Surto al carrer. Porto uns papers i uns llibres a la mà, me'ls fico a la motxilla i, despistat, provo d'agafar la bicicleta sense adonar-me que encara no l'he deslligat del fanal on l'havia deixat. Un home gran que tot just en aquell moment passa pel costat em diu, sorneguer i rialller: "Vigila, que amb tanta energia arrancaràs el fanal!". Em fa tanta gràcia la situació i l'acudit que se m'encomana la rialla i, després de deslligar la bicicleta, me'n vaig pedalant feliç i la mar de content.
--
Un indigent d'esquena, pixant contra la paret. Tatuat, pelut, la pell colrada, xuclat. Brut, amb aquella mena de brutícia greixosa i lluenta, amb solera, de setmanes o mesos. Vestit de negre, la roba mig esparracada. Quan acaba d'alleujar la bufeta es passa una bona estona remenant-se els pantalons i la samarreta, fins que sembla que queda d'acord amb el resultat. Llavors es gira, adopta un posat cerimoniós, estén els braços, amb les mans obertes i els palmells cap al cel, amb els ulls clucs. I comença a respirar de manera pausada i profunda, com si fes meditació.
--
Al costat d'un contenidor hi trobo una bossa amb un assortit de calçotets en bones condicions, nets, fins i tot amb olor de suavitzant. És una gran troballa: en aquest circuit de la roba que la gent no vol i per mandra de dur-la als punts de reciclatge la deixa al costat dels contenidors d'escombraries, no és difícil arreplegar samarretes, pantalons, jerseis, però uns calçotets, o uns mitjons, són peces molt escasses, excepcionals.
27 d’ag. 2009
21 d’ag. 2009
El Ciscu - 4
Cada matí el Ciscu es rentava la cara i les mans fent servir la palangana esmaltada, aguantada damunt d'uns senzills i allargats tres peus, rematats per un mirall ovalat i amb una mitja anella lateral per a penjar-hi la tovallola. De tant en tant també s'afaitava, sobretot si pensava que durant el dia havia d'aparèixer algú per aquells tombants apartats i solitaris.
L'aigua que havia de fer servir la tenia en una gerra de llautó. Era una gerra cònica, d'uns dos o tres litres de capacitat, amb la base ampla i la part superior estreta, amb un bec elegant i una nansa a la part oposada, fina, ondulada. La gerra de llautó l'omplia amb l'aigua d'una gerra de terrissa, una peça més gran, d'uns vuit litres de cabuda, amb dues sòlides nanses a banda i banda de la part de dalt. Era afusada per la part inferior, per tal de poder-la col.locar en un dels forats del "banc de les gerres", o "dels càntirs", com també anomenaven per aquells voltants aquesta mena de mobiliari.
Així com la gerra de llautó era molt lleugera, la de terrissa era ben feixuga: buida gairebé pesava tant com l'aigua que hi cabia. Amb aquella mena d'àmfora de mal remenar, pensada per a dur-la a bast d'animal, anàvem a peu a buscar aigua a la font, als afores del poble, a uns dos-cents metres cap a la obaga, part dels qual de tornada eren de pujada. Era un exercici una mica absurd, perquè llavors ja hi havia garrafes de plàstic, i el trajecte el podríem haver fet una mica més descansadament. Però a ell li agradaven les gerres de terrissa. I tant l'aigua de beure, de cuinar com la de la higiene personal la traginàvem d'aquesta manera, les temporades que ell tenia el ramat al poble i fèiem vida en comú.
Sort que érem estalviadors i que d'aigua en gastàvem poca. Ell només es rentava la cara, el coll i les mans. Això cada dia, però res més. De roba sempre anava curós. Quan venia el seu fill li portava roba neta i s'enduia la bruta, de manera que sempre tenia mudes en condicions. No donava mai la sensació d'abandonament, al contrari.
Jo, quan no feia massa fred, em rentava al safareig del costat de la font, on també hi rentava la roba. De forma una mica irregular, perquè a l'hivern de vegades es glaçava el safareig, i llavors no sempre venia de gust fer heroïcitats i proeses. Amb més raó tenint en compte que quan els dies eren més curts i el sol passava baix a la font no n'hi arribava ni un raig en tot el dia.
L'aigua que havia de fer servir la tenia en una gerra de llautó. Era una gerra cònica, d'uns dos o tres litres de capacitat, amb la base ampla i la part superior estreta, amb un bec elegant i una nansa a la part oposada, fina, ondulada. La gerra de llautó l'omplia amb l'aigua d'una gerra de terrissa, una peça més gran, d'uns vuit litres de cabuda, amb dues sòlides nanses a banda i banda de la part de dalt. Era afusada per la part inferior, per tal de poder-la col.locar en un dels forats del "banc de les gerres", o "dels càntirs", com també anomenaven per aquells voltants aquesta mena de mobiliari.
Així com la gerra de llautó era molt lleugera, la de terrissa era ben feixuga: buida gairebé pesava tant com l'aigua que hi cabia. Amb aquella mena d'àmfora de mal remenar, pensada per a dur-la a bast d'animal, anàvem a peu a buscar aigua a la font, als afores del poble, a uns dos-cents metres cap a la obaga, part dels qual de tornada eren de pujada. Era un exercici una mica absurd, perquè llavors ja hi havia garrafes de plàstic, i el trajecte el podríem haver fet una mica més descansadament. Però a ell li agradaven les gerres de terrissa. I tant l'aigua de beure, de cuinar com la de la higiene personal la traginàvem d'aquesta manera, les temporades que ell tenia el ramat al poble i fèiem vida en comú.
Sort que érem estalviadors i que d'aigua en gastàvem poca. Ell només es rentava la cara, el coll i les mans. Això cada dia, però res més. De roba sempre anava curós. Quan venia el seu fill li portava roba neta i s'enduia la bruta, de manera que sempre tenia mudes en condicions. No donava mai la sensació d'abandonament, al contrari.
Jo, quan no feia massa fred, em rentava al safareig del costat de la font, on també hi rentava la roba. De forma una mica irregular, perquè a l'hivern de vegades es glaçava el safareig, i llavors no sempre venia de gust fer heroïcitats i proeses. Amb més raó tenint en compte que quan els dies eren més curts i el sol passava baix a la font no n'hi arribava ni un raig en tot el dia.
19 d’ag. 2009
Olors -2
Un pet en un solitari i gran espai obert, o en un concorregut i petit espai. Al cim d'una carena o a dins d'un ascensor.
La brutícia i les males olors són relatives, no es pot establir un llindar objectiu per a diferenciar clarament el que es pot considerar netedat i el que es pot considerar brutícia. Depèn de molts factors, dels moments històrics, dels tipus de vida, de la feina, de la cultura, del accés a l'aigua i al sabó, de l'educació... I cosa també molt important, dels espais oberts o tancats on es visqui, perquè són elements determinants. No es pot intentar establir cap regle ni mesura mínimament objectiva sense tenir en compte aquesta variable fonamental de l'espai. Com més oberts són els espais, la tolerància a les presumptes males olors és més gran, augmenta: han de ser molt més intenses, abans d'arribar a ser molestes, en comparació a les que es poden detectar amb facilitat en un espai tancat, de manera especial si aquest espai a més de tancat és petit.
La cultura urbana moderna, cada vegada més uniforme, com més va deixa menys lloc per a aquesta mena de reflexions. L'obsessió per la higiene, l'assimilació d'aquesta higiene a qualsevol olor de sabó o de perfum (per intenses i ofensives que siguin, que de vegades ho són), és una mena de nova religió, un dogma revelat, una doctrina integrista que no admet gairebé cap controvèrsia: qüestionar-la, plantejar-li la més mínima objecció, et converteix de manera automàtica en una mena de porquet ideològic, mentalment brut, desfasat, antiquat, fora de la nova realitat higienista i asèptica.
Tot i reconèixer les innegables aportacions i avantatges de la higiene moderna (perquè tampoc es tracta de reivindicar l'olor de la suor confitada després de dies o setmanes de no rentar-se ni canviar-se la roba), de vegades potser se'n fa un gra massa, amb aquesta dèria de, o be "no fer olor de res", o be fer olor de patxuli, roses, menta, maduixa, xiclet o ves a saber què. Perquè avui, una olor "socialment acceptable" pot ser molt intensa i agressiva, això sí, sempre que no tingui la més mínima relació amb l'olor del cos, per lleu i subtil que aquesta olor corporal pugui ser. Per exemple, la gent està encantada amb aquesta mena de productes de "bones olors", per a "ambientar" els habitatges, quan de fet son un veritable càstig per a qualsevol persona que tingui unes cèl.lules olfactives i una sensibilitat general més o menys en bon estat.
