Quan la Maribel era petita, els diumenges anava a missa amb els seus pares. El seu pare era molt religiós, però la seva mare no; de fet, la mare ni tan sols era creient. Tanmateix, per tal de tenir content el marit i guardar les aparences, ella els diumenges també anava a missa.
La mare de la Maribel era una gran lectora, i com que la litúrgia de la missa no li interessava, l'avorria, anava a l'església amb una novel.la. Folrada de color negre, de manera que semblava un missal. I durant la missa, totes les estones que tocava "llegir el missal", ella anava llegint la novel.la de torn.
La Maribel està convençuda que el seu pare n'estava al cas, i que devia ser el resultat d'un pacte: ella el feia content anant a missa, i ell feia com si no s'adonés que ella anava llegint novel.les.
El seu pare va morir molt jove, quan la Maribel tenia catorze anys. En canvi, la seva mare va morir molt gran. Després de la mort del marit, la mare va haver d'espabilar-se, però les estones que podia va seguir llegint novel.les. A missa, després de la mort del marit, no hi va tornar més.
A la Maribel la vaig conèixer fa 47 anys, i durant els quatre següents, durant el curs escolar, ens vam veure gairebé cada dia. Després ens hem vist molt poc (de vegades han passat deu any, entre les trobades). L'última vegada va ser quan em va explicar aquesta història de les novel.les folrades com missals.
D'aquesta trobada fa molt pocs dies, i m'ha passat una cosa curiosa: de cop m'he adonat que recordava molt bé la història, tots els detalls, però m'havia marxat del cap "qui" me l'havia explicat. Era estrany, tenia clar que feia molt poc que me l'havien explicat, i a més entremig no havia vist pas tanta gent. Però no aconseguia lligar el relat amb la persona. Fins que de cop s'ha produït el "clic", la connexió, i m'he sentit alleujat (de fet ha sigut un procés molt breu, de només un o mig minut, però no per curt menys molest). Hauré d'estar atent, a veure si és un indici d'alguna cosa...
30 d’oct. 2019
28 d’oct. 2019
25 d’oct. 2019
23 d’oct. 2019
21 d’oct. 2019
Temes familiars
Els rols assignats
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats.html
Els rols assignats - 2
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats-2.html
Ell en té la culpa
http://442m.blogspot.com/2019/10/ell-en-te-la-culpa.html
Derrotes i lluernes
http://442m.blogspot.com/2019/10/derrotes-i-lluernes.html
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats.html
Els rols assignats - 2
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats-2.html
Ell en té la culpa
http://442m.blogspot.com/2019/10/ell-en-te-la-culpa.html
Derrotes i lluernes
http://442m.blogspot.com/2019/10/derrotes-i-lluernes.html
20 d’oct. 2019
A diferència d'un cuc
A diferència d'un cuc, penso.
I alhora penso sobre el que penso.
És entretingut i, alhora,
una mala passada evolutiva.
I alhora penso sobre el que penso.
És entretingut i, alhora,
una mala passada evolutiva.
19 d’oct. 2019
La medalla del Papa
L'Elisabet remena dins de la seva cartera, en treu una petita medalla, me l'ensenya, i em pregunta si sé de qui és. Com que la cara està ben aconseguida, no em costa dir-li que és del Papa Francesc, i ella somriu.
Em diu que la hi ha regalat el Ferran, un auxiliar de la residència, "el millor de tots". M'explica que el Ferran va anar a Roma, i que la va comprar allí. Li dic que és una sort que hi hagi auxiliars creients i que entenen la seva devoció. Però ella em diu que no és el cas, que el Ferran no és creient, que va anar a Roma durant les seves vacances, per veure museus, esglésies i pintures, perquè li interessa molt la història de l'art. I llavors jo li dic a l'Elisabet que així encara té més mèrit el detall del Ferran.
La primera versió de l'Elisabet havia sigut una mica diferent. M'havia dit que el Ferran havia dut medalles del Papa Francesc per a tots els residents. Llavors, quan va veure la meva cara de sorpresa (em vaig imaginar el Ferran amb una bossa amb vuitanta medalles, repartint-les com caramels), l'Elisabet va puntualitzar que no eren per tothom, sinó "només per a les dones". I a continuació, com que la meva cara seguia sent de sorpresa, en una tercera versió, em va especificar que n'havia dut, anomenant-les, per a aquesta, l'altra... en total sis dones.
És a dir, que la primera versió de noranta medalles (la quantitat de persones de la residència), després va quedar reduïda més o menys a la meitat, i al final a mitja dotzena. Cosa que òbviament no treu en absolut mèrit al gest del Ferran. Al contrari, l'augmenta, ja que el seu és així un detall més rumiat, personalitzat, adreçat "a aquelles persones per a les quals podia ser important la medalla" (i això vol dir encara una cosa més, que el Ferran coneix força -s'ha preocupat de conèixer- la manera de ser d'aquestes persones).
Torno a l'Elisabet. Tenir en compte les tres versions de l'Elisabet, successives "i a la baixa", és útil de cara a altres moments i altres explicacions: de vegades cal ser prudent, amb els seus relats, abans de creure't tot el que explica, i com ho explica.
Bé, de fet, com amb qualsevol altra persona...
Em diu que la hi ha regalat el Ferran, un auxiliar de la residència, "el millor de tots". M'explica que el Ferran va anar a Roma, i que la va comprar allí. Li dic que és una sort que hi hagi auxiliars creients i que entenen la seva devoció. Però ella em diu que no és el cas, que el Ferran no és creient, que va anar a Roma durant les seves vacances, per veure museus, esglésies i pintures, perquè li interessa molt la història de l'art. I llavors jo li dic a l'Elisabet que així encara té més mèrit el detall del Ferran.
La primera versió de l'Elisabet havia sigut una mica diferent. M'havia dit que el Ferran havia dut medalles del Papa Francesc per a tots els residents. Llavors, quan va veure la meva cara de sorpresa (em vaig imaginar el Ferran amb una bossa amb vuitanta medalles, repartint-les com caramels), l'Elisabet va puntualitzar que no eren per tothom, sinó "només per a les dones". I a continuació, com que la meva cara seguia sent de sorpresa, en una tercera versió, em va especificar que n'havia dut, anomenant-les, per a aquesta, l'altra... en total sis dones.
És a dir, que la primera versió de noranta medalles (la quantitat de persones de la residència), després va quedar reduïda més o menys a la meitat, i al final a mitja dotzena. Cosa que òbviament no treu en absolut mèrit al gest del Ferran. Al contrari, l'augmenta, ja que el seu és així un detall més rumiat, personalitzat, adreçat "a aquelles persones per a les quals podia ser important la medalla" (i això vol dir encara una cosa més, que el Ferran coneix força -s'ha preocupat de conèixer- la manera de ser d'aquestes persones).
Torno a l'Elisabet. Tenir en compte les tres versions de l'Elisabet, successives "i a la baixa", és útil de cara a altres moments i altres explicacions: de vegades cal ser prudent, amb els seus relats, abans de creure't tot el que explica, i com ho explica.
Bé, de fet, com amb qualsevol altra persona...
17 d’oct. 2019
16 d’oct. 2019
La roba bruta
La roba bruta es renta a casa.
Així, de cara enfora,
a casa nostra no hi ha roba bruta.
La roba bruta de vegades es renta al traster,
amb la porta tancada i la balda passada.
I així, a la resta de la casa
ningú se n'assabenta.
La roba bruta que no es pot rentar
de vegades es llença de nit, en silenci, i així
(amb una mica de sort, si ningú ho veu)
l'engoleix la foscor i l'oblit.
La roba de casa està tota neta
i fa olor de suavitzant.
Així, de cara enfora,
a casa nostra no hi ha roba bruta.
La roba bruta de vegades es renta al traster,
amb la porta tancada i la balda passada.
I així, a la resta de la casa
ningú se n'assabenta.
La roba bruta que no es pot rentar
de vegades es llença de nit, en silenci, i així
(amb una mica de sort, si ningú ho veu)
l'engoleix la foscor i l'oblit.
La roba de casa està tota neta
i fa olor de suavitzant.
14 d’oct. 2019
Espurneig de neurones
El regne de Déu
(i el del Dimoni, i el de Charlot),
és a dins de nosaltres.
Al capdavall,
tot són combinacions
d'espurnejos de neurones.
