cop menys), d'entrada em sembla sensat plantejar-me fins a quin punt aquest retret pot tenir algun fonament i, si s'escau, mirar d'esmenar-me.

Considero que el meu pare era una persona lleial i generosa. Era també una persona idealista, cosa que seria absurd que volgués minimitzar pel fet que part dels seus ideals jo no els compartís. Si no hagués estat idealista, als divuit anys no hauria fugit de la zona republicana cap a França, per tornar després a la nacional i allistar-se voluntari. No hi tenia res personal a guanyar, era un no ningú, soldat ras candidat a carn de canó, al que van enviar a la primera línia del front. Per si la vida no l'havia curtit prou abans, allí va arrodonir l'aprenentatge, amb l'experiència sens dubte educativa del fred i la calor de les trinxeres, la gana, la sed, els polls... I sobretot els morts, ara un ara un altre, un degoteig constant al seu voltant. Va tenir sort de sortir-ne viu, només amb una bala de record a la cuixa... i el record de tots aquells morts. Era un jove de família molt humil, un noi de bona fe, responsable, tradicional, religiós, que estava convençut que el millor era que els militars sublevats liquidessin la República. Tan idealista com tants altres joves que llavors es van decantar per l'un o l'altre bàndol, per a anar-se'n al front a matar-se entre ells, deixant-hi molts la vida.

He dit que part dels seus ideals no els compartia, i per tant ja queda clar que n'hi havia d'altres que sí. Ell i la meva mare eren catòlics practicants, i gairebé tots els valors que a mi m'han conformat i que encara conservo i em serveixen per a donar sentit a la meva vida són els que em van transmetre. Alguns, és cert, els he rebutjat (si de cas m'hi esplaiaré algun altre moment, avui no toca), però la resta, la majoria, són els seus. Una altra cosa és com els visqui, que sigui capaç de posar-los en pràctica dia rere dia, però això ja és un altre afer, més lligat a les pròpies limitacions i febleses que a les conviccions i les escales de valors.

Només per això, ja els haig d'estar agraïts, i els ho estic. És veritat que de jove, quan vaig marxar de casa, no em feia aquesta reflexió, l'únic que volia era fugir, i amb aquest propòsit m'era fàcil no ser imparcial. Si carregava les tintes del que m'afeixugava dels pares, llavors m'era més fàcil agafar l'embranzida necessària per a independitzar-me. Bé, de fet això és el que els passa normalment a tots els adolescents, i suposo que aquest impuls té una part força saludable, ja que afavoreix l'emancipació.

Després, amb els anys, vas relativitzant-ho tot, i ni et veus tan pimpollat i espavilat tu mateix ni tan censurables els altres. Fins i tot et vas adonant, de mica en mica, que en moltes coses els pares et passaven la mà per la cara. I de llarg. El problema és que ja no hi són, i no els ho pots dir...

Per això és tan important no badar, procurar aprendre la lliçó (el passat no el podem modificar, però el present sí), i aquí i ara, quan s'escau, dir-ho, a qui correspongui en cada moment, perquè tots ens mereixem ser millors persones dient-ho, i més feliços si ens fan el regal de dir-nos-ho.

El nen colom

Al balcó de la casa del costat hi toca el sol. Un nen d'uns tres anys, en pijama i sabatilles, agafat als barrots de la barana mira el poc moviment que hi ha pel carrer. D'unes teulades més enllà se sent un colom parrupant. No se'l veu, però se sent clar el parrupeig. I llavors el nen, amb gràcia, com si ho hagués estat assajant d'altres estones, comença també a parrupar, adoptant fins i tot, amb el cap i el coll, el posat d'un colom.

Carnestoltes

Dia de carnestoltes a Lleida. A l'estació, coincideixen a l'entrada cinc persones. Una parella amb disfresses medievals, ell de guerrer, espasa inclosa, i ella de dama, amb vels i cucurull. Una altra parella, aquesta de nois, els dos espigats, amb unes bones perruques, disfressats de noies, els llavis ben vermells, els ulls pintats i coloret a les galtes, amb unes sabates de talons d'agulla d'una alçada impossible, mitges negres, minifaldilles just de la mida dels culs, i unes bruses ben cenyides, marcant uns pits moderats, tot molt estudiat, molt triat. El tercer personatge que entra alhora és més gran, un magribí, amb la seva gel.laba (diuen els diccionarisque se n'ha de dir així), les sabatilles i el seu gorro (paraula prohibida, ho sento) reglamentari. Aquest personatge és autèntic, i avui no crida gens l'atenció.

Al cap d'una estona coincideixo al tren amb els dos nois disfressats de noies. Via amunt, de mica en mica va baixant gent, el vagó es va buidant. Quan passat Balaguer quedem sols, m'hi fixo més. Es passen l'hora que encara queda de viatge abans d'arribar a Tremp fent posturetes, passant-se la mà per la perruca, parlant entre ells d'allò més amanerats, mirant-se a les finestres que amb la fosca de la nit fan de miralls... No pot ser que actuïn només per a mi, són travestis de debò. I estan exultants, celebrant aquest dia tan avinent per al seu transformisme; avui no s'han d'amagar, es poden exhibir a gust.

A l'arribar, baixem junts a l'estació deserta. Els sento parlar entre ells, escolto les seves veus afectades, em sembla entendre que van a casa dels pares d'un d'ells, per primer cop amb aquella pinta. Van molt desabrigats, fa fred. Els percebo fràgils, molt fràgils... les seves vides no deuen ser gaire fàcils.

A través de la tanca

A través de la tanca,
les potes dins d'un toll
de fang, fems i pixums,
la vaca lletera esclava em mira.
L'han separat del seu vedell,
tendre esclau de carn.
Segueixo el tomb i,
a la granja dels pollastres,
de fora estant m'imagino
com picotegen el pinso,
ignorant el seu destí
de pit a la planxa
o cuixa fregida.
Mentrestant,
a la nau de les ponedores,
les gallines, immobilitzades
en les seves minúscules gàbies,
un dia rere l'altre
ponen un ou rere l'altre,
fins que, envellides, amortitzades,
degollades i plomades,
en facin sopes concentrades.
Sembla que en els diferents mòduls
del camp de concentració
només hi ha silenci,
ignorància o resignació.
Però de més enllà,
des de dins de la seves porquerisses,
llavors se senten els crits,
forts, penetrants, enervants,
dels garrins esclaus.
A la vila, a les cases,
la gent aviat prepararà el sopar.
Amanida o verdura,
acompanyada potser
d'una truita, un got de llet...
O d'un tall de llom de porc
o de pit de pollastre.
Comença a fosquejar, fa fred.

Les persones

Les persones,
com que no som
formigues o gripaus,
pardals o sardines,
de vegades pensem.
I passa el que passa...