El dolor: com un llop d'ullals esmolats

Com un corb que me'l picoteja, com una urpa que me l'esgarrapa, com un martell que me'l colpeja, com una premsa que me'l constreny, com uns fils que me l'estiren i l'esquincen, com un foc que em crema... D'aquestes diferents maneres el Joan M es refereix al dolor insuportable que sent de vegades al cap, i que quan comença, diu, és "com l'arribada d'un llop d'ullals esmolats que de cop em mossega el cervell".

El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.

Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.

El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.

Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.

Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).

Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.

Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.