"Ayudar a Frankie me proporciona más satisfacciones y me hace sentir más vinculado y vivo (...) Me digo a mi mismo: recuerda esto (...) De lo que hacemos, esto es lo único con un valor o con un sentido duraderos." Andre Agassi (1)
Parlem amb la Lívia d'algunes persones conegudes amb diferents graus de solitud i dependència (física o psíquica), i amb les quals hi mantenim contacte, de vegades de manera conjunta i, en alguns casos, cadascú pel seu compte. En parlem, i ella em diu que jo sempre he sigut una persona cuidadora.
Jo li contesto que no és veritat; que sigui el que sigui o com sigui ara, el "sempre" sobra. I que si ara sóc una persona cuidadora (de fet que crec que sí, reconec que sí), és el resultat d'una evolució lenta i llarga. Li dic, per exemple, que quan era adolescent jo no em recordo amb cap tret de cuidador, al contrari, perquè només em preocupava de mi mateix. Em recordo així, amb tota claredat.
No és la primera vegada que en parlem, amb la Lívia (i quan en parlem, sempre li dic que ella també ha sigut i és molt cuidadora, sobretot en l'entorn familiar). N'hem parlat altres vegades, però és la primera vegada que en parlem amb el "sempre" incorporat referit a mi. Aquesta és la novetat. Ara bé, el que és "pensar-hi", jo hi he pensat moltes altres vegades, en aquest tema, des de fa temps, i no tinc cap mena de dubte pel que fa a la gratuïtat del "sempre".
Crec, a més, que les primeres actuacions meves que es podrien interpretar d'aquesta manera, com actuacions de persona cuidadora (quan era jove), de fet eren sobretot interessades: el primordial (rumiat o no), no era la cura de l'altre, sinó trencar la meva solitud, fer alguna cosa per tal de ser reconegut, valorat, estimat... D'altra banda, això que acabo de dir també és una característica del present (i crec que alhora "molt humana", aquesta necessitat i cerca de reconeixement...).
De tota manera, amb el que he dit no s'acaba la història. Hi ha una altra realitat, un altre aspecte, sobre "el comportament cuidador". En el meu cas, hauria de dir que la integració d'aquesta característica o comportament ha sigut una barreja de resultat i troballa. Ha sigut una característica "que ha emergit", a l'anar vivint, prenent un dia una decisió, o una altra... Sense tenir prèviament cap full de ruta definit; crec que el que ha anat passant ha sigut sobretot fruit de l'atzar. I el resultat suposo que també.
El cas, però, és que ha emergit, i m'ha canviat la vida: el descobriment del plaer i la satisfacció de fer de persona cuidadora. La satisfacció, el benestar, "el sentit" que m'aporta...
El resum, per tant, seria aquest: d'una banda segueixo sent aquell adolescent insegur, sempre mirant-se el melic, que no es preocupa de ningú, o només de manera interessada ("faig això per aconseguir allò", que em valorin, que m'estimin, etc.). D'una altra banda, "he arribat" (sense que conegui els detalls o "la fórmula" utilitzada per arribar-hi), a aquest benestar i a aquesta comoditat vinculats a aquesta forma de vida, la d'actuar "com a persona cuidadora". Aquesta és la paradoxa: segueixo sent aquell adolescent i alhora sóc "una altra persona".
Com un cafè amb llet, tot barrejat. I barrejat així, i acceptant-me així, l'habitual és que quan em llevo al matí no em faci mandra viure, sinó il.lusió. Potser més, o més òbvia, que quan era adolescent.
--
(1) Open. Duomo Ediciones, 2014 (p. 286)
