Parlar amb la Cinta, escriure sobre la Cinta

"La nostra única certesa és que la vida és un viatge sense destí que no té més sentit que allò que siguem capaços de compartir amb els altres." Elif Shafak (1)

M'agrada parlar amb la Cinta. I amb el Manel, la Carme, el Ramón, l'Elisabet... De vegades també escric sobre aquestes persones. De vegades, quan penso en el fet aquest, d'escriure sobre elles, tinc una estranya sensació: de vegades no sé si parlo amb elles per tal de després poder escriure sobre el que hem parlat, "per poder-ne fer un relat" (com si jo fos un mena d'aprenent de Josep Pla), o si és que escric sobre elles perquè el fet d'escriure m'ajuda a pensar en elles, sobre elles, en les seves vides i dificultats... cosa que, després, la següent vegada que les veig, em facilita poder parlar amb elles d'una manera més acurada i profitosa.

Pel que fa a aquest embolic, sóc conscient que si és un peix que es mossega la cua i costa trobar un punt d'inici, el rellevant, la prioritat, hauria de ser sempre "l'estona compartida", i no "l'estona d'escriure". La prioritat hauria de ser sempre l'espai social, i no el literari.

Hauria de ser sempre així, perquè si alguna cosa té (o jo li veig) un veritable sentit, és a la primera. Perquè una relació "s'aguanta sola", és autònoma, no necessita l'escriptura. En canvi, una literatura testimonial que no estigui acompanyada de la intensitat i l'honestedat de la relació amb l'altre, tal vegada pot arribar a tenir "un altre tipus sentit" (per exemple, d'entreteniment), però no aquest sentit al qual aquí em refereixo.

Dit això, aclarides les importàncies i les prioritats personals, després és possible que, tot i haver-ho dit i remarcat, de vegades encara em despisti, i potser inverteixi aquestes prioritats. Com que sé que això és possible (aquestes badades, autoindulgències, etc.), sé que haig de procurar estar atent. Si més no procurar-ho. Perquè si no estic atent i llavors em despisto, el resultat pot ser una mena d'estafa, una deslleialtat cap a la persona sobre la qual escric. I també una deslleialtat cap a altres persones que, eventualment, potser llegeixin el que he escrit.

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 11/01/2018

Ser una persona cuidadora - 2

L'Elisabet i el dinar de Nadal
https://horitzontal.blogspot.com/2020/09/lelisabet-i-el-dinar-de-nadal.html

Una altra història "de sentit"
https://horitzontal.blogspot.com/2020/09/una-altra-historia-de-sentit.html

Ser una persona cuidadora

"Ayudar a Frankie me proporciona más satisfacciones y me hace sentir más vinculado y vivo (...) Me digo a mi mismo: recuerda esto (...) De lo que hacemos, esto es lo único con un valor o con un sentido duraderos." Andre Agassi (1)

Parlem amb la Lívia d'algunes persones conegudes amb diferents graus de solitud i dependència (física o psíquica), i amb les quals hi mantenim contacte, de vegades de manera conjunta i, en alguns casos, cadascú pel seu compte. En parlem, i ella em diu que jo sempre he sigut una persona cuidadora.

Jo li contesto que no és veritat; que sigui el que sigui o com sigui ara, el "sempre" sobra. I que si ara sóc una persona cuidadora (de fet que crec que sí, reconec que sí), és el resultat d'una evolució lenta i llarga. Li dic, per exemple, que quan era adolescent jo no em recordo amb cap tret de cuidador, al contrari, perquè només em preocupava de mi mateix. Em recordo així, amb tota claredat.

No és la primera vegada que en parlem, amb la Lívia (i quan en parlem, sempre li dic que ella també ha sigut i és molt cuidadora, sobretot en l'entorn familiar). N'hem parlat altres vegades, però és la primera vegada que en parlem amb el "sempre" incorporat referit a mi. Aquesta és la novetat. Ara bé, el que és "pensar-hi", jo hi he pensat moltes altres vegades, en aquest tema, des de fa temps, i no tinc cap mena de dubte pel que fa a la gratuïtat del "sempre".

Crec, a més, que les primeres actuacions meves que es podrien interpretar d'aquesta manera, com actuacions de persona cuidadora (quan era jove), de fet eren sobretot interessades: el primordial (rumiat o no), no era la cura de l'altre, sinó trencar la meva solitud, fer alguna cosa per tal de ser reconegut, valorat, estimat... D'altra banda, això que acabo de dir també és una característica del present (i crec que alhora "molt humana", aquesta necessitat i cerca de reconeixement...).

