Els Palomas

A l'entrada del petit cementiri de Sant Pere Sallavinera, a l'arcada de la porta, hi ha un alt relleu amb el símbol de la bandera pirata: dos ossos encreuats formant una x, i al damunt una calavera. El cementiri està apartat del poble. La porta està tancada només amb un passador, de manera que no hi ha cap impediment per a entrar-hi, si vols.

Les làpides més antigues tenen menys de cent anys, són dels anys vint del segle passat, per tant, abans devien enterrar la gent a alguna altra banda, potser com a d'altres pobles, al cementiri que molts cops hi havia adossats a les esglésies, i que amb el pas del temps s'anaven quedant petits.

Tots els morts estan enterrats en nínxols, excepte un capellà. Aquest està enterrat a dins de la petita capella del cementiri, al peu de l'altar. Una bona llosa a terra, tota historiada, ho explica. Qüestió de categories: ja se sap que una cosa és el clero i una altra el poble, i s'han de conservar les distàncies, ni que sigui dins d'un cementiri tan petit, gairebé "casolà".

A banda de la bandera pirata (val a dir que dominada, damunt de l'arc de l'entrada, per una creu de pedra), un altre tret del cementiri que crida l'atenció és que en moltes làpides, a més del nom del mort o la morta (i l'any de defunció), també hi ha escrit el nom de casa: Cal Xandri, Cal Manel, Cal Morros...

Entre els morts, hi trobo aquests: Florentina Palomas Riera (1931), Jaume Palomas Puigdellívol (1941), E. Palomas (1976), Jaume Palomas Riera (1987), Jaume Palomas Sapera (1998), Maria Pou Palomas (2007), Soledat Palomas Sapera (2010). Tenen en comú que tots es diuen Palomas, un cognom que em sembla que no és gaire corrent, i que relaciono amb aquest territori, aquesta part de l'Anoia i el Bages.

Un dels meus besavis es deia Miquel Saumell Palomas, i de fet vivia relativament a la vora d'aquí, a una masia a uns cinc quilòmetres de Jorba. Mentre em miro les làpides penso que potser sóc parent d'algun d'aquests morts, a través d'algun avantpassat Palomas comú...

Trichocereus peruvianus

A la terrassa de la meva companya hi ha florit un trichocereus peruvianus. Durant dies s'ha anat inflant la poncella, per badar-se al final de manera espectacular i durar llavors la flor només unes hores, pansint-se a continuació de seguida.

La primera persona que em va fer grans elogis d'aquest cactus, conegut popularment com San Pedro, va ser el Joan, un neorural molt especial, molt aficionat a totes les substàncies al.lucinògenes. D'aquest cactus em va explicar que algunes de les seves parts contenien diferents proporcions de mescalina, la substància al.lucinògena que normalment s'associa al peiot (lophophora williamsii). "Amb l'avantatge", em va dir el Joan, que aquí el San Pedro hi viu fàcilment i, al ser de gran envergadura, l'obtenció de mescalina és més fàcil. El San Pedro és originari de Mèxic, però és fàcil trobar-ne a parcs i jardins particulars de per aquí.

Llegeixo ara a una pàgina virtual de gent interessada en aquests temes al.lucinògens que en el cas del San Pedro la proporció més gran de mescalina es troba a les llavors, així que, si ara tingués tirada a aquesta mena d'experiències, tindria una bona ocasió d'experimentar. El cas, però, és que aquestes activitats mai m'han interessat gens ni mica, una manca d'interés natural que encara s'ha consolidat més en veure els efectes devastadors que he vist en alguns coneguts a causa del consum de substàncies psicoactives.

Trens i pega-dolces

Passo a saludar el Lluís, a la botigueta de llaminadures i gelats que durant la campanya d'estiu té oberta a tocar de la platja. El Lluís és un apassionat dels trens en miniatura, i entre client i client em posa al dia dels progressos de la maqueta en la que, fa anys, està treballant, i en la que, com a novetat, ara m'explica que hi vol incorporar també una reproducció de l'antiga estació de Roda de Barà. M'ho explica amb tanta passió que, tot i que a mi això dels trens en miniatura no m'interessa gens ni mica, no se'm fa pesat, perquè em fascina el seu entusiasme.

