És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo de vegades el faig (amb un grau d'encert que desconec), sobre algunes persones, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, em serà indiferent, perquè al cementiri els ossos o la cendra no senten ni pensen. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que llavors podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués après a què em fossin indiferents aquestes coses.
Escric això pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares. O sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que, a ells, alguns d'aquests escrits no els fessin gens de gràcia (si fossin vius), i que llavors pensessin que sóc una persona tramposa, mentidera, o poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva).
O potser no, potser els seria del tot indiferent, perquè potser haurien fet aquest procés que a mi m'agradaria poder fer (d'indiferència general, deseiximent, etc.), i per tant els importaria un rave el que jo pugués pensar, dir o escriure sobre ells.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. I, tanmateix, de tant en tant segueixo escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
