10 de març 2011

Figueres de moro

Experiments gastronòmics. A casa de la meva companya, mentre ella arrufa el nas i fa pràctiques de paciència, em preparo i tasto un plat de pales de figuera de moro pelades, trossejades i bullides. Són molt llefiscoses, i tenen un gust entre de no res i de farratge fresc. Si els hagués de posar una nota, els la posaria baixa, semblant a la d'un bullit de malves o plantatges: d'això que la gent normal més aviat en diria perolada pels garrins.

Abans m'he informat com s'ho mengen a Mèxic, d'on són originàries. Com els cargols: si no hi poses una bona salsa, no valen res. Allí es veu que és un aliment de pobres, dels pobres de les zones rurals més pobres. No costa de creure. De tota manera, el resultat de l'experiment és que efectivament són comestibles (no m'agafa cap mal de panxa ni noto cap tipus d'efecte advers), i per tant en cas de molta gana i teca escassa es poden tenir en compte. Confiem però que, de moment, les coses no arribin a aquest extrem.

A Barcelona, tant a Montjuïc com per Collserola és fàcil trobar figueres de moro, i tenint en compte que hi ha alguns ecologistes radicals que prediquen que s'haurien d'eradicar, perquè diuen que no són autòctones, se'n podria promoure el seu consum: "menja figueres de moro i contribueix a restaurar la vegetació autòctona". Per cert, parlant d'això i d'aquests fundamentalismes mediambientals, quan arribarà a l'ecologisme alguna influència del "diàleg de les cultures", ara que sembla que està de moda?