I quan es fonen els ploms
tot queda a les fosques
(mentrestant, si pot ser,
hem de procurar
no enrampar-nos).
(i el del Dimoni, i el de Charlot),
és a dins de nosaltres.
Al capdavall,
tot són combinacions
d'espurnejos de neurones.
I quan es fonen els ploms
tot queda a les fosques
(mentrestant, si pot ser,
hem de procurar
no enrampar-nos).
12 d’oct. 2019
De manera distreta
De manera distreta
i alhora intencionada,
l'aparador de les paraules
és un bosc que oculta els arbres,
o uns arbres que oculten el bosc.
No ens n'hem d'oblidar:
l'essencial no és mai visible,
el més veritable i íntim
sempre resta ocult.
i alhora intencionada,
l'aparador de les paraules
és un bosc que oculta els arbres,
o uns arbres que oculten el bosc.
No ens n'hem d'oblidar:
l'essencial no és mai visible,
el més veritable i íntim
sempre resta ocult.
11 d’oct. 2019
A poc a poc
Si anem amb presses
no podem veure les formigues.
Ni els cargolins enfilats
a les tiges dels fonolls.
Ni la tristesa o la por
de qui potser tenim al costat.
no podem veure les formigues.
Ni els cargolins enfilats
a les tiges dels fonolls.
Ni la tristesa o la por
de qui potser tenim al costat.
8 d’oct. 2019
Exàmens i futbol
Comença un nou curs i la Raquel explica a un grup d'alumnes nous, de dotze anys, com farà les classes, les normes de convivència a l'aula, el sistema de treball i d'avaluacions. Entre altres coses, els diu que els treballs que facin a l'aula, un cop avaluats, tindran l'opció de repetir-los a casa, si volen millorar la nota. Després de dir això, un noi li pregunta:
-I si el treball a casa ens el fan els pares, i el presentem com si l'haguéssim fet nosaltres?
La Raquel es queda un moment parada, a causa de la pregunta inesperada i de la franquesa del noi. Després, ella li pregunta amb naturalitat si li agrada jugar a futbol. El noi, sorprès, li diu que sí. I llavors ella li diu:
-Imagina't que, en un partit, en lloc de jugar tu, un altre jugador molt bo ocupa el teu lloc, però sense que la gent s'adoni que no ets tu, de manera que tothom es pensa que les grans jugades que va fent les estàs fent tu. Mentrestant, tu, des d'un lloc apartat, vas veient com la gent anima i aplaudeix aquell jugador "que no ets tu però que es pensen que ho ets". Com et sentiries?
Després d'una pausa, canviant el to i dirigint-se a tota la classe, afegeix que, d'altra banda, si a casa fan trampes, ella també té els seus recursos per detectar les diferències entre un treball que han fet "ells" a l'aula, sense ajuda, i un altre fet amb ajuda, o directament fet pels pares.
La Raquel, quan m'ho explica, diu que sap que de tota l'aula per a cadascú serà més o menys important una part o l'altra del que els ha dit, i que a més, d'altra banda, és poc important, fins i tot indiferent, si algú aconsegueix enganyar-la. Ella els ha ofert "una opció per pensar" i "una opció per anar amb compte": el que després cadascú faci ja és cosa seva. Durant el curs... i al llarg de la vida.
M'ho explica durant una conversa sobre el tema de les vergonyes, de l'autoacceptació, de les màscares, de tot el cansament que ens provoca l'esforç permanent que fem per actuar d'acord "amb el personatge que ens hem inventat", per tal que els altres no arriben a saber, sobretot, ni tan sols a imaginar, aspectes de nosaltres que ens avergonyeixen. Uns aspectes que, sovint, "són els mateixos" (o semblants) que afeixuguen aquelles persones de les quals temem els seus eventuals judicis.
Poder parlar de tant en tant amb la Raquel, sobretot quan les converses van per aquests camins, és un privilegi immens.
-I si el treball a casa ens el fan els pares, i el presentem com si l'haguéssim fet nosaltres?
