De vegades sembla
que escriure un poema
consisteix en escriure
una cosa que ningú entén:
si el sentit és massa evident,
malament.
Fem un altre intent:
"Entén una cosa que ningú
en escriure consisteix
un poema que sembla de vegades."
(de mica en mica,
si t'hi esforces,
en pots anar aprenent).
27 de febr. 2012
20 de febr. 2012
La Julita Viñas
Als 89 anys ha mort la Júlia Viñas, filla d'en Pere Viñas, el fundador dels Laboratoris Viñas. L'anomenàvem Julita, i era la mestressa de la casa on passàvem els estius; la recordo d'algun dels cops que havia vingut a "supervisar" que no li féssim cap desgavell en aquella mena de casa-museu dedicada al seu tio, Francesc Viñas, un tenor de fama internacional de finals del segle XIX i principis del XX, valorat sobretot per la seva especialització en les òperes de Wagner. La casa i el jardí estaven plens de tota mena de retrats, ceràmiques i estàtues de Francesc Viñas, en la majoria dels casos en el paper de Lohengrin.
La Julita llavors devia passar ja dels quaranta anys, la recordo elegant, atenta, somrient i amable, acompanyada sempre de la seva "senyora de companyia", sempre la mateixa, sense el somriure de la Julita, sempre en un segon pla.
Potser el que més preocupava la Julita, més que l'adequat manteniment de la casa que ens llogava, era el jardí de la casa, un gran i esplèndid jardí d'estil francès, amb caminets, placetes i zones diferenciades d'ombra i sol, amb tota mena de plantes i arbres. Suposo que devia d'haver estat ideat pel seu pare, un gran apassionat de la jardineria.
De tot el jardí, la nineta dels ulls de la Julita eren unes meravelloses hortènsies, que feien unes flors espectaculars. Del jardí en tenia cura un jardiner contractat tot l'any per la mateixa Julita, a càrrec seu. Recordo el darrer, el Pere, força espavilat, que tenia la Julita ben apamada: crec que tenia bon nas per a ensumar quan hi hauria visita, i llavors s'hi posava de valent, que es veiés tot ben escombrat, regat i esporgat. Això sí, durant tot l'any tenia molta cura de las hortènsies, adobant-les, esporgant-les quan tocava, regant-les, mirant que mai no els faltés res. Aquelles esplèndides hortènsies... em sembla recordar que les úniques topades que havien tingut la Julita i la meva mare van ser a causa de les hortènsies, sobre com i quan es podien tallar.
A la meva mare l'apassionaven els rams de flors. De qualsevol mena. Si calia comprats a la floristeria, però sobretot, quan podia, recollits al bosc o al camp per ella mateixa. Margarides, xuclamels, ginesta, bruguerola... o de plantes seques com els cards o les espigues de les gramínies... o fets amb les branques que potser sortien cap al carrer des del pati d'alguna casa, com ara d'un pebrer bord, o una mimosa, o una buganvilla, una heura... De vegades arribava a casa amb uns braçats tan grans de plantes que, si per un moment te la imaginaves a l'entrada d'una masia, semblava que fos una pagesa duent el menjar pel bestiar, de tan carregada com anava. Contenta, feliç amb el seu carregament vegetal. La meva mare sempre duia al damunt una petita navalla, per si s'esqueia que l'havia de menester, perquè l'oportunitat de tallar alguna branca que li fes peça es podia presentar (també al mig de Barcelona, si el lloc era més o menys discret), en qualsevol moment.
Com que la meva mare anava molt a la seva, tenir aquelles hortènsies al jardí i haver de seguir les indicacions de la Julita i del jardiner suposo que de vegades se li feia bastant feixuc, de manera que al final sovint feia el que li donava la gana, i si li venia de gust tallar alguna hortènsia, encara que potser no fos el moment més adequat segons les instruccions de la Julita, la tallava i es quedava tan ampla. De fet, d'hortènsies n'hi havia una cosa de no dir, i quan era el bo de la florida eren tantes les flors que per moltes que en tallés gairebé ni es notava.
La relació de la meva mare amb les hortènsies era una mica com les seves relacions en general. Quan estava en forma, era difícil que no se'n sortís, de fer la seva, de vegades fins i tot provocant algun desgavell o daltabaix de considerable envergadura. Però bé, diguem que això ja és una altra història... Per cert, d'aquell temps, recordo també un altre jardiner, un home gran que va durar poc: la Julita el va despatxar perquè a la part més fonda del jardí i menys visitada hi va plantar bledes o mongetes. Això la va enfurismar una cosa de no dir.
La Julita llavors devia passar ja dels quaranta anys, la recordo elegant, atenta, somrient i amable, acompanyada sempre de la seva "senyora de companyia", sempre la mateixa, sense el somriure de la Julita, sempre en un segon pla.
Potser el que més preocupava la Julita, més que l'adequat manteniment de la casa que ens llogava, era el jardí de la casa, un gran i esplèndid jardí d'estil francès, amb caminets, placetes i zones diferenciades d'ombra i sol, amb tota mena de plantes i arbres. Suposo que devia d'haver estat ideat pel seu pare, un gran apassionat de la jardineria.
