Dos dies després de Sant Joan, mentre a la tarda faig un tomb pel carrer veig que la Divina Providència ha deixat al damunt d'un banc una pila de coques, una dotzena, cada una amb la seva capça, totes ben tancades. Unes coques són de fruites, i les altres de pasta de full i cabell d'àngel. N'agafo tres i, ben content, torno cap a casa.
A la Lívia aquestes troballes meves li fan poca gràcia, però amb el temps s'ha anat tornant una mica tolerant, "i me les permet". Aquesta vegada, a més, em fa adonar de quina pot haver estat "la intercessió" gràcies a la qual la Divina Providència m'ha afavorit: és 26 de juny, "San Josemaría Escrivá de Balaguer". (1)
La Lívia ho ha vist a la seva agenda (Finocam). Jo llavors consulto "L'Almanac del Cordill" (del tipus "Calendari del Pagès), en el qual també hi surten els sants del dia, i veig que el 26 esmenta Pelai, David, Camil.la i Antelm, però no Josemaría, i em quedo amb el dubte de si és per falta d'informació, o per falta de simpatia. (2)
Després, a l'hora de sopar, de primer plat, segon i postres menjo coques, de fruita, i de pasta de full amb cabell d'àngel. La mar de bones. I acabo una mica enfitat, però content. Mira que bé, un bon dia de San Josemaría!
--
(1) Podria haver anat així: la meva mare, des del cel, "m'ha vist prim i amb ganes de menjar coca", i ha decidit fer alguna cosa. Ha "intercedit" davant del seu sant preferit, San Josemaría, per tal que ell, llavors, intercedís davant de Déu Pare, el qual ha escoltat la petició, "i ha intervingut", per tal que en el lloc adequat, i en el moment adequat (quan jo passava), hi haguessin allí aquelles coques de Sant Joan, en perfectes condicions.
(2) Per descartar qualsevol mena de dubte, consulto un lloc fiable, opusdei.org, i tinc la confirmació definitiva: efectivament, el 26 de juny és San Josemaría. A banda de la confirmació, veig també que hi ha un vídeo amb la missa celebrada el passat 26 per Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" (sigui dit de passada, una mica parent meu), a l'església de Santa María de la Paz, on hi ha "la urna con los sagrados restos de San Josemaría". Miro el vídeo una estona, i em quedo enlluernat, amb el lloc, l'escenografia, la cerimònia, els oficiants... I penso que potser tota aquesta gent de fet "no creu en res", i per això té tanta necessitat de disfresses, daurats, barroquismes, imatges rellepades, exaltació del kitsch, urnes sagrades, llatins, escenificacions, parafernàlies...
29 de juny 2020
23 de juny 2020
Petit format
La queixa distorsiona la mirada.
La dignitat és una invenció sobreposada a la humanitat, a la vegada sobreposada a l'animalitat.
Estem enfeinats amb el que ens enfeinem, i no tenim temps per a allò que, amb les nostres decisions, hem decidit no tenir-lo.
Que no t'enganyin: si tens una cicatriu en la biografia, el remei no el venen a les farmàcies.
Buscar preguntes "per a les respostes que ja tenim" ens encarcara i empolsega.
Els nostres prejudicis reclamen preguntes que els qüestionin, no autoenganys que els consolidin.
No es tracta d'arribar a certeses, sinó d'acostumar-nos a viure entre les incerteses.
La dignitat és una invenció sobreposada a la humanitat, a la vegada sobreposada a l'animalitat.
Estem enfeinats amb el que ens enfeinem, i no tenim temps per a allò que, amb les nostres decisions, hem decidit no tenir-lo.
Que no t'enganyin: si tens una cicatriu en la biografia, el remei no el venen a les farmàcies.
Buscar preguntes "per a les respostes que ja tenim" ens encarcara i empolsega.
Els nostres prejudicis reclamen preguntes que els qüestionin, no autoenganys que els consolidin.
No es tracta d'arribar a certeses, sinó d'acostumar-nos a viure entre les incerteses.
21 de juny 2020
Pensar en el passat per viure millor el present
- Per què en parles?
- Perquè jo encara estic viu.
De vegades parlo del meu passat o del passat d'alguna altra persona (viva o difunta). Quan ho faig, de vegades al final dic que per a mi aquests records o reflexions només tenen sentit si em serveixen per a gestionar millor el present: amb més atenció, més lucidesa i més capacitat de comprensió (i de compassió).