De tota manera, amb el que he dit no s'acaba la història. Hi ha una altra realitat, un altre aspecte, sobre "el comportament cuidador". En el meu cas, hauria de dir que la integració d'aquesta característica o comportament ha sigut una barreja de resultat i troballa. Ha sigut una característica "que ha emergit", a l'anar vivint, prenent un dia una decisió, o una altra... Sense tenir prèviament cap full de ruta definit; crec que el que ha anat passant ha sigut sobretot fruit de l'atzar. I el resultat suposo que també.

El cas, però, és que ha emergit, i m'ha canviat la vida: el descobriment del plaer i la satisfacció de fer de persona cuidadora. La satisfacció, el benestar, "el sentit" que m'aporta...

El resum, per tant, seria aquest: d'una banda segueixo sent aquell adolescent insegur, sempre mirant-se el melic, que no es preocupa de ningú, o només de manera interessada ("faig això per aconseguir allò", que em valorin, que m'estimin, etc.). D'una altra banda, "he arribat" (sense que conegui els detalls o "la fórmula" utilitzada per arribar-hi), a aquest benestar i a aquesta comoditat vinculats a aquesta forma de vida, la d'actuar "com a persona cuidadora". Aquesta és la paradoxa: segueixo sent aquell adolescent i alhora sóc "una altra persona".

Com un cafè amb llet, tot barrejat. I barrejat així, i acceptant-me així, l'habitual és que quan em llevo al matí no em faci mandra viure, sinó il.lusió. Potser més, o més òbvia, que quan era adolescent.

--
(1) Open. Duomo Ediciones, 2014 (p. 286)

Les caigudes (El Joan M. - 2)

Segueixo amb el Joan M. El Joan abans parlava de la caiguda a la dutxa que li va canviar la vida, però ara de vegades parla en plural, "de les dues caigudes". De la segona, el dia que me n'assabento és gràcies a una veïna. Hem baixat amb el Joan al carrer, i estem asseguts a un banc del davant de casa seva, passant l'estona. Llavors aquesta veïna s'acosta i em diu: "Veu aquesta taca marró del terra? Doncs és del Joan: de l'altre dia que va caure, i es va clavar un altre cop al cap i va fer tota aquesta sangada".

És una taca gran, resseca de fa dies, amb esquitxos pel voltant, i el Joan se la mira i diu que sí, que és seva. I aleshores afegeix que a causa d'aquesta segona caiguda, d'un ull hi veu molt poc, i que algú li ho hauria de mirar.

Tot és difícil, i molt trist. A banda de "les dues caigudes", després hi ha les caigudes "menors", de les quals no en parla, les que en principi no tenen conseqüències. I és que camina bastant insegur; per exemple, un dia, a dalt del pis, veig que ensopega i es desequilibra, i com que estic de casualitat al seu costat, el puc agafar pel braç, i no passa res (té el servei de teleassistència, però no sé si quan el telèfon està despenjat funciona, ho haig d'esbrinar). 

Cada dia que vaig a veure el Joan, quan en algun moment sento que em diu "que el dia que va caure a la dutxa s'hauria d'haver mort", penso el mateix que ell. Però jo no ho puc dir, això, m'ho haig de callar. I d'altra banda, sóc incapaç de dir-li el que s'acostuma a dir en aquests casos, de manera benintencionada (i mentidera): "No home, ja ho veuràs, com t'aniràs refent, tot anirà bé!" No en sé, sóc incapaç de dir aquesta mena de mentides (i ni tan sols tinc clar que n'hagi d'aprendre).

És evident que al Joan no l'espera res de bo: els canvis del Joan seran a pitjor. De manera que el que faig, l'únic que sé fer en aquests casos que ell parla de la mort, és procurar canviar de conversa.

Quan me'n vaig del pis del Joan sé que el deixo amb la seva solitud, amb la seva decrepitud i els seus mals, amb la seva impotència i la seva tristesa. I jo me'n vaig també trist. Amb una tristesa, però, que és molt diferent de la seva; la seva és la tristesa de la víctima, la meva només és la de l'espectador.

(el Joan ara té diferents ajudes: un dia setmanal tres hores de neteja, un altre dia a la setmana una hora de supervisió general -que inclou l'emplenat del pastiller, setze medicaments diferents, no tots diaris-, dos dies a la setmana el menjar que li porten cuinat, i que després ell va traient de la nevera, també la visita setmanal d'una neboda, normalment curta... per descomptat, que tingui aquestes visites i ajudes ja és molt, però alhora la seva solitud no deixa de ser immensa, i els dies se li fan llarguíssims; de fet, diu que es passa moltes hores al llit, incapaç de fer cap altra cosa)

Digui? Qui és, vostè? (El Joan M.)