La Raquel es queda un moment parada, a causa de la pregunta inesperada i de la franquesa del noi. Després, ella li pregunta amb naturalitat si li agrada jugar a futbol. El noi, sorprès, li diu que sí. I llavors ella li diu:
-Imagina't que, en un partit, en lloc de jugar tu, un altre jugador molt bo ocupa el teu lloc, però sense que la gent s'adoni que no ets tu, de manera que tothom es pensa que les grans jugades que va fent les estàs fent tu. Mentrestant, tu, des d'un lloc apartat, vas veient com la gent anima i aplaudeix aquell jugador "que no ets tu però que es pensen que ho ets". Com et sentiries?
Després d'una pausa, canviant el to i dirigint-se a tota la classe, afegeix que, d'altra banda, si a casa fan trampes, ella també té els seus recursos per detectar les diferències entre un treball que han fet "ells" a l'aula, sense ajuda, i un altre fet amb ajuda, o directament fet pels pares.
La Raquel, quan m'ho explica, diu que sap que de tota l'aula per a cadascú serà més o menys important una part o l'altra del que els ha dit, i que a més, d'altra banda, és poc important, fins i tot indiferent, si algú aconsegueix enganyar-la. Ella els ha ofert "una opció per pensar" i "una opció per anar amb compte": el que després cadascú faci ja és cosa seva. Durant el curs... i al llarg de la vida.
M'ho explica durant una conversa sobre el tema de les vergonyes, de l'autoacceptació, de les màscares, de tot el cansament que ens provoca l'esforç permanent que fem per actuar d'acord "amb el personatge que ens hem inventat", per tal que els altres no arriben a saber, sobretot, ni tan sols a imaginar, aspectes de nosaltres que ens avergonyeixen. Uns aspectes que, sovint, "són els mateixos" (o semblants) que afeixuguen aquelles persones de les quals temem els seus eventuals judicis.
Poder parlar de tant en tant amb la Raquel, sobretot quan les converses van per aquests camins, és un privilegi immens.
4 d’oct. 2019
Usos i abusos
Als 65 anys, o potser abans, l'Anabel va demanar una pensió no contributiva. Tenia les necessitats bàsiques cobertes: una casa, menjar, aigua, llum... Vivia de forma austera, però sense cap mancança important. Tanmateix, ella es considerava "pobre", i per això va demanar la pensió. (1)
Havia arribat a aquella edat després d'una vida de feines temporals i canviants, en general sense haver estat donada d'alta a la Seguretat Social. Era una opció de vida que havia triat ella, ja que no li agradava comprometre's, ni treballar vuit hores cada dia. D'aquesta manera havia anat sobrevivint, amb pressupostos migrats, de vegades fent equilibris, però sense passar veritables necessitats.
Quan li van concedir la pensió no contributiva, ella va considerar que era petita, i sovint se'n queixava. També es queixava del temps que havia trigat a obtenir-la, dels tràmits que havia hagut de fer... L'Anabel, de fet, era una persona de queixa fàcil, en general.
Pocs anys després, va rebre una herència important, uns diners amb els quals hauria pogut viure raonablement bé els anys que li poguessin quedar de vida.
Llavors l'Anabel va tenir por que si li detactaven el nou patrimoni li retiressin la paga, de manera que, per evitar-ho, va fer una donació de gairebé tots els diners a una filla seva, en la qual hi tenia tota la confiança. Així, ella tornava a ser "pobra", i per tant amb dret legítim a seguir rebent la paga (la filla, sigui dit de passada, no tenia cap problema econòmic, al contrari).
Amb l'Anabel som amics des de fa molts anys. I de vegades passa això, que tens amics que un dia et deixen bocabadat...
--
(1) Faig servir paraula "pobre" en general amb cautela, perquè el seu significat em sembla poc concret. ¿Algú és pobre de manera objectiva, indiscutible, o només "en relació amb algú altre"? És a dir, sembla que passat el llindar de la supervivència (un llindar del tot objectiu, viure o morir), qualsevol altre llindar pot ser respectable, també consensuable, però en el fons subjectiu.
Havia arribat a aquella edat després d'una vida de feines temporals i canviants, en general sense haver estat donada d'alta a la Seguretat Social. Era una opció de vida que havia triat ella, ja que no li agradava comprometre's, ni treballar vuit hores cada dia. D'aquesta manera havia anat sobrevivint, amb pressupostos migrats, de vegades fent equilibris, però sense passar veritables necessitats.
Quan li van concedir la pensió no contributiva, ella va considerar que era petita, i sovint se'n queixava. També es queixava del temps que havia trigat a obtenir-la, dels tràmits que havia hagut de fer... L'Anabel, de fet, era una persona de queixa fàcil, en general.
Pocs anys després, va rebre una herència important, uns diners amb els quals hauria pogut viure raonablement bé els anys que li poguessin quedar de vida.
Llavors l'Anabel va tenir por que si li detactaven el nou patrimoni li retiressin la paga, de manera que, per evitar-ho, va fer una donació de gairebé tots els diners a una filla seva, en la qual hi tenia tota la confiança. Així, ella tornava a ser "pobra", i per tant amb dret legítim a seguir rebent la paga (la filla, sigui dit de passada, no tenia cap problema econòmic, al contrari).
Amb l'Anabel som amics des de fa molts anys. I de vegades passa això, que tens amics que un dia et deixen bocabadat...
--
(1) Faig servir paraula "pobre" en general amb cautela, perquè el seu significat em sembla poc concret. ¿Algú és pobre de manera objectiva, indiscutible, o només "en relació amb algú altre"? És a dir, sembla que passat el llindar de la supervivència (un llindar del tot objectiu, viure o morir), qualsevol altre llindar pot ser respectable, també consensuable, però en el fons subjectiu.
2 d’oct. 2019
El Joan F. i la Rosaura
Del Joan F. ja n'he parlat altres vegades. El vaig conèixer quan jo era adolescent, i més tard vam perdre el contacte. Durant 40 anys. Llavors em va venir la curiositat de saber què se n'hauria fet, i el vaig buscar.
El vaig localitzar, i em vaig quedar esgarrifat, a causa del seu estat lamentable de salut, física (diferents malalties), i psíquica (una depressió notable). També em vaig quedar esgarrifat de la casa on vivia, amb uns nivells de brutícia i desordre difícils d'imaginar, i de la manera com vivia, en una gran solitud, només trencada, i encara sort, per la sortida que feia al migdia a un bar per dinar (l'únic àpat que feia).
Em va costar temps, diferents visites, abans no em va deixar entrar a casa seva. S'avergonyia de la seva situació. Després, a poc a poc, vam començar a posar una mica d'ordre, d'entrada buscant l'ajuda dels serveis socials municipals.
Vaig omplir munts de contenidors d'escombraries amb tot el que hi havia per llençar, andròmines i brutícia. Entremig, va venir també una empresa de "neteges industrials", i van fer una feina considerable, a fons. I després es va establir que una dona de fer feines anés passant regularment, per tal d'intentar mantenir uns mínims de netedat i higiene.
Les dones de fer feines van anar canviant, ja fos perquè les explotava l'empresa per la qual treballaven (és una vergonya les condicions d'abús en què moltes treballen), o per qualsevol altre motiu. Fins que va arribar la Rosaura, fa poc més d'un any.
Durant aquest any la Rosaura ha anat ampliant els seus horaris, les seves competències... i el seu estatus: fa una setmana es va casar amb el Joan. El Joan té 80 anys (no té fills), i ella 40 (i bastanta família al seu país, a Cuba).
Fa dos mesos el Joan em va dir si volia fer de testimoni el dia del casament, i li vaig dir que no. Li vaig dir que em semblava molt bé que es casés amb la Rosaura, si és el que volia, i que quan ell morís ella heretés el seu patrimoni (la Rosaura no té un pél de tonta). Que fins i tot me n'alegrava, ja que així cap dels seus parents, que mai s'han ocupat del Joan, no se'n podran beneficiar (segurament el recordaran el dia que es mori, a veure si els toca alguna cosa...).
Li vaig dir això, que si de cas prengués les precaucions necessàries per tal que la Rosaura un dia no el deixés plomat, "mentre ell encara visqués". Tot això li vaig dir, però que en relació amb el matrimoni, des del meu punt de vista, encara que legítim, em semblava "un frau de l'esperit de la llei", ja que el matrimoni donaria a la Rosaura, quan ell es morís, dret a una pensió de viduïtat (ja he dit que la Rosaura és espavilada).
Que per això no volia fer de testimoni, ni tan sols anar al casament. Perquè em semblava que el sistema de pensions era un bon invent, i que si se n'abusava després el que passava era que la gent més necessitada era la primera que en sortia perjudicada.
Ara he anat a veure'ls, per primer cop després del casament (al qual finalment no vaig anar). M'ho havia demanat la Rosaura, que passés a parlar amb ells, perquè deia que el Joan feia coses rares i que ella de vegades tenia por.
Hi ha una frase que la Rosaura fa servir tot sovint: "Jo no tinc cap mena d'interès en relació a ell". De manera que el primer que li dic és que, per favor, no torni a dir aquesta frase davant meu, perquè en cas contrari no ens entendrem. Li dic que és millor parlar clar, i que és obvi que tot el que fa és de manera exclusiva pel propi interès. Ja que si no, de quin sant es casaria amb un home vell i xacrós, que li dobla l'edat, malalt, masclista, misogin, xenòfob, de vegades groller, etc. Perquè el Joan realment és així.
Li dic tot això, però que no passa res, ja que de fet tots fem el mateix: tots ens movem per interessos, cadascú els seus. Quan li ho dic el Joan és al davant, de fet a ell ja li havia dit més d'un cop el mateix. Sobre ella, i sobre ell. Li havia dit que ell no es preocupa de la Rosaura, sinó només "d'ell mateix", d'allò que li convé: té una multicuidadora eficient (fa de dona de fer feines, d'infermera, de gestora... fins ara tot de forma impecable), una dona jove de la qual a més en pot presumir "com a parella" quan surt al carrer, amb la qual a casa deu intentar "alguna altra cosa"... (no pregunto detalls sobre eventuals intimitats, però suposo que ell, com a bon vell verd, haurà intentat alguna "concessió").
Abans de marxar, els faig el resum. A ella li dic que d'aquell "contracte" no pot pretendre quedar-se només amb el bo i rebutjar el dolent, ja que és un paquet indivisible: "vell verd, rondinaire i amb diners". I que si no li agrada, que no es queixi; que si vol ho deixi córrer, perquè ningú l'ha obligat a res.
I a ell li dic que no sigui tan impresentable, i que en lloc de dir-li a la Rosaura (de vegades) despropòsits, si de cas li digui coses boniques, amables. Que no és tan difícil, perquè ella el tracta la mar de bé. I que així, els dos podran seguir representant "els seus respectius papers" (cadascú defensant els seus propis interessos), amb la falsa naturalitat natural d'aquests casos.
Quan surto al carrer tinc una sensació estranya, no només pel que fa a la història d'ells dos, sinó també pel paper que jo acabo de representar. I que a més veig que és probable que hagi de repetir algun cop més.
(de fet, d'aquí dos anys, si el Joan encara viu, li hauré de recordar que a partir de llavors vagi més amb compte, perquè aleshores la Rosaura ja no el necessitarà viu, tenint en compte que els dos anys de matrimoni són el requisit per poder accedir a la pensió de viduïtat)
El vaig localitzar, i em vaig quedar esgarrifat, a causa del seu estat lamentable de salut, física (diferents malalties), i psíquica (una depressió notable). També em vaig quedar esgarrifat de la casa on vivia, amb uns nivells de brutícia i desordre difícils d'imaginar, i de la manera com vivia, en una gran solitud, només trencada, i encara sort, per la sortida que feia al migdia a un bar per dinar (l'únic àpat que feia).
Em va costar temps, diferents visites, abans no em va deixar entrar a casa seva. S'avergonyia de la seva situació. Després, a poc a poc, vam començar a posar una mica d'ordre, d'entrada buscant l'ajuda dels serveis socials municipals.
Vaig omplir munts de contenidors d'escombraries amb tot el que hi havia per llençar, andròmines i brutícia. Entremig, va venir també una empresa de "neteges industrials", i van fer una feina considerable, a fons. I després es va establir que una dona de fer feines anés passant regularment, per tal d'intentar mantenir uns mínims de netedat i higiene.
Les dones de fer feines van anar canviant, ja fos perquè les explotava l'empresa per la qual treballaven (és una vergonya les condicions d'abús en què moltes treballen), o per qualsevol altre motiu. Fins que va arribar la Rosaura, fa poc més d'un any.
Durant aquest any la Rosaura ha anat ampliant els seus horaris, les seves competències... i el seu estatus: fa una setmana es va casar amb el Joan. El Joan té 80 anys (no té fills), i ella 40 (i bastanta família al seu país, a Cuba).
Fa dos mesos el Joan em va dir si volia fer de testimoni el dia del casament, i li vaig dir que no. Li vaig dir que em semblava molt bé que es casés amb la Rosaura, si és el que volia, i que quan ell morís ella heretés el seu patrimoni (la Rosaura no té un pél de tonta). Que fins i tot me n'alegrava, ja que així cap dels seus parents, que mai s'han ocupat del Joan, no se'n podran beneficiar (segurament el recordaran el dia que es mori, a veure si els toca alguna cosa...).
Li vaig dir això, que si de cas prengués les precaucions necessàries per tal que la Rosaura un dia no el deixés plomat, "mentre ell encara visqués". Tot això li vaig dir, però que en relació amb el matrimoni, des del meu punt de vista, encara que legítim, em semblava "un frau de l'esperit de la llei", ja que el matrimoni donaria a la Rosaura, quan ell es morís, dret a una pensió de viduïtat (ja he dit que la Rosaura és espavilada).
Que per això no volia fer de testimoni, ni tan sols anar al casament. Perquè em semblava que el sistema de pensions era un bon invent, i que si se n'abusava després el que passava era que la gent més necessitada era la primera que en sortia perjudicada.
Ara he anat a veure'ls, per primer cop després del casament (al qual finalment no vaig anar). M'ho havia demanat la Rosaura, que passés a parlar amb ells, perquè deia que el Joan feia coses rares i que ella de vegades tenia por.
Hi ha una frase que la Rosaura fa servir tot sovint: "Jo no tinc cap mena d'interès en relació a ell". De manera que el primer que li dic és que, per favor, no torni a dir aquesta frase davant meu, perquè en cas contrari no ens entendrem. Li dic que és millor parlar clar, i que és obvi que tot el que fa és de manera exclusiva pel propi interès. Ja que si no, de quin sant es casaria amb un home vell i xacrós, que li dobla l'edat, malalt, masclista, misogin, xenòfob, de vegades groller, etc. Perquè el Joan realment és així.
Li dic tot això, però que no passa res, ja que de fet tots fem el mateix: tots ens movem per interessos, cadascú els seus. Quan li ho dic el Joan és al davant, de fet a ell ja li havia dit més d'un cop el mateix. Sobre ella, i sobre ell. Li havia dit que ell no es preocupa de la Rosaura, sinó només "d'ell mateix", d'allò que li convé: té una multicuidadora eficient (fa de dona de fer feines, d'infermera, de gestora... fins ara tot de forma impecable), una dona jove de la qual a més en pot presumir "com a parella" quan surt al carrer, amb la qual a casa deu intentar "alguna altra cosa"... (no pregunto detalls sobre eventuals intimitats, però suposo que ell, com a bon vell verd, haurà intentat alguna "concessió").
Abans de marxar, els faig el resum. A ella li dic que d'aquell "contracte" no pot pretendre quedar-se només amb el bo i rebutjar el dolent, ja que és un paquet indivisible: "vell verd, rondinaire i amb diners". I que si no li agrada, que no es queixi; que si vol ho deixi córrer, perquè ningú l'ha obligat a res.
I a ell li dic que no sigui tan impresentable, i que en lloc de dir-li a la Rosaura (de vegades) despropòsits, si de cas li digui coses boniques, amables. Que no és tan difícil, perquè ella el tracta la mar de bé. I que així, els dos podran seguir representant "els seus respectius papers" (cadascú defensant els seus propis interessos), amb la falsa naturalitat natural d'aquests casos.
Quan surto al carrer tinc una sensació estranya, no només pel que fa a la història d'ells dos, sinó també pel paper que jo acabo de representar. I que a més veig que és probable que hagi de repetir algun cop més.
(de fet, d'aquí dos anys, si el Joan encara viu, li hauré de recordar que a partir de llavors vagi més amb compte, perquè aleshores la Rosaura ja no el necessitarà viu, tenint en compte que els dos anys de matrimoni són el requisit per poder accedir a la pensió de viduïtat)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