Com que aquesta reflexió "utilitària" en general la incloc a tall de cloenda de la història o episodi explicat prèviament, penso que es pot interpretar, i amb més motiu a causa de la reiteració, com una mena d'excusa o justificació: primer dic el que sigui (conscient que potser pot incomodar algú altre), i després, per tal de legitimar-me, incloc aquesta consideració.
Avui ho faré al revés, és a dir, començaré directament pel final, sense història prèvia, per tal que l'únic tema sigui aquest, i així no hi hagi "distraccions".
Si el meu dia a dia, i de manera especial la meva relació quotidiana o intermitent amb la gent que m'importa i m'envolta, no es beneficia de les meves excursions mentals pel passat (en part traduïdes a escrits, no sempre), vol dir que aquestes excursions no tenen ("per a mi no tenen"), sentit ni utilitat. En el millor dels casos (en relació amb aquest objectiu "privat" meu), seran banals. I en el pitjor, potser inoportunes, negatives...
Aquesta necessitat de remetre-ho tot al present (fins i tot les expectatives de futur), per a mi és absolutament fonamental, i si algun cop el procés o resultat no és aquest, tinc clar que és perquè m'estic despistant o equivocant. Cosa que, òbviament, de vegades em passa, perquè no sempre sóc capaç de fer el que voldria fer (per manca de lucidesa, o d'energies).
El que m'importa, insisteixo, sempre és el present, perquè és l'únic que existeix. Una altra cosa és que com els records també existeixen (el passat existeix en la mesura "que ara el recordem"), i els records ens conformen (sense records "no seríem", per això són tan dramàtiques les demències senils), no podem viure aquí i ara com si no hagués existit cap passat (o més ben dit, "múltiples passats" amb les seves múltiples versions i interpretacions).
El present: d'entrada, "com em tracto a mi mateix" (al capdavall, sóc la persona més important "per a mi"). I a continuació, com tracto les persones que m'envolten, amb les que convisc. Si no hi ha aquesta traducció o repercussió, tot és un fracàs.
- Perquè jo encara estic viu.
De vegades parlo del meu passat o del passat d'alguna altra persona (viva o difunta). Quan ho faig, de vegades al final dic que per a mi aquests records o reflexions només tenen sentit si em serveixen per a gestionar millor el present: amb més atenció, més lucidesa i més capacitat de comprensió (i de compassió).
Com que aquesta reflexió "utilitària" en general la incloc a tall de cloenda de la història o episodi explicat prèviament, penso que es pot interpretar, i amb més motiu a causa de la reiteració, com una mena d'excusa o justificació: primer dic el que sigui (conscient que potser pot incomodar algú altre), i després, per tal de legitimar-me, incloc aquesta consideració.
Avui ho faré al revés, és a dir, començaré directament pel final, sense història prèvia, per tal que l'únic tema sigui aquest, i així no hi hagi "distraccions".
Si el meu dia a dia, i de manera especial la meva relació quotidiana o intermitent amb la gent que m'importa i m'envolta, no es beneficia de les meves excursions mentals pel passat (en part traduïdes a escrits, no sempre), vol dir que aquestes excursions no tenen ("per a mi no tenen"), sentit ni utilitat. En el millor dels casos (en relació amb aquest objectiu "privat" meu), seran banals. I en el pitjor, potser inoportunes, negatives...
Aquesta necessitat de remetre-ho tot al present (fins i tot les expectatives de futur), per a mi és absolutament fonamental, i si algun cop el procés o resultat no és aquest, tinc clar que és perquè m'estic despistant o equivocant. Cosa que, òbviament, de vegades em passa, perquè no sempre sóc capaç de fer el que voldria fer (per manca de lucidesa, o d'energies).
El que m'importa, insisteixo, sempre és el present, perquè és l'únic que existeix. Una altra cosa és que com els records també existeixen (el passat existeix en la mesura "que ara el recordem"), i els records ens conformen (sense records "no seríem", per això són tan dramàtiques les demències senils), no podem viure aquí i ara com si no hagués existit cap passat (o més ben dit, "múltiples passats" amb les seves múltiples versions i interpretacions).
