Dinar d'any nou. La Consuelo y el Francisco han convidat a dinar les seves dues filles. Hi han anat soles, els respectius marits s'han quedat a casa seva; a ells els ha semblat que, a causa de l'embolic del virus, era millor no arriscar-se.
La Consuelo, com cada any, ha fet una gran plata de pollastre al forn. Plat únic: pollastre, més pollastre i més pollastre, i pa per sucar el suc. De postres, polvorons i torrons i, de beguda, vi amb el pollastre, i vi dolç i conyac amb els torrons. S'han ben atipat, per tal de seguir la tradició dels excessos d'aquests dies festius.
A la tarda, quan marxen les filles, la Consuelo endreça la cuina. Congela el pollastre que ha sobrat i, els ossos de pollastre que havia apartat a l'escurar els plats, els guarda a dins d'un bol, a la nevera.
L'endemà, la Consuelo i el Francisco dinen sols. La Consuelo agafa els tendrums i ossos escurats del dia anterior, i els posa a bullir una bona estona. Després, cola el caldo, hi afegeix fideuets i, amb una mica de julivert, ho fa bullir una mica més.
A la Consuelo no li passa pel cap, que tota la substància dels ossos escurats no s'aprofiti; no li passa pel cap que puguin anar directament a les escombraries. I el Francisco pensa el mateix. I és que la Consuelo i el Francisco, quan eren petits, les van passar molt magres.
Ara bé, com que saben que les seves filles no ho entendrien, que si ho sabessin en farien un drama, no els ho diuen. De manera que els dies que la Consuelo i el Francisco mengen aquesta sopa de fideuets, se la mengen "en secret"... i la mar de contents.