Després d'una llarga temporada al sociosanitari, envien el Joan M. a casa, i llavors és més fàcil anar-lo a veure. No s'ha alliberat dels mals de cap provocats per la caiguda, però han minvat d'intensitat, no són tan terribles. I les ferides estan totes curades. Està una mica millor, però això no obstant, quan el vaig a veure, en un moment o altre sempre em diu "que s'havia d'haver mort", el dia que va caure a la dutxa. (1)

El Joan, des del dia de la caiguda, i a banda del dolor, és conscient que s'ha envellit de manera sobtada, moltíssim; li falla el cos, l'equilibri, el cap, la memòria... i no ho accepta

.
La primera vegada que el vaig a veure a casa, al pis, em diu que el telèfon sovint no li funciona, o que sona molt fluix, tant, que no el sent (el telèfon fix; el mòbil que tenia abans, el va estampar contra la paret al sociosanitari, en un moment de desesperació). És una queixa reiterada, aquesta del telèfon, i li dic que farem una prova, que trucaré al seu fixe des del meu mòbil, a veure què passa. Truco, i el timbre del seu telèfon sona fort, fins i tot estrident.

Ell llavors s'acosta al telèfon, el despenja, i diu: "Digui?" Estem els dos al menjador, jo estic al seu costat, i li dic que sóc jo. Però ell em diu que calli, que si jo parlo ell no pot sentir qui el truca. I amb el telèfon a l'orella segueix dient, repetint, insistint: "Digui? Qui és, vostè?"

Aleshores em poso al seu davant, per tal que em vegi bé, i li torno a dir que sóc jo. Però ell, nerviós, amb la mà m'indica que m'aparti, que no el destorbi... de manera que m'aparto i espero. I ell segueix igual: "Digui? Digui? Qui és, vostè?", fins que, finalment, desconcertat i decebut, penja, i em diu que no sap qui l'ha trucat, que no l'entenia.

Li torno a fer l'explicació, i veig que segueix sense entendre'm; em mira com si jo no hi toqués, com si fos un extraterrestre, que quines coses li dic... I es queda amb la seva versió: "Algú l'ha telefonat, i no sap qui era".

Un altre dia, més endavant, també em diu que el telèfon no li funciona (sempre que el vaig a veure em parla del mal funcionament del telèfon). I fem la mateixa prova. Truco... i, aquesta vegada, el telèfon seu efectivament no sona. I llavors ell, amb seguretat i posant èmfasi en les paraules, em diu: "Ho veus com tenia raó? Ja t'ho deia, no sona!"

Llavors m'acosto al telèfon... i veig que està mal penjat. Li ho explico a poc a poc, penjo bé i, a continuació, torno a trucar. I, naturalment, llavors el telèfon sona. Però ell no es rendeix, insisteix, diu que hi ha dies que sí i dies que no.

--
(1) He parlat del Joan M. altres vegades, per exemple:
https://passavolant.blogspot.com/2020/07/el-dolor-com-un-llop-dullals-esmolats.html

Pensar i no entendre

Sovint, com més penso en una cosa, de manera atenta, persistent, menys l'entenc.

Com més dedicació, paradoxalment, el resultat és més inseguretat, més dubtes. 

El que passa és que dissimulo.

D'altra banda, aquest "pensar i no entendre" alhora és una activitat que en realitat m'apassiona. 

Potser com cap altra activitat.

Jo

Petita formiga, 
petit escarabat o petita mosca
(petit i insignificant homínid). 
Amb la meva minúscula biografia.
Si alguna vegada alço massa la veu
(fins i tot les formigues es despisten),
sigueu compassius.

Sembla mentida

Sembla mentida
el molt que ens esforcem
per deixar una petjada
que durarà un instant.

Els ous

L'altre dia vaig parlar de llet i taronges trobades pel carrer. La llista de "productes alimentaris" diferents trobats de vegades per descomptat és més llarga. Per exemple, de vegades són ous. I els ous mereixen un capítol a part.

Els ous trobats sempre me'ls menjo dusos. Tant perquè m'agraden així (és com els paeixo millor), com perquè és una bona manera de determinar la seva "edat". El primer indici, i de vegades definitiu, és quan els poses a dins de l'aigua del pot, ja que llavors veus el seu "índex de flotabilitat": si floten, ja no cal bullir-los, van directes a les escombraries. En canvi, si es queden al fons ben horitzontals, és que són ben frescos.

