El Manolo - 4

La porta del pis on viu des de fa anys el Manolo amb la família de l'Eduard sembla la caixa forta d'un banc. Truco a mitja tarda, sento passes que s'acosten, m'adono que em guaiten per l'espiell i, llavors, a continuació, fressa de claus i moviments de mecanismes de panys i forrellats.

No s'hi veu gaire, a l'escala hi ha poca claror i a l'entrada del pis també. Però veig la cara cansada i alhora somrient de l'Eduard que em saluda. Encara a l'entrada, m'explica que han arribat a un punt que la situació s'ha fet insostenible. El Manolo té ja 97 anys i cada cop necessita més ajudes de tota mena, i l'Eduard i la seva germana estan esgotats. De manera que han demanat plaça per al Manolo a una residència, cosa que ell encara no sap. Però no se'ls pot fer cap retret, han acollit el Manolo, com un més de la família, durant trenta anys, els darrers dedicant-li cada vegada més atencions i temps, a mesura que ell s'ha anat envellint i perdent autonomia. Fins ara se n'han ocupat, i amb molta paciència, perquè, també s'ha de dir: el Manolo no és fàcil, d'una banda és de força bona mena, però alhora molt tossut i feréstec, i de vegades també amb un punt de malícia.

El Manolo, que havia trescat com un isard per les muntanyes durant bona part de la seva vida, durant uns anys perseguit per la Guàrdia Civil (durant els seus temps amb els maquis), més tard fent de vaquer, o anant a recollir herbes remeieres...Tota la vida un animal de bosc, bé, excepte els anys engarjolat durant la postguerra, en condicions molt dures. Anhelant llavors recuperar la llibertat, que li va costar anys de recuperar. Esquerp, anant sempre que ha pogut al seu aire, tossut, independent, irònic, vital, fins que fa ja uns quants anys li va començar a fallar la salut.

Ara només en queda un home derrotat, enfonsat en una butaca, queixant-se d'un mal, d'un altre, cansat de viure, o més ben dit, de malviure així, sense poder treballar els seus horts, sense taleiar serrats i horitzons, sense trescar per les muntanyes, sense poder fer els ungüents que feia amb les seves barreges d'herbes, olis i ceres, sense poder encendre el foc, sense poder-se preparar al matí els seus bols de farro amb llet, remenant lentament el tupí, sense delit per dir alguna de les seves ocurrències, sobre el que fos, sobre els polítics, la Guàrdia Civil, aquell veí avariciós o l'altre tan murrí... sense res, només amb una mirada apagada i trista, d'home derrotat i acabat.

Fer-se gran té alguna cosa bona... però fer-se vell, xacrós, incontinent, desmemoriat, rondinaire, desvalgut, és una merda. Pobre Manolo, i pobres de tots nosaltres, si acabem com ell...