El mateix dia que al matí veig un tros de la missa del Vaticà, a la tarda parlo amb l'Assumpta. L'última vegada que havíem parlat m'havia explicat que un noi que feia temps que tenia acollit, estava a punt de marxar definitivament, cap al seu país, el Congo. I que quan marxés no acolliria més persones a casa seva, perquè ja era molt gran.
L'Assumpta no lloga habitacions: acull persones que necessiten un sostre, i ho fa a canvi de res, des de fa molts anys. O més ben dit, no només ofereix aixopluc, sinó també el plat a taula: pensió completa. I alhora sempre està disposada a fer les gestions que calgui, si la persona de torn ho necessiti. I resulta que sí, que és habitual que aquestes persones ho necessitin, perquè de vegades no tenen papers, o no tenen treball, o no tenen salut... en general, sempre "no tenen" una o més coses que per anar bé haurien de tenir, i precisament per això, i perquè ella és com és, l'Assumpta les acull: els últims anys, per casa seva hi ha passat més de seixanta persones, unes potser hi han dormit un dia, unes altres setmanes, o mesos. Alguna més d'un any.
L'Assumpta és així, generosa i meravellosa. Després, encara hi ha les persones que a casa seva "només hi van a dinar", com si fos un menjador social (són pocs, els dies que dina sola).
La vegada anterior que havíem parlat m'havia dit el que m'havia dit, que ja no acolliria més persones... i el que em diu aquesta vegada és que ja té una altra persona acollida. Es veu que una coneguda seva li va parlar d'un "mena", un menor no acompanyat, que al fer els divuit anys, a l'haver d'abandonar el centre d'acollida, es va trobar al carrer, del tot desemparat. Feia setmanes que hi vivia, al carrer.
La coneguda n'hi va parlar, ella s'ho va pensar uns dies, i al final va decidir acollir-lo. Amb el mateix argument de sempre: si el seu pis té una habitació que li sobra, se li fa estrany que no la pugui fer servir algú que no té habitació. L'Assumpta en tot és així.
L'Assumpta diu que està contenta de la seva decisió, i que a més aquest noi és un bon noi, diu que s'entenen bé. Segurament, un bon noi ho és... però qui sobretot és "una bona noia", una dona meravellosa, és l'Assumpta.
L'Assumpta és creient, catòlica. I crec que la seva creença i religiositat té molt a veure amb la seva forma d'entendre la vida. Seria diferent, l'Assumpta, si no fos creient? No ho sé. En qualsevol cas, jo, que no crec en res, admiro profundament l'Assumpta, la manera com viu, el que fa. Per a mi és un model.
He començat amb la referència de la missa del Vaticà. A l'Assumpta, aquesta faceta de l'Església li fa urticària, l'indigna. Perquè el model d'Església de l'Assumpta no té res a veure amb aquestes pompes i escenificacions vaticanes; tot això li sembla un despropòsit, i com a cristiana l'avergonyeix.
A ella, a banda de la referència del Bon Samarità, no li cal res més.