La brutícia i les males olors són relatives, no es pot establir un llindar objectiu per a diferenciar clarament el que es pot considerar netedat i el que es pot considerar brutícia. Depèn de molts factors, dels moments històrics, dels tipus de vida, de la feina, de la cultura, del accés a l'aigua i al sabó, de l'educació... I cosa també molt important, dels espais oberts o tancats on es visqui, perquè són elements determinants. No es pot intentar establir cap regle ni mesura mínimament objectiva sense tenir en compte aquesta variable fonamental de l'espai. Com més oberts són els espais, la tolerància a les presumptes males olors és més gran, augmenta: han de ser molt més intenses, abans d'arribar a ser molestes, en comparació a les que es poden detectar amb facilitat en un espai tancat, de manera especial si aquest espai a més de tancat és petit.
La cultura urbana moderna, cada vegada més uniforme, com més va deixa menys lloc per a aquesta mena de reflexions. L'obsessió per la higiene, l'assimilació d'aquesta higiene a qualsevol olor de sabó o de perfum (per intenses i ofensives que siguin, que de vegades ho són), és una mena de nova religió, un dogma revelat, una doctrina integrista que no admet gairebé cap controvèrsia: qüestionar-la, plantejar-li la més mínima objecció, et converteix de manera automàtica en una mena de porquet ideològic, mentalment brut, desfasat, antiquat, fora de la nova realitat higienista i asèptica.
Tot i reconèixer les innegables aportacions i avantatges de la higiene moderna (perquè tampoc es tracta de reivindicar l'olor de la suor confitada després de dies o setmanes de no rentar-se ni canviar-se la roba), de vegades potser se'n fa un gra massa, amb aquesta dèria de, o be "no fer olor de res", o be fer olor de patxuli, roses, menta, maduixa, xiclet o ves a saber què. Perquè avui, una olor "socialment acceptable" pot ser molt intensa i agressiva, això sí, sempre que no tingui la més mínima relació amb l'olor del cos, per lleu i subtil que aquesta olor corporal pugui ser. Per exemple, la gent està encantada amb aquesta mena de productes de "bones olors", per a "ambientar" els habitatges, quan de fet son un veritable càstig per a qualsevol persona que tingui unes cèl.lules olfactives i una sensibilitat general més o menys en bon estat.
18 d’ag. 2009
Olors
Abans a pagès les cases estaven molt ventilades. En general de forma involuntària, perquè les portes i finestres no ajustaven massa i acostumaven a tancar més aviat malament. Això era un inconvenient relatiu, ja que també era en part necessari: per tal que tirés el foc a terra i no fes fum, calia que l'aire circulés amb facilitat, fos l'època de l'any que fos. Si al mig de l'hivern, nevant o glaçant, calia deixar la porta oberta, s'hi deixava, ja que si no el fum, sobretot si el tiratge era més aviat precari (cosa habitual), t'ofegava. El foc t'escalfava, això sí, la part del davant del cos, però l'esquena se't glaçava, si no havies pres la precaució d'abrigar-te-la amb un bon jec.
Per això en aquella comarca l'habitació del foc a terra en general era petita, amb un banc a cada banda del foc, fixats contra les parets laterals, de manera que l'esquena et quedés protegida mentre el corrent d'aire et passava pel davant. A d'altres comarques, amb habitacions més grans, el que s'estilava era els escons, aquests bancs més aparatosos, completament tapats pel darrera, des dels peus fins al cap, precisament per a protegir les esquenes, fos on fos de l'habitació on els posessis.
A més, a les cases es convivia amb el bestiar: les mules, l'aviram, els conills, els porcs, les cabres, les ovelles... amb els seus respectius pixums, cagallons i gallinasses. I encara calia afegir-hi, sovint, la femta humana a un racó del corral, barrejada amb la cendra del foc i la palla dels jaços, per tal que s'anés confitant i anés fent un bon adob.
En aquelles cases en les que els corrents d'aire formaven part de la vida quotidiana i en les que hi havia tantes olors intenses fent-se la competència les unes a les altres costava que s'arribés a fer molesta l'olor de les americanes i els pantalons de vellut, fets servir durant mesos sense rentar-se, de les camises i samarretes "allargades" durant setmanes... i els calçotets i els mitjons uns quants dies.
No és que aquella forma de vida fos un món de brutícia i pestilència, encara que des de la llunyania urbana i higienista ho pugui semblar. Senzillament, era un altre món, un món diferent.