El present: d'entrada, "com em tracto a mi mateix" (al capdavall, sóc la persona més important "per a mi"). I a continuació, com tracto les persones que m'envolten, amb les que convisc. Si no hi ha aquesta traducció o repercussió, tot és un fracàs.
18 de juny 2020
15 de juny 2020
Cadascú té la pinta que té
De tant en tant acompanyo una persona a fer la compra (pel que fa al cas, és igual qui i el motiu). L'acompanyo però no entro al supermercat, l'espero a fora, a la porta, mirant mentrestant la gent que passa pel carrer (la raó de no entrar ara també és indiferent).
Un d'aquests dies veig que per la vorera ve una dona gran però més jove que jo, amb un caminar lleuger, ben plantada, atractiva. Me la miro d'aquesta manera, "una dona atractiva". Ella, en canvi, em veu d'una altra manera: quan està a punt d'entrar al supermercat, em mira i em diu: "Necessita alguna cosa? Què vol que li compri?"
Li dic que gràcies, que no cal, que estic esperant la persona que acompanyo, i li ho dic amb naturalitat, somrient. I llavors ella de seguida es disculpa, avergonyida "de l'equivocació", i jo li dic que no és necessària cap disculpa, que només faltaria, que no passa res.
La confusió a mi no m'incomoda el més mínim, i a més, hi estic acostumat. Cadascú és vist pels altres d'una manera determinada, i jo ja sé que hi ha persones que de vegades em veuen així: potser com "un pidolaire", o "un sense sostre"...
Una altra lliçó d'aquesta història és aquesta: pel que fa a una dona que jo pugui trobar atractiva, si ella pertany al grup de les persones que em veuen com un pidolaire, és evident que no cal que em faci il.lusions de poder-la convidar per exemple a un cafè, amb alguna intenció seductora (per sort, a mi ja em fa la vida meravellosament fàcil i agradable la Lívia -em va tocar la rifa!-, i per tant la necessitat de companyia femenina la tinc ben resolta).
Continuo amb el tema principal. Fa unes setmanes, a un altre barri, mentre m'esperava a la porta d'un altre supermercat (també fent d'acompanyant), em va passar una cosa semblant. Va sortir un noi, i al sortir em va allargar un paquet de galetes (ja m'havia vist quan havia entrat). Li vaig dir el mateix, que no calia, que gràcies per la intenció, i llavors ell es va disculpar. I jo li vaig dir que no era necessària cap disculpa, que només faltaria, etc. (si de cas, potser li hauria d'haver dit que qui s'hauria de disculpar hauria de ser jo, "per tenir la pinta que tinc", una pinta que és evident que a algunes persones els genera confusió, i generar confusió als altres no està bé, i... però tot això només ho vaig pensar, no li ho vaig dir).
Al llarg dels anys algunes vegades m'he trobat en situacions d'aquestes. I quan m'ha passat no m'ha molestat mai: al contrari, més aviat sempre m'ha alegrat, perquè ho he viscut com una mostra que hi ha gent que es preocupa pels altres.
Un aspecte secundari, i alhora curiós, d'aquestes experiències és que en aquests casos sempre em parlen en castellà. De vegades perquè és la llengua materna de qui em parla, però altres vegades no. De fet, tinc la sensació que quan els contesto en català és com si lliguessin caps: "Si parla en català, no pot ser un pidolaire!" Com si llavors encaixés tot, i per tant el seu sistema de prejudicis i compartiments estancs ja no trontollés (com si no hi poguessin haver pidolaires "autòctons", catalanoparlants...).
Sobre això de l'idioma, de vegades penso que la confusió que genera la meva pinta no és tant de vestuari com de cara. De vegades ho penso, que potser hi ha gent que em veu amb "cara de castellà". Això sí que em passa sovint. Per exemple, a alguna de les capitals de comarca més furiosament catalanistes, entro a comprar a un supermercat (de vegades sí que hi entro), i al sortir, la caixera, encara que sigui del país i parli amb l'accent inconfusible d'aquella comarca (abans he sentit com parlava amb la compradora o comprador anterior), quan em toca a mi canvia i se'm dirigeix en castellà. En aquests casos, si no és imprescindible no dic res, i només al final, quan em torna el canvi i ja estic a punt de marxar, li dic "gràcies", en català.
Sigui com sigui, tinc aquest dubte: segons el sistema de prejudicis d'algunes persones, tinc cara de castellà? (quina és la cara de "castellà"? I la de "genuí català"?). O és un tema de vestuari? (quina és la indumentària correcta "del bon català"?).
De moment, sobre aquest tema tan interessant només tinc clars els interrogants.
Un d'aquests dies veig que per la vorera ve una dona gran però més jove que jo, amb un caminar lleuger, ben plantada, atractiva. Me la miro d'aquesta manera, "una dona atractiva". Ella, en canvi, em veu d'una altra manera: quan està a punt d'entrar al supermercat, em mira i em diu: "Necessita alguna cosa? Què vol que li compri?"
Li dic que gràcies, que no cal, que estic esperant la persona que acompanyo, i li ho dic amb naturalitat, somrient. I llavors ella de seguida es disculpa, avergonyida "de l'equivocació", i jo li dic que no és necessària cap disculpa, que només faltaria, que no passa res.
La confusió a mi no m'incomoda el més mínim, i a més, hi estic acostumat. Cadascú és vist pels altres d'una manera determinada, i jo ja sé que hi ha persones que de vegades em veuen així: potser com "un pidolaire", o "un sense sostre"...
Una altra lliçó d'aquesta història és aquesta: pel que fa a una dona que jo pugui trobar atractiva, si ella pertany al grup de les persones que em veuen com un pidolaire, és evident que no cal que em faci il.lusions de poder-la convidar per exemple a un cafè, amb alguna intenció seductora (per sort, a mi ja em fa la vida meravellosament fàcil i agradable la Lívia -em va tocar la rifa!-, i per tant la necessitat de companyia femenina la tinc ben resolta).
Continuo amb el tema principal. Fa unes setmanes, a un altre barri, mentre m'esperava a la porta d'un altre supermercat (també fent d'acompanyant), em va passar una cosa semblant. Va sortir un noi, i al sortir em va allargar un paquet de galetes (ja m'havia vist quan havia entrat). Li vaig dir el mateix, que no calia, que gràcies per la intenció, i llavors ell es va disculpar. I jo li vaig dir que no era necessària cap disculpa, que només faltaria, etc. (si de cas, potser li hauria d'haver dit que qui s'hauria de disculpar hauria de ser jo, "per tenir la pinta que tinc", una pinta que és evident que a algunes persones els genera confusió, i generar confusió als altres no està bé, i... però tot això només ho vaig pensar, no li ho vaig dir).
Al llarg dels anys algunes vegades m'he trobat en situacions d'aquestes. I quan m'ha passat no m'ha molestat mai: al contrari, més aviat sempre m'ha alegrat, perquè ho he viscut com una mostra que hi ha gent que es preocupa pels altres.
Un aspecte secundari, i alhora curiós, d'aquestes experiències és que en aquests casos sempre em parlen en castellà. De vegades perquè és la llengua materna de qui em parla, però altres vegades no. De fet, tinc la sensació que quan els contesto en català és com si lliguessin caps: "Si parla en català, no pot ser un pidolaire!" Com si llavors encaixés tot, i per tant el seu sistema de prejudicis i compartiments estancs ja no trontollés (com si no hi poguessin haver pidolaires "autòctons", catalanoparlants...).
Sobre això de l'idioma, de vegades penso que la confusió que genera la meva pinta no és tant de vestuari com de cara. De vegades ho penso, que potser hi ha gent que em veu amb "cara de castellà". Això sí que em passa sovint. Per exemple, a alguna de les capitals de comarca més furiosament catalanistes, entro a comprar a un supermercat (de vegades sí que hi entro), i al sortir, la caixera, encara que sigui del país i parli amb l'accent inconfusible d'aquella comarca (abans he sentit com parlava amb la compradora o comprador anterior), quan em toca a mi canvia i se'm dirigeix en castellà. En aquests casos, si no és imprescindible no dic res, i només al final, quan em torna el canvi i ja estic a punt de marxar, li dic "gràcies", en català.
Sigui com sigui, tinc aquest dubte: segons el sistema de prejudicis d'algunes persones, tinc cara de castellà? (quina és la cara de "castellà"? I la de "genuí català"?). O és un tema de vestuari? (quina és la indumentària correcta "del bon català"?).