De mica en mica em vaig fent una idea de les dimensions i de l'estat actual del seu projecte ferroviari: una habitació de quatre per cinc metres completament ocupada per la complicada i atapeïda xarxa de vies en miniatura que hi ha anat muntant, i que a més encara no està acabada, ja que hi vol afegir unes rampes i incorporar-hi un segon nivell. Ara de moment es dedica a estendre vies i anar-les connectant, incorporant diferents sensors electrònics a les enforcadures, de manera que, un cop tot sincronitzat, des del "comandament digital central" pugui fer circular els trens pels diferents recorreguts possibles, sense que descarrilin ni topin els uns amb els altres. M'explica que ja té trens i locomotores de tota mena, diferents trens de rodalies, de mercaderies, Talgos, Aves, locomotores elèctriques, dièsel i de vapor, i que aquestes darreres, quan es posen en marxa, fan el soroll pertinent, fins i tot els xiulets...

És la seva passió. En aquesta habitació plena de vies en la que s'ha de moure de manera precària per tal d'arribar als diferents racons, s'hi passa totes les hores i els dies que li deixen lliures les seves activitats "productives": a l'estiu, aquesta botigueta de llaminadures, i la resta de l'any, la seva dedicació al conreu de la vinya, les oliveres i l'hort. Sentint-lo, d'una banda trobo fantàstic que algú es pugui inventar un entreteniment que l'ompli tant com a ell aquesta maqueta ferroviària... i alhora em fa una cosa estranya, que tanta energia i esforços els inverteixi en una cosa tan irrellevant.

Entremig de les explicacions sobre la maqueta, el Lluís va cobrant gelats, pega-dolces, xiclets i tot un acolorit i extens ventall de llaminadures de tota mena de colors, formes i consistències, algunes amb tota la pinta d'haver estat elaborades als propers polígons petroquímics de Tarragona, de tant artificial com és el seu aspecte. Val a dir que, venent llaminadures, parlant dels trens, fent el que sigui, el Lluís sempre somriu... per això ve tant de gust passar-lo a saludar.

El Manolo - 4

La porta del pis on viu des de fa anys el Manolo amb la família de l'Eduard sembla la caixa forta d'un banc. Truco a mitja tarda, sento passes que s'acosten, m'adono que em guaiten per l'espiell i, llavors, a continuació, fressa de claus i moviments de mecanismes de panys i forrellats.

No s'hi veu gaire, a l'escala hi ha poca claror i a l'entrada del pis també. Però veig la cara cansada i alhora somrient de l'Eduard que em saluda. Encara a l'entrada, m'explica que han arribat a un punt que la situació s'ha fet insostenible. El Manolo té ja 97 anys i cada cop necessita més ajudes de tota mena, i l'Eduard i la seva germana estan esgotats. De manera que han demanat plaça per al Manolo a una residència, cosa que ell encara no sap. Però no se'ls pot fer cap retret, han acollit el Manolo, com un més de la família, durant trenta anys, els darrers dedicant-li cada vegada més atencions i temps, a mesura que ell s'ha anat envellint i perdent autonomia. Fins ara se n'han ocupat, i amb molta paciència, perquè, també s'ha de dir: el Manolo no és fàcil, d'una banda és de força bona mena, però alhora molt tossut i feréstec, i de vegades també amb un punt de malícia.

El Manolo, que havia trescat com un isard per les muntanyes durant bona part de la seva vida, durant uns anys perseguit per la Guàrdia Civil (durant els seus temps amb els maquis), més tard fent de vaquer, o anant a recollir herbes remeieres...Tota la vida un animal de bosc, bé, excepte els anys engarjolat durant la postguerra, en condicions molt dures. Anhelant llavors recuperar la llibertat, que li va costar anys de recuperar. Esquerp, anant sempre que ha pogut al seu aire, tossut, independent, irònic, vital, fins que fa ja uns quants anys li va començar a fallar la salut.

Ara només en queda un home derrotat, enfonsat en una butaca, queixant-se d'un mal, d'un altre, cansat de viure, o més ben dit, de malviure així, sense poder treballar els seus horts, sense taleiar serrats i horitzons, sense trescar per les muntanyes, sense poder fer els ungüents que feia amb les seves barreges d'herbes, olis i ceres, sense poder encendre el foc, sense poder-se preparar al matí els seus bols de farro amb llet, remenant lentament el tupí, sense delit per dir alguna de les seves ocurrències, sobre el que fos, sobre els polítics, la Guàrdia Civil, aquell veí avariciós o l'altre tan murrí... sense res, només amb una mirada apagada i trista, d'home derrotat i acabat.

Fer-se gran té alguna cosa bona... però fer-se vell, xacrós, incontinent, desmemoriat, rondinaire, desvalgut, és una merda. Pobre Manolo, i pobres de tots nosaltres, si acabem com ell...

Més genealogies

"Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler, i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. El tercer, Josep Saumell Soler, fou el vostre picapedrer al pla del Magre."

A través d'un germà, m'arriba aquesta nota d'una besneta de l'Antònia Saumell Soler, la germana gran de Josep Saumell Soler, que a més de "picapedrer al pla del Magre", es veu que era el meu avi. Ho dic així perquè amb las geanologies per via masculina més val no jugar-s'hi cap dobler ni posar cap mà al foc...

I ja que hi som, pel que fa a les genealogies que segueixen la via femenina, en principi més fiables, no sempre és tot tan obvi, només cal seguir les notícies de compravendes de nadons que darrerament han anat sortint a la premsa. Bé, és clar, em refereixo a les paternitats "biològiques", diferents de les "socials" (les persones que al capdavall fan de pare o de mare, amb independència que hagin o no hagin contribuit a la configuració genética d'una determinada criatura).

Un punt que també ens obre una altra finestra, la dels pares o mares "oficials" (biològics o no), que de fet no exerceixen com a tals, i que per tant potser és una mica injust que figurin a les genealogies. I en paral.lel, el protagonisme genealògicament invisible d'aquelles persones que, sense ser ni pares ni mares, acaben fent, per les raons que siguin, aquesta funció paternal o maternal.

Però és clar, seria molt complicat intentar incorporar totes aquestes informacions a l'hora d'elaborar arbres genealògics, sobretot les "incidències" relatives a les infidelitats i els fills concebuts o engendrats fora del matrimoni, dels que en general, si es pot, se n'amaga discretament aquest origen "inconfessable".

Ep, ja sabem que "en principi aquestes coses només passen a les altres famílies", de cap manera a la pròpia, però diguem que si més no, com a "hipòtesi de treball", s'ha de contemplar aquesta possibilitat. I per tant també, l'eventual fragilitat de la veracitat de tot plegat.

Una altra cosa és que la veritat sigui realment rellevant. Perquè potser el més assenyat o convenient és aconformar-nos amb tenir un relat coherent, amb el que ens hi sentim a gust, tant si està basat en fets reals com inventats. En Martin A. Conway en parlava fa uns dies a La Vanguardia (9-7-2012): "La fidelitat als fets, per part de la memòria, se'm fa cada cop més irrellevant".

Records i relats

Em diu:
-M'ho ha explicat un germà.
Un germà seu?
Un germà de qui?
Un germà escolapi o marista?
Un Germà, algú que es diu així?
-M'ha explicat un germà
el que li va passar a un cosí...
Un dia amb un nebot...
(sobretot, si no preguntem,
ho entenem com volem)
I així anem teixint
els nostres records i relats.

El Chrysler

Després d'un Renault 4CV (un "cuatre-cuatre", tal com s'anomenaven llavors), a l'anar augmentant la fillada el meu pare es va comprar un Chrysler de segona mà, crec que devia ser un Saratoga de 1941 (1), amb canvi semi automàtic (això del canvi ho recordo bé). Era un cotxe que feia la mar de patxoca, negre, gran, semblant als que surten a algunes pel.lícules de gàngsters americans.

Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.

Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.

Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.

Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.

Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.

Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.

Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.

--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm