L'embolic trans / 3

(temes LGTBI, continuació)
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2021/03/lembolic-trans-3.html

L'embolic trans / 2

(temes LGTBI)
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2021/03/lembolic-trans-2.html

Els horòscops de la Martina

La Lívia parla per telèfon amb la Martina, i la Martina li explica que, des de l'inici de la pandèmia, té més feina, perquè la gent vol estar informada. Informada de què? Doncs de la informació que facilita la Martina. I quina és aquesta informació?

La Martina es dedica a fer cartes astrals i prediccions de futur. Li explica a la Lívia que, en un moment de tanta incertesa com l'actual, és normal que la gent vulgui conèixer el seu futur. Que per això ara li arriben més peticions. I li explica a la Lívia un cas concret, recent, especialment difícil. Li explica que li han demanat que faci la predicció d'una noia (l'encàrrec li han fet els pares), una noia amb problemes mentals importants, actualment ingressada en un centre de trastorns alimentaris. 

Es veu que la Martina ha hagut de dedicar molta atenció, moltes hores, a aquest cas (estudiant les dates de naixement de la noia i dels familiars, mirant les constel.lacions, tirant les cartes, fent càlculs complicats...), per tal de poder afinar bé el pronòstic. Li ha costat, i no li diu en concret a la Lívia quin ha sigut el pronòstic que ha fet, perquè això ja és "informació confidencial". Només li diu que el pronòstic és "esperançador", i que els pares n'han quedat contents.

La Martina fa molts anys, dècades, que es dedica a aquestes activitats, i segons sembla hi té traça, molta, perquè sempre ha anat tenint clients. La Martina viu d'això. D'altra banda, tot indica que la Martina no és una farsant, perquè ella es creu realment tot el que diu. Està convençuda que les seves elucubracions astrològiques i cabalístiques "són ciència pura" (o més ben dit, encara més rigoroses que la ciència). 

De manera que tothom hi surt guanyant: ella perquè se sent útil i alhora arreplega els seus dinerets, i els seus clients perquè se senten ben tractats. Mira que bé, tothom content.

L'Eulàlia, la vacuna i el vident

L'Eulàlia ja està vacunada. S'ha vacunat ella mateixa: durant uns dies, s'ha posat a la punta de la llengua dues gotes de rom, una al costat de l'altra. És el que li ha dit que havia de fer el seu vident (així l'anomena), en el qual ella hi té una absoluta confiança. Una confiança basada en demostracions prèvies de la seva lucidesa i eficàcia, sobretot des que va morir el marit de l'Eulàlia, fa uns anys. Des d'aleshores, gràcies a la mediació del vident, de tant en tant l'Eulàlia parla amb el marit difunt, i això l'aconsola molt.

Vacunada, i en contacte amb el marit difunt, l'Eulàlia tanmateix té un motiu de tristesa, i és que segons sembla el vident no pot establir contacte amb el gat de l'Eulàlia, també difunt des de fa uns mesos, un gat al qual l'Eulàlia s'hi sentia molt unida.

El que explico m'ho explica la Lívia, amiga de l'Eulàlia, i quan li pregunto a la Lívia si sap si, a part de les gotes immunitzadores de rom a la punta de la llengua, l'Eulàlia, o el seu vident, fan algun altre ús més generós del rom, em diu que no ho sap.

En qualsevol cas, l'Eulàlia està contenta amb els serveis del seu vident. I això és l'important, perquè tots necessitem algú en qui confiar, encara que aquest algú sigui un guillat o un pocavergonya. 

No hi ha res més estrany

No hi ha res més estrany
que l'estranyesa d'existir.
Cada vegada que desconnecto
el pilot automàtic,
que deixo el cap quiet, encantat,
el cos quiet, aturat,
tinc aquesta immensa 
sensació d'estranyesa,
i de sorpresa.
Dura el que dura,
i després tornen els automatismes,
les rutines, la normalitat...
L'absurditat?

Hi ha un cos

Hi ha un cos
que diuen que és el meu.
I jo penso que potser sí,
i que potser ves a saber...
Això de ser 'jo' és molt estrany.
I això de tenir un cos,
tant o més.

L'Ignasi ja està vacunat - 2

Segueixo amb el cas de l'Ignasi. El cas és que ell tampoc no va fer bé les coses. No les va fer bé quan encara era una persona lúcida i autònoma i tenia capacitat per decidir. No les va fer bé perquè llavors deia que no volia acabar vivint com ara viu. Ho deia... però "no ho va escriure" mai. I segons sembla, tampoc no en va parlar amb la seva família. O no ho va fer de manera prou convincent.

Sé que ho deia perquè a mi m'ho havia dit. Més d'una vegada. Preocupat. En aquests casos, jo algun cop li havia parlat del testament vital, com a mesura "autoprotectora", per tal d'evitar hipotètics acarnissaments terapèutics (a mi em sembla que tenir les 24 hores del dia lligada una persona de potser 90 anys, completament demenciada i estabornida amb ingents quantitats d'antipsicòtics, i estant en aquest estat a sobre vacunar-la, es pot qualificar perfectament d'acarnissament terapèutic). Però quan fa anys a l'Ignasi li havia parlat del testament vital, ell sempre havia desviat la conversa. I com que vaig veure que sempre reaccionava igual, ho vaig deixar estar. (1)

Per tant, la realitat també és aquesta, que l'Ignasi no va fer les coses bé. ¿Què hauria passat si ell hagués fet el testament vital, especificant-hi que aquest tipus de vida no la volia de cap manera? No es pot saber, què hauria passat... però ara "potser ja no estaria lligat". 

D'altra banda, la seva família també té la seva part de responsabilitat, pel que fa a la situació actual. La tristesa de la família a causa de l'estat demenciat de l'Ignasi és òbvia i profunda, indiscutible, agreujada pel fet de saber que està sempre lligat, i de no poder-li fer mai cap abraçada, etc. Ara bé, és una situació que té una alternativa: treure'l de la residència i ocupar-se'n. El que passa és que aquesta no és una alternativa "còmode", perquè implica molta implicació, molta dedicació... 

Ara algú pot pensar que parlo amb molta duresa, però crec que com a mínim és "una duresa coherent": que no es prengui aquesta decisió (treure'l de la residència), sembla que és un indicador que les tristeses esmentades, del tot reals, alhora són també "relatives", en la mesura que no són "de suficient intensitat" per a plantejar-se un canvi d'aquest tipus (parlo de l'Ignasi, però el seu cas evidentment no és únic, n'hi ha molts de semblants).

Pel que fa a mi, el dia que em diguin que l'Ignasi ha mort tindré una immensa alegria. Perquè sempre que penso en ell penso en les vegades que m'havia dit que, si algun dia es trobava o s'acostava a un estat com el d'ara, no volia seguir vivint, rotundament no. (2)

--
(1) Això m'ha passat també amb altres persones, que s'esgarrifen, quan parles amb elles de casos d'aquest tipus, amb elevats graus de degradació i demència... S'esgarrifen, però alhora, tenen aquesta mateixa reacció d'incomoditat, de rebuig, quan els parles del testament vital. És estrany, perquè és un document en què només exposes "el que tu vols", sigui el que sigui, per si un dia ja no estàs en condicions d'expressar la teva voluntat.

(2) De l'Ignasi ja en vaig parlar, a una altra banda, fa poques setmanes (22/1/2021):

https://miravolant.blogspot.com/2021/01/lignasi.html

I anomenant-lo Martí (els dos són noms inventats), dient ja llavors (29/6/2020) bona part del que he dit en el últims dos escrits sobre ell: 

https://miravolant.blogspot.com/2020/06/lnfern-del-marti.html

L'Ignasi ja està vacunat

"Casi 30.000 ancianos han muerto de covid en residencias españolas desde el inicio de la pandemia." Agències / La Vanguardia, 03/03/2021

A l'Ignasi ja li han posat la segona dosi de la vacuna. A causa de la seva edat, i pel fet d'estar en una residència, formava part de la població de vacunació prioritària. Oficialment, la seva vacunació és una bona notícia.