De tot el jardí, la nineta dels ulls de la Julita eren unes meravelloses hortènsies, que feien unes flors espectaculars. Del jardí en tenia cura un jardiner contractat tot l'any per la mateixa Julita, a càrrec seu. Recordo el darrer, el Pere, força espavilat, que tenia la Julita ben apamada: crec que tenia bon nas per a ensumar quan hi hauria visita, i llavors s'hi posava de valent, que es veiés tot ben escombrat, regat i esporgat. Això sí, durant tot l'any tenia molta cura de las hortènsies, adobant-les, esporgant-les quan tocava, regant-les, mirant que mai no els faltés res. Aquelles esplèndides hortènsies... em sembla recordar que les úniques topades que havien tingut la Julita i la meva mare van ser a causa de les hortènsies, sobre com i quan es podien tallar.
A la meva mare l'apassionaven els rams de flors. De qualsevol mena. Si calia comprats a la floristeria, però sobretot, quan podia, recollits al bosc o al camp per ella mateixa. Margarides, xuclamels, ginesta, bruguerola... o de plantes seques com els cards o les espigues de les gramínies... o fets amb les branques que potser sortien cap al carrer des del pati d'alguna casa, com ara d'un pebrer bord, o una mimosa, o una buganvilla, una heura... De vegades arribava a casa amb uns braçats tan grans de plantes que, si per un moment te la imaginaves a l'entrada d'una masia, semblava que fos una pagesa duent el menjar pel bestiar, de tan carregada com anava. Contenta, feliç amb el seu carregament vegetal. La meva mare sempre duia al damunt una petita navalla, per si s'esqueia que l'havia de menester, perquè l'oportunitat de tallar alguna branca que li fes peça es podia presentar (també al mig de Barcelona, si el lloc era més o menys discret), en qualsevol moment.
Com que la meva mare anava molt a la seva, tenir aquelles hortènsies al jardí i haver de seguir les indicacions de la Julita i del jardiner suposo que de vegades se li feia bastant feixuc, de manera que al final sovint feia el que li donava la gana, i si li venia de gust tallar alguna hortènsia, encara que potser no fos el moment més adequat segons les instruccions de la Julita, la tallava i es quedava tan ampla. De fet, d'hortènsies n'hi havia una cosa de no dir, i quan era el bo de la florida eren tantes les flors que per moltes que en tallés gairebé ni es notava.
La relació de la meva mare amb les hortènsies era una mica com les seves relacions en general. Quan estava en forma, era difícil que no se'n sortís, de fer la seva, de vegades fins i tot provocant algun desgavell o daltabaix de considerable envergadura. Però bé, diguem que això ja és una altra història... Per cert, d'aquell temps, recordo també un altre jardiner, un home gran que va durar poc: la Julita el va despatxar perquè a la part més fonda del jardí i menys visitada hi va plantar bledes o mongetes. Això la va enfurismar una cosa de no dir.
12 de febr. 2012
La meva avia Clara
Durant el primer quart del segle XVIII van arribar a la capital de comarca de la que eren originaris els meus pares en Josep C., empresari adober, i la seva esposa, l'Esperança J.
En Josep i l'Esperança van tenir tres fills, els tres adobers, i una filla. El més gran, l'hereu, en Jaume, (casat amb la Josepa Francesca) va tenir dotze fills. El setè, el Francesc, va ser l'hereu, i casat amb la Rosa, van tenir onze fills; el gran, el Josep, va seguir amb el pare el negoci familiar, fins que els va caldre vendre l'adoberia a causa dels deutes acumulats.
Després de la fallida familiar, el vuitè fill del Francesc i la Rosa, en Bonaventura, es va incorporar com a assalariat a la indústria tèxtil, aleshores en alça. Això passava a principis del segle XIX. De fet, la indústria tèxtil havia estat la principal causa de la fallida familiar, en haver-hi invertit sense prou sort, o encert. Una lliçó històrica que suposo que el meu pare no coneixia, de manera que no va poder aprofitar: havent reprès el vincle familiar amb el ram dels cuiros, en el seu cas no com a fabricant sinó com a comerciant, els negocis li van anar molt bé, però quan va voler diversificar les seves activitats i va voler fer algun experiment al marge del món dels cuiros, els resultats no van ser gaire bons.
Bé, tornem amb en Bonaventura, el fill del Francesc i la Rosa. En Bonaventura es va casar amb l'Antònia, i van tenir set fills. El tercer va ser en Cristòfor, hortolà. Aquest hortolà, descendent d'antics i pròspers adobers, es va casar amb la Rosa i van tenir set fills. La sisena va ser la Clara, la meva avia paterna.
Resumint: el Josep va ser el pare del Jaume, al seu torn pare del Francesc, i aquest d'en Bonaventura, i en Bonaventura del Cristòfor, i el Cristòfor de la meva àvia Clara. Ella es va casar amb el meu avi Josep, i van tenir dues filles i un fill, el meu pare.
