m'agraden els punts,
m'agraden els punts i coma,
m'agraden els dos punts,
i els punts suspensius...
Ben utilitzats, faciliten la lectura, i amb la lectura facilitada, la comprensió. Com que tinc aquests gustos, alhora em disgusta la seva absència, els textos en què s'estalvien, que se'ls mengen, o en què potser s'ometen del tot.
Hi ha textos orfes de puntuació en els quals hi detectes, hi endevines, una òbvia voluntat de ritme. Són, per tant, "contradictoris". Quan els llegeixes, t'has d'esforçar a descobrir aquest ritme, perquè sense afegir-los aquest ritme "que insinuen però no mostren", són monòtons, amb poc sentit, i amb poca bellesa. I difícils d'entendre. Amb la qual cosa, la lectura, a causa de l'esforç (que l'autor et podria haver estalviat), es fa més feixuga.
És com si fossin textos en què, de manera arbitrària, s'hagués deixat en blanc els espais d'una determinada vocal, per exemple la "e". O com si en un concert tots els "fa" no es toquessin, i te'ls haguessis d'imaginar. D'acord, potser no són bons exemples... només tenen el propòsit de posar de manifest que em costa de veure al sentit de l'eliminació de la puntuació d'un text, "si l'objectiu és la comunicació".
Penso això mentre llegeixo "Poesia completa", de José Agustín Goytisolo (a cura de Carme Riera i Ramón García Marcos, Lumen, 2009). A la introducció, s'explica que José Agustín tenia el costum d'anar revisant els seus poemes ja publicats, i llavors els republicava corregits. I es veu que una cosa que va fer, durant aquestes revisions, va ser anar traient, de manera generalitzada, els signes de puntuació.
Per descomptat, cadascú és l'amo de la seva obra, i els criteris de millora són "personals i intransferibles". Pel que fa a l'eliminació dels signes de puntuació, pel que fa només a aquest aspecte concret, els poemes "revisats" de José Agustín Goytisolo per a mi són pitjors que les primeres versions.