Els ous acabats de comprar sovint no tenen aquest grau màxim "de frescor"... cosa que no vol dir que no siguin bons. Potser si, potser menys... Amb els trobats, no té per què ser diferent. El cas és que comprat o trobat, entre l'ou que flota del tot i el que es queda completament horitzontal al fons, hi ha tot un ventall d'entremitjos. I un ull expert (com el meu en aquest cas), ha de saber interpretar-ho correctament, és a dir, saber "a partir de quina postura i flotabilitat" és millor descartar l'ou.

L'explicació de la relació entre la flotabilitat i l'edat és fàcil: com més dies acumulen els ous, més gran és la cambra d'aira que es forma a dins, i per tant més gran la tendència de l'ou a pujar cap a la superfície. Un altre indici associat a la cambra d'aire és el desplaçament del rovell, des del centre de l'ou (acabat de pondre), o cada vegada més a la vora de la closca, a mesura que passen els dies. Amb un ou dur, quan el peles, això es veu bé (en canvi, si en fas una truita o un ou ferrat, és més complicat, ja que llavors només et pots fiar "de la consistència del rovell").

Per acabar, una curiositat de la cultura popular. Fa temps havia sentit explicar, o havia llegit (no ho recordo bé), una recepta per preparar les olives, en la qual es feia servir un ou per determinar la quantitat de sal que s'havia d'afegir a l'aigua per tal que la proporció de sal i aigua fos la correcta. Amb tot el que he explicat, és evident que és un dolentíssim sistema per determinar la proporció adequada, atesa la variabilitat de la flotabilitat dels ous.

Quan vaig començar a preparar olives, vaig descartar des del primer dia aquest sistema de l'ou, i vaig optar pel sistema de proporcions, de volums. Després d'alguns temptejos, ara, des de fa anys, per cada deu volums d'aigua, en poso un de sal, i les olives (arbequines, amb una mica de farigola o romaní), sempre em queden bé. Fins i tot podria dir que la mar de bé. 

Les taronges

A última hora de la tarda, surto a fer una passejada, per desrovellar les cames, i abans d'haver fet el tomb que pensava fer, em trobo una bossa amb com a mínim dos quilos de taronges, totes amb una pinta esplèndida. "Mala sort", és obvi que les haig d'arreplegar, i no podré continuar la passejada.

Com que pesen, i traginar pesos m'agrada poc, descartada la passejada me'n vaig cap a un carrer proper, tranquil i amb bancs a la vorera. M'assec, i començo a "transferir" part del pes a la panxa, per tal que al tornar cap a casa la càrrega vagi més ben distribuïda. A poc a poc pelo i em menjo tres taronges de considerables dimensions, el gust de les quals fa honor a l'aspecte que tenen: dolcíssimes, sucoses... espectaculars.

Després, amb la panxa ben contenta, abans de tornar cap a casa aprofito que estic assegut i fullejo una estona el llibre que aquesta vegada duc a la motxilla, "Todo es negociable" (Herb Cohen, Planeta, 1983, també del carrer, trobat fa pocs dies), un llibre "molt americà", del qual em criden l'atenció sobretot algunes frases o fragments. Per exemple:

"La gente se ha fascinado con el arte de enviar y descifrar mensajes no verbales (...) En cuanto al valor de este lenguaje mudo en las negociaciones, es decididamente limitado. La interpretación de casi todo el lenguaje corporal es obvia; sin embargo, puede confundir el asignar un significado universal a un gesto aislado pese a todas las circunstancias." (p. 91)

Amb això de "molt americà" em refereixo a aquest tipus de llibres amb un estil semblant als articles de Reader Diges. Llibres més o menys d'autoajuda, com els de Dale Carnegie ("Como ganar amigos e influir sobre las demás personas"), que barregen idees sovint ben sensates amb altres de vegades més banals, i acompanyats amb molts exemples "de casos reals" i experiències personals. I que de vegades diuen una cosa, i alhora, a un altre lloc, potser la contrària. Per exemple, en el de Herb Cohen: de vegades diu "què has de fer per aconseguir allò que tu vols", sigui com sigui, i alhora, en un altre capítol, parla de la necessitat, quan fas un tracte, "d'aconseguir que l'altre també quedi satisfet"... dues postures que, òbviament, de vegades són incompatibles.

Torno al tema alimentari. Al capdavall, molt més important que el literari. Un cop a casa, més tard, com que amb les taronges hi havia també una llimona, en faig suc, i el barrejo amb la llet d'un tetrabric que vaig trobar fa un parell de dies (de fet en vaig trobar i arreplegar dos). M'encanta la llet així, tallada, i just em faltava la llimona!

Ara ja no em cal sopar, perquè amb les taronges i la llet tallada he quedat del tot ben servit.