Per això en aquella comarca l'habitació del foc a terra en general era petita, amb un banc a cada banda del foc, fixats contra les parets laterals, de manera que l'esquena et quedés protegida mentre el corrent d'aire et passava pel davant. A d'altres comarques, amb habitacions més grans, el que s'estilava era els escons, aquests bancs més aparatosos, completament tapats pel darrera, des dels peus fins al cap, precisament per a protegir les esquenes, fos on fos de l'habitació on els posessis.
A més, a les cases es convivia amb el bestiar: les mules, l'aviram, els conills, els porcs, les cabres, les ovelles... amb els seus respectius pixums, cagallons i gallinasses. I encara calia afegir-hi, sovint, la femta humana a un racó del corral, barrejada amb la cendra del foc i la palla dels jaços, per tal que s'anés confitant i anés fent un bon adob.
En aquelles cases en les que els corrents d'aire formaven part de la vida quotidiana i en les que hi havia tantes olors intenses fent-se la competència les unes a les altres costava que s'arribés a fer molesta l'olor de les americanes i els pantalons de vellut, fets servir durant mesos sense rentar-se, de les camises i samarretes "allargades" durant setmanes... i els calçotets i els mitjons uns quants dies.
No és que aquella forma de vida fos un món de brutícia i pestilència, encara que des de la llunyania urbana i higienista ho pugui semblar. Senzillament, era un altre món, un món diferent.
16 d’ag. 2009
El Ciscu - 3
Un dia amb el Ciscu vam anar a veure el pis que el seu fill i la seva jove s'acabaven de comprar. De moment no tenien la intenció d'anar-hi a viure de forma regular, seguirien vivint al poble. L'havien comprat pensant en que els podria anar bé per a facilitar l'escolarització dels fills, els nets del Ciscu. I pensant també en el Ciscu, de cara a un futur no gaire llunyà, ja que començava a tenir una bona pila d'anys.
Un cop a dalt del pis, tot just oberta la porta el fill ens va deixar, perquè tenia algunes gestions per a fer. Vam quedar que al cap d'una estona ens trobaríem al carrer. El pis estava encara ben buit. Era més aviat petit, sobretot comparat amb la gran casa del poble on llavors vivien, un poble mig abandonat, on només hi quedaven tres o quatre famílies, de les potser quaranta que temps enrere hi havien viscut.
Totes les finestres del pis estaven tancades, però amb les persianes alçades: hi havia claror però no hi havia la més mínima ventilació. I el Ciscu es va tirar un pet. Un pet més, perquè sempre se n'havia tirat i mai hi havia patit. Al contrari, allò l'alleujava, que és el que s'escau en relació a una necessitat biològica com aquesta, tan natural i en general de mal controlar, sobretot quan no s'ha tingut mai cap interès en sotmetre-la a cap mena de disciplina.
Però aquell pet no tenia res a veure amb els milers i milers de pets anteriors. Engabiat en l'espai tancat i sense ventilar del pis, el seu impacte acústic i, sobretot, la seva difusió olfactiva, van causar uns grans efectes, podríem dir que espectaculars. Davant d'aquelles conseqüències inesperades, el Ciscu va posar una cara alhora de sorpresa i d'esfereïment, m'imagino jo que pensant en el difícil i incòmode que podia arribar a ser sobreviure en un pis com aquell, petit i hermètic, quan el curs natural de la vida, privat ja ell de poder treballar, fes que acabés vivint allí.
El problema dels pets (i en general el de les olors corporals intenses), si vius sol no existeix. Només es crea, o es fa evident (això podria donar peu a tot un assaig filosòfic), quan et sociabilitzes, quan vas "a la civilització". Llavors, a causa de la proximitat de la gent i dels espais tancats (pisos, tendes, oficines...), la cosa canvia de forma radical. Allò que passava desapercebut a l'aire lliure, als espais oberts, o fins i tot dins de les cases rurals en general espaioses i generosament ventilades, llavors adquireix una presència i una intensitat poderoses, de mal ignorar. I la vida es complica.
Un cop a dalt del pis, tot just oberta la porta el fill ens va deixar, perquè tenia algunes gestions per a fer. Vam quedar que al cap d'una estona ens trobaríem al carrer. El pis estava encara ben buit. Era més aviat petit, sobretot comparat amb la gran casa del poble on llavors vivien, un poble mig abandonat, on només hi quedaven tres o quatre famílies, de les potser quaranta que temps enrere hi havien viscut.