Hi ha, però, un altre punt de vista. Un punt de vista que es prefereix evitar, no parlar-ne:

És realment un bé, per a l'Ignasi, vacunar-lo per tal de protegir-li la vida? O potser seria millor, "pensant en el seu bé", no protegir-lo tant, per tal que li fos més fàcil morir i deixar de patir?

Perquè l'Ignasi ara no és l'Ignasi d'abans, sinó que és "aquest altre Ignasi": del tot demenciat, tot el dia lligat, de nit al llit i de dia a una cadira de rodes o butaca ("pel seu bé", per tal que no es faci mal...). L'Ignasi ja no coneix ningú, i a sobre la seva dona i les seves filles, "per motius de seguretat" (a causa del virus) des de fa un any que no li han pogut fer cap abraçada. Ni una. Les poques vegades que l'han pogut veure, ha sigut amb una mampara interposada, i elles completament tapades amb bates protectores, el gorro, la mascareta, els guants... Encara que l'Ignasi no hagués tingut el cap tant a passeig, difícilment les hauria reconegut.

D'acord, a les residències hi ha més gent, també persones que no estan en el seu estat i que té sentit que siguin protegides. Però, realment no es podria pensar alguna cosa diferent? ¿L'única alternativa és aquesta, "sacrificar" les persones com l'Ignasi ("obligant-les a viure", quan el més compassiu sembla que seria, com a mínim, "no privar-les de les oportunitats de morir"), sacrificar-les per tal de protegir (suposadament), la vida dels altres residents?

Pel que fa a aquest tema, potser la dificultat més gran no són "els recursos disponibles" (al marge que siguin limitats), sinó, sobretot, "els discursos políticament correctes" de totes les parts implicades. Totes: gestors de les residències, Administració, opinió pública... i les mateixes famílies.

Mentrestant, entremig de tanta "correcció", l'Ignasi, del tot dement, sense que cap familiar el pugui abraçar, fa un any i mig que està les 24 hores del dia lligat. Que cadascú hi posi els adjectius que consideri escaients.

Sobre els signes de puntuació

M'agraden les comes,
m'agraden els punts,
m'agraden els punts i coma,
m'agraden els dos punts,
i els punts suspensius...

Ben utilitzats, faciliten la lectura, i amb la lectura facilitada, la comprensió. Com que tinc aquests gustos, alhora em disgusta la seva absència, els textos en què s'estalvien, que se'ls mengen, o en què potser s'ometen del tot.

Hi ha textos orfes de puntuació en els quals hi detectes, hi endevines, una òbvia voluntat de ritme. Són, per tant, "contradictoris". Quan els llegeixes, t'has d'esforçar a descobrir aquest ritme, perquè sense afegir-los aquest ritme "que insinuen però no mostren", són monòtons, amb poc sentit, i amb poca bellesa. I difícils d'entendre. Amb la qual cosa, la lectura, a causa de l'esforç (que l'autor et podria haver estalviat), es fa més feixuga. 

És com si fossin textos en què, de manera arbitrària, s'hagués deixat en blanc els espais d'una determinada vocal, per exemple la "e". O com si en un concert tots els "fa" no es toquessin, i te'ls haguessis d'imaginar. D'acord, potser no són bons exemples... només tenen el propòsit de posar de manifest que em costa de veure al sentit de l'eliminació de la puntuació d'un text, "si l'objectiu és la comunicació".

Penso això mentre llegeixo "Poesia completa", de José Agustín Goytisolo (a cura de Carme Riera i Ramón García Marcos, Lumen, 2009). A la introducció, s'explica que José Agustín tenia el costum d'anar revisant els seus poemes ja publicats, i llavors els republicava corregits. I es veu que una cosa que va fer, durant aquestes revisions, va ser anar traient, de manera generalitzada, els signes de puntuació.

Per descomptat, cadascú és l'amo de la seva obra, i els criteris de millora són "personals i intransferibles". Pel que fa a l'eliminació dels signes de puntuació, pel que fa només a aquest aspecte concret, els poemes "revisats" de José Agustín Goytisolo per a mi són pitjors que les primeres versions.