Segueixo amb el Joan M. El Joan abans parlava de la caiguda a la dutxa que li va canviar la vida, però ara de vegades parla en plural, "de les dues caigudes". De la segona, el dia que me n'assabento és gràcies a una veïna. Hem baixat amb el Joan al carrer, i estem asseguts a un banc del davant de casa seva, passant l'estona. Llavors aquesta veïna s'acosta i em diu: "Veu aquesta taca marró del terra? Doncs és del Joan: de l'altre dia que va caure, i es va clavar un altre cop al cap i va fer tota aquesta sangada".
És una taca gran, resseca de fa dies, amb esquitxos pel voltant, i el Joan se la mira i diu que sí, que és seva. I aleshores afegeix que a causa d'aquesta segona caiguda, d'un ull hi veu molt poc, i que algú li ho hauria de mirar.
Tot és difícil, i molt trist. A banda de "les dues caigudes", després hi ha les caigudes "menors", de les quals no en parla, les que en principi no tenen conseqüències. I és que camina bastant insegur; per exemple, un dia, a dalt del pis, veig que ensopega i es desequilibra, i com que estic de casualitat al seu costat, el puc agafar pel braç, i no passa res (té el servei de teleassistència, però no sé si quan el telèfon està despenjat funciona, ho haig d'esbrinar).
Cada dia que vaig a veure el Joan, quan en algun moment sento que em diu "que el dia que va caure a la dutxa s'hauria d'haver mort", penso el mateix que ell. Però jo no ho puc dir, això, m'ho haig de callar. I d'altra banda, sóc incapaç de dir-li el que s'acostuma a dir en aquests casos, de manera benintencionada (i mentidera): "No home, ja ho veuràs, com t'aniràs refent, tot anirà bé!" No en sé, sóc incapaç de dir aquesta mena de mentides (i ni tan sols tinc clar que n'hagi d'aprendre).
És evident que al Joan no l'espera res de bo: els canvis del Joan seran a pitjor. De manera que el que faig, l'únic que sé fer en aquests casos que ell parla de la mort, és procurar canviar de conversa.
Quan me'n vaig del pis del Joan sé que el deixo amb la seva solitud, amb la seva decrepitud i els seus mals, amb la seva impotència i la seva tristesa. I jo me'n vaig també trist. Amb una tristesa, però, que és molt diferent de la seva; la seva és la tristesa de la víctima, la meva només és la de l'espectador.
(el Joan ara té diferents ajudes: un dia setmanal tres hores de neteja, un altre dia a la setmana una hora de supervisió general -que inclou l'emplenat del pastiller, setze medicaments diferents, no tots diaris-, dos dies a la setmana el menjar que li porten cuinat, i que després ell va traient de la nevera, també la visita setmanal d'una neboda, normalment curta... per descomptat, que tingui aquestes visites i ajudes ja és molt, però alhora la seva solitud no deixa de ser immensa, i els dies se li fan llarguíssims; de fet, diu que es passa moltes hores al llit, incapaç de fer cap altra cosa)