De moment, sobre aquest tema tan interessant només tinc clars els interrogants.
14 de juny 2020
La vida
Tot em cansa
i tot em descansa.
Per això vaig canviant d'activitats.
I de passivitats.
Perquè si sempre fes el mateix
ja no faria res,
ja estaria enterrat.
Matat per la desesperació.
O per l'avorriment.
Entre tip i necessitat
(d'això, allò, allò altre),
entre la lleugeresa i la feixuguesa,
van passant els dies,
les certeses i els desconcerts.
Els estats d'ànim.
Els núvols.
La vida.
i tot em descansa.
Per això vaig canviant d'activitats.
I de passivitats.
Perquè si sempre fes el mateix
ja no faria res,
ja estaria enterrat.
Matat per la desesperació.
O per l'avorriment.
Entre tip i necessitat
(d'això, allò, allò altre),
entre la lleugeresa i la feixuguesa,
van passant els dies,
les certeses i els desconcerts.
Els estats d'ànim.
Els núvols.
La vida.
13 de juny 2020
Escriure
El plaer d'escriure.
Acompanyat de la necessitat
d'escriure per tal de sortir
de la presó de la inactivitat,
de la passivitat de no fer res.
És l'inconvenient de no ser un gos,
només preocupat pel seu os.
Acompanyat de la necessitat
d'escriure per tal de sortir
de la presó de la inactivitat,
de la passivitat de no fer res.
És l'inconvenient de no ser un gos,
només preocupat pel seu os.
12 de juny 2020
Un minut de vida
(sobre la mort, els recursos, el deseiximent...)
https://miravolant.blogspot.com/2020/06/un-minut-de-vida.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/06/un-minut-de-vida.html
10 de juny 2020
9 de juny 2020
Vacunes
"Si en una estadística hi fiques dades porqueria, en treus dades porqueria i decisions porqueria." Miquel Porta (1)
Rellegeixo aquests dies diferents capítols del llibre "Si puede, no vaya al médico", del metge Antonio Sitges-Serra. Rellegeixo també el capítol sobre les vacunes, i penso en el moment actual. Sitges-Serra, com a metge sensat, naturalment fa una defensa indiscutible de les vacunes: remarca l'immens avanç mèdic que han suposat i el munt de vides que han salvat des de la seva aparició. Alhora, però, no s'està de dir que no totes són iguals, ni totes necessàries, i que algunes fins i tot poden ser contraproduents. I vincula aquests usos qüestionables als interessos de les farmacèutiques (i dels equips mèdics implicats amb elles).
Ara estem en un moment de por, de pors individuals i col.lectives, i alhora en un moment d'eufòria tecnocientífica. És a dir, en un bon moment per a possibles abusos per part dels "tecnocientifismes comercials". De vegades hi ha qui oblida que els seus objectius no són sempre només els que expliquen (i que podem compartir), sinó també altres, més opacs (i que pot ser que no siguin els més favorables per al conjunt de la societat).
O més ben dit, això segon segurament és el que està passant (ignorar-ho seria una gran ingenuïtat), i fins a un cert punt és inevitable: aquest tipus de biaixos, de "corrupcions" (escric la paraula amb plena consciència del seu significat), no és erradicable, tenint en compte la naturalesa humana. Ara bé, al que sí que sembla que podem aspirar és a intentar minimitzar-ne l'abast, per tal que l'abús no sigui excessiu, insuportable.
Amb una situació objectivament tan complexa, amb tanta por per una banda i tants interessos per unes altres, "el que realment està passant" és molt difícil saber-ho. I amb exactitud, probablement impossible. Haurà de passar temps, i no un temps "mort", sinó un temps "actiu", amb persones honestes i compromeses a trobar totes les informacions que facin al cas, fins i tot les més ocultes. I llavors, amb imparcialitat (o amb la imparcialitat més gran possible), fer una anàlisi global, per tal de saber una mica què ha passat. Tant des del punt de vista mèdic i epidemiològic com des del dels interessos econòmics en joc.
De moment, però, vivim "en la por i la immediatesa", i una visió escèptica d'aquest tipus (desconfiada, crítica), més aviat molesta, perquè el que busquem són simplificacions: de vegades preferim la ignorància, si amb la ignorància ens és més fàcil la tranquil.litat. De vegades fins i tot preferim algunes mentides, o unes quantes veritats a mitges, abans que l'eventual impacte d'una veritat amb capacitat d'incomodar-nos de manera excessiva.
