Quatre graus sota zero

Lleida. Quatre graus sota zero. Passa una noia ben abrigada de cintura cap amunt: gersei, anorac, guants, gorro de llana. De cintura cap avall també: pantalons gruixuts, mitjons gruixuts, botes. La cintura, en canvi, la duu ben ventilada: una franja de deu centímetres de panxa i ronyonada a l'aire lliure. Si l'objectiu és fer-se mirar, ho aconsegueix. Potser d'una manera diferent de la que ella es pensa; amb la temperatura que fa, amb un fred que glassa els mocs, el seu exhibicionisme no sembla que pugui desvetllar molts desitjos libidinosos, al contrari, més aviat una mena de pregona esgarrifança.

Fa uns anys era moda això de dur la ronyonada a l'intempèrie, tant al bo de l'estiu com al pic de l'hivern. Ara ja no, i són poques les noies que, sobretot al mig de l'hivern, s'apunten a aquesta moda de cintura ventilada. Tanmateix, no sembla pas que perquè els hagi madurat el seny. El que passa és que la tele i els grans magatzems es veu que diuen "que ara no toca". Ara sembla que toquen les mitges negres i les versions més mínimes de minifaldilles, una altra mena de desafiament no gaire entenimentat a la climatologia rigorosa d'aquests dies.

Si a aquestes noies tan agosarades les obliguessin a vestir-se (o a desvestir-se, segons com es miri) d'aquesta manera, es queixarien, i amb raó, del tracte duríssim que les infligien. En canvi, desafien voluntàriament aquestes gèlides temperatures, i el que encara és més estrany, sense agafar cap pulmonia. Sovint el funcionament del cos humà és sorprenent, desconcertant, gairebé tant com el funcionament de segons quins caps.

Davant del sol

Davant del sol
s'hi ha posat un núvol.
S'hi està una estona,
i després se'n va.
I el sol torna a escalfar.
Vigilant els núvols
el matí s'escola.

Recte o tort

Recte o tort,
moll o sec,
lluminós o fosc,
fort o fluix,
rígid o flexible,
dolç o amargant,
salat o fat,
alt o baix,
fals o cert,
prim o gras,
blanc o negre,
tou o dur.
És igual,
el cas és tenir
alguna preferència.
O fer-ho veure. Triar.
I que la gent et pugui etiquetar.
Perquè algú sense classificar és sospitós.

La Susi

Afilerades contra la paret, una rastellera de cadires. Asseguts a cada una, de cara al sol, un home o una dona. De totes les edats. Quiets. Tots amb la mirada absent, perduda. Les hores passen lentes, els dies passen lents, els anys. L'únic al.licient és fumar, o menjar alguna gormanderia. Els que poden ho fan. Els que no tenen provisions, de tant en tant en pidolen als altres. Intents sovint infructuosos.

D'altra banda, són els que estan més bé. Si més no aprofiten que fa bo per a estar una estona a l'aire lliure. A dins, a la sala de baix, en un ambient irrespirable a causa del fum i la manca de ventilació, hi ha els més grans, els més deteriorats, també tot el dia sense fer res. Sentint el soroll de la tele que ningú mira. Aquí l'ambient encara és més trist, desolador. Un magatzem de persones malaltes mentals. Sense autonomia, incapaces de governar-se pel seu compte. Per això són on són. Aparcades de la societat.

A fora, la Susi, asseguda a una de les cadires, mirant allí enllà, amb la mirada perduda, va rosegant una barra de torró. Amb lentitud, la va devorant. És una dona jove, baixeta, grassa. L'Antonio, assegut al seu costat, un home que deu rondar els seixanta anys, té la mirada clavada al torro, seguint la trajectòria de la mà fins a la boca. Una mirada i un posat com els d'un gos alhora submís i anhelant.

A la Susi li cau un tros de torró i no fa cap gest per a recollir-lo. Ell segueix quiet, ara encara més decantat cap a la banda de la Susi, contemplant fixament aquell bocí de torró caigut i les engrunes que se n'han escampat. Quan veu que ella decididament no s'ajup, amb lentitud s'agenolla al seu davant i va recollint els bocins. Amb devoció, com si estés combregant amb cada bocí que es posa a la boca. Ella segueix mirant l'horitzó, l'ignora, com si no existís. Ell, gairebé fregant-li les cames, amb el cap cot, segueix recollint les engrunes i menjant-se-les a poc a poc.

