Primer li van embargar el pis al meu veí.
I jo no vaig dir res.
Després li van embargar la tenda de campanya.
I tampoc vaig dir res.
Més tard el van fer fora del caixer on dormia.
I vaig seguir sense dir res.
Al final no el van ni deixar dormir sota el pont,
perquè deien que donava una mala imatge.
I tampoc vaig dir ni fer res.
Ara és de nit.
Sento les sinistres petjades
del director del banc on tinc l'hipoteca.
Estic acollonit i sol, sé que estic perdut.
Serà implacable.
I a l'escala ja no hi queda ningú
a qui poder demanar ajuda:
tots els veïns han estat desnonats.
(amb el permís de Martin Niemöller, ben conscient que el seu poema original és molt millor)
16 de des. 2012
13 de des. 2012
Tremolant de fred
Tremolant de fred,
trobes un raconet arrecerat del vent
on hi bat un petit però meravellós doll de sol.
I et quedes allí, quiet, immòbil,
deixant-te penetrar per l'escalfor:
una sensació sublim.
Un altre dia, al vespre,
arribes retut a casa, suat i brut,
després d'hores guanyant-te el jornal
podant ceps o esporgant oliveres.
I et rentes, i descanses:
una altra sensació inefable.
Escrivint sobre els instants
sublims i inefables,
fent-te pam-i-pipa,
van fugint.
trobes un raconet arrecerat del vent
on hi bat un petit però meravellós doll de sol.
I et quedes allí, quiet, immòbil,
deixant-te penetrar per l'escalfor:
una sensació sublim.
Un altre dia, al vespre,
arribes retut a casa, suat i brut,
després d'hores guanyant-te el jornal
podant ceps o esporgant oliveres.
I et rentes, i descanses:
una altra sensació inefable.
Escrivint sobre els instants
sublims i inefables,
fent-te pam-i-pipa,
van fugint.
5 de des. 2012
Sense estar-hi avesat
Sense estar-hi avesat,
aquesta cervesa que m'he begut
m'ha emboirat els pensaments.
Suaument.
I amb aquest dolç mareig
he anat passejant per l'escullera,
esquitxat per les fines gotes
projectades per les onades
en desfer-se contra les roques.
aquesta cervesa que m'he begut
m'ha emboirat els pensaments.
Suaument.
I amb aquest dolç mareig
he anat passejant per l'escullera,
esquitxat per les fines gotes
projectades per les onades
en desfer-se contra les roques.
3 de des. 2012
La Clara
L'avantatge de parlar dels morts és que ja no et cal pensar en el que pensaran si llegeixen el que escrius: com que estan morts, ni llegeixen ni pensen. Fa gairebé un any, em va arribar aquest missatge d'un germà meu:
"La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."
Crec que tenia setanta anys. Feia sis anys, que li havien diagnosticat el càncer. I efectivament, van ser pocs els dies que encara va viure, només nou. La de la Clara és la mort familiar més recent. Amb la seva mort ja no em queda cap cosí de la banda paterna, ja que el seu germà, més jove que ella, va morir deu anys abans, de manera sobtada, crec que a causa d'un atac de cor.
La Clara era monja. Era una dona activa, inquieta, de constitució prima i nerviosa, sempre amb una cara riallera. I alhora amb un aire de monja que, es vestís com es vestís, la delatava d'una hora lluny. Ep, amb això de "l'aire de monja" no vull dir que totes les monges tinguin aquest aire, i que per tant siguin sempre fàcilment identificables, encara que no duguin l'hàbit. N'hi ha que no encaixen en aquest subjectiu estereotip, n'hi ha que poden passar, que passen, del tot desapercebudes, però des del meu punt de vista són més aviat l'excepció que confirma la regla.
La Clara considerava que la seva família era la seva congregació, a la que s'hi dedicava en cos i ànima. No sé exactament la feina que feia, però tinc entès que tenia càrrecs de responsabilitat. Quan li van diagnosticar el càncer vivia a l'estranger, en una de les comunitats de la congregació. Llavors va tornar cap aquí, inicialment amb la idea de recuperar-se i tornar a marxar. Però ja es va quedar, perquè la seva salut, en lloc de refer-se, es va anar deteriorant cada cop més. Aquests darrers anys vivia també en una comunitat de la seva congregació, i crec que malgrat la malaltia, durant algun període que es va trobar més bé, va tornar a treballar una mica, no sé del cert si en tasques docents.
Quan li va fallar la salut la Clara va venir, però no va venir uns anys abans, quan la salut li va fallar a la seva mare. No va venir aleshores tot i que, els seu únic germà, el Josep, llavors encara viu, li ho va primer suggerir i després demanar, fins i tot de manera reiterada, perquè la seva mare estava cada cop més malament i tenia un grau de dependència cada cop més elevat. Torno a citar el meu germà:
"Quan la mare de la Clara temps abans de morir, va començar a necessitar assistència continuada, el Josep li va demanar a la seva germana amb molta insistència que, tota vegada que tenia menys obligacions familiars que ell (o almenys ell així ho interpretava), potser hagués estat convenient que, com a bons germans, es repartissin la feina. La Clara s’hi va negar en rodó, va dir que ella tenia les seves obligacions lluny i que això no li permetia cuidar-se de la seva mare. Va arribar a diferenciar entre la seva família actual i la seva família de sang. (...) coses de la vida que dissortadament passen a moltes famílies."
Sempre he pensat que la Clara devia tenir remordiments, tant per la mort de la seva mare sense que ella se n'hagués ocupat gens ni mica, com per la del seu germà. Jo a ell el coneixia poc (quan va morir feia potser vint-i-cinc anys que no el veia), però tinc la idea que era una persona d'una gran sensibilitat i generositat, i suposo que no va entendre mai l'actitud de la seva germana envers las seva mare durant aquella difícil i darrera etapa.
"La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."
Crec que tenia setanta anys. Feia sis anys, que li havien diagnosticat el càncer. I efectivament, van ser pocs els dies que encara va viure, només nou. La de la Clara és la mort familiar més recent. Amb la seva mort ja no em queda cap cosí de la banda paterna, ja que el seu germà, més jove que ella, va morir deu anys abans, de manera sobtada, crec que a causa d'un atac de cor.
La Clara era monja. Era una dona activa, inquieta, de constitució prima i nerviosa, sempre amb una cara riallera. I alhora amb un aire de monja que, es vestís com es vestís, la delatava d'una hora lluny. Ep, amb això de "l'aire de monja" no vull dir que totes les monges tinguin aquest aire, i que per tant siguin sempre fàcilment identificables, encara que no duguin l'hàbit. N'hi ha que no encaixen en aquest subjectiu estereotip, n'hi ha que poden passar, que passen, del tot desapercebudes, però des del meu punt de vista són més aviat l'excepció que confirma la regla.
La Clara considerava que la seva família era la seva congregació, a la que s'hi dedicava en cos i ànima. No sé exactament la feina que feia, però tinc entès que tenia càrrecs de responsabilitat. Quan li van diagnosticar el càncer vivia a l'estranger, en una de les comunitats de la congregació. Llavors va tornar cap aquí, inicialment amb la idea de recuperar-se i tornar a marxar. Però ja es va quedar, perquè la seva salut, en lloc de refer-se, es va anar deteriorant cada cop més. Aquests darrers anys vivia també en una comunitat de la seva congregació, i crec que malgrat la malaltia, durant algun període que es va trobar més bé, va tornar a treballar una mica, no sé del cert si en tasques docents.
Quan li va fallar la salut la Clara va venir, però no va venir uns anys abans, quan la salut li va fallar a la seva mare. No va venir aleshores tot i que, els seu únic germà, el Josep, llavors encara viu, li ho va primer suggerir i després demanar, fins i tot de manera reiterada, perquè la seva mare estava cada cop més malament i tenia un grau de dependència cada cop més elevat. Torno a citar el meu germà:
"Quan la mare de la Clara temps abans de morir, va començar a necessitar assistència continuada, el Josep li va demanar a la seva germana amb molta insistència que, tota vegada que tenia menys obligacions familiars que ell (o almenys ell així ho interpretava), potser hagués estat convenient que, com a bons germans, es repartissin la feina. La Clara s’hi va negar en rodó, va dir que ella tenia les seves obligacions lluny i que això no li permetia cuidar-se de la seva mare. Va arribar a diferenciar entre la seva família actual i la seva família de sang. (...) coses de la vida que dissortadament passen a moltes famílies."
Sempre he pensat que la Clara devia tenir remordiments, tant per la mort de la seva mare sense que ella se n'hagués ocupat gens ni mica, com per la del seu germà. Jo a ell el coneixia poc (quan va morir feia potser vint-i-cinc anys que no el veia), però tinc la idea que era una persona d'una gran sensibilitat i generositat, i suposo que no va entendre mai l'actitud de la seva germana envers las seva mare durant aquella difícil i darrera etapa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
