Com un corb que me'l picoteja, com una urpa que me l'esgarrapa, com un martell que me'l colpeja, com una premsa que me'l constreny, com uns fils que me l'estiren i l'esquincen, com un foc que em crema... D'aquestes diferents maneres el Joan M es refereix al dolor insuportable que sent de vegades al cap, i que quan comença, diu, és "com l'arribada d'un llop d'ullals esmolats que de cop em mossega el cervell".
El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.
Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.
El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.
Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.
Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).
Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.
Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.
31 de jul. 2020
28 de jul. 2020
24 de jul. 2020
20 de jul. 2020
Lectures, pardals i indigents
Assegut a un banc del carrer a estones llegeixo un llibre, a estones escric, a estones bado. Arriba un pardal. Fa petites corredisses saltironant d'aquí cap allà, picant alguna cosa de terra que jo no arribo a veure què és. Ara el pardal ja no hi és, i han vingut uns coloms.
Als pardals i als coloms, és obvi, no els importa el que jo llegeixo, el que escric. Només els interessen les molles, o petites llavoretes, o el que sigui, que potser hi ha per terra. Això és el que compartim els pardals, els coloms i jo: la necessitat de menjar, i també la de trobar algun tipus d'aixopluc, si el dia és advers.
Tota la resta, tot el munt de tonteries que a mi m'ocupen el cap, a ells els són indiferents. De fet, si hi paro atenció, fins i tot per a mi són del tot irrellevants, absurdes. I tanmateix m'ocupen, m'hi aferro... I és que és molt difícil, viure sense divagacions del cap, caldria que fóssim pardals, i no ho som.
En qualsevol cas, sort d'aquests instants de realitat, de consciència de banalitat. Després, és clar, passat el moment, "torna la normalitat", l'automatisme de viure, amb el referent "d'algun sentit inventat"... Cosa d'altra banda ben normal, perquè sense algun sentit (que sigui absurd és secundari), sobreviure seria realment molt complicat.
Rere el banc on estic assegut, a uns cinc metres, un home de potser uns quaranta anys està estirat a terra, al damunt d'uns cartrons, panxa enlaire, amb la mirada perduda al cel. Alguna vegada el miro, i una d'aquestes vegades ell també em mira, i llavors, amb la mà fa el gest de fumar, de manera interrogativa, demanant-me tabac. Li dic que no fumo. I ell torna a extraviar la mirada.
Ell jeu al damunt dels cartrons, és fumador, bevedor (té una ampolla de vi al costat)... i com els pardals, els coloms i jo, també té necessitat de menjar, i d'aixoplugar-se si cal. I una necessitat afegida, que no tenen els pardals ni jo, la de beure, potser per ofegar el mateix sentiment d'absurditat que jo tinc (i en canvi els pardals no), i que suposo que jo, en lloc de bevent, el gestiono llegint, escrivint, amb "invencions" d'aquestes socialment més ben vistes...
Als pardals i als coloms, és obvi, no els importa el que jo llegeixo, el que escric. Només els interessen les molles, o petites llavoretes, o el que sigui, que potser hi ha per terra. Això és el que compartim els pardals, els coloms i jo: la necessitat de menjar, i també la de trobar algun tipus d'aixopluc, si el dia és advers.
Tota la resta, tot el munt de tonteries que a mi m'ocupen el cap, a ells els són indiferents. De fet, si hi paro atenció, fins i tot per a mi són del tot irrellevants, absurdes. I tanmateix m'ocupen, m'hi aferro... I és que és molt difícil, viure sense divagacions del cap, caldria que fóssim pardals, i no ho som.
En qualsevol cas, sort d'aquests instants de realitat, de consciència de banalitat. Després, és clar, passat el moment, "torna la normalitat", l'automatisme de viure, amb el referent "d'algun sentit inventat"... Cosa d'altra banda ben normal, perquè sense algun sentit (que sigui absurd és secundari), sobreviure seria realment molt complicat.
