Contencions

L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.

Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.

La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?

Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.

Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.

No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.

En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.

Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.

Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.

L'Elena; anestèsia i psicosi

Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.

Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.

Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.

Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.

La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).

Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.

Casament civil

La Gemma i el David es van casar després de vint-i-cinc anys de viure junts, durant els quals havien tingut un parell de fills. Llavors, quan es van casar, el fill gran tenia uns vint anys, i el petit potser tres menys.

Els quatre formaven una família harmoniosa, bonica, agradable: la parella s'estimava, la Gemma i el David s'entenien la mar de bé, i els fills mantenien una bona relació amb els pares. Els fills havien estat ben educats, sels havia fomentat l'autoestima i l'autonomia: en aquell clima de confiança els fills havien crescut sense gaires problemes. Era una família que feia delir.

Quan el David va explicar a la seva mare que ell i la Gemma pensaven casar-se la mare va estar molt contenta. Però quan li va dir que no es casarien per l'Església, ella va tenir un disgust molt gran. Va tenir un disgust tan gran que va decidir no anar al casament civil ni a la festa que van fer posteriorment. Dels quatre germans del David, tres van reaccionar com la mare, només va anar al casament un dels germans.

El pare del David havia mort feia uns anys. Mentre va vire, mai va tenir una bona relació amb la Gemma, més aviat la ignorava, i també tenia una relació complicada amb el seu fill, a causa de la convivència "irregular" del fill amb la Gemma. El pare del David era de l'Opus, la mare també.

Ho he escrit en passat perquè sembla que això hauria d'haver passat fa molts anys. Però no, va passar fa poques setmanes. I no és una d'aquestes història "que me l'han explicat i ves a saber...".

O més ben dit, si que és una història que me l'han explicat: me la va explicar ahir la Gemma, a la qual feia mesos que no veia. Me la va explicar una mica trista i alhora conformada: "Què hi farem, la mare del David és així".

Malabars

Escriure és un joc de malabars.
De vegades et despistes
i et cau una bitlla a terra.
No passa res, dissimules,
la reculls, i segueixes jugant.

Divagacions sobre l'empatia i la compassió

Un. Podem sentir empatia en relació a qualsevol sentiment alié, sigui "negatiu" o "positiu" (tristesa, vergonya, ira, alegria, entusiasme, amor...). Però només podem sentir compassió en relació als sentiments negatius o dolorosos. Per tant, empatia i compassió no són sempre paraules sinònimes.

Dos. La compassió, si no mou a l'acció (si no ens mobilitza per tal d'intentar alleujar el sofriment de l'altre) és només pena, llàstima, un sentiment que pot ser autojustificatiu, però no compassiu. No es pot sentir compassió "si no s'actua compassivament": el que dóna sentit a la paraula compassió és l'acció.

Tres. Aquestes divagacions es poden entendre de dues maneres, com unes afirmacions sobre el significat de les paraules empatia i compassió, o com una proposta de significats.

Quatre. Posar-nos "en la pell de l'altre" no hauria de comportar fer nostre el sofriment de l'altre, és a dir, "patir amb ell perquè ell pateix". Patint amb els que pateixen no fem cap bé a ningú, ni a qui pateix ni a nosaltres mateixos. El que es tracta és que, sent conscients del patiment aliè (sent empàtics) llavors, en la mesura del possible, ens impliquem en l'alleujament o l'eradicació d'aquest patiment (actuant compassivament).

Cinc. Aquesta interiorització de l'empatia i de la compassió ens fa més humans. O si més no, més humans segons aquesta definició d'humanitat que potser m'acabo d'inventar (o de reinventar, adaptar, plagiar...).

Sis. Amén.

La Patrícia

Ha corregut la veu que la Patrícia ha mort. Que l'han trobat morta al bosc. Ha corregut la veu, i que ha mort és gairebé segur, ja que en cas contrari algú hauria desmentit el rumor. Que hagi mort d'una manera o d'una altra, que l'hagin trobat al bosc o a un altre lloc, això ja és una altra història. A la residència, els  detalls de les notícies de vegades poden ser bastant fantasiosos: entre la imaginació de cadascú i les alteracions a causa de les successives explicacions, les notícies es poden anar transformant molt, de vegades de manera increïble.

El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per fer sortides, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica.

A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residencia la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una resident molt particular. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals.

Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics. L'Elisabet, que era força amiga seva i que és qui m'explica tot això, tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia. Ni què feia durant les seves escapades, com li anaven les coses. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava.

Una explicació podria ser que mentre estava ingressada la medicació la mantenia estable, i que quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, es desestabilitzava i se li complicava la vida, de la forma que fos. Alguna cosa així havia de passar, sinó seria massa inexplicable que estigués ingressada i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència.

Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té.

Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig d'aconformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-els hi una credibilitat limitada.

A la residencia en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, en ocasions, amb aspectes morbosos.

D'aquesta història de la Patrícia, segures hi ha poques coses, potser només aquestes: la Patrícia tenia al voltant de cinquanta-cinc anys, no volia viure tancada a la residència, ara està morta.