23 de gen. 2021
20 de gen. 2021
16 de gen. 2021
Sobre el Banc dels Aliments
L'altre dia parlava del "Programa d'ajuda alimentària a les persones desfavorides". Sobre aquest tema, un parell d'anècdotes curioses.
Uns coneguts tenen una filla, presumptament emancipada, que va al Banc dels aliments, perquè diu, la filla, que no vol ser ajudada pels pares, que vol ser independent (bé, de fet, als pares sí que els demana coses, però "unes altres"...). El cas és que la filla va al Banc dels aliments, i de vegades li donen aliments que es veu que no li agraden. Llavors, aquests aliments, com que a ella no li agraden, els porta a casa dels pares. Els quals, com que no saben què fer-ne (tornar-los al Banc dels aliments?) al final els aprofiten ells.
Els pares no els necessiten en absolut, aquests aliments: els dos estan jubilats i tenen les seves respectives pagues, que no són minses. De manera que el que fan, ja que retornar els aliments seria complicat, és "retornar-los en diners". És a dir, el que fan és contribuir de manera generosa al finançament del Banc dels aliments.
El cas d'un altre conegut, d'una altra ciutat. Viu a un barri marginal, i té una economia no precària, però si ajustada, cosa que d'altra banda no li suposa un problema, perquè és molt auster. No té cap filla que li porti el que ella no vol, però sí que té alguns veïns beneficiaris del Banc dels aliments. I a aquests veïns els passa el mateix que a la filla dels altres coneguts: que hi ha coses dels lots que recullen que no els agraden. I com que no les volen, les donen a aquest conegut, al qual li van la mar de bé, perquè ho aprofita tot i no fa fàstics de res.
Per descomptat, amb aquests dos exemples, de cap manera vull insinuar cap mena d'eventual generalització sobre les persones destinatàries d'ajudes. En absolut. Fer-ho seria lleig i demagògic, perquè és obvi que hi ha gent que viu situacions de precarietat molt crítiques.
No pretenc fer cap generalització. Només una constatació. Aquesta: que, de vegades, les ajudes a les persones necessitades, generen algunes paradoxes.
14 de gen. 2021
Sopa de fideuets, continuació
De vegades parlo amb el Francisco, el de la sopa d'ossos, de fideuets. Quan parlem, ell potser m'explica coses com la de la sopa que de vegades fa la Consuelo, o històries de quan ells eren petits. I jo, com que la meva infantesa va ser fàcil, fins i tot luxosa, comparada amb la seva, només li puc parlar, per exemple, de la troballa, fa uns dies, de tres entrepans de pernil salat, uns entrepans que, com que només havia dinat fruita i ja era mitja tarda, sobre la marxa, al carrer, me'ls vaig menjar els tres, un rere l'altra. I que bons que eren!
O li explico que un altre dia el que em vaig trobar va ser dues carmanyoles, precintades, d'un menjador social, dues carmanyoles de lluç amb verdures i suc I que a l'arribar a casa, vaig buidar les carmanyoles en un pot, vaig fer bullir el contingut, i vaig dinar com un rei, o com un príncep, o com un compte o un arquebisbe...
O potser li explico que, un altre dia, em vaig trobar uns brics de brou de pollastre i uns pots de verdures cuites, del "Programa de ayuda alimentaria a las personas más desfavorecidas 2020 - Alimentos gratuitos - Prohibida su venta", amb data de caducitat encara molt llunyana (suposo que a algun destinatari d'aquesta ajuda, aquests aliments no li agradaven, i per això els devia deixar al carrer).
Amb el Francisco de vegades parlem d'aquestes coses. Per sort, al món no hi ha només gent "normal", d'aquesta que si expliques alguna d'aquestes històries, et miren amb cara de sorpresa, i arrufen el nas, fins i tot amb un aire desaprovador (potser fins i tot amb la por "que els encomanis alguna cosa").
Sí, per sort també hi ha, encara, alguns "Franciscos", persones amb les quals pots parlar, "amb naturalitat", d'aquestes coses.
11 de gen. 2021
Sopa de fideuets
Dinar d'any nou. La Consuelo y el Francisco han convidat a dinar les seves dues filles. Hi han anat soles, els respectius marits s'han quedat a casa seva; a ells els ha semblat que, a causa de l'embolic del virus, era millor no arriscar-se.
La Consuelo, com cada any, ha fet una gran plata de pollastre al forn. Plat únic: pollastre, més pollastre i més pollastre, i pa per sucar el suc. De postres, polvorons i torrons i, de beguda, vi amb el pollastre, i vi dolç i conyac amb els torrons. S'han ben atipat, per tal de seguir la tradició dels excessos d'aquests dies festius.
A la tarda, quan marxen les filles, la Consuelo endreça la cuina. Congela el pollastre que ha sobrat i, els ossos de pollastre que havia apartat a l'escurar els plats, els guarda a dins d'un bol, a la nevera.
L'endemà, la Consuelo i el Francisco dinen sols. La Consuelo agafa els tendrums i ossos escurats del dia anterior, i els posa a bullir una bona estona. Després, cola el caldo, hi afegeix fideuets i, amb una mica de julivert, ho fa bullir una mica més.