--
(1) La Vanguardia, 4/4/2020 (Miquel Porta és catedràtic d'epidemiologia de la UAB).
Rellegeixo aquests dies diferents capítols del llibre "Si puede, no vaya al médico", del metge Antonio Sitges-Serra. Rellegeixo també el capítol sobre les vacunes, i penso en el moment actual. Sitges-Serra, com a metge sensat, naturalment fa una defensa indiscutible de les vacunes: remarca l'immens avanç mèdic que han suposat i el munt de vides que han salvat des de la seva aparició. Alhora, però, no s'està de dir que no totes són iguals, ni totes necessàries, i que algunes fins i tot poden ser contraproduents. I vincula aquests usos qüestionables als interessos de les farmacèutiques (i dels equips mèdics implicats amb elles).
Ara estem en un moment de por, de pors individuals i col.lectives, i alhora en un moment d'eufòria tecnocientífica. És a dir, en un bon moment per a possibles abusos per part dels "tecnocientifismes comercials". De vegades hi ha qui oblida que els seus objectius no són sempre només els que expliquen (i que podem compartir), sinó també altres, més opacs (i que pot ser que no siguin els més favorables per al conjunt de la societat).
O més ben dit, això segon segurament és el que està passant (ignorar-ho seria una gran ingenuïtat), i fins a un cert punt és inevitable: aquest tipus de biaixos, de "corrupcions" (escric la paraula amb plena consciència del seu significat), no és erradicable, tenint en compte la naturalesa humana. Ara bé, al que sí que sembla que podem aspirar és a intentar minimitzar-ne l'abast, per tal que l'abús no sigui excessiu, insuportable.
Amb una situació objectivament tan complexa, amb tanta por per una banda i tants interessos per unes altres, "el que realment està passant" és molt difícil saber-ho. I amb exactitud, probablement impossible. Haurà de passar temps, i no un temps "mort", sinó un temps "actiu", amb persones honestes i compromeses a trobar totes les informacions que facin al cas, fins i tot les més ocultes. I llavors, amb imparcialitat (o amb la imparcialitat més gran possible), fer una anàlisi global, per tal de saber una mica què ha passat. Tant des del punt de vista mèdic i epidemiològic com des del dels interessos econòmics en joc.
De moment, però, vivim "en la por i la immediatesa", i una visió escèptica d'aquest tipus (desconfiada, crítica), més aviat molesta, perquè el que busquem són simplificacions: de vegades preferim la ignorància, si amb la ignorància ens és més fàcil la tranquil.litat. De vegades fins i tot preferim algunes mentides, o unes quantes veritats a mitges, abans que l'eventual impacte d'una veritat amb capacitat d'incomodar-nos de manera excessiva.
--
(1) La Vanguardia, 4/4/2020 (Miquel Porta és catedràtic d'epidemiologia de la UAB).
5 de juny 2020
2 de juny 2020
Els psicofàrmacs
Es redueix la dosi d'un medicament,
s'augmenta la dosi d'un altre,
o potser se n'afegeix un de nou...
Els metges fan proves
i calculen mil.ligrams.
Però el malestar i la tristesa no minven.
Al contrari, empitjoren,
reforçats pels efectes secundaris
dels medicaments:
estaborniment mental,
marejos, vista borrosa,
cansament, restrenyiment,
sequedat de la boca,
ulceració de les genives...
I així va passant el temps.
Els metges (diuen) són molt bons,
però sembla que encara no han après
que hi ha cicatrius del cor
que no es curen amb pastilles.
s'augmenta la dosi d'un altre,
o potser se n'afegeix un de nou...
Els metges fan proves
i calculen mil.ligrams.
Però el malestar i la tristesa no minven.
Al contrari, empitjoren,
reforçats pels efectes secundaris
dels medicaments:
estaborniment mental,
marejos, vista borrosa,
cansament, restrenyiment,
sequedat de la boca,
ulceració de les genives...
I així va passant el temps.
Els metges (diuen) són molt bons,
però sembla que encara no han après
que hi ha cicatrius del cor
que no es curen amb pastilles.
1 de juny 2020
Un altre escampall
Té noranta anys. Li han fet una ressonància magnètica cerebral i li han trobat deterioraments en general propis de l'edat. De tant en tant li fan anàlisis de sang. Cada dia es pren set medicaments diferents. Li fa mal l'esquena. Sordeja i fa servir un audiòfon. És sòcia d'una mútua, i també es visita a la Seguretat Social.
O més ben dit, si més no fa mig any la Teresa estava en aquesta situació. Ho sé perquè és el que diuen un munt de papers escampats per terra, al costat d'un contenidor. Amb el seu nom i cognoms, i el domicili, i el telèfon...
Ara no sé si segueix viva. Potser sí, i potser en lloc de viure en aquest domicili ara viu en una residència. En aquests casos, de papers de gent gran escampats pel carrer, no saps mai si és una cosa o l'altra. Sigui el que sigui (mort o residència), sempre m'imagino que llavors, algun fill o filla, o algun altre parent, buida el pis, per prendre'n possessió, potser per vendre'l. Amb tan poca cura que ni tan sols es pren la molèstia de ficar a dins del contenidor les coses que llença perquè al pis li fan nosa. I la mare, o tia, o qui sigui, "queda tirada o tirat al mig del carrer"...
La Teresa devia ser (o és), una dona menuda, perquè a la vorera també hi ha uns quants parells de sabates del número 35. I alguna peça de roba. I altres coses, plats i copes decorats amb colors i dibuixos cridaners, i algunes figuretes "decoratives", d'un estil que la gent que categoritza els gustos qualificaria segurament com a "kitsch" (i faig un incís: si tots els gustos estètics són inventats, per què hi ha qui creu que els seus són millors?).
Entre aquestes "restes d'una vida", hi ha també una agenda de telèfons, i una llibreta amb receptes de cuina, i altres papers amb receptes per treure diferents tipus de taques, i una "per blanquejar les mans".
Però de tot el que hi ha escampat, el més sorprenent és una dentadura, una pròtesi de dos implants. També per terra. I això em fa pensar que la Teresa pot ser que s'hagi mort, perquè sembla, "en principi sembla", que si hagués anat a una residència hi hauria d'haver anat amb la dentadura.
"Una tristeza insólita
me invade algunas tardes.
La de hoy es una de ellas."
Ángel González
(Nada grave, Visor Libros, 2008)
O més ben dit, si més no fa mig any la Teresa estava en aquesta situació. Ho sé perquè és el que diuen un munt de papers escampats per terra, al costat d'un contenidor. Amb el seu nom i cognoms, i el domicili, i el telèfon...
Ara no sé si segueix viva. Potser sí, i potser en lloc de viure en aquest domicili ara viu en una residència. En aquests casos, de papers de gent gran escampats pel carrer, no saps mai si és una cosa o l'altra. Sigui el que sigui (mort o residència), sempre m'imagino que llavors, algun fill o filla, o algun altre parent, buida el pis, per prendre'n possessió, potser per vendre'l. Amb tan poca cura que ni tan sols es pren la molèstia de ficar a dins del contenidor les coses que llença perquè al pis li fan nosa. I la mare, o tia, o qui sigui, "queda tirada o tirat al mig del carrer"...
La Teresa devia ser (o és), una dona menuda, perquè a la vorera també hi ha uns quants parells de sabates del número 35. I alguna peça de roba. I altres coses, plats i copes decorats amb colors i dibuixos cridaners, i algunes figuretes "decoratives", d'un estil que la gent que categoritza els gustos qualificaria segurament com a "kitsch" (i faig un incís: si tots els gustos estètics són inventats, per què hi ha qui creu que els seus són millors?).
Entre aquestes "restes d'una vida", hi ha també una agenda de telèfons, i una llibreta amb receptes de cuina, i altres papers amb receptes per treure diferents tipus de taques, i una "per blanquejar les mans".
Però de tot el que hi ha escampat, el més sorprenent és una dentadura, una pròtesi de dos implants. També per terra. I això em fa pensar que la Teresa pot ser que s'hagi mort, perquè sembla, "en principi sembla", que si hagués anat a una residència hi hauria d'haver anat amb la dentadura.
"Una tristeza insólita
me invade algunas tardes.
La de hoy es una de ellas."
Ángel González
(Nada grave, Visor Libros, 2008)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