De la meva àvia paterna en se això una mica per casualitat, gràcies a un parent molt llunyà que ni conec que es va dedicar a promoure aquesta recerca familiar i la seva publicació (1). Sé això dels avantpassats d'aquesta àvia... i alhora, de fet, d'ella no en sé gairebé res. Va morir quan jo tenia quatre anys, i no en conservo records. Ni versemblants ni inversemblants. I és estrany, perquè del meu avi matern, mort dos anys abans, sí que en conservo alguns records. Això sí, inversemblants, o per dir-ho més clar, falsos amb tota seguretat. Però "els conservo". I dic que són falsos perquè els elements que els composen no lliguen: m'adono que són records que els haig d'haver "fabricat posteriorment", suposo que a partir d'alguna conversa escoltada.
No em sorprèn, la fabricació d'aquests records; tinc assumit que sovint bona part dels records, o dels elements que els composen, són inventats, o tan distorsionats que no tenen gairebé res a veure amb els fets que els van originar. El que em sorprèn, tal com he dit, és no haver-ne conservat cap (inventat o real) d'aquesta àvia. L'única explicació que se m'acudeix és que, amb els meus ulls d'infant, per a mi la família de la meva mare era molt més brillant, seductora, acolorida, divertida: acaparava tota la meva atenció de manera que no me'n quedava per a la família del meu pare, en comparació tan discreta i "grisa". Fins el punt aquest, que de l'àvia Clara no en recordo res: se'm va fer invisible.
--
(1) La roda de la fortuna. Pere Pascual i Magí Puig. 2011
En Josep i l'Esperança van tenir tres fills, els tres adobers, i una filla. El més gran, l'hereu, en Jaume, (casat amb la Josepa Francesca) va tenir dotze fills. El setè, el Francesc, va ser l'hereu, i casat amb la Rosa, van tenir onze fills; el gran, el Josep, va seguir amb el pare el negoci familiar, fins que els va caldre vendre l'adoberia a causa dels deutes acumulats.
Després de la fallida familiar, el vuitè fill del Francesc i la Rosa, en Bonaventura, es va incorporar com a assalariat a la indústria tèxtil, aleshores en alça. Això passava a principis del segle XIX. De fet, la indústria tèxtil havia estat la principal causa de la fallida familiar, en haver-hi invertit sense prou sort, o encert. Una lliçó històrica que suposo que el meu pare no coneixia, de manera que no va poder aprofitar: havent reprès el vincle familiar amb el ram dels cuiros, en el seu cas no com a fabricant sinó com a comerciant, els negocis li van anar molt bé, però quan va voler diversificar les seves activitats i va voler fer algun experiment al marge del món dels cuiros, els resultats no van ser gaire bons.
Bé, tornem amb en Bonaventura, el fill del Francesc i la Rosa. En Bonaventura es va casar amb l'Antònia, i van tenir set fills. El tercer va ser en Cristòfor, hortolà. Aquest hortolà, descendent d'antics i pròspers adobers, es va casar amb la Rosa i van tenir set fills. La sisena va ser la Clara, la meva avia paterna.
Resumint: el Josep va ser el pare del Jaume, al seu torn pare del Francesc, i aquest d'en Bonaventura, i en Bonaventura del Cristòfor, i el Cristòfor de la meva àvia Clara. Ella es va casar amb el meu avi Josep, i van tenir dues filles i un fill, el meu pare.
De la meva àvia paterna en se això una mica per casualitat, gràcies a un parent molt llunyà que ni conec que es va dedicar a promoure aquesta recerca familiar i la seva publicació (1). Sé això dels avantpassats d'aquesta àvia... i alhora, de fet, d'ella no en sé gairebé res. Va morir quan jo tenia quatre anys, i no en conservo records. Ni versemblants ni inversemblants. I és estrany, perquè del meu avi matern, mort dos anys abans, sí que en conservo alguns records. Això sí, inversemblants, o per dir-ho més clar, falsos amb tota seguretat. Però "els conservo". I dic que són falsos perquè els elements que els composen no lliguen: m'adono que són records que els haig d'haver "fabricat posteriorment", suposo que a partir d'alguna conversa escoltada.
No em sorprèn, la fabricació d'aquests records; tinc assumit que sovint bona part dels records, o dels elements que els composen, són inventats, o tan distorsionats que no tenen gairebé res a veure amb els fets que els van originar. El que em sorprèn, tal com he dit, és no haver-ne conservat cap (inventat o real) d'aquesta àvia. L'única explicació que se m'acudeix és que, amb els meus ulls d'infant, per a mi la família de la meva mare era molt més brillant, seductora, acolorida, divertida: acaparava tota la meva atenció de manera que no me'n quedava per a la família del meu pare, en comparació tan discreta i "grisa". Fins el punt aquest, que de l'àvia Clara no en recordo res: se'm va fer invisible.
--
(1) La roda de la fortuna. Pere Pascual i Magí Puig. 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