A la Consuelo no li passa pel cap, que tota la substància dels ossos escurats no s'aprofiti; no li passa pel cap que puguin anar directament a les escombraries. I el Francisco pensa el mateix. I és que la Consuelo i el Francisco, quan eren petits, les van passar molt magres.
Ara bé, com que saben que les seves filles no ho entendrien, que si ho sabessin en farien un drama, no els ho diuen. De manera que els dies que la Consuelo i el Francisco mengen aquesta sopa de fideuets, se la mengen "en secret"... i la mar de contents.
6 de gen. 2021
L'hostatgeria de l'Assumpta
El mateix dia que al matí veig un tros de la missa del Vaticà, a la tarda parlo amb l'Assumpta. L'última vegada que havíem parlat m'havia explicat que un noi que feia temps que tenia acollit, estava a punt de marxar definitivament, cap al seu país, el Congo. I que quan marxés no acolliria més persones a casa seva, perquè ja era molt gran.
L'Assumpta no lloga habitacions: acull persones que necessiten un sostre, i ho fa a canvi de res, des de fa molts anys. O més ben dit, no només ofereix aixopluc, sinó també el plat a taula: pensió completa. I alhora sempre està disposada a fer les gestions que calgui, si la persona de torn ho necessiti. I resulta que sí, que és habitual que aquestes persones ho necessitin, perquè de vegades no tenen papers, o no tenen treball, o no tenen salut... en general, sempre "no tenen" una o més coses que per anar bé haurien de tenir, i precisament per això, i perquè ella és com és, l'Assumpta les acull: els últims anys, per casa seva hi ha passat més de seixanta persones, unes potser hi han dormit un dia, unes altres setmanes, o mesos. Alguna més d'un any.
L'Assumpta és així, generosa i meravellosa. Després, encara hi ha les persones que a casa seva "només hi van a dinar", com si fos un menjador social (són pocs, els dies que dina sola).
La vegada anterior que havíem parlat m'havia dit el que m'havia dit, que ja no acolliria més persones... i el que em diu aquesta vegada és que ja té una altra persona acollida. Es veu que una coneguda seva li va parlar d'un "mena", un menor no acompanyat, que al fer els divuit anys, a l'haver d'abandonar el centre d'acollida, es va trobar al carrer, del tot desemparat. Feia setmanes que hi vivia, al carrer.
La coneguda n'hi va parlar, ella s'ho va pensar uns dies, i al final va decidir acollir-lo. Amb el mateix argument de sempre: si el seu pis té una habitació que li sobra, se li fa estrany que no la pugui fer servir algú que no té habitació. L'Assumpta en tot és així.
L'Assumpta diu que està contenta de la seva decisió, i que a més aquest noi és un bon noi, diu que s'entenen bé. Segurament, un bon noi ho és... però qui sobretot és "una bona noia", una dona meravellosa, és l'Assumpta.
L'Assumpta és creient, catòlica. I crec que la seva creença i religiositat té molt a veure amb la seva forma d'entendre la vida. Seria diferent, l'Assumpta, si no fos creient? No ho sé. En qualsevol cas, jo, que no crec en res, admiro profundament l'Assumpta, la manera com viu, el que fa. Per a mi és un model.
He començat amb la referència de la missa del Vaticà. A l'Assumpta, aquesta faceta de l'Església li fa urticària, l'indigna. Perquè el model d'Església de l'Assumpta no té res a veure amb aquestes pompes i escenificacions vaticanes; tot això li sembla un despropòsit, i com a cristiana l'avergonyeix.
A ella, a banda de la referència del Bon Samarità, no li cal res més.
4 de gen. 2021
Apunt sobre la missa d'Any Nou
Al matí, miro una estona la missa d'Any Nou retransmesa per la tele des del Vaticà. Si tanco els ulls i només escolto els cants, m'agrada. Perquè en general el cant de tipus gregorià m'agrada, sobretot el més primitiu, monòdic i sil.làbic. Els cants d'aquesta missa, més acolorits, també m'agraden.
He dit que miro, i hauria d'haver dit "que escolto". Perquè si obro els ulls i veig tota l'escenografia, l'encant es trenca. I encara més, si penso en el text dels cants (per sort són en llatí, de manera que pesco poca cosa). És a dir, que si ho vull assaborir, haig d'escoltar sense mirar, i procurant alhora no entendre res de la lletra.
Però de tota manera una estona miro, suposo que la meva és una pulsió morbosa. La grandiositat de l'església del Vaticà, amb el seu baldaquí, els marbres, les cúpules, els diferents altars, les pintures i les escultures, els daurats, els terres... Ho trobo tot esperpèntic, un espant. I si a aquest espai se li afegeix, com en aquest cas, la missa solemne que s'hi celebra, l'efecte és ja demolidor.
La missa solemne, amb les seves cireretes. Per exemple, a la part dels "actors", tots homes, mascles, vestits amb les seves túniques, representant de manera solemne el ritual. Fins i tot el cor és exclusivament d'homes, no fos cas...
A la part dels espectadors, pocs a causa de les mesures anti virus, unes quantes persones, comptades, i aquí sí que hi ha dones, la majoria monges, amb el cap ben tapat i actituds recollides, humils.
M'agraden els cants, però en lloc de tancar els ulls, tanco la tele.