Rere el banc on estic assegut, a uns cinc metres, un home de potser uns quaranta anys està estirat a terra, al damunt d'uns cartrons, panxa enlaire, amb la mirada perduda al cel. Alguna vegada el miro, i una d'aquestes vegades ell també em mira, i llavors, amb la mà fa el gest de fumar, de manera interrogativa, demanant-me tabac. Li dic que no fumo. I ell torna a extraviar la mirada.
Ell jeu al damunt dels cartrons, és fumador, bevedor (té una ampolla de vi al costat)... i com els pardals, els coloms i jo, també té necessitat de menjar, i d'aixoplugar-se si cal. I una necessitat afegida, que no tenen els pardals ni jo, la de beure, potser per ofegar el mateix sentiment d'absurditat que jo tinc (i en canvi els pardals no), i que suposo que jo, en lloc de bevent, el gestiono llegint, escrivint, amb "invencions" d'aquestes socialment més ben vistes...
17 de jul. 2020
De vegades se'm fa estrany - 3
En l'àmbit judicial s'estableix que som responsables dels nostres actes "de vegades sí i de vegades no". És a dir, segons la naturalesa dels actes i el temps transcorregut. Per exemple, si fa anys vaig cometre un delicte punible segons les lleis vigents (i llavors va quedar impune perquè no va ser detectat), i resulta que ara es descobreix, però alhora ja no pot ser jutjat perquè el delicte ha prescrit, ¿això no vol dir que la mateixa llei ja considera que, d'alguna manera, jo ja no sóc la mateixa persona de fa temps, i que per això ara ja no puc ser imputat? (desconec si el raonament jurídic és aquest, diguem que només ho apunto "com una hipòtesi útil" en el context d'aquesta reflexió).
Continuo i introdueixo ara un altre element. Si en l'àmbit judicial (o en l'extrajudicial, el de totes aquelles conductes sobre les quals la llei no es pronuncia), acceptem la idea de la "prescripció" (en el segon cas, "una prescripció moral"), ¿aquest plantejament només ha d'afectar els comportaments considerats sancionables o criticables? Només als demèrits, i no als mèrits?
Si acceptéssim la idea que no som una sinó successives persones, i que per tant les responsabilitats poden prescriure, no hauríem de fer també el mateix "amb els nostres mèrits"? No seria contradictòria, la "discriminació" de conservar i lluir amb orgull les medalles, i en canvi amagar o relativitzar les vergonyes?
I en qualsevol cas, a partir d'aquí, què? Doncs no ho sé... O potser en part sí: potser, quan hi ha embolics d'aquests, potser seria aconsellable moderar una mica les afirmacions categòriques i els abrandaments, i alhora apostar per una mica més de moderació, d'humilitat de discreció...
Continuo i introdueixo ara un altre element. Si en l'àmbit judicial (o en l'extrajudicial, el de totes aquelles conductes sobre les quals la llei no es pronuncia), acceptem la idea de la "prescripció" (en el segon cas, "una prescripció moral"), ¿aquest plantejament només ha d'afectar els comportaments considerats sancionables o criticables? Només als demèrits, i no als mèrits?
Si acceptéssim la idea que no som una sinó successives persones, i que per tant les responsabilitats poden prescriure, no hauríem de fer també el mateix "amb els nostres mèrits"? No seria contradictòria, la "discriminació" de conservar i lluir amb orgull les medalles, i en canvi amagar o relativitzar les vergonyes?
I en qualsevol cas, a partir d'aquí, què? Doncs no ho sé... O potser en part sí: potser, quan hi ha embolics d'aquests, potser seria aconsellable moderar una mica les afirmacions categòriques i els abrandaments, i alhora apostar per una mica més de moderació, d'humilitat de discreció...
16 de jul. 2020
De vegades se'm fa estrany (segon intent)
Jo sóc el mateix que fa trenta o quaranta anys? No em refereixo a si sóc igual, és obvi que no, sinó al lligam "entre aquella persona d'anys enrere i jo avui".
Que el meu cos és el resultat de l'envelliment d'aquell cos és obvi, i que la meva ment és el resultat de l'evolució d'aquella ment també. I també és obvi que "oficialment" segueixo sent la mateixa persona, amb els mateix nom i cognoms, i el mateix número de carnet d'identitat. Però, ¿i si al marge de tot això jo sento que tinc molt poc a veure, o no res, amb aquell jo pretèrit?
Si jo (segueixo amb aquesta hipòtesi), puc arribar a argumentar "que potser ja no sóc aquell", haig d'assumir llavors les eventuals conseqüències dels actes "d'aquell"? I si les haig d'assumir, quines i fins a quin punt? Totes, sense cap mena de límit?
¿Com decidim si hem d'assumir o no responsabilitat per determinats actes, d'un tipus o un altre, comesos fa temps? (o no fa tant temps).
Tot això, tant si pensem en la nostra pròpia biografia individual, com en les biografies familiars, associatives, territorials, nacionals...
Quins embolics...
Que el meu cos és el resultat de l'envelliment d'aquell cos és obvi, i que la meva ment és el resultat de l'evolució d'aquella ment també. I també és obvi que "oficialment" segueixo sent la mateixa persona, amb els mateix nom i cognoms, i el mateix número de carnet d'identitat. Però, ¿i si al marge de tot això jo sento que tinc molt poc a veure, o no res, amb aquell jo pretèrit?
Si jo (segueixo amb aquesta hipòtesi), puc arribar a argumentar "que potser ja no sóc aquell", haig d'assumir llavors les eventuals conseqüències dels actes "d'aquell"? I si les haig d'assumir, quines i fins a quin punt? Totes, sense cap mena de límit?
¿Com decidim si hem d'assumir o no responsabilitat per determinats actes, d'un tipus o un altre, comesos fa temps? (o no fa tant temps).
Tot això, tant si pensem en la nostra pròpia biografia individual, com en les biografies familiars, associatives, territorials, nacionals...
Quins embolics...
15 de jul. 2020
De vegades se'm fa estrany
De vegades se'm fa estrany (i de vegades em sembla un engany): que jo sigui aquell que de petit o adolescent es deia com jo (i que habitava aquell cos que amb el pas del temps s'ha convertit en el meu cos). Quines coses, quins misteris, quins desconcerts...
Uns misteris tan grans com la profunda estranyesa que de vegades també sento en relació amb "els meus diferents jos" d'ara mateix: ara un, ara un altre, ara barrejats, ara enfrontats, ara adormits o avorrits...
Sentir-te així. És estrany. Està relacionat, suposo, amb desactivar els automatismes. Badar. Aturar-te. I llavors estar atent, receptiu.
I potser llavors passa alguna cosa "diferent", o no passa.
Uns misteris tan grans com la profunda estranyesa que de vegades també sento en relació amb "els meus diferents jos" d'ara mateix: ara un, ara un altre, ara barrejats, ara enfrontats, ara adormits o avorrits...
Sentir-te així. És estrany. Està relacionat, suposo, amb desactivar els automatismes. Badar. Aturar-te. I llavors estar atent, receptiu.
I potser llavors passa alguna cosa "diferent", o no passa.
14 de jul. 2020
12 de jul. 2020
Petit format
Els governs informen que les úniques notícies falses fiables són les seves.
Quan el patriotisme (qualsevol) menja pebre picant i beu aiguardent essencialista de garrafa, no hi ha qui l'aguanti.
Demostrar que s'és curt de gambals es pot fer en qualsevol idioma (fins i tot en el propi).
Totes les històries són mentida, però algunes, a més, fan una pudor insuportable.
Quan el patriotisme (qualsevol) menja pebre picant i beu aiguardent essencialista de garrafa, no hi ha qui l'aguanti.
