21 d’ag. 2009

El Ciscu - 4

Cada matí el Ciscu es rentava la cara i les mans fent servir la palangana esmaltada, aguantada damunt d'uns senzills i allargats tres peus, rematats per un mirall ovalat i amb una mitja anella lateral per a penjar-hi la tovallola. De tant en tant també s'afaitava, sobretot si pensava que durant el dia havia d'aparèixer algú per aquells tombants apartats i solitaris.

L'aigua que havia de fer servir la tenia en una gerra de llautó. Era una gerra cònica, d'uns dos o tres litres de capacitat, amb la base ampla i la part superior estreta, amb un bec elegant i una nansa a la part oposada, fina, ondulada. La gerra de llautó l'omplia amb l'aigua d'una gerra de terrissa, una peça més gran, d'uns vuit litres de cabuda, amb dues sòlides nanses a banda i banda de la part de dalt. Era afusada per la part inferior, per tal de poder-la col.locar en un dels forats del "banc de les gerres", o "dels càntirs", com també anomenaven per aquells voltants aquesta mena de mobiliari.

Així com la gerra de llautó era molt lleugera, la de terrissa era ben feixuga: buida gairebé pesava tant com l'aigua que hi cabia. Amb aquella mena d'àmfora de mal remenar, pensada per a dur-la a bast d'animal, anàvem a peu a buscar aigua a la font, als afores del poble, a uns dos-cents metres cap a la obaga, part dels qual de tornada eren de pujada. Era un exercici una mica absurd, perquè llavors ja hi havia garrafes de plàstic, i el trajecte el podríem haver fet una mica més descansadament. Però a ell li agradaven les gerres de terrissa. I tant l'aigua de beure, de cuinar com la de la higiene personal la traginàvem d'aquesta manera, les temporades que ell tenia el ramat al poble i fèiem vida en comú.

Sort que érem estalviadors i que d'aigua en gastàvem poca. Ell només es rentava la cara, el coll i les mans. Això cada dia, però res més. De roba sempre anava curós. Quan venia el seu fill li portava roba neta i s'enduia la bruta, de manera que sempre tenia mudes en condicions. No donava mai la sensació d'abandonament, al contrari.

Jo, quan no feia massa fred, em rentava al safareig del costat de la font, on també hi rentava la roba. De forma una mica irregular, perquè a l'hivern de vegades es glaçava el safareig, i llavors no sempre venia de gust fer heroïcitats i proeses. Amb més raó tenint en compte que quan els dies eren més curts i el sol passava baix a la font no n'hi arribava ni un raig en tot el dia.