El Chrysler

Després d'un Renault 4CV (un "cuatre-cuatre", tal com s'anomenaven llavors), a l'anar augmentant la fillada el meu pare es va comprar un Chrysler de segona mà, crec que devia ser un Saratoga de 1941 (1), amb canvi semi automàtic (això del canvi ho recordo bé). Era un cotxe que feia la mar de patxoca, negre, gran, semblant als que surten a algunes pel.lícules de gàngsters americans.

Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.

Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.

Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.

Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.

Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.

Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.

Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.

--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm