Exàmens i futbol

Comença un nou curs i la Raquel explica a un grup d'alumnes nous, de dotze anys, com farà les classes, les normes de convivència a l'aula, el sistema de treball i d'avaluacions. Entre altres coses, els diu que els treballs que facin a l'aula, un cop avaluats, tindran l'opció de repetir-los a casa, si volen millorar la nota. Després de dir això, un noi li pregunta:

-I si el treball a casa ens el fan els pares, i el presentem com si l'haguéssim fet nosaltres?

La Raquel es queda un moment parada, a causa de la pregunta inesperada i de la franquesa del noi. Després, ella li pregunta amb naturalitat si li agrada jugar a futbol. El noi, sorprès, li diu que sí. I llavors ella li diu:

-Imagina't que, en un partit, en lloc de jugar tu, un altre jugador molt bo ocupa el teu lloc, però sense que la gent s'adoni que no ets tu, de manera que tothom es pensa que les grans jugades que va fent les estàs fent tu. Mentrestant, tu, des d'un lloc apartat, vas veient com la gent anima i aplaudeix aquell jugador "que no ets tu però que es pensen que ho ets". Com et sentiries?

Després d'una pausa, canviant el to i dirigint-se a tota la classe, afegeix que, d'altra banda, si a casa fan trampes, ella també té els seus recursos per detectar les diferències entre un treball que han fet "ells" a l'aula, sense ajuda, i un altre fet amb ajuda, o directament fet pels pares.

La Raquel, quan m'ho explica, diu que sap que de tota l'aula per a cadascú serà més o menys important una part o l'altra del que els ha dit, i que a més, d'altra banda, és poc important, fins i tot indiferent, si algú aconsegueix enganyar-la. Ella els ha ofert "una opció per pensar" i "una opció per anar amb compte": el que després cadascú faci ja és cosa seva. Durant el curs... i al llarg de la vida.

M'ho explica durant una conversa sobre el tema de les vergonyes, de l'autoacceptació, de les màscares, de tot el cansament que ens provoca l'esforç permanent que fem per actuar d'acord "amb el personatge que ens hem inventat", per tal que els altres no arriben a saber, sobretot, ni tan sols a imaginar, aspectes de nosaltres que ens avergonyeixen. Uns aspectes que, sovint, "són els mateixos" (o semblants) que afeixuguen aquelles persones de les quals temem els seus eventuals judicis.

Poder parlar de tant en tant amb la Raquel, sobretot quan les converses van per aquests camins, és un privilegi immens.