El Manolo - 3

"-Com et dius?
"-Julián Bargaño.
"-Y de què t'acusen?
"-De ser el fill de l'alcalde de Pesaguero.
"-Doncs si a tu t'acusen d'un crim tan espantós, de què acusen el teu pare?
"-No l'acusen... El van lligar a la cua d'un cavall, li van clavar unes fuetades i el cavall va sortir disparat i el meu pare va morir arrossegat."

És un fragment del llibre del Manolo (1). El va començar a escriure en llibretes i fulls solts durant la seva primera estada a la presó, quan va caure en mans de l'exèrcit franquista durant la Guerra Civil. Va seguir escrivint quan el van alliberar, quan al tornar al poble, la Guàrdia Civil, seguint la política repressora i venjativa dels cacics de la zona, el va estomacar de valent algun cop. I va seguir amb els seus apunts quan va marxar amb un grup de maquis, no per ideologia sinó tip de les pallisses. S'hi va afegir pels mateixos motius que els altres membres del grup, tots escarmentats i temorencs d'algun dia a alguna caserna deixar-hi la pell, a causa dels cops de culata i les puntades de peu. El Manolo va continuar escrivint ja fora dels maquis, durant els anys de la clandestinitat, i va seguir amb les seves notes quan després de lliurar-se voluntàriament va tornar a la presó, de la que en va sortir amb quaranta anys. En total, vint anys d'escriptura clandestina, vint anys "no viscuts", "robats" a causa de les circumstàncies que li va tocar viure, a causa de les enveges i les rancúnies dels cacics de la comarca, emparats per la Guàrdia Civil (llavors especialment incivil) i els representants de l'Església, alguns d'esperit ben poc caritatiu.

Tota una epopeia literària: el que anava escrivint buscava la manera que anés arribant d'amagat a casa de la seva tia, la qual ho anava guardant en una olla incrustada a una paret de les golfes, que la Guàrdia Civil no va trobar mai en els diferents registres que hi va fer.

Vaig conèixer el Manolo uns vint anys després del seu alliberament definitiu. Llavors ell havia anat a viure a un poblet abandonat del prepirineu de Lleida, cansat que passats quaranta anys del final de la Guerra Civil al seu poble encara el seguissin malmirant i li anessin complicant i amargant la vida, fent-li impossible dedicar-se sense entrebancs a fer de pagès, que era l'únic que volia. Quan el vaig conèixer, s'havia posat a passar a net les notes que havia començat a escriure feia quaranta anys, amb la intenció d'algun dia poder publicar aquelles memòries. El recordo teclejant la seva màquina d'escriure, amb lentitud, ara una tecla, ara una altra...

Fa uns dies em van avisar que, finalment, s'havia publicat el llibre del Manolo, i tan aviat com vaig poder el vaig anar a veure, a ell i a la Teresa i l'Eduard, els dos germans que el van acollir i amb els que viu des de fa anys a Tarragona. Té 95 anys, però conserva el cap clar, i està content i feliç de la culminació del seu projecte, iniciat fa setanta anys. Vam passar la tarda xerrant, del llibre i d'aquells temps, enllaçant amb el passat antifranquista de la Teresa, la seva militància sindical, la ideologia republicana dels pares de la Teresa i l'Eduard... Una conversa plena d'anècdotes sucalloses que malauradament, a causa de la meva catastròfica memòria, la majoria ja no les puc recordar.

Un últim apunt: sobre la cita inicial, i per tal que ningú tregui una idea equivocada de la intenció d'aquest nota, sóc conscient que no és gens difícil trobar una cita semblant en la que els papers estiguin invertits, en la que els protagonistes de la prepotència i la brutalitat desfermada pertanyessin al bàndol contrari. Malauradament, en ambdós bàndols es poden trobar abundants exemples de comportaments esgarrifosos, durant aquells anys de barbàrie.

(1) Manuel Díaz, Antonio Brevers. La Brigada Machado, memorias de un guerrillero antifranquista. Cloux Editores, Santander, 2010. Antonio Brevers és l'autor de la segona part, més general, sobre els diferents grups guerrillers (com a la serralada cantàbrica anomenaven els maquis) que operaven a la zona als anys quaranta del segle passat.

Fer i no fer

Entre no fer res i fer alguna cosa se'm passa el dia, de vegades amb la doble sensació que he estat poc productiu i que alhora no m'he dedicat prou a no fer res.

Tot és relatiu

Tot és relatiu: és empipador, trepitjar una caca de gos, però és tranquil.litzador saber que no és de tigre.