Demostrar que s'és curt de gambals es pot fer en qualsevol idioma (fins i tot en el propi).
Totes les històries són mentida, però algunes, a més, fan una pudor insuportable.
6 de jul. 2020
Sobre el virus
Fa uns dies sortia a algun diari la notícia que el Josep Pàmies convocava reunions multitudinàries per tal d'afavorir la proximitat de les persones, sense protecció de cap mena, i així demostrar la falsedat de les teories "oficials" sobre el virus (el Josep Pàmies és una mena de pagès-predicador de Balaguer segons el qual tot es pot curar amb infusions d'herbes i dissolucions de lleixiu).
És un problema habitual de les persones narcisistes: si no aconsegueixen destacar mitjançant una causa sensata, no tenen inconvenient en buscar-ne una d'insensata, per tal d'aconseguir, com sigui, ser el centre d'atenció.
Pel que fa a aquest tema del virus, jo puc tenir una actitud escèptica (crec que saludable), en relació amb cada nou titular dels mitjans de comunicació sobre les característiques del virus, sobre les estadístiques que apareixen, sobre els nous medicaments i vacunes que es van investigant i assajant, etc. Una segona opció és d'entrada creure't tots els titulars i comunicats oficials que van apareixent, ja que així no et cal pensar. Finalment, hi ha "les opcions Pàmies" (o Miguel Bosé, un altre curt de gambals, que diu que amb les vacunes del virus implantaran microxips al cervell, i més coses per l'estil). És a dir, la tercera opció és apuntar-se als desvariejos de persones que es consideren "il.luminades" (per cert, es veu que una de les iniciatives del Pàmies ha sigut posar-se en contacte amb el Pato-Donald-Trump per tal de compartir amb ell les seves demenciades teories).
El cas concret del Pàmies per a mi no és només anecdòtic, sinó que té un interès especial, perquè alguns coneguts meus li tenen devoció i admiració. Uns, perquè consideren que és "una de les úniques persones que veu clar el que està passant". Uns altres, només perquè els agrada "anar a la contra", perquè els agraden els desafiaments, etc. (per a aquestes persones, que aquest portar la contrària sigui d'una manera tan ximpleta com la d'aquest ximplet, es veu que és irrellevant).
Amb aquest tipus de coneguts, amb algun dels quals hi tinc una gran amistat, de moment no tinc gens d'interès en tenir-hi cap contacte, perquè tal com he dit, una cosa són els meus dubtes i escepticismes sobre algunes de les coses que ens expliquen els portaveus dels governs, els portaveus de les farmacèutiques, etc. I una altra cosa és que no tinc cap dubte que això d'aquest virus és un tema complicat. I perillós. I per tant, cal anar amb compte, cosa que vol dir, per exemple, que de moment val més no acostar-se a aquesta gent "alternativa", sobretot mentre aquestes persones vagin presumint de riure's dels protocols anticontagi.
Acabo: mentre estic enllestint aquest escrit, parlo per telèfon amb una coneguda aficionada també "a les teories conspiratives". Em deixa bocabadat amb una explicació que encara no havia sentit: em diu, ben seriosament, ben convençuda, que l'obligació de dur mascareta té l'objectiu de "matar la gent". Que és una estratègia dels que manen, que hi ha molts estudis que demostren que a l'anar respirant l'aire de la mascareta, es va acabant l'oxigen, i que al final amb la mascareta posada només es respira anhídrid carbònic. I que per això es mor tanta gent, i em reitera que està ben demostrat, que només cal veure les estadístiques de morts, etc.
És un problema habitual de les persones narcisistes: si no aconsegueixen destacar mitjançant una causa sensata, no tenen inconvenient en buscar-ne una d'insensata, per tal d'aconseguir, com sigui, ser el centre d'atenció.
Pel que fa a aquest tema del virus, jo puc tenir una actitud escèptica (crec que saludable), en relació amb cada nou titular dels mitjans de comunicació sobre les característiques del virus, sobre les estadístiques que apareixen, sobre els nous medicaments i vacunes que es van investigant i assajant, etc. Una segona opció és d'entrada creure't tots els titulars i comunicats oficials que van apareixent, ja que així no et cal pensar. Finalment, hi ha "les opcions Pàmies" (o Miguel Bosé, un altre curt de gambals, que diu que amb les vacunes del virus implantaran microxips al cervell, i més coses per l'estil). És a dir, la tercera opció és apuntar-se als desvariejos de persones que es consideren "il.luminades" (per cert, es veu que una de les iniciatives del Pàmies ha sigut posar-se en contacte amb el Pato-Donald-Trump per tal de compartir amb ell les seves demenciades teories).
El cas concret del Pàmies per a mi no és només anecdòtic, sinó que té un interès especial, perquè alguns coneguts meus li tenen devoció i admiració. Uns, perquè consideren que és "una de les úniques persones que veu clar el que està passant". Uns altres, només perquè els agrada "anar a la contra", perquè els agraden els desafiaments, etc. (per a aquestes persones, que aquest portar la contrària sigui d'una manera tan ximpleta com la d'aquest ximplet, es veu que és irrellevant).
Amb aquest tipus de coneguts, amb algun dels quals hi tinc una gran amistat, de moment no tinc gens d'interès en tenir-hi cap contacte, perquè tal com he dit, una cosa són els meus dubtes i escepticismes sobre algunes de les coses que ens expliquen els portaveus dels governs, els portaveus de les farmacèutiques, etc. I una altra cosa és que no tinc cap dubte que això d'aquest virus és un tema complicat. I perillós. I per tant, cal anar amb compte, cosa que vol dir, per exemple, que de moment val més no acostar-se a aquesta gent "alternativa", sobretot mentre aquestes persones vagin presumint de riure's dels protocols anticontagi.
Acabo: mentre estic enllestint aquest escrit, parlo per telèfon amb una coneguda aficionada també "a les teories conspiratives". Em deixa bocabadat amb una explicació que encara no havia sentit: em diu, ben seriosament, ben convençuda, que l'obligació de dur mascareta té l'objectiu de "matar la gent". Que és una estratègia dels que manen, que hi ha molts estudis que demostren que a l'anar respirant l'aire de la mascareta, es va acabant l'oxigen, i que al final amb la mascareta posada només es respira anhídrid carbònic. I que per això es mor tanta gent, i em reitera que està ben demostrat, que només cal veure les estadístiques de morts, etc.
3 de jul. 2020
Sobre el final de la vida
L'infern del Martí
https://miravolant.blogspot.com/2020/06/lnfern-del-marti.html
Quan el cap es desballesta
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/quan-el-cap-es-desballesta.html
No només un dia la vida s'acaba
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/no-nomes-un-dia-la-vida-sacaba.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/06/lnfern-del-marti.html
Quan el cap es desballesta
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/quan-el-cap-es-desballesta.html
No només un dia la vida s'acaba
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/no-nomes-un-dia-la-vida-sacaba.html
2 de jul. 2020
Trenta truites
Que al carrer t'hi pots trobar moltes coses, de tota mena, de vegades molt insòlites, ja ho he dit moltes vegades. Això que explico a continuació va passar els primers dies de confinament, quan els carrers estaven gairebé deserts.
Em trobo unes trenta truites de patates, de supermercat, grans, totes ben envasades amb plàstic, al buit, i ben col.locades en caixes, al costat d'un contenidor. La data de caducitat és del dia abans. Fa poc que deuen estar al carrer; encara estan fredes, de nevera, i per tant deuen estar en bones condicions.
És estrany, perquè no hi ha cap supermercat a la vora (de vegades els supermercats deixen al carrer allò que els caduca). Ni tan sols hi ha cap bar. Si hi hagués algun bar, una explicació fàcil seria que van comprar les truites abans de l'alarma del virus, i després van haver de tancar el bar, i va arribar la data de caducitat sense que cap client se les hagués menjat (al menú, potser les haurien anunciat com a "truites casolanes"...).
El que si hi ha a la vora són algunes "cases de senyores", ara també tancades (se suposa). I penso que aquest podria ser l'origen de les truites (i alhora penso que pobres "senyores", si els dies de feina només les alimentaven amb truites de patates).
Que a aquest carrer hi ha moviment de compravenda de serveis de senyores ho sé perquè fa anys una amiga hi tenia llogat un pis. Un pis del qual al final en va marxar, perquè al mateix edifici, el pis de sota estava dedicat al negoci de senyores, i sovint se sentien exclamacions, i gemecs... I és clar, intentar dormir amb aquest fil musical fornicador era difícil.
Torno a les truites. N'agafo quatre, i un cop a casa tres les fico al congelador. De la quarta, mitja me la menjo per sopar, i l'altra mitja l'endemà per dinar. Me la menjo la mar de content: feia temps que no menjava truita de patates (després, de tant en tant en vaig traient una del congelador, i també me la vaig cruspint). No són de les millors truites de patates de supermercat, però es poden menjar bé.
Tal com he dit al principi, això va passar fa unes setmanes. Llavors vaig pensar que de moment era millor que no ho expliqués, perquè si era el cas que al final em moria a causa del virus, igual encara algú hauria associat la mort amb les truites: "Mira que ruc, va agafar unes truites del carrer, i amb les truites el virus, i l'ha palmat!". Sí, hi ha coses que, per si de cas, és millor esperar una mica, abans d'explicar-les...
Em trobo unes trenta truites de patates, de supermercat, grans, totes ben envasades amb plàstic, al buit, i ben col.locades en caixes, al costat d'un contenidor. La data de caducitat és del dia abans. Fa poc que deuen estar al carrer; encara estan fredes, de nevera, i per tant deuen estar en bones condicions.
És estrany, perquè no hi ha cap supermercat a la vora (de vegades els supermercats deixen al carrer allò que els caduca). Ni tan sols hi ha cap bar. Si hi hagués algun bar, una explicació fàcil seria que van comprar les truites abans de l'alarma del virus, i després van haver de tancar el bar, i va arribar la data de caducitat sense que cap client se les hagués menjat (al menú, potser les haurien anunciat com a "truites casolanes"...).
El que si hi ha a la vora són algunes "cases de senyores", ara també tancades (se suposa). I penso que aquest podria ser l'origen de les truites (i alhora penso que pobres "senyores", si els dies de feina només les alimentaven amb truites de patates).
Que a aquest carrer hi ha moviment de compravenda de serveis de senyores ho sé perquè fa anys una amiga hi tenia llogat un pis. Un pis del qual al final en va marxar, perquè al mateix edifici, el pis de sota estava dedicat al negoci de senyores, i sovint se sentien exclamacions, i gemecs... I és clar, intentar dormir amb aquest fil musical fornicador era difícil.
Torno a les truites. N'agafo quatre, i un cop a casa tres les fico al congelador. De la quarta, mitja me la menjo per sopar, i l'altra mitja l'endemà per dinar. Me la menjo la mar de content: feia temps que no menjava truita de patates (després, de tant en tant en vaig traient una del congelador, i també me la vaig cruspint). No són de les millors truites de patates de supermercat, però es poden menjar bé.
Tal com he dit al principi, això va passar fa unes setmanes. Llavors vaig pensar que de moment era millor que no ho expliqués, perquè si era el cas que al final em moria a causa del virus, igual encara algú hauria associat la mort amb les truites: "Mira que ruc, va agafar unes truites del carrer, i amb les truites el virus, i l'ha palmat!". Sí, hi ha coses que, per si de cas, és millor esperar una mica, abans d'explicar-les...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