Totes les finestres del pis estaven tancades, però amb les persianes alçades: hi havia claror però no hi havia la més mínima ventilació. I el Ciscu es va tirar un pet. Un pet més, perquè sempre se n'havia tirat i mai hi havia patit. Al contrari, allò l'alleujava, que és el que s'escau en relació a una necessitat biològica com aquesta, tan natural i en general de mal controlar, sobretot quan no s'ha tingut mai cap interès en sotmetre-la a cap mena de disciplina.
Però aquell pet no tenia res a veure amb els milers i milers de pets anteriors. Engabiat en l'espai tancat i sense ventilar del pis, el seu impacte acústic i, sobretot, la seva difusió olfactiva, van causar uns grans efectes, podríem dir que espectaculars. Davant d'aquelles conseqüències inesperades, el Ciscu va posar una cara alhora de sorpresa i d'esfereïment, m'imagino jo que pensant en el difícil i incòmode que podia arribar a ser sobreviure en un pis com aquell, petit i hermètic, quan el curs natural de la vida, privat ja ell de poder treballar, fes que acabés vivint allí.
El problema dels pets (i en general el de les olors corporals intenses), si vius sol no existeix. Només es crea, o es fa evident (això podria donar peu a tot un assaig filosòfic), quan et sociabilitzes, quan vas "a la civilització". Llavors, a causa de la proximitat de la gent i dels espais tancats (pisos, tendes, oficines...), la cosa canvia de forma radical. Allò que passava desapercebut a l'aire lliure, als espais oberts, o fins i tot dins de les cases rurals en general espaioses i generosament ventilades, llavors adquireix una presència i una intensitat poderoses, de mal ignorar. I la vida es complica.
2 d’ag. 2009
Els matxacadors
A un banc del passeig del davant de casa seva, el Segú s'entreté mirant com passa de tant en tant algun cotxe, i encara més de tant en tant potser alguna persona. És un home de queixa fàcil, cosa que de vegades el fa una mica feixuc, o molt si el que es tracta és de dir les coses més d'acord amb la realitat. Darrerament, aquesta característica congènita se li ha agreujat, a mesura que ha anat acumulant anys i la salut se li ha anat deteriorant. Fer-se gran és un mal negoci, i si a sobre no s'és de massa bona mena, difícil de tractar, una mica emprenyador, encara és més mal negoci...
Assegut al seu costat, em repeteix un altre cop que la memòria li falla molt. Li dic que potser no tant com li sembla i li demano que m'expliqui el que recorda dels matxacadors. Me'n va parlar fa més de vint anys, i d'ençà d'aleshores el tema no ha tornat a sortir. Amb la seva "mala memòria", sense fer cap esforç, agafa el fil i me'n va explicant coses. Si li demano algun aclariment, en general és capaç de donar-me'l, ho té tot encara força present.
De mica en mica, em regala una petita i interessant lliçó de cultura ferroviària. A cops de mall, els matxacadors es dedicaven a esmicolar roques, fins deixar-les aproximadament com el puny, o una mica més petites. Eren gent del sud. Als seus pobles devien patir molta misèria, perquè si no costa d'imaginar que fessin aquella feina, tot el dia esclafant pedres. El nom de matxacadors els venia del producte que elaboraven, la matxaca (1), destinada a la plataforma de la via del tren (amb l'objectiu d'estabilitzar les vies i facilitar el drenatge del terreny).
Treballaven a una pedrera del costat de la via. Això era passada ja la Guerra Civil i fins ben entrats els anys cinquanta. El Segú els veia quan, seguint la via per escurçar el camí, anava al poble del costat, on la seva mare encara hi conservava un hort de quan, feia uns anys, hi havien viscut.
Els mànecs dels malls eren especials, prims, d'una fusta flexible, per tal que al colpejar les roques no se'ls desmaneguessin massa l'esquena i els braços. Era una feina de bastaix, dura, no apta per a gent poc robusta, i que fins i tot si ho eren segur que els acabava passant factura. A cops de mall, en aquella època els matxacadors van esmicolar tota la pedra que va sortir del gran esvoranc que ara ha quedat al costat de la via, just abans d'entrar "a la mina", tal com per aquí anomenen els túnels del tren.
Un cop feta la matxaca, amb les forques i les senalles anaven carregant els vagons, i el tren la duia cap el tram de via on calgués abocar-la. Quan el punt de destí era proper, com que el terreny era pla, llavors omplien unes vagonetes i les empenyien via enllà. Literalment, empenyent-les. Tal com es feien la majoria de feines llavors, a força de braços o amb l'ajuda d'animals, convivint amb la progressiva introducció de maquinària en les diferents feines, ferroviàries, agrícoles o del tipus que fossin.
Al vespre, tota la colla de matxacadors feia cap al bar del poble, i traguinyolaven una mica, o una mica més del compte, i així podien anar resistint aquella vida esforçada, que no devia ser massa diferent de la dels esclaus que, fa dos mil anys, treballaven a les pedreres romanes, no gaire lluny d'allí mateix. La matxaca, però, la feien a partir de roques silícies, molt més dures que les calices de les pedreres romanes, destinades a la construcció.
(1) La paraula matxaca (derivat postverbal del castellà "machacar") no està recollida al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que és viva a diferents comarques. Sí que surt al Moll-Alcover, com a sinònim de pedralla "pedra picada menuda per a reblir camins". Balast (de l'anglès "ballast", la grava que es feia servir de llast a les embarcacions), és com ara s'anomena "correctament" aquest tipus de material, ja es destini a les carreteres o a les vies del tren.
Assegut al seu costat, em repeteix un altre cop que la memòria li falla molt. Li dic que potser no tant com li sembla i li demano que m'expliqui el que recorda dels matxacadors. Me'n va parlar fa més de vint anys, i d'ençà d'aleshores el tema no ha tornat a sortir. Amb la seva "mala memòria", sense fer cap esforç, agafa el fil i me'n va explicant coses. Si li demano algun aclariment, en general és capaç de donar-me'l, ho té tot encara força present.
De mica en mica, em regala una petita i interessant lliçó de cultura ferroviària. A cops de mall, els matxacadors es dedicaven a esmicolar roques, fins deixar-les aproximadament com el puny, o una mica més petites. Eren gent del sud. Als seus pobles devien patir molta misèria, perquè si no costa d'imaginar que fessin aquella feina, tot el dia esclafant pedres. El nom de matxacadors els venia del producte que elaboraven, la matxaca (1), destinada a la plataforma de la via del tren (amb l'objectiu d'estabilitzar les vies i facilitar el drenatge del terreny).
Treballaven a una pedrera del costat de la via. Això era passada ja la Guerra Civil i fins ben entrats els anys cinquanta. El Segú els veia quan, seguint la via per escurçar el camí, anava al poble del costat, on la seva mare encara hi conservava un hort de quan, feia uns anys, hi havien viscut.
Els mànecs dels malls eren especials, prims, d'una fusta flexible, per tal que al colpejar les roques no se'ls desmaneguessin massa l'esquena i els braços. Era una feina de bastaix, dura, no apta per a gent poc robusta, i que fins i tot si ho eren segur que els acabava passant factura. A cops de mall, en aquella època els matxacadors van esmicolar tota la pedra que va sortir del gran esvoranc que ara ha quedat al costat de la via, just abans d'entrar "a la mina", tal com per aquí anomenen els túnels del tren.
Un cop feta la matxaca, amb les forques i les senalles anaven carregant els vagons, i el tren la duia cap el tram de via on calgués abocar-la. Quan el punt de destí era proper, com que el terreny era pla, llavors omplien unes vagonetes i les empenyien via enllà. Literalment, empenyent-les. Tal com es feien la majoria de feines llavors, a força de braços o amb l'ajuda d'animals, convivint amb la progressiva introducció de maquinària en les diferents feines, ferroviàries, agrícoles o del tipus que fossin.
Al vespre, tota la colla de matxacadors feia cap al bar del poble, i traguinyolaven una mica, o una mica més del compte, i així podien anar resistint aquella vida esforçada, que no devia ser massa diferent de la dels esclaus que, fa dos mil anys, treballaven a les pedreres romanes, no gaire lluny d'allí mateix. La matxaca, però, la feien a partir de roques silícies, molt més dures que les calices de les pedreres romanes, destinades a la construcció.
(1) La paraula matxaca (derivat postverbal del castellà "machacar") no està recollida al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que és viva a diferents comarques. Sí que surt al Moll-Alcover, com a sinònim de pedralla "pedra picada menuda per a reblir camins". Balast (de l'anglès "ballast", la grava que es feia servir de llast a les embarcacions), és com ara s'anomena "correctament" aquest tipus de material, ja es destini a les carreteres o a les vies del tren.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
